(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Araba) Ruta 1369 el 26/07/2021; 5 km; +1 -1; 1,5 hores. Caminada organitzada amb el següent itinerari: Passeig semi urbà, als Humedales del parc de Salburua. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil i curta.
![]() |
![]() |
FA ANYS: Vitoria Gazteiz va ser fundada el 1181 per Sancho VI.
Arribo a Vitòria Gasteiz i aparco el vehicle. Ara estic a la província d’Araba (Alava, en castellà). L'actual Vitòria va ser fundada pel rei navarrès Sancho VI l'any 1181 en el lloc de Gasteiz a la qual vaig imposar el nou nom de Vitòria Gasteiz; denominació que suposava “Nova Victòria”. L'origen de la fundació va ser, a l'igual que en el cas d'altres ciutats de la zona (Antoñana, Bernedo, La Pobla d'Arganzón, Laguardia), la necessitat per part del rei navarrès de crear una línia defensiva davant el regne de Castella. Em dirigeixo cap a la zona de la ciutat on hi ha la zona dels Humedales, al parc de Salburua. Salburua es composa de la Balsa de Betono i de la d’Arcaute i forma part de l’Anella Verda de la capital; és una zona humida natural formada per les surgències d'aigua subterrània del "Aqüífer Quaternari de Vitòria", enorme bossa d'aigua que s'estén sota gran part de la Llanada Alabesa.
Aquesta bonica flor és una vídua o escabiosa marítima (“Scabiosa atropurpurea”). Segons les varietats pot ser blava o de color fosc i antigament es creia que era útil per curar la sarna i la bronquitis. Hi ha una planta semblant, del gènere Succisa, coneguda com mossegada del diable (“Succisa pratensis”). D’aquesta segona es creia que el Diable la feia servir pels seus rituals màgics malignes, fins que la Verge Maria li ho va impedir; llavors el Dimoni, pujant de l’infern, va mossegar l’arrel de la planta en un atac de ràbia.
Es poden veure les agulles inconfusibles de l’estadi Buesa Arena. Construït l’any 1966 per allotjar la Fira del Bestiar. Després de moltes reformes i ampliacions, actualment té capacitat per a més 15000 espectadors. És actualment un espai per actes diversos així com la seu de l’equip de bàsquet Baskonia.
Hi ha diversos cartells d’informació. Un exemple és el que fa referència al tritó palmat (“Lissotriton helveticus”), que no arriba als 10 cm de longitud i del qual es pot dir que els mascles són els primers a acudir als punts de reproducció. Utilitzen el camp magnètic terrestre com a font d'informació per orientar-se en les seves migracions i també poden utilitzar com a referència els cants de les granotes amb les que comparteixen aquests mitjans aquàtics.
El parc està organitzat com un espai de passeig, amb passeres i camins; tot pla i sota densa vegetació. Abans parlàvem de la fundació de Gazteiz/Vitoria, afegim potser que aquell any 1181 feia 20 anys havia mort Alfonso VII, que tenia les corones de Castella i de Lleó. Va deixar el regne de Lleó al seu fill Fernando (II) i el de Castella a l’altre fill Sancho (III). D’aquesta manera un altre cop cada regne tenia el seu sobirà; això va conduir a posteriors enfrontaments entre els dos germans. En aquelles èpoques Castella començava ja a ser un risc pels regnes (estats o nacions) fronterers.
Un pontet em deixa passar per damunt d’unes bases, ara seques, on destaquen el tipus de vegetació conegut com canyissar (“Phragmites australis”), també coneguda con senill o canya borda a Catalunya; pròpia de zones humides o en terrenys inundats. Amb el canyís tradicionalment se'n feien sostres. És una planta d'ús ornamental però pot passar a ser invasora de difícil erradicació. Les tiges joves i les llavors són comestibles.
Del fons fangós sorgeixen també les boniques tiges de flors blaves de la verònica (“Veronica longifolia”). Una planta estesa per tot Europa, però poc freqüent a Gran Bretanya i a la mediterrània. He trobat (sempre s’ha d’anar en compte amb aquestes informacions i consultar a experts) que una varietat (la “V. Oficinalis”) s'ha utilitzat antigament en el tractament de trastorns renals, hemorràgies i malalties de la pell.
No hi ha un camí només, se’n poden seguir varis. Comença a ploure una mica i obro el paraigua. Faré una ruta senzilla i no gaire llarga.
De tant en tant més basses. Segur que hi ha gripaus i insectes. Un cartell al costat parla de la granota àgil (“Rana dalmatina”), una granota d'aspecte àgil, amb les potes molt llargues que li permeten fer salts de fins a 2 metres. A la península Ibèrica es pot trobar només a Àlaba i a Navarra. En la reproducció a cada posta, que es fa en profunditat a les basses, és d’entre 600 i 1000 ous.
Ara es veu una llarga bassa d’aigua i pel mig uns exemplars de bernat pescaire (“Ardea cinerea”) que es fan companyia, mentre deuen buscar el seu esmorzar. A Catalunya és ben conegut ja que és resident comú a tot el país al llarg de tot l'any, amb migradors i hivernants regulars.
Entre el soroll de la pluja suau que cau, és agraït escoltar el piular del ocells i que per molt que miri mai no es deixen veure entre tanta vegetació i fulles.
Veig moltes d’aquestes plantes amb aquella bella flor acampanada de tendre color blanc que deu ser una corretjola gran (“Convolvulus sepium”). És una herba perenne enfiladissa tan típica i bonica com freqüent als camps, horts, vores de camins i terrenys calcigats una mica humits. En la medicina popular, la pols del rizoma s'utilitza com un hipnòtic, i en ungüent com anestèsic (com sempre: confirmar les informacions medicinals; jo només reprodueixo el que em crida l’atenció).
Hi ha nombrosos rètols informatius de plantes i d’animals. Aquí en veig un que ens explica que la papallona macaon (“Macaon europeobritanico”) és una de les més conegudes i boniques d’Europa. Té entre 32 i 80 mm d’envergadura i destaca per les cues que sorgeixen de les ales posteriors. Però tendeix a desaparèixer atacat per l’ús de pesticides en els horts de fonoll i pastanagues, dels que s’acostumen a alimentar.
Ara deixo a la dreta diversos grups de flors d’aquest card comú (“Dipsacus fullonum”). Nativa d’Euràsia i del nord d’Àfrica, és considerada protocarnivora, es a dir aquelles plantes que atrapen i maten insectes o animals però que no tenen la capacitat de digerir-los o d'absorbir els nutrients de la seva presa com sí que ho fa una planta carnívora. Antigament aquesta subespècie s'havia utilitzat pels seus capítols que servien per cardar la llana.
El camí em porta a passar per un petit pont sota el qual hi ha un canalet d’aigua que em sembla estancada. Després veig un petit rètol que diu que es tracta d’un riu: el riu San Anton.
Entre tanta vegetació baixa s’agraeix veure algun grans arbres al costat del camí.
De tan en tant cal aturar-se i observar, com el cas d’aquells arbres preparats pels nius de cigonyes (“Ciconia ciconia”). Ben coneguda per tothom, la cigonya pot arribar a una envergadura de 155 a 215 cm d’amplada amb les ales obertes. Aquest ocell ha donat origen a moltes llegendes i històries, ben conegudes, com la que les fa portadores dels nadons.
Una altra aturada, unes fotos de lluny (amb el zoom) i fins que no les veig a l’ordinador (i les retallo més a prop) no me’n adono que no només hi ha cigonyes; també hi ha quatre exemplars de cérvol comú (“Cervus elaphus”). A la tardor, els mascles en zel emeten uns característics bramuls, greus i profunds, que es poden sentir des d'uns quants quilòmetres de distància.
Arribo a un mirador per observar aus. Està encarat a un conjunt de diversos i grans aiguamolls. Per perspectiva històrica podem comentar que l’any 1181 a Catalunya havia esdevingut sobirà Alfons, el fill de Berenguer IV i de Petronila d’Aragó; per tant era, a més el primer rei d’Aragó nascut en la dinastia Comtal de Barcelona. A la mort del seu cosí, Ramon Berenguer, va heretar la Provença i més endavant al morir sense fills el comte Gerard del Rosselló, també ho va heretar. Així va passar a ser sobirà de Catalunya (pel seu títol comtal de Barcelona), rei d’Aragó, comte del Rosselló i marqués de Provença. Així Catalunya (amb les comarques del nord) i Aragó van compartir el mateix monarca, mantenint cada nació les seves constitucions, institucions i independència.
Per un espai de prat obert al sol, una merla (“Turdus merula”). Aquest exemplar és un mascle ja que presenta el bec groc. La femella és bruna amb esquitxos negres a la part inferior, però els seus tons varien d'un individu a l'altre.
Deixo els aiguamolls i segueixo ara que ja estic acabant la volta. Del que comentava abans sobre la sobirania d’Aragó i de Catalunya, potser puc afegir que el fet de disposar de títol de rei o compte, no és especialment important. El que és rellevant és ser el “sobirà”. Per exemple, en l’actualitat Felipe VI és rei de Jerusalem i què? Si no te la sobirania no és res més que un títol, encara que tingui valor històric.
L’últim pont que passaré. Un rètol informatiu ens diu que en el parc, en espais amb aigua com aquest, hi sovinteja la serp de collaret o serp d’aigua (“Natrix natrix”), una serp no verinosa que pot fer un metre. A la península Ibèrica, es pot trobar arreu, però és més abundant en la meitat nord.
S’ha acabat la volta que he fet, deixo el Centre d’Informació del Parc a l’esquerra (està tancat) i passo pel costat del curiós edifici de Caja Vital Kutxa, que no deixa indiferent ningú.
Per acabar aquesta curta i senzilla volta, aprofito per fer una foto a una presumida garsa (“Pica pica”). És un ocell molt intel·ligent i de fet, si se l'ensenya, és capaç d'imitar la veu humana, com els lloros. En basc en diuen ‘azpia’ i en castellà ‘urraca’.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/gazteiz-vitoria-parc-salburua-ruta-humedales-79528716
Una altra crònica. Arantzazu: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/euskadi/1057-arantzazu-aizkorii-parc-gorostiaran-urbia-refugi-urbia-dolmen-visita-santuari