(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Dolomites Adamello) Ruta 1442 el 6/07/2022; 9 km; +400 -400; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ponte di Legno, Capanna Valbione, Rif Petit Pierre, Corno Aola. Participants: Albert B, Marta, Albert C i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1864 consta escalat per primer cop l’Adamello.
Des de l’àrea AC de Passo del Tonale tenim al davant els dos cims Tonale, l’Occidental i l’Oriental. L’agulla del mig és Il Campanile.
Anem a l’instal·lació del telecabina que va des de Passo Tonale a Ponte di Legno, on avui hem de començar l’excursió. El territori del municipi de Ponte di Legno formava part de l'antiga Dalaunia (Dalegno). L’any 1917 el poble va ser arrasat pel bombardeig dels canons austríacs.
Es tracta d’un telecabina que uneix les dues poblacions, el que sempre és interessant, i a Ponte di Legno pugem a un altre telecabina que ens porta 600 metres amunt. La Val Camonica és una de les valls més extenses dels Alps, prop de 90 km de llargada amb 1347 km². Comença a la Corna Trentapassi prop de Pisogne, sobre el llac Iseo, i acaba al Passo del Tonale, a 1883 metres. La vall està travessada en tota la seva longitud pel riu Oglio, que neix a Ponte di Legno de la unió dels torrents Frigidolfo i Nacarello i acaba al llac d'Iseo (també anomenat Sebino) entre els pobles de Pisogne i Costa Volpino.
L’estació que trobem dalt és la del refugi Valbione. És molt interessant; hi ha un petit llac, un camp de golf i un telecadira que puja fins a Corno d’Aola, que no prenem ja que hi pujarem caminant. El nom de la vall prové dels camuns, una població d'origen antic amb una tradició cultural mil·lenària, que data del primer neolític. Conquerits per Roma durant el segle I aC, els ‘camunni’ es van incorporar gradualment a les estructures polítiques i socials de l'Imperi romà. Els va ser concedida la ciutadania romana durant els darrers anys del segle I aC, a la qual cosa va seguir un ràpid procés de romanització.
L’estany de Valbione resulta molt agradable. La conca de Valbione és, sens dubte, una de les destinacions més populars de la zona de Ponte di Legno, al costat del parc Adamello. L'antiga pastura de muntanya, de la qual queden unes precioses cabanes, actualment està ocupada en gran part per edificis i instal·lacions que donen servei a les pistes d'esquí i al camp de golf.
Des del llac mateix es veu la cresta amb les puntes d’Aola i Valbione, properes als tres mil metres, tot dins del Parc Natural Adamello. El grup Adamello-Presanella és una serralada part dels Alps Rètics meridionals. Es troba a les províncies de Trento i Brescia. El nom prové dels seus cims més alts: Adamello (3554m) i Presanella (3558). Però també hi ha sis cims més que superen els tres-mil metres.
Fem una part de la volta al llac i trobem el rètol que ens indica la direcció a seguir. Aprofitem per dir que el cim de l’Adamello va ser conquerit per primera vegada per un jove escalador bohemi, Julius von Payer, juntament amb un guia de muntanya de Val Rendena, Girolamo Botteri, el 16 de setembre de 1864. La primera ascensió alpinística al cim de la Presanella es va realitzar el 27 d'agost de 1864 per una cordada composta D. W. Freshfield i cinc alpinistes més. L'expedició va sortir de Vermiglio i va conquistar, a més del cim principal, també els altres dos cims que l'envolten, Cima Gabbiolo i Cima di Vermiglio.
Seguim doncs la pista amunt; pista que havia estat una via militar durant la Gran Guerra. Avui també és notícia (i serà història) que almenys sis persones han mort i vint estan encara desaparegudes a causa d’una allau Marmolada. El despreniment de roca ha provocat una allau de neu, gel i roques que ha causat l’obertura d’una esquerda a la glacera i ha afectat dos grups d’excursionistes. L’allau, amb els materials, roques i persones, han recorregut una distància d’uns dos quilòmetres pendent a baix. Una de les desgràcies que no és possible controlar a la muntanya.
En un dels revolts, per on puja el telecadira, podem veure el poble a baix del tot.
En aquesta foto podem veure l’Albert que és un gran buscador de maduixes boscanes, però sobretot és un gran trobador d'aquests fruits.
Les maduixes boscanes, o maduixera (“Fragaria vesca”), es fan en boscos o llocs ombrívols. En estat silvestre, es poden trobar en totes les zones temperades de l'hemisferi Nord. Al Principat de Catalunya la podem trobar a les quatre províncies. Al marge del fruit tant agradable, val a dir que les fulles i les arrels s'utilitzen en infusions i són diürètiques i astringents (pel seu alt contingut en tanins). En ús tòpic s'utilitzen els components de les fulles per a ferides i ulceracions dèrmiques, bucals o corneals i altres aplicacions. Pel color roig del fruit, les maduixes madures són símbol de sensualitat i passió. Es diu que si una dona embarassada porta damunt seu una bosseta amb fulles de la maduixera, aquestes alleugen les molèsties de l'embaràs. (‘wikipedia.com’).
I entre flors i maduixes, també un tronc mort; la natura morta també té la seva funció en el medi. Per perspectiva històrica recordem que abans de la guerra del 1914, Itàlia després d'un any de neutralitat, va començar a pretendre concessions territorials i, davant del perill que representava un nou front contra els italians, els austríacs van estar disposats a concedir el Trentino, a excepció de les valls ladines i de l'Ampezzo. I això vol dir que part d’aquests territoris, pels quals caminem aquests dies, van pertànyer a Àustria, d’aquí les imatges de poblets d’estil tirolès.
Un altre espai, entre arbres, ens permet observar la Cima Salimno de 3115 metres.
Probablement el Monte Mandrone (3283m) i la Punta Pisgana (3088m). Durant el temps de l’emperador Franz Joseph, amb l’any 1864 al mig, a l'interior de la Confederació van començar a sorgir nuclis locals d'oposició, basats sobretot en reivindicacions nacionalistes: a Hongria. Croàcia, Sèrbia, Bohèmia. I, a Alemanya a partir de 1840, la oposició ja es va manifestar i va esclatar obertament la Revolució de 1848. Els esdeveniments revolucionaris van obligar l'emperador a abdicar a Francesc Josep (1848-1916) i van demostrar l'escassa consistència de l'imperi austríac, que si va aconseguir recuperar-se va ser gràcies al suport que li va prestar l'exèrcit, que va reprimir durament la insurrecció (com sempre passa, els exèrcits són enviats a reprimir el poble). Restablert novament l'ordre, Francisco José va tornar a cometre els mateixos errors. Tot i que va aconseguir tornar a implantar la Confederació Germànica, no es va preocupar d'associar al govern a les minories nacionals, sinó que va dur a terme un intens programa de germanització i d'enfortiment de l'absolutisme.
Finalment, fets els 400 metres de desnivell arribem al refugi Petit Pierre, al Corno d’Aola. Per contrast històric trobem que un mateix efecte de menyspreu a les minories nacionals fa anys es produeix també a Espanya respecte de Catalunya (o Principat de Catalunya), com ja va dir el President de la Generalitat, d’origen andalús, José Montilla l’any 2007 en una conferència a Madrid, amb forta presència d'empresarial, en que “va destacar la crisi d'infraestructures que pateix Catalunya, que l'aclapara políticament”, i va “advertir de la ‘desconnexió creixent’ de part de la societat catalana al projecte d'Espanya. "Crec que la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques a mitjà i llarg termini d'una greu desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes". Tenia molta raó, el president Montilla i els resultats es van veure l’any 2017... i segueixen.
Després d’una estona i un strudel, marxem per tornar avall. En relació al comentari anterior, recordem les paraules d’un famós cantant que el 2012 deia “... els arrogants que són al poder amenacen contínuament Catalunya per defensar teòricament una Espanya que no els importa. La independència és el desig dels qui estan farts de ser humiliats, i Catalunya sempre ha estat un poble que viu i deixa viure...”
Arribem a baix del tot i faig aquesta foto d’un dels forats del camp de golf.
Tornem a estar al costat del llac i de la Capanna Valbione, on jo em quedo a dinar amb l’amic Toni Capell i dues amigues del grup de Caminants de Barcelona que aquests dies també estan per aquesta terra de muntanyes.
Amb el telecabina, avall cap a Ponte di Legno i després seguiré en direcció a Passo Tonale.
A Passo Tonale, entro un moment al memorial de la Grande Guerra. Després de la fi de la guerra, quatre grans imperis van deixar d'existir: l'alemany, el rus, l'austrohongarès i l'otomà. Els Estats successors dels dos primers van perdre una part important dels seus antics territoris, mentre que els dos darrers es van desmantellar. El mapa d'Europa i les seves fronteres van canviar completament i diverses nacions es van independitzar o crear. Diguem també que, després de la Primera Guerra Mundial, es va forjar la revolució russa que va concloure amb la creació del primer Estat a la història auto denominat socialista: la Unió Soviètica.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/dolomites-ponte-di-legno-capanna-valbione-rif-petit-pierre-corno-aola-107717006
Aquí, una altra crònica anterior: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/1051-dolomitas-zanes-alm-alpe-de-funes-odle-geisler-alm