(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Anoia) Ruta 1408 el 28/03/2022; 13 km; +340 -340; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: El Bruc, Can Massana, Castell Ferran, Sant Pau de la Guàrdia, Balma Can Solà
 |
 |
FA ANYS: L’any 1808 va començar el conflicte entre França i Espanya.
Comencem a caminar des de l’Hotel del Bruc. Al davant, els pins ens tapen, a mitges, la regió de les Agulles de Montserrat. Sabem que les roques montserratines són pudingues, o pinyoles, és a dir un conglomerat molt dur de còdols i sorres unides per un ciment de carbonat càlcic molt resistent als fenòmens erosius. Però, lentament, l’aigua va dissolent aquest ciment en el punts on és més feble. Aquest desgast natural és el causant de les freqüents esllavissades o despreniments que pateix de tant en tant la muntanya de Montserrat i per tant de la formació del territori que l’envolta.
Uns metres més endavant deixem la mica de carretera que hem fet i prenem un camí a la dreta que ens porta a la pista indicada com a Camí de les Batalles. Fa referència a la Guerra del Francès (també coneguda com Guerra de la Independència Espanyola); un conflicte bèl·lic entre Espanya i el Primer Imperi Francès que s'inicià el 1808 amb l'entrada de les tropes napoleòniques, i que va acabar el 1814, amb el retorn de Ferran VII d'Espanya al poder. Va ser provocada per la pretensió de Napoleó d'instal·lar el seu germà Josep Bonaparte en el tron espanyol després de les abdicacions de Baiona.
Al rètol un dibuix fa referència a la llegenda del timbaler del Bruc. El rètol explica que, en aquest tram, la intensitat del combat va fer aturar l’exèrcit francès que es va veure obligat a tocar retirada, tot abandonant més de tres-cents morts i ferits i una bona part del seu equipament bèl·lic en el camp de batalla. El timbaler del Bruc és una llegenda formada a partir de la personalitat històrica d'Isidre Lluçà i Casanoves, nascut a Santpedor (Bages) el març de 1791 i mort el 6 d'abril de 1809, a qui s'atribueix la personalitat real del timbaler.
Caminem en direcció nord i aviat veiem Can Massana. Cal dir que el 4 de juny de 1808 una columna francesa dirigida pel general Schwartz es va dirigir a castigar Manresa i Igualada. Els efectius francesos eren de 3.800 homes, bàsicament italians i suïssos. El 6 de juny començà la Primera batalla del Bruc. L'exèrcit espanyol era en part amb combatents suïssos dirigits pel tinent suís Franz Krutter Grotz i en part voluntaris dels sometents catalans de Manresa, Igualada, Tàrrega i rodalia i en total eren uns 2.000 homes.
Arribem al Coll de Can Massana, amb el seu aparcament. Fins aquí hem fet uns 4 quilòmetres. Ubicat al municipi del Bruc i situat al Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, aquest espai ocupa gairebé un 7% del parc natural i és el punt principal d’accés als camins i les agulles de roca d’aquest sector de Montserrat, on els monòlits i les formes verticals conformen un laberint únic i meravellós.
Ens aturem per menjar la fruita que portem. El 14 de juny de 1808 va tenir lloc la segona batalla del Bruc molt més important des del punt de vista militar i on el factor sorpresa ja no hi era i les forces franceses eren molt més importants i les dirigia el general Joseph Chabran que era més experimentat. El Diari de Manresa (26 de setembre de 1808) explica els fets d'una manera que seria l'embrió de la creació de la llegenda respecte a la lluita d'un poble desarmat enfront del gran exèrcit invasor. Posteriorment es va dir que era l'Isidre Lluçà i Casanoves qui utilitzava un tambor de les confraries i així va sorgir la llegenda que diu que la reverberació del so del tambor en amplificar-se per l’eco de les parets de Montserrat va fer creure que el nombre de soldats catalans era molt superior al que realment hi havia i per això l’exèrcit francès es va retirar. El timbaler del Bruc té diversos monuments: al Bruc, a Santpedor i a Barcelona.
Traspassem la carretera i a l’altra banda hi ha un pal indicador de GR-92 i un sender, que aquí coincideix amb el tram català del Camí de Sant Jaume s'inicia al Cap de Creus (Costa Brava) i finalitza a Alcarràs (Terres de Lleida), entrant després a terres aragoneses. Alguns dels punts d'interès són el Monestir de Sant Pere de Rodes o Montserrat. L'origen del Camí de Sant Jaume es remunta a principis del segle IX. Ja en aquell moment la ruta es converteix en un important punt de pelegrinatge i l'afluència de visitants propicia la creació d'esglésies, monestirs, fondes i hospitals.
Aquest sender està acompanyat també de les sagetes grogues del Camí de Sant Jaume de Galícia. Durant el segle XIV el costum decau, a causa principalment de les guerres, però al segle XX es produeix una renaixença i el Camí és seguit per milers de pelegrins moguts per motius tant espirituals com turístics, culturals o esportius. A la dècada de 1980 s'inicia la recuperació del tram català, i el 1993 el Camí (que de fet és una xarxa) és declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.
El sender, clar, fressat i evident puja amunt i passa per uns estrats vermellosos. Els estrats són capes de roques sedimentàries, separades unes de les altres per plans d’estratificació i que corresponen a un període de sedimentació més o menys continu.
Una aturada per mirar enrere i gaudir de la Cadireta i la Foradada, en l’extrem de la regió de Les Agulles. S’identifiquen la Boteruda del Gra, l’Arbret i les Bessones.
Seguim amunt fins al castell de Ferran. Estem al punt més alt d’avui, a 791 metres. Tot i anomenar-la Castell Ferran, l'edificació actual és una Torre, envoltada per un mur de defensa, possiblement de l'època de les guerres carlines i posteriorment formant part del circuit de torres de telegrafia òptica. Molt malmesa.
Des de dalt tenim aquesta vista de la Devesa. Els senyors que van ocupar aquest territori (segles IX i X), igual que havien fet els de Sant Cugat a Masquefa, Castellet, Clariana, Igualada i Capellades principalment, afavoriran la vinguda dels pagesos, els quals s'acolliran a la protecció i jurisdicció del castell termenat del senyor i rebran, a canvi dels censos i unes imposicions inicialment molt reduïdes, les terres; terres que convertiran d'ermes, o boscoses, en aptes pel conreu. Aquests pagesos, més que davallar directament de zones pirenenques, vingueren bàsicament dels mateixos llocs que la majoria dels seus senyors, per això hi predominen els procedents del Bages i d'Osona, entre d’altres, com molt bé explica Flocel Sabaté.
També podem observar, lluny, el nucli de Sant Pau de la Guàrdia, per on hem de passar d’aquí a una estona. Trobo a ‘enciclopedia,cat’ que hi existia una primera església dedicada Sant Pau el 1084, que fou renovada al pas del segles XIII al XIV i que avui és en ruïnes i abandonada. Entre el 1740 i el 1742 es construí una nova església un xic més avall, prop de l’antic mas Elies o Forn del Vidre, al lloc on hi havia des del segle XIII una capella dedicada a sant Abundi o sant Aon.
Passat el poblet, seguim en direcció sud i passada la carretera baixem una rampa pedregosa dreta. Anem a la balma de Can Solà, amb una extensió calculada en 3.150 m2 i davant la qual hi passa, longitudinalment, un torrent d’aigua que ha erosionat els estrats de forma circular formant la balma. Al centre hi ha una antiga font i en èpoques de moltes pluges hi brolla abundantment.
Arribem, doncs, a la magnífica balma de Can Solà. No us la perdeu. Després tornarem a pujar per seguir la pista que portàvem. És una espectacular balma de grans dimensions que no deixa de sorprendre quan s’hi arriba per primer cop.
Pel camí molt romaní florit, molt vistós i aromàtic. El romaní o romer (“Salvia rosmarinus”) és un arbust mediterrani molt conegut gràcies als seus usos culinaris i medicinals. El romer posseeix en les seves fulles glàndules que contenen olis essencials que li confereixen una fragant, fresca i forta olor, sobretot quan es trituren les seves fulles. És un condiment tradicional de la cuina mediterrània. He trobat per internet que s’haurien d'abstenir-se de prendre’l les dones embarassades, ja que s'ha observat que és un agent abortiu. És també negatiu per a pacients epilèptics i diabètics. Segons una antiga llegenda, la Mare de Déu, a la seva fugida d'Egipte, va perdre un mantell de color blau que la tapava, i aquest va caure sobre les branques d'un senzill arbust verd. Llavors, l'arbust va florir donant petites flors blaves. És per això que es diu que el romaní floreix durant les "quatre marededéus" que hi ha repartides per tot l'any (‘wikipedia’).
Ara veiem molt bé les Agulles. S’identifiquen la Boteruda del Gra, l’Arbret i les Bessones. Les agulles són un resultat clar del fenomen de desgast i erosió que a l’inici esmentàvem, però també les nombroses coves i avencs del massís. En algunes regions de la muntanya, entre el sòlid conglomerat, es troben importants capes d’argiles. Aquestes es desgasten molt més ràpidament que les pudingues.
Ara seguim un camí que davalla per anar un altre cop a una pista. Allà lluny es veu l’hotel del Bruc, on acabarem l’excursió i dinarem el menú del dia. Dos-cents anys després del conflicte entre Espanya i França, el desembre de 2021, el president del Gobierno, Pedro Sánchez, va dir que s’estava polititzant el català. Potser és una mica tard per això. Des de fa segles que s’ha polititzat. El 1716 es va prohibir el català en les administracions, el 1786 es va prohibir en l’ensenyament, el 1801 el van prohibir al teatre, el 1838 es va prohibir a les làpides dels cementiris, el 1896 es va prohibir parlar en català per telèfon, el 1924 van detenir i apallissar Antoni Gaudí per haver parlat en català a un policia i a partir del 1939 s’entra en totes les prohibicions del franquisme i el 1978 a la Constitució (que sembla que “ens vam donar entre tots”) saber català és un dret però el castellà és un deure; qui és doncs que polititza la llengua?
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/el-bruc-can-massana-castell-ferran-sant-pau-de-la-guardia-balma-can-sola-99189495
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/anoia/267-csjdg-et2-can-macana-a-igualada