(Bulgaria) Aquesta excursió l’hem fet dins del programa de visites a Bulgària, el 6 d’abril de 2012. Ha estat una caminada de 12 km amb un desnivell de + 454 i – 256. Total, unes 3 ½ hores.
La sortida ha estat a la ciutat de Melnik (440 m), una ciutat de la província de Blagoevgrad, al sud-oest de les muntanyes Pirin. El dia és plujós i emboirat quan sortim de l’hotel. El grup per caminar el formem: Pilar, Cristina, Lali, Celsa, la guia Svidna, a més de jo mateix.
Aquesta ciutat, considerada com la més petita de Bulgària i que manté el títol de “ciutat”, és una reserva de l’estil arquitectònic tradicional, fins a tal punt que compta amb 96 edificis que han estat considerats monuments protegits. Passem pel davant d’un edifici gran i força malmès, que havia estat la seu de les autoritats durant l’època de la dominació turca.
Seguim amunt pels carrers de la ciutat i deixem a la dreta una de les cases tradicionals que, a base de diversos pilars de fusta, aconsegueixen que els pisos superiors tinguin més superfície que la planta baixa.
El camí va pujant per entre les restes dels panys de muralla del que havia estat l’antiga fortalesa i ens comencem a enfilar al Pirin, del qual puc dir que es tracta d’un massís de caràcter alpí i clima mediterrani. Es veu que el seu nom prové d’un antic culte a Perun, el déu eslau dels llamps i trons. Déu que es veu que vivia al cim més alt del massís, el Vihren de 2914 metres.
Per on caminem anem veient, entre les boires, algunes de les agulles d’aquesta zona, que geològicament provenen del Pliocè i es tracta de masses de pedra, que es desfan fàcilment, formades per sorres i altres minerals argilosos. Aquestes formacions han fet famosa la vila de Melnik.
Després de pujar un desnivell d’uns 150 metres, comencem a baixar suaument per una llarga vall que ens haurà de portar fins a un poblet molt petit. L’existència de població es fa evident en veure aquesta bona col·lecció de ruscos d’abelles que aporten una bonica taca de color al camí.
Més avall topem amb el mur que envolta un senzill, petit i bonic monestir dedicat a Sant Jordi. Dins de la tradició de l’església ortodoxa sovint es troben monestirs o esglésies dedicats al sant mític.
Obrim la porta i entrem al l’espai que fa l’efecte de pati o de jardí, on trobem les inevitables <martinitsas> (polseres blanques i vermelles que la gent es posa abans de la primavera i que pengen del primer arbre florit que troben, per obtenir sort i felicitat) penjades de les branques florides, potser d’un ametller.
Abans de marxar anem a veure el tronc gruixut d’un arbre, que no sé identificar. Podem veure com hi ha tot de paperets ficats per entre els plecs de l’escorça. Són les humils demandes d’ajut que la gent hi deixa. Encara tenim temps de fer alguna foto més.
No ens cal caminar gaire, per aquest camí de sorra, fins que arribem al poblet de Slatolist. Un poble rural, d’aspecte molt humil i senzill que ens deixa veure una bonica font a la sortida.
D’aquesta manera enfilem cap a nord, el camí que ens haurà de portar, al final, al monestir de Rozhen, mentre un cavall va fent la seva sense ni mirar-nos.
Pel camí, les agulles vermelloses, com gendarmes seriosos, estan impàvids com si res. El verd viu, mullat per la pluja, contrasta molt bé amb el vermell dels turons.
A uns 620 metres ja veiem el monestir de Rozhen, dedicat a la Nativitat de la Mare de Déu. En búlgar <Роженски манастир Рождество Богородично> o <Rozhenski manastir Rozhdestvo Bogorodichno>. Està considerat el monestir més gran de les muntanyes de Pirin, al sud-oest del país. Per tractar-se d’un monestir d’origen medieval, resulta que és un dels que estan més ben conservats.
Nosaltres, però, abans d’entrar-hi encara pugem una mica més per tal d’anar a veure les agulles més interessant. Així ens enfilem fins a 660 metres, tot deixant pel camí, una bonica salamandra que, suposo, es deu haver espantat força quan ha vist que ens aturaven al seu costat a fer-li fotografies.
Des del punt on hem pujat tenim al davant una serra tota formada per agulles vermelloses des d’on es despenja una vall que segurament envia les seves aigües cap a Melnik.
Aquestes són les conegudes com a “Piràmides de Melnik”, un fenomen natural provocat per l’erosió, deixant com a resultat aquest pinacles de sauló. Segons diuen, tota la zona és el resultat d’una acumulació d’una capa de més de 150 metres de roca i sorra. La ma de l’aigua i el vent, ha anat fent la resta. El 1960, va ser decalat espai natural protegit.
Després, el monestir el veiem des de dalt. He llegit que es van localitzar unes monedes i una tomba que són de l’època de Miquel Paleòleg, el que vol dir finals del segle XIII (1259 a 1300).
Aquesta referència a l’emperador bizantí (Miquel VIII Paleòleg) em porta a la memòria que el seu pare Andrònic (i el Miquel present) va accedir a les condicions que demanà Roger de Flor per tal que amb la host de la Companyia Catalana dels Almogàvers, anés a ajudar-los contra els turcs. D’aquell acord en va resultar que Roger de Flor va ser nomenat Megaduc i així va començar l’expedició dels almogàvers que, amb el temps, va donar lloc a expulsar el turc fins més enllà de la Sideroportes, als confins d’Anatòlia, ja dins d’Àsia i fins i tot a la creació del Ducat català d’Atenes. Pel camí, però van passar moltes coses, com la traïció de Miquel VIII, l’assassinat de Roger de Flor, la terrible venjança dels almogàvers, entre d’altres.
Entrem al monestir, que compta amb diversos elements que han estat datats entre els segles XIII i XIV. La primera informació escrita de l’existència d’aquest monestir es veu que és una nota escrita sobre un dels llibres sagrats d’un dels grans monestir del Mont Athos, el Gran Lavra.
L’edifici actual de l’església del monestir es calcula que és del segle XV i que bona part de les pintures magnífiques, que podem anar veient, són del XVI. Es destacable la visió de l’Infern, tot i que he de dir que aquesta és una constant en els monestirs ortodoxos.
Un terrible incendi va devastar bona part del monestir l’any 1674, però posteriorment fou restaurat, entre el 1715 i el 1732, amb donacions dels búlgars rics.
Un cop acabada l’excursió hem coincidit amb els companys que no han fet la caminada, la Montse i l’Oscar i hem anat a dinar.
Si algú vol accedir al track per gps de l’excursió, pot fer-ho a l’enllaç: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2695811