(Alt Empordà) Ruta 1526 el 8/10/2023; 11 km; +420 -420; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: St Llorenç de la Muga, ruta urbana, ermita Sant Jordi, càmping La Fradera
Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil/moderada.
 |
 |
FA ANYS: Potser el 150 dC el riu La Muga ja va ser citat (com Sambuca) per Ptolomeu.
Estic instal·lat amb l’autocaravana al càmping La Fradera i des d’aquí començo a caminar seguint el camí que hi ha al costat, però separat, de la carretera. Estic a Sant Llorenç de la Muga, a la comarca de l'Alt Empordà, en una zona també coneguda com la Garrotxa d'Empordà pel seu terreny muntanyós que ve a ser la sub-comarca de l’Alta Garrotxa.
El riu La Muga, queda tota l’estona a la dreta, enfonsat. La Muga és un riu pirinenc d'orientació ponent-llevant i de règim pluvial, que desemboca a la Mediterrània. Neix al puig de la Llibertat, al Pla de la Muga, situat entre els termes d'Albanyà i Serrallonga, i desemboca al golf de Roses a la urbanització d'Empuriabrava. Al naixement rep les aigües del Montnegre (1425 m), al límit entre el Vallespir i l'Alt Empordà. A l'antiguitat, el riu apareix documentat pel geògraf grec Claudi Ptolomeu, sota la forma Sambuca. L'origen del topònim és desconegut, de manera que cal pensar que prové d'alguna llengua preromana.
Poc després, uns 10 minuts, s’arriba al costat de l’església de Sant Antoni. Església situada a la riba esquerra de la Muga i a tocar a la carretera d'Albanyà, prop de Sant Llorenç. Sobre l'arcada frontal de la galilea (nàrtex o atri) hi figura la data de 1835, que ens indica l’any final de la construcció i de la benedicció de la capella.
Al costat mateix hi ha un potent pont, en perfecte estat, que rep el mateix nom: Pont de Sant Antoni. Abans de la construcció de l'ermita el pont s'anomenava Pont del Grau. Construït al segle XIV o XV, creua la Muga amb dos grans arcs de mig punt. Mirant la pila que fa de trencaaigües imagino que les avingudes de les pluges devien ser molt potents per necessitar aquesta protecció.
Seguim caminant i 15 minuts després ja s’arriba al davant del castell i de la gran sínia al costat. Tot i que el poble ja surt documentat l'any 932, el castell no s’esmenta fins a començament del segle XIII en el testament d'Arnau de Llers que el deixa al seu fill Bernat, el qual l'any 1225 el va vendre a Jaume I. El castell tingué un paper important al segle XV en la defensa de la frontera amb les terres que depenien del rei francès. En el diari de les Corts celebrades a Barcelona el 26 d'agost de 1475 s'esmenta que "Rodrigo Trayguero amb gent del rei de França ha escalat i pres el lloc de Sant Llorenç de Samuga"(‘portalgironi.cat’).
La sínia que es veu al davant és una reproducció fidel de la sínia original que va deixar de funcionar fa noranta anys.
Una bandera en un balcó em convida a esmentar els escuts parlants. Si la observem veurem que hi ha unes graelles i una franja blava ondulada. Quan la gent no estava instruïda i no sabia llegir, aquest escut li “deia” el nom del poble: la graella fa referència Sant Llorenç i la franja blava a un riu, en aquest cas La Muga.
Moltes cases encara conserven la pedra travessera amb la indicació de l’any. Aquesta, força antiga ens informa que era de Joan Pey i del 1700. Estic dins del que era el recinte fortificat, el qual té una planta que s'aproxima a la forma triangular. Els trams de més llargada són al nord i a migdia.
Segueixo endavant i trobo el portal de Dalt. El Portal de Baix junt amb el de Dalt formaven l'arteria el voltant de la qual s'ordenaven els carrers del poble, ajuntant-se en el centre amb la Plaça Major. Possiblement és una construcció del segle XIII, així com la gran part de la muralla.
A sobre mateix del carrer per on estic veig, a contrallum, la coneguda com a Torre de Moro, que era una torre de guaita. També es conserven sis torres quadrades en diferents estats de conservació, i una de circular coneguda com a Torre Farlingu.
És un poble petit però molt agradable de passejar, amb els carrers empedrats, estrets i néts. Si imaginem com devien ser a principis del segle XVIII, no devien diferir gaire encara que en aquells temps devien estar més bruts pel pas de cavalls, carros i productes de l’horta, carbó, llenya i altres animals.
Un altre portal, aquest és el del Mig o del Riu. És interessant saber que l'etapa històrica a partir de la segona meitat del segle XVIII (quan les Constitucions de Catalunya havien estat conculcades pel rei Felipe V (de tant mal record) les tropes espanyoles hi van construir la Real Foneria de San Sebastian de la Muga (1771-1794) dedicada a la fabricació de bales de canó i municions.
Per aquesta raó el poble va viure dues fortes batalles durant la Guerra Gran, quan els francesos havien conquerit la població. La nota històrica de la casa de la vila explica que les tropes espanyoles van perdre la primera per un model de mala estratègia. I la segona: “...tres mesos més tard, les tropes espanyoles es dirigiren a Sant Llorenç de la Muga a través de camins rurals separats en diferents batallons. Uns es van perdre, els altres van arribar tard, i els que van arribar primer no van saber què fer tot sols, així que els francesos van contraatacar i van desfer l'atac espanyol...” (‘santllorencdelamuga.cat’).
Després dels carrers estrets, sobta trobar una plaça tan gran com la que deu ser la Plaça Major, encara que dita de Carles Camps, en reconeixement, des de 1925, d’un gran prohom benefactor del poble.
Quan acabi l’excursió podré seure en aquest amable espai i dinar, força bé, al restaurant Samuga. Després del segle X, respecte del riu, la forma apareix simplificada com a Samuga, i llavors comença a ser interpretat com a Sa Muga, amb l'article salat que aquella època encara devia ser comú a la zona. D’aquella original Samuga, el restaurant ha decidit el nom. Ben fet.
En un extrem de la plaça hi ha l’església antiga, acompanyada del seu campanar, més nou. Lògicament dedicada a Sant Llorenç. És un temple (segle XII) amb estructures romàniques de diverses èpoques i nombrosos afegits posteriors, per aquesta raó presenta una planta ben poc usual: dues naus, creuer i tres absis.
Només cal fer una mica de volta per anar a veure l’absis, de fet triabsidial.
Aprofito per baixar una escala i ja estic a l’espai que és domini del riu. Des d’aquí puc veure el tram de muralla que es manté sencer.
Però de racons n’hi ha uns quants; tots es mereixen una mirada. Abans parlàvem de batalles i potser cal afegir, per perspectiva històrica, que les diverses guerres del reis espanyols Borbons (i també abans els Àustrias) no paraven d’embrancar-se en guerres que sempre ens perjudicaven als catalans, ja que feien servir la nostra terra com el primer punt de defensa, amb tropes i exèrcits que perjudicaven l’economia local i sovint havien de ser allotjats.
I un canal, amb el safareig que devia ser molt utilitzat, però que ja només és un bonic record. Parlant de soldats (que en aquells temps no eren homes que havien estudiat en una universitat, és clar) no s’ha d’oblidar que si resulta que entraven a casa teva, dormien al millor llit, es bevien el millor vi... i no sabies, quan anaves a l’hort, si estaven grapejant la dona o les filles, per a tu ¿qui era l’enemic, el francès o els soldats que havies d’allotjar?
He sortit de la vila antiga, he creuat la carretera on un rètol m’indicava que hi havia la ruta de Sant Jordi i començo un caminet que ara és planer però que aviat pujarà de valent.
La pujada va per ombra però es va aclarint quan s’arriba més amunt. En qualsevol cas tocarà pujar un destacat desnivell de quasi 400 metres en només 2,5 quilòmetres.
Quasi a dalt, hi ha un replà amb un mas abandonat; és el mas Corones. Certament en molt mal estat i ple de bardisses. No he trobat informació.
Des d’aquí es pot pujar un sender molt dret o fer una mica de volta per pista. Jo he pujat per la pista i he baixat pel sender dret, que per cert ho és molt a la part alta i rellisca amb la pinassa; és per aquest tram concret que he indicat la ruta com fàcil/moderada. L’ermita és d’estil romànic, amb absis semicircular i campanar de cadireta, sense elements distintius especials.
Una foto de l’interior, senzilla i bàsica, com devia ser el romànic original, encara que segur que el volien millorar enguixant els murs. Ara, però, ens agrada més veure la pedra.
Des d’aquí dalt tenim una vista del pantà Darnius Boadella. He de dir que en un lamentable estat de baix nivell. És un pantà que es nodreix de La Muga, però que sense pluges no hi ha res a fer. El pantà de Darnius-Boadella és un embassament pertany al municipi de Darnius i s'estén pels termes de Sant Llorenç de la Muga, Terrades i Maçanet de Cabrenys, a la comarca de l'Alt Empordà. Va ser obert el 1969 i te una capacitat de 60 hm3. Actualment està, tristament, al 21%, el que vol dir quasi inutilitzat com a conseqüència de la terrible sequera que patim. Actualment, quan escric aquesta crònica, estem en estat d’extrema excepcionalitat.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1526-st-llorenc-de-la-muga-ruta-urbana-ermita-sant-jordi-camping-la-fradera-149814244
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/alt-emporda/1032-empuries-conjunt-arqueologic