(Comarca) Ruta el 2/05/2014; 21 km; +414 -30; 6 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Llamacorral (3760m), Ichicocha, Jatumcocha, Taullipampa (4250m). Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil. NOTA: El TRACK de gps presenta pèrdua de senyal en alguns casos, però el camí és evident i únic.
FA ANYS: El 26 de juliol de 1533 Francisco Pizarro va ordenar l’execució d’Atahualpa. Li van oferir ser cremat viu o convertir-se al cristianisme i morir estrangulat. El van estrangular lligat a un pal després que el capellà el bategés i li posés Francisco per nom (un es pregunta qui eren els salvatges?). Els segles XVI i XVII el Principat de Catalunya i el regne d’Aragó eren de dret i de fet entitats polítiques i territorials separades i sobiranes. La Corona d’Espanya no existia i ens trobem davant d’una pluralitat d’estats que tenien en comú una mateixa corona.
A les 6 del matí sortim de les tendes, a Llamacorral. El dia és fresc, però molt agradable. Com cada dia toca esmorzar a la tenda menjador. Es tracta d’un esmorzar bàsic en base a te, cafè o xocolata, pa, margarina i melmelada. Després el cuiner ens ofereix una bossa amb un “lunch” de migdia. El cuiner, amb els dos mulers, les mules i el cavall marxen pel davant i no els tornarem a veure fins a la tarda, després que ells ja hauran muntat el proper campament per passar la propera nit.
Segons la revista Peruana de Biologia, entre els anys 2006 i 2008 es van portar a terme diversos estudis de la vegetació i els hàbitats botànics de la Cordillera Blanca i van mesurar l’espai que cada espècie ocupava. Es van determinar 136 espècies de plantes, agrupades en 65 gèneres i 26 famílies. Per aquesta vall predomina la taulli taulli, un arbust de fors blaves del gènere “lupinus” del qual es considera que existeixen unes 200 espècies, part de les quals són originàries de la mediterrània. Les existents a Amèrica formen el subgènere de “platycarpos”.
Mirem enrere, a la vall per on hem vingut. Avui fa un bon dia i la sensació de pau és immensa. Tot i amb això cal recordar, perquè la història no s’ha d’oblidar, que estem a la regió d’Ancash i que els primers colons espanyols que van venir ho van fer atrets per la fama de les vetes de materials com la plata. Com que calia disposar d’obrers van haver de forçar els nadius i això va derivar en càstigs, tortures i morts, com per exemple els que registra Cieza de León en la seva obra “Crónica de Perú” del 1553, en que relata la matança de l’ètnia dels concuchos. També se sap que Juan de Saavedra va comunicar a Pizarro el genocidi sobre l’ètnia dels pincos. Davant del terror desfermat, els indígenes es van adaptar a la nova situació i van ser repartits en “encomiendas”, que bàsicament eren explotacions cedides a personatges de la conquesta i en benefici d’aquests, dels nobles i de la Corona de Castella.
Les parets de neu de l’Artesoraju (6025), a la dreta de la vall (est), són impressionants. Sembla mentida que la neu pugui quedar enganxada en aquestes parets verticals i no caigui avall.
L’Artesonraju (6025m) és una muntanya famosa, si hem de creure els que en saben més. Sembla que és la que es va fer servir per dissenyar el logotip de la Paramount Picture i que es veu a l’inici de cada una de les seves pel·lícules. Cal dir que l’any 2008 es va produir una immensa esllavissada, con a conseqüència del canvi climàtic, en la cara sud que li va canviar l’aspecte i va desaparèixer un extrem de l’avantcim. La primera ascensió la van aconseguir l’equip austrogermànic format per E. Hein i Erwin Schneider, el 19 d’agost de 1932, seguint l’aresta nord. També es veu l’inici del Caraz, també de 6025 metres d’altitud.
Seguim la Quebrada Santa Cruz, una de les més llargues del Parc Nacional Huascaràn, amb uns 17 km. Aquesta quebrada (vall estreta i torrentera) neix en el Abra Punta Unión i vessa les aigües al riu Santa. Aquest és un territori de clima fred i amb gelades a l’hivern que, durant el seu recorregut, ens ha de permetre gaudir de la rica flora i fauna de les zones altes dels Andes.
Arribem al primer llac: Ichicocha. Parlo amb el guia, Ivan, i m’explica que ell acostuma a parlar quítxua amb la gent de les muntanyes, perquè és la seva llengua. Diu que a Cusco, on viu, només parla el castellà. Això em recorda el que escriu Cecília Rivera: en el millor dels casos s’associa el quítxua amb les zones rurals del país. La constitució considera el quítxua idioma oficial, però en la pràctica l’estat bàsicament ignora aquest fet i la majoria de la gent s’estima més pensar que tots els peruans parlen castellà. El quítxua és, doncs, un vehicle de discriminació. Aquest any passat, 2013, es veu que va sorgir la primera revista en quítxua “Noqanchis”, de fet és bilingüe: quítxua i asháninka. Probablement per falta de tradició de la llengua escrita, procés que hauria evolucionat fa anys, si no fos per la implantació massiva de la llengua dels dominadors, el quítxua també té més dificultats.
Passem pel costat de la Laguna Jatuncocha. Una estona més endavant, a les 12, veiem la desviació, a l’esquerra, que indica el camí per anar cap a l’Alpamayo. El cim no el veiem perquè el dia s’ha anat tapant. Sabem que està cap a l’esquerra de la nostra marxa. L’Alpamayo (5947m) rep el nom en quítxua ancashí de “Shuyturahu” que vol dir “prim i nevat” (Shuytu= prim, llarg; i rahu= nevat). És una dels cims més destacats i considerat un dels més bonics del món, encara que en aquesta categoria n’hi podem posar molts. Amb una inclinació promig del 60% forma una piràmide de gel que impressiona. La seva bellesa prové de la seva pròpia verticalitat, tot i que és uns metres més baix que els seus veïns. Els expedicionaris normalment s’hi apropen des de la població Cashapampa, fan després la quebrada de Santa Cruz, com nosaltres, fins a Quisuarpampa (4000m), on desvien cap el nord. El camp base està a 4300m dins de la quebrada Arhuaycocha. Convé afegir que la primera ascensió va ser el 20 de juny de 1957 per part de Günter Hauser, Berhard Huhn, F. Knauss i Horst Wiedmann.
S’endevina el Nevado de Santa Cruz, amb serra llarga i punt culminant a 6259 metres. És el pic dominant de l’extrem nord de la Cordillera Blanca, ubicat a la sub-conca del riu Los Cedros. El principal accés es fa per la Quebrada Alpamayo. Es caracteritza per parets de roca i gel, amb una constant caiguda de pedres, especialment per la cara oest. La major part de les seves arestes i parets han estat escalades, tot i les dificultats que ofereix.
Mirant enrere podem observar millor la plana de sorra que s’estén fins a l’últim llac. Aquesta “platja” és el resultat de l’allau que es va produir el 31 de maig de 1970. Aquell dia un terratrèmol de magnitud 7,8 va sacsejar la vall. Un gran tros de material congelat de les glaceres del Huascaran va caure sobre la vall a una velocitat de 200 km per hora i arribant a la població de Yungay el va destruir i sepultar. Van morir més de 20.000 persones i només es van salvar 300. Actualment el poble està construït un parell de quilòmetres més avall, amb el nom de Nueva Yungay. El que havia estat el poble, que va quedar sepultat sota 10.000 m3 de terra, roques i gel, és actualment un memorial, un cementiri del que va quedar. Està considerat el pitjor desastre de la zona central de Sud Amèrica.
Vaig pensant en l’Alpamayo, que no podrem veure i recordo que Francisco Carranza, nascut el 1947 a Quitaracza,va escriure: “”Taqaymi Shuytu Rahu” (aquell és el Nevat Piramidal), em va dir el meu avi quan me’l va mostrar el primer cop. El nom Shuytu Raju, em semblava encertada perquè descriu la seva forma, però algun geògraf o viatger ignorant del quítxua i del lloc el va anomenar amb el nom del petit lloc de Allpa Mayu (riu fangós) que està als seus peus i s’ha mantingut per la desídia investigadora de cartògrafs i redactors de textos”.
A les 13:00 arribem al campament Taullipampa, on les tendes ja estan parades i tenim una vista magnífica, tot i els núvols, dels cims nevats del Ringliraju i del Taulliraju.
Si mirem enrere encara podem observar les neus de les glaceres del Alpamayo, encara que no veiem el cim) i del Quitaraju. És la cara sud-est del Quitaraju (6040m), un dels 19 sismils de la Cordillera Blanca. Aquesta cara sud compta amb un parell de vies obertes els últims anys, l’eslovena i l’anglesa, les dues de gran dificultat tècnica i delicat compromís. La primera ascensió al Quitaraju es va aconseguir per l’equip format per E. Schneider i A. Awerzger, el 17 de juliol de 1936. L’ascensió la van fer per l’afilada i llarga aresta oest que, avui en dia, es coneix com a via normal, encara que tots sabem que el concepte “normal” és molt relatiu. El “Quita”, com el coneixen familiarment els escaladors, està situat estratègicament al costat de l’Alpamayo, amb el qual comparteix el camp 1 situat en un ample plató. Per això molts escaladors aprofiten per intentar els dos cims, un darrera de l’altre.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862673