.  

LH09a Silenci Campanes

 

      “El silenci de les campanes”

       La persecució religiosa durant la guerra civil

      Jordi Albertí i Oriol

Proa Edicions PPM (2007)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) 

      He de dir que quan vaig publicar la ressenya del llibre de Paul Preston (Botxins i repressors), ja em vaig proposar tractar el tema de la persecució religiosa i del moviment anarquista atacant esglésies; doncs aquest és el llibre que m’ha semblat adient.  Al Pròleg, Josep Ma Solé ens diu que en llegir aquesta obra, mentre trobem com els brots, contra l’Església, que apareixen i desapareixen al llarg dels segles XIX i XX, ens adonarem com tenim al davant “un autor ponderat i precís, de sòlida formació cultural que no tem abordar un dels temes tabú de la història contemporània de Catalunya...”.

      Tenim al davant un llibre que comença amb un decidit i documentat detall dels antecedents anticlericals del segle XIX, per acabar amb els orígens immediats i les dades de la primera meitat del segle XX, amb la Guerra Civil. Com escriu l’autor “són moltes les persones que encara avui ens interroguem sobre aspectes del que va passar entre els anys 1936 i 1939 i, per extensió, durant tota l’etapa republicana. Ens interroguem sobre la guerra, però també sobre la vida a la rereguarda...

     ... És interessant la nota de l’autor a la Introducció tot explicant que les ferides que es van produir el segle XIX: les guerres iniciades a Espanya a favor o en contra d’Isabel II “van representar una divisió traumàtica entre els partidaris de mantenir vigents els pilars bàsics de l’antiga organització social i política, és a dir, els principis de ‘religió, furs i rei’ i els partidaris de canviar-los per la nova filosofia de la ‘igualtat, fraternitat i llibertat’ que havia triomfat a França”.

        Ja des de les primeres pàgines, quan comença a situar-nos en la història medieval catalana i explica que l’essència del nostre sentiment nacional, com a tot Europa, es basava en el poder reial entès com a delegació divina, ja podem intuir que l’obra d’Albertí ens oferirà un curs senzill i minuciós, però divulgatiu, dels orígens i l’evolució dels fets que van esdevenir cabdals per situar els diversos moments en que esclaten brots antireligiosos.

       Jordi Albertí i Oriol (Cassà de la Selva, 1950) és filòleg i historiador, ha publicat estudis diversos sobre l’hemerografia del primer terç del segle XX i l’Església. També ha publicat, entre altres títols, “La Iglesia en llamas” (Destino, 2008) i “La bandera catalana, mil anys d’història” (Proa, 2010).

       Cal entendre que el segle XIX, en les carlinades, amb un pòsit ben viu en aquell moment, l’Església no es va mantenir neutral en els conflictes “ben al contrari (afegeix l’autor), l’Església en fou part activa i combativa... i fins i tot abans de la primera guerra Carlina (1826 i 1827) una part del clergat rural ja va participar en la revolta dels Malcontents” que, hem de recordar va ser un moviment ultra-absolutista que va ser fort en ciutats mitjanes com ara Vic, Manresa, Olot, Cervera...

      D’altra banda, la situació social va anar canviant i escriu Albertí que “la irrupció del catalanisme com a moviment cultural i de vindicació patriòtica en la segona meitat del segle XIX va trobar, això sí, un llevat fecund en la generació eclesiàstica dels bisbes Morgades i Torras i Bages”. Llegim al text que aquell compromís de l’Església amb la Renaixença va ajudar a superar la divisió entre catòlics derivada de l’integrisme i el carlisme.

      D’aquesta manera, el llibre ens ofereix una visió comparada amb els fets de moments polítics i la visió del pensament i els fets eclesiàstics. Ens situa, l’obra, en les circumstàncies del Trienni Lliberal, s’estén als governs de la reina Isabel II, les exclaustracions, les desamortitzacions; mesures molt aplaudides pels terratinents (sobretot vinculats als nuclis de poder central espanyol) que en van ser beneficiaris i, continua l’autor “van provocar importants reaccions d’anticlericalisme popular, un fenomen social fàcil de manipular”; fenomen que l’escriptor analitza al llarg del llibre.

      El text, aporta molta informació i dades concretes. Per exemple, en l’esclat anticlerical a Catalunya del 1835, “molts catòlics, aconsellats pels bisbes a través de proclames i directius en els sermons dels diumenges, es van decantar pel sector carlí o absolutista”. Per tant, penso jo, no es pot evitar pensar que en la divisió profunda que es va anar produint hi va estar el posicionament històric de les altes jerarquies religioses (amb casos excepcionals) que s’apropaven sempre al poder i especialment al poder monàrquic o autoritari. Avançada la segona meitat del segle XIX “no hi ha tants episodis cruents de persecució religiosa... però l’anticlericalisme creix entre la població i es fa extensible al conjunt del clergat, en un procés de denúncia...”, fins que arribarem a la Primera República (1873 i 1874).

      D’aquesta manera i per aquest procés, sempre amb el focus en el moviment anticlerical, l’autor ens mostra la concordança amb els fets polítics, socials i econòmics. L’any 1868, amb la guerra de Cuba, és la fi del colonialisme espanyol i el naixement d’un regeneracionisme social i polític crític amb els privilegis eclesiàstics. Paral·lelament “l’integrisme religiós espanyol presenta quasi tres milions de signatures contra el projecte de llei de tolerància religiosa (1869)”. Després “la tercera guerra Carlina (1872 a 1876) començarà quatre anys després d’esclatar la Revolució del 1868 (La Gloriosa) i serà especialment intensa a Catalunya, on partides de carlins ocuparen moltes ciutats mitjanes”... i molts fets rellevants més. Tot un esquemàtic tractat d’història que sovint se’ns ha perdut entre conceptes gens clars. Ah, i no oblidem el Concili Vaticà I i el pontificat de Pius IX (1870) que “van reforçar el pensament integrista dins l’Església”.

      I podríem seguir parlant de la Setmana Tràgica del 1909, la Crisi de 1917, la dictadura de Primo de Rivera, els Fets d’Octubre de 1934 o les relacions de l’Església amb els governs de la República i la Generalitat de Catalunya (del 1931 al 1936). Aspectes, aquests, que l’autor presenta de forma didàctica.

      En aquest context d’evolució històrica, ens il·lustra Jordi Albertí quan en aquell primer terç del XX, “a l’ofensiva anti-catalana de la dictadura i de la jerarquia eclesiàstica catalana cal sumar-hi, lamentablement, una actitud de clara hostilitat del Vaticà... que va dictar instruccions ‘secretes’ que laminaven i censuraven el compromís de l’Església amb la revitalització nacional.” Explica l’autor que el canonge Carles Cardó escrivia: “Haguérem de contemplar plorant en silenci la caiguda en la descreença de nombrosos joves... i el reforçament dels partits hostils a l’Església, acusada d’enemiga del nostre poble”.

      El treball d’Albertí arriba, així a prop dels Fets d’Octubre de 1934, quan ja estan en escena la UGT, CNT, CEDA, PSOE i ERC. Amb conseqüències nefastes per capellans: els revoltats a Navars van matar el rector a perdigonades; al Morell van atacar al rector Andreu Roig i a altres llocs de Catalunya van ser atacades vàries esglésies. També a Astúries hi ha haver revolta; allà amb intervenció de l’exèrcit amb el resultat de 1300 morts i 3000 ferits, tots obrers; també els revoltats van capturar 34 religiosos que van morir sota els crits de “portem capellans, portem feixistes”. 

      Com podeu comprovar el text ha entrat ja en l’època preparatòria de l’aixecament militar franquista. Aquesta part ocupa quasi la segona meitat de l’obra i és molt detallista. No m’hi estendré; millor comprar el llibre i llegir-ho (potser amb un llapis a la mà).

      Aquí es parla de personatges il·lustres com el bisbe Manuel Irurita (1876,1936) considerat enemic de Catalunya i que quan va morir el president de la Generalitat Francesc Macià, el 25 de desembre de 1933, Irurita es va negar a enviar capellans a la vetlla i va ser l'arquebisbe Francesc Vidal i Barraquer qui l'obligà a canviar de posició. Isidre Gomà i Tomàs (1869, 1940) bisbe, cardenal i català, nomenat cardenal primat d'Espanya durant la Guerra Civil, en la qual va ocupar un destacat paper protagonista sent promotor del terme “Croada” respecte d’aquella guerra. D’altra banda, tenim a Francesc Vidal i Barraquer (1868, 1943), bisbe de Solsona, arquebisbe de Tarragona i cardenal; es va oposar fermament als revoltats a Espanya, no acceptà la bel·ligerància de la jerarquia de l'Església a favor del bàndol facciós i per raó de "consciència", es negà a signar la carta col·lectiva de l'episcopat espanyol de l'1 de juliol de 1937 de suport al general insurrecte Franco.

      Ens parla l’autor del cost humà de la guerra. Jo aquí faig una referència només a les víctimes a la rereguarda republicana, considerant els assassinats i execucions. L’autor ens presenta la xifra de 8360 (no s’hi compten els morts d’enfrontaments armats), fins al maig de 1937. D’aquests un 30% (2441) van ser eclesiàstics. El nombre de clergues morts al conjunt de l’Estat va ser de 6818.

     Una pregunta que sorgeix respecte les accions contra esglésies, objectes de culte, monges i capellans, és si es va tractar d’accions coordinades i dirigides. Diu Jordi Albertí, que aporta documents i textos per afirmar-ho, que la vocació antireligiosa d’anarquistes i comunista és doctrinària, “però no van ser només ells els que van actuar així...” i recorda que fins i tot els franquistes rebels també van executar religiosos bascos quan van creure que anaven contra el “Movimiento Nacional”.

       En el capítol dedicat a “Deu mesos de persecució religiosa a Catalunya” descriu, l’autor, en 60 pàgines un detall explícit, on hi remarca els casos més emblemàtics. Després es refereix Jordi Albertí al nou context social i polític i a una aproximació interpretativa dels fets; tot plegat ho deixo a la lectura reposada del lector. Però no oblidem que l’obra entra molt al context del moment i explica, per exemple, el Jurats i Tribunals Populars: creats l’agost de 1936 (a Catalunya) actuaven segons el codi de justícia militar en la repressió del feixisme. “Hi ha constància que van dictar un mínim de 125 execucions que van tenir lloc al Camp de la Bota o a Montjuïc”.

      Així doncs, tenim a les mans, un magnífic llibre que, amb més de 400 pàgines, ens ofereix no només la informació del que va passar (accions antireligioses) sinó el context polític d’on provenia el pensament que va conduir a aquelles accions.

     El llibre conté, al final, un índex bibliogràfic considerable que omple deu pàgines. El que ens confirma la gran tasca d’investigació duta a terme per l’autor amb la finalitat de no caure en l’error de les “opinions”, en una època en que tothom se sent capaç d’opinar sobre qualsevol cosa. Els “opinadors” o els tertulians són els que formen, actualment (en alguns casos que fan pena), un contundent conjunt de personatges irrellevants, sense informació que s’atreveixen a dictaminar sobre qualsevol cosa, inventant, si cal, el que volen dir per oposar-se a l’altre. De les tertúlies que parlo (i tots sabem quines són) em penso que són la més terrible imatge patètica d’una part de societat inculta, pagada de sí mateixa i només dedicada a un combat verbal estèril i estúpid.

     Personalment recomano evitar tantes tertúlies malintencionades de les televisions i llegir llibres ben documentats com aquest que recomano. Un llibre que tant el podria inserir en l’apartat d’Història com en el de Religió.