(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Alt Penedès) Ruta 1340 el 5/05/2021; 16 km; +460 -460; 5,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ordal, Can Revella, avenc d’Ordal, castell de Subirats, Mare de Déu de la Fontsanta, Caves Camprubí, Els Casots, Maternitat Mare de Déu. Participants: Anna G, Hanny, Vinyet, Carles H, Josep C, Toni, Josep i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada. IBP: 60. (NOTA: hi ha un tram de 3km de carretera).
FA ANYS: El castell de Subirats té els seus orígens al segle X.
Hem aparcat al parking de l’entrada, venint de Vallirana. Hem travessat el poble per la Plaça Dolors Vendrell i aviat hem girat per passar per les Vinyes del Marquesat. La primera documentació del poble la trobem l'any 1359, quan comptava amb set masies. Durant els segles XVIII i XIX, els ordalencs treballaven pel Marquès de Camps, la família Aixelà i el senyor de Rial, que eren els màxims propietaris de les terres del poble.
Anem en direcció oest i veiem a l’esquerra (després de la carretera) la masia amb l’ermita de Sant Sebastià. De la poca documentació trobada, s'extreu que existia una capella al segle XV, encara que l’origen possiblement era anterior. El segle XVIII va ser reedificada.
Pel camí hi ha moltes flors de malva major ( “Malva sylvestris”), també coneguda com malva de camp, és freqüent a terres i muntanyes baixes no gaire plujoses. Llegeixo que els mucílags de les flors i fulles confereixen una acció antiinflamatòria i protectora de la mucosa digestiva i respiratòria. En el passat, la malva va ser utilitzada en la decoració, les flors es penjaven a les portes i teixits, en garlandes per a la celebració de maig. Una antiga creença hongaresa conta que, per conèixer la fertilitat d'una dona, havia de vessar la seva orina sobre una malva. Si al cap de tres dies la planta es pansia, llavors es considerava a la dona infèrtil; coses dels antics.
Arribem al conjunt de cases i construccions de Can Revella. La gran casa de Can Revella queda mig amagada darrera de l’arbrat. Els orígens d'aquesta masia es remunten als segles XIII-XIV. Els seus propietaris van tenir sempre gran notorietat i, a partir del segle XVII, a través de diversos enllaços matrimonials, van engrandir molt notablement el seu patrimoni. Una hereva de la propietat, Concepció Olzinelles, es va casar amb Pelayo de Camps i de Matas, a qui li va ser concedit el títol de Marquès de Camps l'any 1878 per part del papa Pius IX.
A Can Revella ja hem fet uns 2 quilòmetres i girem en direcció nord i deixem a l’esquerra la pista per la qual tornarem. Ara seguim la pista que puja suaument durant uns altres 2 quilòmetres fins que passem pel coll de la Creueta, a uns 520m, serà el punt mes alt d’avui.
La pista segueix, sempre a nord-oest fins que arribem a l’Avenc d’Ordal. Vist des de dalt el que s’observa primer és un clot natural i es fa evident que s’hi havia format la cavitat i un dia el sostre es va desplomar; el que es diu una dolina. Fa una ample boca d’entrada, com una balma amagada.
Entrem a dins (té prou altura per endinsar-nos) i la cova que forma, en lleuger descens, s’endinsa uns 35 metres, tot i que no hi arribem. La primera cita espeleològica és la que va fer Norbert Font i Sagué en el seu “Catàlech Espeleològich de Catalunya (1897)”; posteriorment, el 1972, els membres del GEP (Barcelona) la van visitar, topografiar i publicar en una fitxa completa. A la web ‘espeleoindex.com’ concreten que té una fondària de 12 metres.
Seguim caminant. A la dreta el panorama és de les vinyes de l’Alt Penedès, en primer pla, i després queda la plana de l’Anoia i tot el massís de Montserrat al fons; a la dreta del massís és on comença la comarca del Vallès Occidental.
Des de la Creueta la pista ha baixat sense parar uns dos-cents metres fins a la vista del castell de Subirats. Des d’aquí veiem a sota Sant Sadurní d’Anoia. Sant Sadurní té els seus orígens en l'antiga parròquia de Sant Sadurní de Subirats, citada documentalment vers l'any 1080. Posteriorment pren el cognom Anoia, del riu que flueix per seu llevant.
Una mica més de baixada, ara que el sol cada vegada pica més, i arribem al castell. Va ser un dels primers castells construïts a inicis del segle X quan Sunyer, Comte de Barcelona, va iniciar la conquesta del Penedès als sarraïns. El castell de frontera, amb una imponent torre de 19 metres d’alçada i l’església romànica de Sant Pere del Castell, avui Santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, són el testimoni de les històries que s’amaguen fins que la fortificació va perviure, acabada la Guerra dels Segadors al segle XVII.
Fent la volta s’arriba al davant de la Mare de Déu de la Fontsanta, antiga església de Sant Pere del Castell, és una de les mostres conservades del castell de Subirats. El santuari, amb un procés constructiu que es remunta a les dates del castell, ja que està documentat des de principis del segle X, es localitza a un pla inferior de la fortalesa i està dedicat a Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan. L'any 1726 va convertir-se en el santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta, gràcies al trasllat de la imatge barroca amb aquest nom.
Hi ha una bonica creu de terme d'origen renaixentista reconstruïda i reubicada al seu indret l'any 1984. Està presidida, com és habitual, per la Mare de Déu i el Crist crucificat. Al capitell hi ha les imatges dels patrons de les diverses capelles dels nuclis i masies del terme. He trobat que l’any 2010 les monges del Santuari de la Font Santa acomiadaven els visitants interpretant una cançó després de realitzar l’itinerari que mostrava Mn. Josep Raventós. Segons m’explica el company Josep Maria, les monges ja no hi són perquè el rector no les hi volia. Ara els voltants es veuen una mica deixats.
Acabem de donar la volta. L’escala i la porta porten al portal de Sant Pere del Castell, que és el santuari de la Fontsanta. Aquest portal de la façana sud va ser afegit en la restauració dels anys 1970 sobre l'antic portal barroc i imita l'estil romànic amb arquivolta i capitells esculpits.
La volta s’ha acabat i ara girem a l’esquerra en baixada per la carretera. Haurem de fer uns 3 quilòmetres per aquesta carretera que, amb el sol que escalfa molt, se’ns faran molt pesats. Ho he revisat ara que ho escric i al topogràfic no hi sé veure gaire clar cap alternativa per anar als Casots evitant la carretera. Paciència i portar aigua per beure.
La baixada encara ens porta més avall, al torrent del Gavatx a 250m. Després haurem de recuperar el desnivell. Aquí ja haurem fet uns 7,5 quilòmetres.
Unes boniques flors de color fúcsia que em sembla una falsa alfàbrega (”Saponaria ocymoides”). Es cultiva com planta ornamental en rocalla i en parets de pedra seca a ple sol. Però no sé segur que aquesta que veig realment ho sigui.
Arribem al nucli dels Casots i trobem primer el mas i celler Camprubí, que ha passat a dir-se Olivé Batllori. Per aquest entorn, el 1989, un veí de Sant Sadurní d'Anoia, en Toni Adell, va trobar alguns ossos fossilitzats que va dipositar al Museu de Geologia de Barcelona. Posteriorment es va excavar la superfície i entre les peces trobades destaquen esquelets de rinoceront, cèrvids, aus i cocodrils d'uns 16 milions d'anys d'antiguitat. El jaciment es va formar al Miocè en un petit llac situat sobre un basament calcari del Mesozoic.
Després deixem a la dreta l’ermita que duu el curiós i poc habitual nom de Maternitat de la Mare de Déu. Es tracta d’una capella moderna d'estil neoromànic rural, construïda el 1960.
Un quilòmetre després dels Casots deixem la carretera i prenem una pista a l’esquerra que s’endinsa per la Fondalada de Can Vidal. Aquestes valls del Penedès, com explica Josep M. Torras i Ribé, van viure la “mecànica d’acció i reacció, quan els pagesos protestaven contra les contribucions abusives i contra la resposta desproporcionada de les tropes borbòniques, que combinaven les represàlies militars amb el saqueig de propietats i l’incendi de les poblacions com a mesures de coacció contra els habitants per obligar-los a pagar”. Aquells inicis del segle XVIII, amb Felipe V, l’espoli estava en marxa, era època colonial espanyola i potser com a colònia ens va tractar el monarca.
Pel camí, la botànica ens segueix oferint elements interesants com aquest empelt de bruixa, arrapat a una branca d’un pi. El que veiem és el resultat d’un paràsit. Pel seu efecte l'estructura de la planta es veu alterada, i un gran nombre de brots nans creixen d'un mateix punt, creant una bola densa de vegetació. Els empelts de bruixa solen produir unes pinyes nanes però amb llavors perfectament viables, que quan es planten produeixen uns arbres de mida reduïda i creixement lent, una espècie de bonsai natural.
Les pistes, ara amb poc ombra, amb sol potent i sense vent, se’ns fan una mica massa llargues. Aviat veiem un altre cop l’Ordal. Ja tenim ganes d’acabar.
Finalment arribem al poble, on ens aturem a la font del Roure per refrescar-nos amb l’aigua fresca i bona. Per cert allò que explicàvem de les contribucions abusives que va obligar Felipe V, potser ens semblen molt lluny; la veritat és que el dèficit fiscal català de 16.000 milions d’euros anuals és molt actual i ho patim tots. Finalment, hem dinat mot bé, com sempre, al Celler de l’Ordal.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/ordal-avenc-dordal-castell-de-subirats-mare-de-deu-fontsanta-els-casots-maternitat-mare-de-deu-72392853
Una altra crònica pels rodals: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/alt-penedes/1003-ordal-coll-del-portell-puig-d-agulles-el-serralet-la-cocona-torre-del-telegraf-creu-de-l-ordal-espai-batalla-de-l-ordal