{jcomments off}

LR 14a Introd antiguo Or

 

 

“Introduccion al antiguo Oriente. De Sumer a la Biblia”

Juan Bottéro, Pierre Chuvin, André Finet, Bertrand Lafont, Jean-Maurice de Montremy, Georges Roux.

 Grijalbo Mondadori (1996)

 (Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)            La contraportada ofereix la síntesi: la història d’Occident va començar a Sumer: allà en la Mesopotàmia per antonomàsia, la del Orient Pròxim, va sorgir l’escriptura el segle XXXIII aC (d’això fa molts i molts segles!). Amb l’escriptura va existir un registre d’estructures i activitats polítiques, socials i econòmiques i la transmissió dels mites fundacionals i que cohesionaven la ciutat.

       Fa pocs anys, un segle i mig, es va desxifrar aquella escriptura que va permetre conèixer no només una cultura rica, complexa i madura, sinó també la seva qualitat com precursora de valors que, a través de la Bíblia, han arribat a nosaltres.

       Aquest llibre, és obra dels millors especialistes francesos i s’atura en qüestions i aspectes de la vida quotidiana; mites mesopotàmics, com Gilgamesh o Semíramis; o temes que, com el Diluvi universal, després recollirà la Bíblia. Un text que resulta variat i ric, amè i rigorós. Un llibre que vaig comprar el 1997 per tenir més coneixement pel viatge que vam fer el març a Jordània i Síria...

     ...Ara, 25 anys després, l’he tornat a llegir per poder fer aquesta ressenya. Ens recorda, Bottéro, que en la Història mai hi ha un Principi amb majúscula. El que hi ha són desenvolupaments, encreuaments, oblits, retrobades... “Grècia, que per la Il·lustració va ser el bressol de la civilització (oposada al model bíblic), es va considerar durant molt temps un miracle. Seria estúpid menysprear la mutació que va representar en la gènesi d’Occident, el que no vol dir que Grècia tingui una història i que per comprendre-la ens hem d’anar a Àsia Menor, a Jònia, als hitites i després, avançant, a la Mesopotàmia.

       Jean Bottéro fa la Presentació on explica que la revista L’Histoire, dedicada al descobriment i exploració del nostre passat, va publicar cert nombre d‘articles sobre l’Orient Pròxim antic i en especial sobre Mesopotàmia. Cada autor abordava un tema concret, que per ser intel·ligible i llegit havia de resumir de manera clara els supòsits essencials. Només calia reunir i ordenar els articles per oferir al lector la millor introducció a l’antiga Mesopotàmia.

       Ens parla l’autor, Georges Roux, sobre els sumeris i les terres del Golf Pèrsic i concreta que “s’ha pogut determinar que el 70000 aC, en l’interval càlid entre les dues primeres glaciacions (Riss i Würm) el nivell del Golf era 8 metres més alt que l’actual, el que suposava que les aigües cobrien gran part de la plana mesopotàmica. Després el nivell va descendir a mida que, amb el fred, es tornaven a formar glaceres fins arribar al seu punt més baix (-120 metres). Tot el Golf era en aquells temps una plana ample solcada pel Tigris i l’Èufrates”. També ens explica “que l’última pujada d’aigües va ser prop del 3000 aC (fa avui ja 5000 anys), amb un nivell superior de tres metres, que era suficient per submergir part de la Baixa Mesopotàmia”. La mítica ciutat d’Ur es situava a 30 km del mar.

       El llibre conté capítols dedicats a temes com l’enigma del cementiri d’Ur; el vi, fa 5000 anys; l’amor a Babilonia; Semíramis, la misteriosa reia d’Orient; màgia i medicina; el relat més antic del diluvi; llegendes de Gilgamesh; el relat d’Adan i Eva; La Bíblia i el naixement de Déu... Jo em limito a fer referència a algun dels apartats només per fer visible l’estil i l’entorn temàtic.

       Dels gravats en les tabletes ajuda molt l’abundant literatura religiosa, diu en aquest cas Bottéro, “Com que aquella gent havia imaginat els seus déus basant-se en el model de la seva pròpia personalitat... els mites, els cants sagrats i els rituals litúrgics ens diuen molt més dels seus autors que del seu objecte”. Diguem que l'Enuma Elish, coneguda com l’Epopeia de la Creació, és el mite mesopotàmic de la història de la victòria del gran déu Marduk sobre les forces del caos i com aquest estableix l'ordre a la creació del món. Totes les tauletes que fan referència al mite van ser localitzades a Ashur, la biblioteca d'Asurbanipal a Nínive, i altres llocs excavats. Daten del 1200 aC però els investigadors indiquen que totes són còpies d'una versió molt més antiga del mite.

       Parlem del Diluvi. Bottéro escriu que fa més d’un segle els asiriòlegs van començar a oferir proves del diluvi. El 2 de desembre del 1872 G. Smith, desxifrant les tauletes de Nínive (de la biblioteca d’Asurbanipal), va anunciar que havia trobat una narració massa semblant a la de la Bíblia perquè les coincidències fossin fruit de l’atzar; “el relat formava part del Cant XI de la Epopeia de Gilgamesh, qui en busca de la seva immortalitat va arribar fins a la fi del món per preguntar a l’heroi del diluvi, qui li va explicar com s’havia produït el cataclisme”. Però ens diu també, l’autor, que ara se sap que si bé el Gilgamesh té una història molt antiga, molt abans dels textos bíblics, el relat del diluvi no va ser incorporat fins més tard, prenent-lo d’una altra obra, el Poema d’Atrahasis.

       Segons aquesta obra que acabem de citar, la història comença quan l’home encara no existia. Només els déus ocupaven l’univers; estaven dividits entre els productors (igigi),que eren la classe baixa i els consumidors (anunnaki) que eren l’aristocràcia. Els igigi, esgotats, van acabar fent una vaga i van deixar de produir. Llavors va intervenir un dels déus principals, Ea, que va proposar crear un succedani que suportés el pes de la feina: seria l’home. Ea va tenir un pla enginyós: es farà de fang, producte que abundava i a la terra tornaria quan morís. Total que van confeccionar set mascles i set femelles, que van esdevenir els primers “pares” de la Humanitat.

       Total que la població creix i fan soroll. Als déus, que vivien de forma assossegada i despreocupada, els molestava. Així que es decideix eliminar els homes perquè deixin de molestar i s’utilitza el recurs d’una catàstrofe: el Diluvi. “Atrahasis és qui dissenya un vaixell i el prepara. Quan acaben les tempestes diu l’heroi “vaig obrir una escotilla i l’aire fresc em va tocar la cara, després vaig observar els voltants fins a torbar la platja que emergia. La nau va atracar allà, a la muntanya (diu el text) Niçir”. La Bíblia que coneixem parla de Noé i la muntanya és l’Ararat. Potser són les còpies d’Atrahasis i de Niçir?

       Afegeix Bottéro que “Més que una crònica és, en realitat, una exposició teològica que no pretén aportar dades, sinó inculcar definicions, punts de vista, tot un sistema d’idees respecte de l’univers i de l’home. És el que s’anomena un relat mitològic”.

       Només afegeixo una idea més: el pecat. “Perfectament desconegut pels nostres avantpassats grecs i romans, que només coneixien les infraccions de l’ordre social i dels ritus, és una invenció semita”. Per cert, ens il·lustra escrivint que s’anomenen semites a un conjunt de civilitzacions, nascudes fa al menys cinc-mil anys, definits pel fet de parlar llengües emparentades: hebreu, arameu, àrab, etíop... En aquell context es van atribuir els fenòmens que passen a la Terra, a la responsabilitat divina. Aquest déu promulgava moltes obligacions i si algú en vulnerava una sola, cometia un pecat.

       Aquesta ressenya no pot anar més lluny. El llibre consta de quasi 300 pàgines, amb una gran riquesa de detalls, així que aquí acabo i us desitjo que si el teniu o el compreu, hi trobeu molts aspectes d’interès. Tal com es deia al principi, d’aquells llunyans segles provenen part dels valors que se’ns han inculcat. Una altra cosa és si aquests valors són tots bons, que això molt probablement seria discutible.

       Aquest llibre tan el podria qualificar d’història com de religió. L’incorporo a l’apartat de religió pel fet que el faig servir en aquesta ressenya, sobretot, pels aspectes del Diluvi.