(Alt Camp) Ruta el març de 2017; 10 km; +480 -480; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: El Pla de Santa Maria, Esglèsia de Sant Ramon, Ermita de Sant Ramon, El Peny i Replà de Sarrills. Participants: Dolors i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Es diu que el 10 de març de l’any 988 Borrell II va trencar el vassallatge amb el rei franc; els comtats catalans esdevenen independents i passen a encunyar moneda. Però hi ha altres dates importants que s’endinsen a l’any 874.
Comencem a caminar i passem pel costat de l’església de Sant Ramon. Es tracta d’un magnífic exemple del romànic tardà; entre el segle XII i inicis del XIII. Consta citada en una butlla de Celestí III a l’arquebisbe de Tarragona.
Una vista del portal, amb la rica mostra escultòrica treballada amb motius vegetals, que permet ornamentar amb detall les arquivoltes i els capitells. Cal dedicar uns moments per admirar la primera de les arquivoltes que presenta esculpits tota una filera d’àngels asseguts.
Cal gaudir del detall del timpà. Està construït en format d’una falsa llinda als peus de la qual hi ha una filera esculpida al centre de la qual hi ha la marededéu amb el nen Jesús, dins d’una mandorla. Els experts han trobat una curiositat i és que el nen s’ajuda amb una mà per apropar-se el pit de la mare, el que vol dir que estem al davant d’una Mare de Déu alletant.
Hem pogut observar al costat de la portalada, els encaixos que indiquen una antiga existència d’un atri frontal per protegir l’accés.
Tot el fris superior és ple de caps esculpits. Als extrems sembla que s’hi observa el cap de dones que es tapen la boca.
Hem seguit caminant, després de l’estona dedicada a l’església, en direcció nord, de cara a la Serra de Miramar. La llarga serra es coneguda pels tres trams: les Guixeres, Carbonària i de Jordà. Nosaltres ens dirigim concretament a la de Jordà. Els ametllers florits ens acompanyen durant aquest primer tram de trajecte.
Parlàvem dels inicis del que actualment coneixem com Catalunya. Potser cal indicar que d’acord amb l’historiador Juan José Menezo, el veritable fonament de la Marca Hispànica va ser el nomenament del comte Borrell com a comte de Vic l’any 798 per part de Ludovic (el fill de Carlemany). L’espai de territori conegut com Marca Hispànica no era el que actualment se’n diu Espanya, no tenia res a veure, tal com és fàcil comprovar en el mapa (obtingut d’internet-commons).
El camí és agradable i planer, creuem el Camí Transversal, que trobem 2 quilòmetres després i després el camí puja una mica més dret fins que arriba, després de 1,5 quilòmetres més, a les restes de l’original ermita de Sant Ramon.
Uns metres més endavant hi ha la font de Sant Ramon, on no hi raja ni gota.
Després la pujada es fa més dreta.
Quan va desaparèixer la dinastia carolíngia, amb la mort de Lotari el 987, és quan es s’adquireix la independència de Catalunya, encara que molts historiadors consideren l’inici durant el període de Guifré el Pilós (874 al 898). La tradició explica que l’emperador Carles el Calb va marcar l’escut d’en Guifré, quan Guifré estava morint després d’una batalla contra els normands, amb la sang deixant així les quatre barres de la senyera gravats per sempre.
Arribem dalt del Peny, des d’on podem admirar el Pla i també a la dreta les cases de Figuerola.
Finalment podem comentar que en Guifré, només amb l’ajut dels catalans, va expulsar els sarraïns d’Osona, de Montserrat i de bona part de l’actual Tarragona. També va fundar els monestirs de Santa Maria de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses. Guifre va morir després de 24 anys de govern i va deixar el triple comtat de Barcelona, Osona i Girona, que van ser la base definitiva per la consolidació de Catalunya com a nació.
Vista del Pla. La vila ha sofert diversos canvis de nom al llarg dels segles: Vilalba, Santa Maria del Pla, El Pla de Cabra i finalment (l’actual): El Pla de Santa Maria, topònim que va ser canviat l’any 1953.
Vista de Figuerola, amb les roques calcàries del Peny en primer pla. Tot el camp de Tarragona va ser conquerit pels sarraïns sobre el 713-714 i va durar fins que a finals del segle X va començar l’expansió del comtat de Barcelona cap el sud, sota l’impuls de Ramon Berenguer el Vell. És a partir d’aquests anys que es basteixen tota una sèrie de castells senyorejats pels comtes de Barcelona.
Un pal ens indica el camí per fer la última pujada.
Arribem a la Plana d’en Sarrills, també coneguda com el Pla de Sant Ramón, però realment és el punt culminant (718m) de la banda oriental de la serra. A ponent la serra o muntanya de Jordà compte amb el Tossal Gros que té 867m.
Vista del Pla de Santa Maria i del Pirineu nevat, al fons del tot. La serra de Miramar, on som, és la frontera natural entre les comarques de l’Alt Camp i la Conca de Barberà. Diversos torrents de la serra van a nodrir el riu Francolí.
De tornada, un altre cop passem per l’església de Sant Ramon i aquest cop faig una fotografia de l’absis.
Per acabar donem una volta per la vila. Aquesta fotografia correspon a les naus de l’antiga fàbrica tèxtil.
El nucli antic del poble quedava tancat per dues portes. Aquesta és del segle XVII.
El segle IX, quan s’estima l’inici de la sobirania del territori que després serà considerat com la Catalunya Vella, ja hi havia altres territoris sobirans dins la península Ibèrica: Navarra i Astúries. De Navarra era sobirà Garcia Íñiguez; Navarra va patir per doble partida: el 859 va ser atacada Pamplona pels normands i el 860 van ser els sarraïns els que van atacar i capturar Fortun, fill de Garcia Íñiguez.
D’Astúries el sobirà era Ordoño I, que també es va veure atacat pels normands i pels sarraïns. Fins i tot va combatre una insurrecció dels vascons d’Àlaba. Però va ser un sobirà molt actiu i va reedificar Tui, Astorga, Lleó i Amaya, fent construir nombroses fortaleses al sud de la serralada Cantàbrica.
Per cert, el comtat de Castella encara no existia. Amb els anys, en canvi, aquell comtat que espera ser fundat, va evolucionar, va esdevenir la potència peninsular i un incòmode veí de les altres nacions ibèriques i finalment, els seus súbdits van començar a ser identificats, de manera indistinta, com a castellans o com espanyols.
Deixem l’església (parròquia actual) dedicada a l’Assumpció. Amb l’advocació a l’Assumpció l’Església catòlica celebra l’elevació al cel de la mare de Déu, en cos i ànima. Aquesta església es va començar el 1771, però va patir diversos endarreriments, fins que es va consagrar el 1790. És d’un clar estil barroc tardà, tal com ja es fa entendre per l’època en que es va finalitzar.
Finalment passem pel davant de l’ajuntament.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16712086