(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Camiño de Santiago Inglés) Ruta 1416 el 00/00/2022; 16,5 km; +184 -189; 5 hores. Camí Anglès a Santiago en 7 etapes. Un total de 133 km i 36,5 hores. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El creixement dels pelegrins des de les illes britàniques es calcula dels segles XIV i XV.
El Camí Anglès de Santiago comença a Ferrol, al costat mateix de la Oficina d’Atenció al Pelegrí. Al davant hi ha el port esportiu i de barques de pesca particulars. Aquí es pot comprar la credencial (o carnet de ruta) i obtenir el primer segell, però jo faig servir la mateixa credencial (la tinc de fa 5 anys) que vaig obtenir al Japó per fer el Kumano Kodo, la ruta de pelegrinatge japonesa que està agermanada amb el Camiño de Santiago. Aquí,al Ferrol, es considera que el major nombre de pelegrins provinents de les illes britàniques es va donar entre el XIV i el XV cap a Coruña i Ferrol. Al costat de l’Oficina hi ha la primera fita del camí.
Des de la fita, comença la ruta que ha anat variant en quilòmetres a mida que les administracions han modificat alguns trams. Jo he llegit la guia d’Antón Pombo (Anaya Touring) on diu que hi ha 116 km, però al final a mi me’n sortiran (amb el gps) 133. Hi ha gent que comença a Ferrol i va en una etapa fins a Pontedeume, el que suposa quasi 30 km; jo la faré curta, per gaudir del Camí: mirar, observar, parlar, prendre notes..., per tant serà per a mi una primera ruta d’adaptació al camí. Ja ho sé, de les altres cinc vegades que ho he fet, que no convé anar mirant el cronòmetre, mentre el mires no veus el que tens als costats.
Deu passes més endavant i us trobareu la primera petxina i la sageta. Atenció! Feu cas només de la direcció de les sagetes grogues, ja que la posició de la petxina tan la trobarem amb els raigs mirant cap Santiago com a l’inrevés. Només seguiu la sageta. Es camina pel barri d’A Madalena, que es va urbanitzar de cara al port de Curuxeiras per a la població benestant, els rics i els poderosos. Més a l’est es va preparar el barri d’Esteiro, aquest pensat pels obrers, treballadors i pels servidors i criats (o criades) de les cases amb diners.
Jo començo a les 7 del matí des de l’hotel on he dormit (El Suizo). He esmorzat, a l’habitació, un plàtan, unes galetes i un iogurt, procediment que seguiré cada dia. Encara és de nit i l’aire fresc anima. Avui serà una etapa planera fins a Neda.
La ruta segueix els carrers i quasi una hora després (3,5 km) passo pel davant d’una part de les instal·lacions de les antigues drassanes. Els equips de treball penjats de les reixes parlem d’una crisi brutal que afecta a milers de treballadors de Ferrol. Segons ‘economiadigital.es’ l’empresa pública estatal Navantia xifra en un 63% l'ocupació de les drassanes de Fene i Ferrol, mentre el percentatge es arriba fins al 85% a Cadis i el 92% a Cartagena, respectivament; que cadascú ho interpreti com vulgui. Mirant les fotos aèries dels ports i del trànsit marítim és evident que durant els últims 30 anys la construcció nàutica ha estat immensa, però que ha passat amb la gran indústria naval espanyola? Sembla que allò que pensa molta gent que l’Estat espanyol és un desastre quan vol fer d’empresari, deu ser veritat. Si llegim notes i articles als mitjans de comunicació (els crítics) que parlen d’enchufisme i corrupció en general, sembla que potser les empreses públiques potser no se’n lliuren, o no.
Passo pel davant d’instal·lacions militars, tot el front de costa està ocupat per aquestes instal·lacions i les drassanes; tot actualment poc ocupat, però que impedeixen l’accés directe al mar del poble. Trobo uns cubs moderns indicats com “Tanque de tormenta”; un senyor que passa, i que em saluda, m’explica que són dipòsits que recullen les aigües de les tempestes.
Afortunadament ja s’acaben els edificis dels serveis militars i puc veure el mar, que ara és la “Enseada de Caranza”, una badia. He fet una mica més de 4 quilòmetres i el dia és de sol amb núvols.
Un quilòmetre més endavant, trobo l’ermita de Santa Maria de Caranza. Es tracta d’una capella de petites dimensions, realitzada al segle XX amb una sola nau de planta basilical. Però el seu entorn ens permet veure totes les drassanes de la ciutat. Als seus murs, la maçoneria revocada en blanc contrasta amb els carreus a la vista de les cantonades. Compta amb un campanar d’espadanya simple. És un bon lloc per parar un moment, beure un glop d’aigua i observar la badia.
El sender, ara molt més agradable i per terra, va vorejant el mar fins al final de la nostra ruta d’avui.
Trobo la Fonte de Marcial. Forma part d’una sèrie de fonts d’aigua potable repartides al llarg del Camí. Una gran idea. Cada una indica, a més, la distància fins a l següent, en aquest cas diu que està a 7,1 km. Cal aprendre i cal saber sempre per on caminem. De Galícia, trobo a ‘lonelyplanet.es’ que “és difícil remuntar-se més enllà dels celtes, però ja abans existien grups humans a Galícia amb una avançada organització social. La romanització va fer baixar els ‘castreños’ de les muntanyes i va poblar tot el territori amb excel·lents urbs. L'Edat Mitjana i la Modernitat van sumar Galícia en una lluita de poder que va acabar per liquidar la importància i la relació amb el nord de Portugal que s'havia mantingut des de l'etapa romana”. Però és clar que les llengües originals dels gallecs i dels portuguesos ens parlen d’aquella relació; el castellà és clarament una llengua sobreposada posteriorment.
La continuïtat de carrers, barris i polígons, quasi no em permet entendre que estic en el poble de Narón, entre la ria de Ferrol i l’oceà Atlàntic. Aquí hi trobo el primer lloc on puc aturar-me a esmorzar una mica. Fa dues hores que camino i la vista del Mariscador m’alegra l’esperit. Fins ara no he coincidit amb cap peregrí més. De fet, en aquest viatge en trobaré pocs.
Galícia és poblada per cases molt separades, excepte a prop dels nuclis urbans on es fa més densa, però és tot més verd quan passo pel nucli dispers d’A Faisca, un nom que significa ‘espurna’. Ferrol va quedant ja molt enrere; per cert, segons Burgoa, l’etimologia provindria de “ferrum locus” (lloc amb molta abundància de ferro).
A la dreta tenim una bonica imatge del monestir de San Martiño, a la parròquia d’O Couto. Es calcula del segle IX, encara que el temple actual és romànic dels segles XII i XIII. Al seu interior es conserven diversos sepulcres de l'època medieval, entre ells el cavaller Rodrigo Esquío, del segle XV.
Al km 13,3 de la meva ruta, seguint una pista de terra, em desvio a la dreta per pujar i passar un pont de vianants per damunt de l’autopista. Es podria seguir recte endavant, però és millor aquesta desviació que fa una mica de volta però permet passar per una “corredoira” entre bosc molt agradable on no se senten els cotxes. Una pancarta proclama “Somos unha nación”, lema d’una manifestació del passat 24 d’abril. Sovint es vol confondre els conceptes de nació i estat. Una nació, la “natio” llatina, era el territori format per una població amb una cultura, unes lleis, una llengua i unes tradicions diferents dels altres. Això explica com les pintures dels escuts a les parets de la famosa Universitat de Bolonya (fundada al 1088), presenta escuts amb noms de família i les nacions d’on són: es poden trobar, per exemple, indicades nacions com Polonorum, Aragonensis, Castellae, Cataloniae... Un article, de l’any 2012 (‘revistas.ucm.es’), publicat en pdf, porta el títol ben explícit de “Espanya la nació que no existeix”.
Com deia, el pelegrí segueix el sender de terra, envoltat de l’aroma magnífic d’un bosc d’eucaliptus dens. És el que els que caminem apreciem més, l’absència d’asfalt i la profusió de bosc i ocells.
He arribat a una fangosa petita badia artificial que ens porta a fer la volta pel molí ‘das Aceñas’. Aquest molí de marees (un aprofitament d’energia força interessant), de finals del segle XVIII, va ser una de les principals fàbriques de farines de Galícia al segle XIX. Estic arribant al final i només he trobat dos pelegrins càntabres.
Paso pel davant de la fita que indica el km 100 (però ara ja sé que no en falten cent sinó 115 o 120), però toca foto. Estic al passeig ‘da Ribeira’, de Xuvia (o Xubia) i de cara a Neda. El riu Xuvia (o Xubia, en castellà) correspon segurament al riu “Iubia”, citat per Pomponio Mela, entre els que desguassen al golf dels Àrtabres. Durant l'edat mitjana és citat com “Iuvia, Xoyva”. Al davant (a l’est) hi ha Neda i al darrera es veu un turó: és Ancos (d’uns 230 metres d’altitud). Una llegenda diu que aquesta muntanya és buida i està plena d'aigua; el dia que hi hagi un terratrèmol o es foradi el turó, sortirà tota l'aigua i inundarà Neda.
Aquesta punta de la ria es forma amb el Rio Grande de Xuvia. Hi ha el pont de Xuvia més amunt, però jo giro pel de vianants que enfoca directament al alberg de la Xunta. Com que no tenia clar com estarien els albergs, vaig reservar a la Pensión Maragoto, però certament no calia, ja que l’alberg públic està molt bé i a les 4 de la tarda només hi havia una noia hongaresa i ningú més. Decideixo que mantindré la reserva feta per demà a Pontedeume, però ja no reservaré cap altra vegada, no fa falta i seré més lliure.
Distància Acumulada: 16,5
Desnivell positiu acumulat: 184
Desnivell negatiu acumulat: 189
Hores acumulades: 5
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1416ferrolneda-102901607
Etapa posterior:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-ingles-de-santiago/1144-cami-angles-et1-ferrol-a-neda