(Costa Rica) Ruta 1663 el 11/04/2025; 7,3 km; +116 -116; 2,5 hores. Excursió organitzada per la part de la colada volcànica del Volcà Arenal. Participants: Grup de Bonviure amb 16 membres i Emilio el guia. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1977 es va aprovar la llei que protegia els territoris indígenes.
Des de La Fortuna, accedim amb el bus al parc nacional del Volcà Arenal. El Parc Nacional Volcà Arenal (PNVA) va ser creat el 30 de setembre de 1991. Aquesta àrea és de gran importància per a la conservació del règim hídric local, de manera que es garanteix l'aportació constant d'aigües a l'embassament Arenal i als assentaments humans propers.
Un cartell informa de les rutes que estan senyalitzades. En principi pensem seguir la de color taronja , per continuar la groga i fer el bucle de la vermella. Tot ho trobarem molt ben indicat.
La ruta comença per pista planera entre canyissar, una espècie vegetal poc habitual (al menys durant els dies que hem estat al país). Probablement és el resultat del procés de canvi de clima local després de l’erupció del volcà i penso que amb els anys el bosc tropical farà desaparèixer aquests grups de gramínia de canya comú.
Ens aturem per rebre explicacions del guia, l’Emilio Solana. Abans de 1968, es dubtava de si la muntanya era un volcà o només un turó, ja que estava extint des que hi havia coneixement; se'l coneixia com a Cerro Arenal. Però el dia 29 de juliol de l’esmentat any es van obrir tres cràters causant diverses explosions i destruint els pobles de Tabacón, i Pueblo Nuevo. De cop es va descobrir que el “cerro” era en realitat un volcà.
Un altre cartell informa dels perills dels volcans ja que molta gent no és conscient que la lava no és l’únic problema possible i no el més greu. Pels visitants poden ser molt més perillosos els gasos emesos o les bombes volcàniques i fins i tot les esllavissades inesperades.
Per exemple, a Nova Zelanda, van morir 22 persones quan el volcà Whakaari va entrar en erupció el 9 de desembre del 2020. Va ser el resultat d’una explosió sobtada de cendra, gasos tòxics i roques polvoritzades que va superar els tres quilòmetres d'altura. En aquell moment 47 persones es trobaven visitant el lloc, situat a la costa est de l'Illa Nord.
El nostre guia agafa una fulla i amb un ganivet hi escriu alguna cosa a la part del darrera. Quan ho mirem no es veu res i ens explica que es feia servir per escriure missatges secrets. Ara la ferida que ha fet s’oxidarà i d’aquí a una hora o una mica més podrem veure què hi ha escrit. Així que la deixa al costat d’un pal indicador. Fins després!
Més endavant, també trobem escales. Però no n’hi haurà gaires, només un parell més i curtes, en tota la ruta.
Un altre cartell; aquest ens parla d’algunes de les plantes i flors del parc. Però el parc disposa d’una gran quantitat de plantes. La web ‘inaturalist.org’ mostra les imatges i noms de més 100 espècies de plantes en aquest parc nacional.
El pedregar de la colada basàltica, molt fraccionari, ha estat ja colonitzat per moltes plantes. La feina del bosc tropical no s’atura i va ràpid. No em resulta difícil identificar les formacions de lava ja que havent estat a totes les illes Canàries allà he tingut l’oportunitat d’observar tots els tipus possibles.
Arribem a un mirador. Des d’aquí s’hauria de tenir una bona vista del con volcànic, però la boira ho cobreix tot. Per tant tenim una vista sobre una cortina i un mantell blancs.
Jo he fet poques fotos de plantes, però m’ha cridat l’atenció aquesta delicada orquídia, la “Sobralia chrysostoma”. És una orquídia de mida mitjana, que prefereix el clima càlid i té hàbits epífites. Cal concretar, potser, que una planta epífita (del grec: epi, sobre, i pyton, planta) es refereix a qualsevol planta que creix sobre un altre vegetal o objecte usant-ho només com a suport, però que no el parasita nutricionalment.
Per comparació, podem pensar en els règims polítics on el governant o cap d’estat és sempre el mateix i no pot ser elegit (aconsegueix el càrrec en “propietat”); en quin cas tenim un cas d’un càrrec ocupat nutricionalment sense opcions, de manera figurada es podria dir que parasita el càrrec.
Una mica més endavant faig també una fotografia d’aquesta “Werauhia kupperiana”, ja que també la recordo com a planta ornamental per Catalunya (o potser és una semblant?...). És una bromèlia, també una planta epífita, de bosc humit que es distribueix al vessant caribeny de Costa Rica i les serralades Central i de Tilaràn, així com a les planes de San Carlos i de Tortuguero.
Passo pel costat de l’esquerra d’un grau tou irregular de bloc de lava fortament erosionat. No oblidem que la lava és un tipus de roca que arriba a la superfície de la Terra a causa de l'aflorament de magma. Francesco Serao probablement va ser el primer a utilitzar, en geologia, la paraula lava la qual és d'origen llatí: "labes" que significa 'caiguda', 'esllavissada'. Apareix en un escrit seu sobre l'erupció del Vesubi el 1737. El món, la vida, és ple de curiositats.
Hi ha molts tipus de falgueres i també de palmes. En aquesta foto sembla que estiguem en un palmerar primitiu format per palmeres arborescents, amb grans fulles en corona al final de la tija, generalment pinnades o palmells.
En ruta topem amb una gran ceiba (o ceibo); sempre és un arbre destacat. El ceibo (“Ceiba trichistandra”) no és només un símbol natural y cultural, si no també una font d’inspiració espiritual. Es diu que com a ‘arbre paraigua’ protegeix aus i mamífers, i les seves flors vermelles atrauen colibrís. A la cosmovisió indígena, la població Maia, en el període preclàssic (2500 aC), va ser una de les principals societats que va tenir el ceibo com un arbre sagrat.
Però la sorpresa ve més endavant quan arribem a l’extraordinari ceibo de 400 anys. Veient els braços de més de 20 metres de llarg de la majoria dels ceibos i les seves poderoses arrels clavades en el més profund de la terra, la ceiba és considerat un arbre sagrat i origen de altres llegendes, mites, històries i creences. Aquest en concret, que ara tenim al davant, és el Ceibo Gegant del parc nacional Volcà Arenal; amb 48 metres que tenia d'alçada i un gruix de 22 metres, era un dels cinc arbres més grans de Costa Rica. L’erupció del volcà, però, el va escapçar i ara només en queda una part... que no deixa de ser impressionant.
Més endavant encara en veig un altre que sembla voler mostrar una soca o arrels sinuoses que fan l’efecte de voler apropar-se dissimuladament al caminant que hi passi a prop, potser per saludar-lo... o potser per capturar-lo... ves a saber. Aquesta és per tant una foto màgica.
Una bona estona després tornem a estar a prop del final i al costat del pal indicador on l’Emilio havia deixat la fulla. Ara sí, ara podem llegir el que hi havia escrit: “sol”. Per tant el misteri ha quedat al descobert: el desig del sol.
Segons l'últim cens nacional de població, almenys 104.000 persones es van identificar com a aborígens o descendents d’aborígens, xifra que representa poc més del 2% de la població.
Amb la colonització del Regne de Castella, la florent societat indígena costa-riquenya es va veure delmada, ja que molts dels habitants nadius van patir malalties i esclavitud; de manera que la major part de la població es va veure obligada a retrocedir cap a les serralades del sud, a Talamanca, llocs on predominen els seus assentaments fins a l'actualitat (‘wikipedia’). Nota: generalment s’acostuma a fer servir el terme “Espanya”, però és un terme incorrecte, ja que va ser la Corona de castellà i Lleó la que va conquerir Amèrica. Espanya, com entitat, no existia.
Però els braços de la colonització arriben molt lluny i va fer falta arribar al 1977 per disposar d’una Llei Indígena que va començar a posar a nom de les diferents tribus les seves terres a perpetuïtat i que a més il·legalitza qualsevol venda, trasllat o explotació de les mateixes.
Tot i això, per exemple, el juliol de 2014 es va generar un enfrontament violent en la comunitat indígena de Salitre, Puntarenas, on es va denunciar que finquers blancs van agredir residents indígenes a causa d'una disputa de terres, amb amenaces de violència que van motivar la fugida de famílies indígenes a les muntanyes. I és que els descendents dels invasors no poden, potser, evitar una genètica maliciosa? No sé.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1663-costa-rica-p-n-volca-arenal-210047922
Comentaris