(Roma) Ruta 1581 el 1/6/2024; 10 km; +84 -84; 3,5 hores. Ruta urbana amb el següent itinerari: Font del Tritó, Fontana di Trevi, Plaça Venècia, Via Catalana, Altare de la Pàtria, Santa Maria in Aracoeli, Capitoli, Luperca, Temple de la Concordia, Arc Settimio Severo, Fori Imperiale, Columna de Trajano, Basilica Ulpia, Forum Augusto, Forum Minerva, Coliseo, Arc Constantí, Arc de Tito, Circo Massimo, Ercole Vincitore, Templo Portuno, Ponte Rotto, Trastevere, Santa Maria in Trastevere. Tipus de sortida: travessa lineal aleatòria; Dificultat: molt fàcil, passeig.
 |
 |
FA ANYS: La Roma Imperial va comnçar a envoltar la mediterrània el 27 aC i va durar fins al 476 dC.
Aquest és un viatge a Roma, que vull fer tranquil, al meu aire i bàsicament sense programa. D’això en resultarà una ruta inesperada. Però no per això exempta de curiositats i sorpreses. He de dir que en aquest viatge he descobert que la ciutat s’ha tornat molt cara per dormir i també que, amb la gran afluència de visitants, els visitants i turistes acabem saturant tots els llocs d’interès. No sé com ho viuen això els propis romans.
Començo aquesta primera ruta des de l’estació del metro de Barberini, on hi ha plaça de la font del Tritó, realitzada pel genial mestre del Barroc italià, Gianlorenzo Bernini. Els quatre dofins de la base s’entrellacen amb la tiara papal i el símbol de les abelles, propi de la família Barberini.
He volgut seguir amunt per visitar el convent dels caputxins de Santa Maria Immacolata in Via Veneto, ja que tenen una cripta interessant, però no obren fins a les 10. Aprofito per fer aquesta foto d’un monument al papa Urbà VIII, que va néixer el 1589 de nom Maffeo Vincenzo Barberini i va viure fins el 1644, havent estat summe pontífex durant 21 anys. Va ser un home d’idees clares (molt): als pocs dies del seu nomenament papal, Urbà VIII va nomenar cardenals al seu germà Antonio Marcelo i als seus nebots Francesco i Antonio; a un altre nebot, Taddeo Barberini, el va fer prefecte de Roma. Així que, convençut de la suprema autoritat de l'Església, també es va mostrar gelós de la seva pròpia autoritat personal. Implementà nombroses reformes dins de la jerarquia eclesiàstica i treballà per enfortir la Inquisició. Tot un personatge, que devia fer por.
Un altre dia he tornat a l’església dels Caputxins i aprofito per incloure aquí unes fotos que he comprat a la sortida. L'església va ser encarregada pel papa Urbà VIII i construïda entre 1626 i 1631. Destaca especialment per la seva cripta, o ossera, on hi ha els ossos d'uns quatre mil frares caputxins, d'entre 1528 i 1870. La cripta no té cap pretensió macabra sinó que és un “memento mori”, un recordatori que no som immortals i que cal actuar en conseqüència. L’Orde dels Frares Menors Caputxins, és un orde religiós mendicant nascut com a branca de l'orde dels franciscans i integrat avui a la família franciscana. És l'única divisió dels observants que va poder romandre independent fins al dia d'avui.
La cripta es divideix en cinc petites capelles decorades amb els ossos dels frares, alguns dels quals es troben momificats i vestits amb l'hàbit dels caputxins. L'orde neix cap al 1520 quan alguns frares franciscans, desitjosos de tenir una vida més contemplativa i observant de la regla original, van retirar-se a viure com a eremites. Dirigia aquests frares Matteo da Bascio... al qual la Inquisició va perseguir perquè havia abandonat l'obediència del seu convent per iniciar el nou tipus de vida. Algun creient de Jesús potser diria que la Inquisició va ser obra del diable.
L’Orde, a mitjan segle XVIII, ja comptava amb 34.000 frares i 1.700 convents. A Catalunya tenen arrelament popular i històricament han participat en actes en favor de les llibertats nacionals i polítiques de Catalunya, com la Caputxinada de 1966. L'any 1996 l'Orde va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
La Caputxinada, recordem, van ser els fets al convent dels Pares Caputxins de Sarrià (Barcelona), amb motiu de l'assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona. Hi van assistir més de 450 representants d'estudiants, professors i intel·lectuals. El setge i posterior assalt al convent per la policia franquista engegà un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana, que fou el germen de la plataforma d'oposició catalana de pensament antifranquista. I és que els governs autoritaris o de dictadures els hi agrada fer servir la policia contra la població.
He passat per la Via Francesco Crispi i arribo a la Via dei Maronitti. Volem història? Doncs aquí un carrer dedicat als maronites, la qual cosa ens permet aprendre que l'Església maronita és una església particular catòlica oriental en plena comunió amb el papa i la resta de l'Església catòlica. També he aprés que els primers maronites eren semites hel·lenitzats, nadius de la Síria bizantina que parlaven grec i siríac, però que s'identificaven amb la població de parla grega de Constantinoble i Antioquia.
Un quilòmetres després de començar arribo a la Fontana de Trevi. No hi ha tanta gent com ahir quan hi vaig venir un moment per la tarda, quan no es podia ni entrar a la plaça. Avui està ple, però bé. Amb l'escultura del déu Oceà al centre, és la font barroca més gran de la ciutat i una de les més famoses del món. La construcció la va decidir el papa Climent XII que, l'any 1732, va convocar un concurs en el qual van participar els grans artistes de l'època. Entre els diferents projectes presentats, es va escollir el de l'arquitecte Nicola Salvi .
He pensat anar directe a la Plaça Venecia, per això no m´he entretingut a visitar temples dels voltants de la meva ruta com l’església de San Marcello al Corso (que diuen que es va construir sobre la presó del papa Marcello I); o la basílica dels Sants XII Apòstols; ni he visitat el Palazzo Colonna, amb magnífics frescos;...
Després d’una estona arribo a la plaça Venècia. Totalment coberta per les obres. Aquí concretament s’hi ha descobert un auditori (que anomenen Auditori d’Adrià), metres per sota del nivell de la plaça, que limitava al nord amb un complex residencial (insula) del segle II dC i a l'oest amb una quadra comercial situada al llarg de via Flamínia, que també va ser descoberta durant les investigacions recents al centre de la plaça.
Des de la plaça es veu també destacat l’Altare de la Pàtria, més conegut pels romans com el “pastís de noces”. Construït entre el 1885 i el 1911 és una al·legoria de la pàtria. Entre 1929 i 1943 va ser la seu del Gran Consell del Feixisme i des del seu balcó principal Mussolini pronunciava els seus discursos.
Pujant per la piazza d’Aracoeli si ens volguéssim entretenir en tenim per tot un matí. Comencem per aquestes restes d’una insula romana (Roma conserva la seva història). I més a oest la Crypta Balbi (museu arqueològic), el barri jueu, la casa dei Vallati, el monument a Aldo Moro... i esglésies (sant Estanislau dels polacs, santa Caterina di Funari, Convent de Sant Ambrosi, Santa Maria in Portico...), o la Via Catalana, carrer que porta a la Gran Sinagoga jueva.
Pugem per l’escala suau per la banda dreta de l’escala de l’Aracoeli, fins al dos pedestals superiors dedicats a Castor (esquerra) i Pol·lux (dreta), els dos germans bessons del mite dels Dioscurs. Pòl·lux, al ser fill del Déu Zeus, era immortal, i Castor, al ser fill de l'humà Tindàreu, era mortal. El mite és llarg i us ho deixo per investigar-ho. Em porten el record de les dues muntanyes a que em vaig apropar quan vaig fer, el 2010, el cim del Breithorn (4160m): el Pol·lux (4092m) i el Càstor ( (4221m).
A dalt, la primera plaça que la Roma moderna va veure néixer segons els criteris d'un projecte uniforme, degut al geni de Miquel Àngel, s'alça al turó Capitolí (Capitolium), on es trobava un antic poble i el lloc escollit per dedicar nombrosos temples als romans i divinitats. L'arquitecte florentí va crear un elegant podi per a l'estàtua eqüestre de Marc Aureli, col·locada al centre del turó l'any 1537.
Per una estreta escala arribo a la basílica de Santa Maria in Aracoeli. L'església va ser construïda sobre les restes del temple de Juno Moneta, que es trobava a l' Arx , un dels dos turons del turó Capitolí. Més que la basílica papal de Sant Pere i la catedral de Sant Joan, dedicada a celebrar la pompa i el poder dels papes, l'Aracoeli era l'església del poble romà i les seves institucions cíviques, especialment el proper Senat.
Aquí tenim una imatge del papa Gregori XIII, el qual aviat situarem en la història si sabem que va ser qui va reformar el Calendari Julià, utilitzat des que Juli Cèsar l'instaurés l'any 46 aC, que va donar pas al Calendari Gregorià, que és el que fa servir en l'actualitat la majoria dels països del planeta. D’altra banda es va encarar a les divisions del cristianisme amb decisions, de forma directa o indirecta, que van conduir a molts conflictes, amb hugonots i protestants, que van suposar la mort de molta gent. El monoteisme va ser una font de mort als que no pensaven igual i, potser, aquell pensament ha arrelat i pensaments polítics en són els continuadors i d’aquí venen moltes desgràcies.
Sortint per la porta principal que mira a ponent, tenim aquesta vista de la part de Roma del nord, des d’on he vingut. Les cúpules assenyalen algunes de les esglésies dels barris de Ludovisi i Sallustiano.
Una columna amb la Luperca, el nom de la lloba que, segons la mitologia romana, va alletar Ròmul i Rem, fundadors de Roma, quan el rei Amulio va manar que se'ls matés. La lloba original està al Museu Capitolí i es calcula d’origen etrusc, però sense que els experts s’hi posin d’acord.
Surto de la basílica i trobo aquests blocs i una base de columna que ben bé podrien ser del perdut temple de Juno Moneta. Juno era la reina del cel i deessa de la llum. Protectora del festeig, l'embaràs, el part i el matrimoni. Li agradava jugar amb els llamps i les tempestes, i era tan temible la seva còlera que feia tremolar tot l'Olimp. Per a grecs i romans personificava la dignitat.
Ara es tracta d’anar baixant amb grans vistes sobre un immens espai de la història de la Roma de la cultura i de l’expansió territorial: els Fòrums Imperials. Un primer mirador, i a sota les columnes alteroses del temple de la Concòrdia. Dedicat a la deessa per Marc Furi Camil el 367 aC, va anar patint desgràcies, com la caiguda d’un llamp o un incendi, però es va restaurar el 284 dC. Avui dia només en queda el que es pot veure.
I al seu costat, a l’esquerra, l’arc de Septimo Severo. Construït el 203 dC per l'emperador Septimius Severus; l'arc amb una alçada de 21 metres i una amplada de 23, s'eleva sota els vessants del Campidoglio, dins del Fòrum Romà. En travertí i maó, i totalment revestit de marbre pentèlic, té tres arcs, un de central gran i dos de laterals més petits; quatre columnes corínties sostenen l'arquitrau i emmarquen la sumptuosa decoració. Els emperadors erigien columnes o arcs per celebrar victòries, en aquest cas probablement devia ser per la que es va produir en fronts dels parts. l'Imperi Part va ser una gran potència política i cultural irànica que existí entre el 247 aC i el 224 dC ; també eren els enemics orientals de Roma.
He baixat fins a la Via dei Fori Imperiali i vaig a fer una fotografia de la famosa Columna de Traià. Es tracta d’un monument commemoratiu erigit a Roma per ordre de l'emperador Traià. Conclosa l'any 114, és una columna de 30 metres d'altura (38 inclòs el pedestal sobre el qual reposa) recorreguda per un baix relleu en espiral que commemora les victòries de Traià davant els dacis (actualment Romania).
Afegim que Marc Ulpi Traià va ser emperador romà entre el 98 i el 117. Declarat “òptim príncep” pel Senat, és recordat com un gran soldat-emperador que dirigí l'expansió militar més important de la història de Roma i l'imperi assolí la seva màxima extensió territorial poc abans de la seva mort. Nascut a Itàlica era fill d'Ulpi Traià.
Em giro de cara a sud-est. Les columnes corresponen a la basílica Ulpia. Aquesta basílica va ser, en el moment de la seva construcció, la basílica més gran de Roma, inserida en el complex del Fòrum de Traià. El seu nom prové de Marcus Ulpius Traianus. Es va inaugurar el 112 dC.
No es pot fotografiar tot: el Fòrum de Traià, Esendra di Enea, el Forum de Juli Cèsar (a l’altra banda del carrer)... i arribo al davant del Fòrum d’August. Situem-nos: August va jurar edificar un temple en honor de Mart, el déu romà de la guerra, durant la batalla de Filipos l'any 42 aC. Després de guanyar la batalla amb l'ajut de Marc Antoni, August s'havia venjat de la mort del seu pare adoptiu, Juli Cèsar. August es va convertir en primer emperador de Roma l'any 27 aC, i van començar a formar-se els plans per a la construcció del temple. Ja inaugurat, abans de la batalla els generals militars sortien del temple de Mart després de celebrar una cerimònia. Altres rituals succeïen al temple, incloent l'assumpció de la toga ‘virilis’ pels joves. El Senat es reunia al temple quan discutia la guerra i els generals victoriosos dedicaven els botins dels seus triomfs a Mart davant l'altar.
Un cartell ens permet veure una representació de la magnitud, espectacularitat i qualitat de com devia ser.
També hi ha un plànol del com es barregen les restes històriques amb les línies de l’actualitat.
Aquest últim plànol m’ha servit per entendre que els mosaics i les ruïnes que veig al costat són del Fòrum de Nerva. Va ser el quart i més petit dels fòrums imperials. La seva construcció va ser iniciada per l'emperador Domicià abans de l'any 85, però oficialment finalitzat i obert pel seu successor, Nerva, l'any 97. Domicià va decidir col·locar al fòrum el Temple de Minerva, en honor de la seva deessa patrona, que dominava l'extrem occidental.
I així m’acabo apropant al punt conegut com Tempio della Pace. El terme "pau" no tenia el mateix significat que pugui tenir al món contemporani. Era la pau imposada per l'emperador de Roma o “Pax Romana”. Va ser construït per l'emperador Vespasià (69-79) i va ser inaugurat l'any 75, per commemorar la seva victòria a la primera guerra judeo-romana que havia culminat amb la conquesta i destrucció de Jerusalem, per la qual cosa també és anomenat Fòrum de Vespasià.
A l’esquerra marxa la Via Cavour i de cara ja es veu el Coliseu.
Arribo al Coliseu. No ho puc comptar però potser hi ha 2000 persones o més. Molta gent, moltes cues: per comprar bitllets, per entrar a visitar...Símbol de l'Imperi Romà, reconegut com una de les set meravelles del món, l'Amfiteatre Flavio, també conegut com el Coliseu, és una visita obligada per a qualsevol que visiti la Ciutat Eterna. Impressionant i evocador monument, és la icona més representativa de la capital i d'Itàlia a tot el món; una obra mestra de l'arquitectura construïda per l'home que ha arribat fins als nostres dies i que sempre s'ha presentat amb tota la seva esplendor.
No tinc ticket i tampoc vull fer una cua de dues hores. Segueixo fins al magnífic Arc de Constantí. L'Arc de Constantí és un arc de triomf de tres obertures a poca distància del Coliseu. Fou aixecat pel Senat per commemorar la victòria de l'emperador romà Constantí contra Magenci a la batalla del Pont Milvi (28 d'octubre del 312) i inaugurat oficialment el 315. És el monument triomfal més gran i millor conservat de Roma.
Giro per la Via Sacra, com recordo que vam fer el novembre del 2002. Llavors estava plena de manters venent els seus productes i s’hi podia passar. Ara és una massa de gent que fa cua per entrar a fer la visita. Pensava que podria veure un altre cop les restes extraordinàries que hi ha entre aquesta Via, la Via Nova i la Via de San Teodoro. Doncs ara no es pot. S’ha d’haver reservat ja que hi ha milers de persones per visitar-ho i la cua és immensa. Tot aquell territori de tresors està tancat. Així que, des de darrera d’un tancat faig aquesta foto a l’Arc de Tito. Ara, si vens a Roma convé que calculis un bon pressupost per tiquets d’entrades i de visites guiades; cal tenir en compte que algunes visites guiades permeten evitar part de les cues (clar que amb més cost).
Després he tornat i he seguit la única alternativa que ha estat la Via de San Gregorio fins al final on s’arriba a la capçalera del Circo Massimo. La Torre della Moletta està en primer terme. Les primeres instal·lacions de fusta, probablement en gran part mòbils, es remuntaven a l'època de Tarquini Prisc, a la primera meitat del segle VI aC, per als grans Jocs romans organitzats per a la victòria sobre la ciutat d' Apiolae. Però va ser durant el segle II aC que Gai Juli Cèsar qui va construir els primers seients de maçoneria i va donar la forma definitiva a tota la construcció a partir del 46 aC.
Altres restauracions van tenir lloc sota els emperadors Tiberi i Neró i un arc va ser erigit per Titus l'any 81. Les dimensions del circ eren excepcionals: 600 metres de llargada i 140 metres d'amplada i encara avui, quan es mira des d’aquí on soc jo ara, ja és possible fer-se una idea de la magnitud; clar que amb les edificacions als voltants deuria ser realment impressionant.
Tot el que queda darrera dels murs que tanquen l’espai central de l’antiga Roma només es poden visitar a partir de les cues que he dit. A veure si m’animo un dia d’aquests i m’ho organitzo. A la dreta veig aquesta construcció que forma part de les Termes de Massenzio. Al seu darrera hi hauria la Terme Severiana i també el Museu Palatí, la Casa d’August, el Temple d’Apol·lo, l’estadi Palatí... No crec que hi hagi cap altra ciutat al món amb aquesta quantitat i densitat de tresors de la història.
No estranya doncs que l’afluència de visitants sigui tan gran que ha obligat a restringir el nombre de persones que hi poden entrar... tot i que són milers.
La Longitud actual del Circo Massimo és uns 600 metres i al final m’assec en un bar a prendre un refresc i descansar una estona. Després segueixo, ja que vull visitar la Bocca de la Verità. Si oi? doncs hi trobo una llarga i densa cua que no em deixa ni veure el disc de pedra. Recordo que quan hi van ser aquí el 2002 amb els fills, hi vam entrar perfectament. Així que segueixo i puc fer aquesta interessant foto, al menys, del temple de planta circular d’Ercole Vincitore.
A la Piazza Bocca della Verità, adjacent al Temple de Portuno, s'alça aquest petit i encantador temple circular; l'edifici de marbre més antic que es conserva a Roma. Dedicat a Hèrcules Víctor, protector dels comerciants. L'edifici està construït en marbre hel·lènic amb vint columnes corínties. Datat vers el 120 aC. Una curiositat és que tot i el paper del Fòrum Boari com a mercat de bestiar a l'antiga Roma, el Temple d'Hèrcules és objecte d'una llegenda popular que diu que ni les mosques ni els gossos entren a aquest lloc sagrat.
Trenta metres més enllà, i també sense cap cua ni visitants, puc fotografiar el Temple de Portuno... però em temo que aquesta tranquil·litat durarà fins que es faci famós. Construït el segle I aC és de ordre jònic, amb columnes d’una altura de 8 metres.
El fet que aquest temple hagi arribat fins als nostres dies en un excel·lent estat de conservació és perquè al segle IX es va convertir en una església dedicada a Santa Maria Egipciaca, patrona de les prostitutes penedides. Posteriorment, al XVI, l'edifici va passar a una ordre monacal armènia, la qual va realitzar algunes reformes, però que gairebé no van afectar l'edifici. Afegim que Portuno era una divinitat que protegia els ports fluvials.
De seguida passo el Ponte Palatino des d’on tinc aquesta vista, mig amagada, del conegut com a Ponte Rotto i que correspon al Ponte Aemilius. A partir de passatges de Plutarc i Tito Livi i una representació monetària, s'atribueix a Manlio Aemilius Lepidus. Va coincidir amb la construcció de la Via Aurelia, entre els anys 241 i 179 aC. Després de diverses riuades i reconstruccions, la gran riuada de 1598 va fer desaparèixer tres dels sis arcs i el pont ja mai va ser reconstruït, prenent el nom de Ponte Rotto.
Uns passos més endavant i ja es veu molt bé l’Illa Tiberina. Té una forma similar a la d'una barca i compta amb una mica més de 270 m de llarg i prop de 67 m a la part més ampla.
A causa dels seus foscos orígens, l'illa Tiberina era un lloc de mala fama i estava considerada pels romans com un lloc de mals auguris. A tal punt estava arrelada aquesta creença, que fins que no es va construir el Temple d'Esculapi, els romans evitaven anar-hi, i només els pitjors criminals eren condemnats a passar-hi la resta de les seves vides. Actualment hi ha l'església de Sant Bartomeu, on es conserven les suposades relíquies d'aquest apòstol.
Ja estic al Trastevere, un dels barris més antics de la moderna Roma. La primera església que veig és la de San Benedeto in Piscinula. El topònim, anomenat així des del segle XII, deriva d'haver-se obert sobre les restes d'un establiment de banys públics, del qual ara no en queda res.
Aquest barri ofereix agradables racons i bons restaurants, generalment a preus diguem que ‘interessants’. Trastevere, diuen les guies, que és una animada zona bohèmia de moda que s'aferra a les seves centenàries arrels de classe obrera. Però amb el turisme ja és coneguda per les trattories tradicionals, les botigues d'artesania, els establiments senzills d'allotjament i desdejuni i els hotels econòmics (això és el que deien les guies, però d’hotels econòmics poca cosa en una ciutat que s’han disparat els preus).
Segueixo la Via de la Lungaretta, llarga, fins arribar a la plaça de Santa Maria in Trastevere. La basílica, segons la tradició, va ser fundada pel papa Calixt I (217-222), al lloc d'on brollava l'oli de la terra (curiós oi?... i també estrany). Durant els segles VIII i IX s'hi van afegir les naus laterals. També es van fer excavacions on s’hi van col·locar les restes d'alguns màrtirs, entre els quals les de sant Calixt , fundador de la basílica.
Una foto del seu interior. L'estructura arquitectònica actual es remunta a la reconstrucció realitzada el 1138-1143, amb material en part procedent de les Termes de Caracal·la i per encàrrec del papa Innocenci II. A l'interior, amb tres naus sobre columnes jòniques i corínties amb arquitraus, s'hi pot veure el preciós sostre de fusta, dissenyat per Domenichino.
Quan surto em fixo en els murs, de l’atri exterior, amb desenes de marbres amb inscripcions. La construcció de la Roma posterior a l’Imperi i fins a l’edat mitjana va aplicar la tècnica de l’aprofitament de les coses que s’havien abandonat.
I fins aquí ha arribat la primera ruta urbana que he fet per Roma amb la intenció de incloure-la a la meva web. La meva conclusió és que la massificació el turisme pot arribar a ser perillosa, fent que una visita extraordinària es transformi en una barrera després d’una altra. Un taxista jove contestava a una pregunta meva: “no he pogut entrar mai a la basílica de sant Pere -deia-, entre que treballo i les cues que hi ha se’m fa impossible”.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1581-roma-ruta-urbana-01-font-del-trito-a-santa-maria-in-trastevere-173520218