“A la Xina amb bicicleta”
Gabriel Pernau
Edicions La Campana, (2001)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)
Una aventura, per anar des de Turquia fins a la Xina, amb bicicleta. Aquest llibre és la crònica d’un viatge de 7145 quilòmetres, en 4 mesos i Passant per Turquia, Geòrgia, Azerbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan i Xina. El text inclou noticies de primera mà i algunes informacions històriques (molt breus) per situar una mica cada país, però de fet la narració està focalitzada a les experiències personals que, l’autor, explica amb la seducció que neix dels fets viscuts.
El prenen per espia, li posen inconvenients per aconseguir els visats, supera ports de muntanya, l’intenten estafar, travessa deserts i fa amistat amb desconeguts que el conviden a menjar i a dormir a casa seva. L’obra esdevé un retaule d’un món quotidià, vist per dins, que no té res a veure amb els nostres costums. No hi falta, de tant en tant, aquell punt d’humor amb que l’aventurer europeu es mira ell mateix...
... Al seu Pròleg, diu que des del 29 de juliol de 1996 “hi ha una pregunta que he hagut de sentir -i respondre- desenes de vegades ¿Perquè has fet aquest viatge?, ¿perquè amb bicicleta?, ¿perquè tot sol?, ¿perquè tant temps?... No hi ha una resposta ni una raó úniques.
L’autor, Gabriel Pernau Mas, nascut el 1964 a Barcelona, és periodista. Ha publicat diversos llibres de viatges i és autor d'obres d'assaig relacionades amb temes com l'esport, la immigració o la repressió franquista.
Diu l’autor (atenció, ho deia el 2001, fa 21 anys) referint-se als països per on havia viatjat el 1996 “ara, tot aquest món s’ha fet visible de cop, però no sé si prou comprensible”. Potser aquest testimoni de viatger solitari ajudarà al lector a aproximar-se més a la realitat d’aquestes terres tan llunyanes.
En aquells dies (2001) Pernau parlava de les immenses reserves energètiques que amaga el subsol d’Azerbaidjan, Turkmenistan, Uzbekistan i Kazakhstan i “dels interessos de multinacionals i estats per controlar-les; la voluntat de Rússia de no perdre empenta en unes repúbliques esdevingudes independents després del col·lapse soviètic; la normalitat en que els nous estats es tornen a relacionar amb els seus veïns naturals després de dècades de no poder fer-ho”. També comenta la celeritat en que els Estats Units van reconèixer aquests països i les formes, sovint subtils, amb que han tractat d’incidir en “uns espais que fins fa pocs anys li eren hostils”. La renovada sintonia entre Rússia i Xina, el creixement de l’islamisme, Turquia, l’Afganistan... El llibre també permet conèixer millor la geografia del món, ja que el primer que acostuma a fer el lector és buscar un mapa del món i mirar de situar bé tots aquests països quin nom acaba en “-stan”.
El relat segueix un format de diari de viatge. Sovint causa interès, curiositat i estupor entre la gent dels petits poblets, que s’apleguen al seu voltant per mirar i tocar la bicicleta, el compte quilòmetres, les alforges... Un dia el surten a rebre uns joves genets, un altre es convidat per una família jueva... Va variant entre moltes ètnies: turcs, turcomans, kirguisos, azeris, russos, uigurs, kazaks, georgians,... tot un món de maneres de ser, de pensar, de parlar. I el viatger va aprenent a cada país les paraules mínimes i bàsiques que qualsevol viatger intel·ligent i respectuós ha de saber.
Les fronteres, les maleïdes fronteres, i la inquietud que el militar o funcionari de torn (quasi sempre amb cara de pocs amics) cregui insuficients els documents per concedir el visat. A la frontera de Turquia a Geòrgia, explica que abans que li mirin res “sortint de la cabina un home ja m’avança que sense visat a Geòrgia no podrà creuar la frontera. Però si ha a Trabazon m’han dit que sí!” Es desespera en Pernau, després en companyia d’un funcionari de l’oficina de turisme turca; res a fer. Dos dies perduts si he de tornar a Trabazon”. Al final s’atura, al seu costat, un Land-Rover d’uns americans d’una organització no governamental i amb ells torna a Trabazon, on també li ofereixen una habitació per dormir.
Dins de la descripció de les sensacions, explica l’autor, que a Geòrgia, convidat a sopar i dormir, “en Mishka no m’explica les misèries que ell i els seus deuen haver passat per tirar endavant en aquests moments d’extrema dificultat, però sí que em vol ensenyar qui era i com era el seu germà mort...”. I va oferint descripcions, com quan ja ha entrat a Azerbaidjan “...vaig a buscar un lloc per dormir, camí de Bakú. El paisatge presenta alguns canvis. Per coses de l’Islam, no hi ha vinyes ni els porcs que, a tot Geòrgia, trobava pasturant al costat de les carreteres... les muntanyes, però, continuen sent les mateixes”; és clar, i jo a mirar l’Atles Geogràfic del món, on puc comprovar que efectivament es tracta del Petit Caucas; i a l’oest hi ha Armènia i a l’est el mar Caspi.
Parlant de sensacions, n’hi ha d fortes. Ja dins del Turkmenistan, el mes de maig (ja porta 41 dies) escriu “Esmorzo rapit, un Nescafé sense escalfar, quatre pastes i corrent al lavabo... però unes quantes persones se m’han avançat. Només funcions dues tasses. Hi ha mitja hora de cua. A mesura que s’acosta el meu torn, l’aire es fa més irrespirable. Quan per fi aconsegueixo entrar... la pudor és fortíssima. Una tassa s’ha embussat, de tanta merda acumulada com hi ha...”
D’altra banda el viatger ciclista contacta amb molta gent. Unes vegades ell propícia la relació, com per exemple trucant a una casa per demanar aigua... i potser amb l’aigua obté una conversa i l’interès de desconegut pel seu viatge, una oferta per seure i prendre el té i, algunes vegades, l’oferiment posterior d’un llit per dormir. Altres cops senzillament, l’aturen pel carrer i el conviden directament a un té. El té és certament la baula que lliga relacions, obre converses i fa amistats.
De tant en tant ha de superar algun tram de desert i rutes sense aigua, o be passar grans llacs, i li cal algun vaixell o algú que li permeti superar la dificultat (cotxe, camió, tren o bus). Sovint, l’autor, ens explica uns quants d’aquests moments que, sovint, queden envoltes d’unes hores (o dies) de dubtes i esperes.
També intenten cobrar-li més. Ens mons on el regateig és el mecanisme habitual, al turista o al desconegut, les oportunitats que té el local són altes i per tant sovint multiplica els preus. Un dia que esperava un bus, quan aquest arriba hores després (els horaris són impredictibles), explica: “ El conductor obre uns ulls excitat en veurem empenyent la bicicleta. Estic a punt de comprendre perquè. Veu en mi la possibilitat de guanyar el sou de dos anys de feina. El paio em vol clavar 100 dòlars per un trajecte de poc més de cent quilòmetres! En un país on el litre de benzina costa quatre pessetes. Li dic que ni boig, que què s’ha cregut. Ell fa un gest de ‘aquí et quedes’. S’atrevirà a abandonar-me allà al mig? S’atreveix...” Però al final, com que hi ha una barraca de les típiques de controls, un policia, que ho ha observat tot, li diu que no es preocupi, que pararà un camió que passi. Així se’n surt del problema.
Interessants són els seus pensaments al final de l’obra, quan està a la Xina i explica la desconfiança dels xinesos quan veuen un estranger, conseqüència dels segles d’aïllament del país. “soc jo qui l’ha de guanyar la confiança... una feina en que he d’invertir molts esforços al dia”. Aquest xoc cultural li resulta massa gran per a les seves minses forces; ja està arribant als 7000 quilòmetres i porta ja quasi quatre mesos sencers.
Però hi ha més elements, al final del viatge, que compten en les seves impressions: “Cada dia escric menys al llibre de viatge. La novetat ja no em sorprèn; S’ha convertit en quotidiana. Necessito aturar-me i deixar de pensar”.
Diu Pernau: “No, viatjar no és fàcil... Al viatjar també s’aprèn, com s’aprèn a respectar, a comprendre i a valorar la diferència... exposar-te a la realitat tal com ets, cobert només per la teva disfressa personal”. Afegeixo jo que potser l’enyorança de la família, dels amics, dels llocs coneguts (després de molt temps) també juga el seu paper.
Comentaris
Entenc be el que explica..i tinc la sort d´haver estat al Kirguistan dormin amb yurtes..
Merci