“La vertiente Oscura”; Joe Simpson
Editorial Desnivel (2002)
Joe Simpson, llicenciat en Filologia anglesa i Filosofia es va fer especialment famós pel seu llibre “Tocando el vacio” on relatava com es va salvar d’una mort segura en l’escalada al Siula Grande (6344m), al Perú. Després ha escrit varis llibres de muntanya més. En aquest, titulat “La vertiente oscura”, parla d’una ascensió que va programar al Pumori (7161m) que està situat al davant de l’Everest, on els hi va anar de poc que s’hi quedessin.
Però també fa un recull d’altres expedicions diverses que al llarg de la història han petit greus accidents. Ve a ser una mena de llibre “funerari”. En aquestes expedicions, ell ha anat triant tant situacions on els escaladors no anaven prou preparats, o prenien decisions errònies, com situacions que s’enfronten a l’escala de valors dins de les escalades comercials als cims més alts de la Terra.....
Dedica molt temps als fets de varis anys a l’Everest. Explica com el 1992 al Coll Sud de l'Everest uns escaladors van presenciar l'agonia solitària d'un alpinista hindú, a només trenta metres de distància. Des del recer de les seves tendes van observar com els feia senyals amb la mà. Per què aquests homes van adoptar impassibles el paper d'espectadors passius d'una tragèdia? Per què no van intentar ajudar el moribund? Per què no van ser capaços ni tan sols d'alleujar-li l'agonia, agafant-lo de la mà i consolant-lo amb paraules? La resposta a aquesta pregunta aterreix Joe Simpson, que després de ser donat per mort en una esquerda als Andes del Perú el 1985, va dir: "No oblidaré mai l'horror de morir sol, l'espantosa sensació de solitud i buit."
Simpson escriu que l'Everest s'està convertint actualment en un pati d'esbarjo per a la gent rica. Nombroses agències ofereixen viatges amb guia per les cordes fixes de la part alta, acampant enmig de detrits, restes de material i ampolles d’oxigen. Enmig d'aquest escenari, l'autor es pregunta si els nobles instints que en una època van caracteritzar el muntanyisme han quedat oblidats irrevocablement, com ha passat en altres facetes de la societat. En aquest emocionant i desafiant llibre, indaga, a través d'anècdotes i converses amb altres muntanyencs, en el clima moral que viu el muntanyisme actual, en el "vessant fosc" de l'alpinisme d'alçada.
De fet, al llarg del text s’observa com te una postura crítica molt radical qualificant de tumult els expedicionaris que van amb expedicions comercials al cim de l’Everest. Fins i tot adopta una actitud despectiva als escaladors que no escalen de forma “pura”; i ell es transforma en el jutge que decideix què vol dir “pur”. Cap el final del llibre parla d’una conversa amb en Guy Cotter (el director d’Adventure Consultants) en que aquest reflexiona que “no tenim dret a imposar als altres els nostres valors culturals”. Entre altres coses, Simpson, pensa que s’haurien de prohibir les ampolles d’oxigen, però (mira per on) demana disculpes als membres de la seva expedició al Pilar Sud del Pumori per “ser un cap d’expedició tant impacient i colèric”.
No sé si els plantejaments radicals de Joe Simpson siguin gaire acceptables; potser es podria limitar la quantitat de permisos que es donen per pujar els 8000’s, però prohibir l’oxigen? I si també surt un altre i demana la prohibició dels grampons (i tornar a les botes amb claus inicials), o les cordes tècniques, o els cargols de gel... i els claus, els jumars, els fisuradors, els friends, les politges,... i la roba tècnica d’altra protecció o...
Tot i l’actitud una mica rígida de Simpson és un llibre per llegir i pensar una mica.