1643, Güímar, Las Piramides, església San Pedro, Jardí botànic, Plantes verinoses,

(Tenerife) Ruta 1644 el 8/02/2024; 4,4 km; +58 -58; 2 hores.    Visita a Güímar amb l’objectiu de Les Piràmides i el seu jardí botànic i de plantes verinoses.    Participants: Veronica i Miquel.     Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  El 1496 es van acabar les operacions de conquesta de Tenerife.

    Aquesta és la primera crònica del viatge a Tenerife, on combinaré rutes culturals urbanes amb alguna excursió. Estem avui a Güímar. Añaterve era el Mencey de Güímar quan els espanyols  (és a dir el regne de Castella i Lleó) van ocupar l'illa a finals del segle XV. L'illa es dividia en nou “menceiatos”, un dels quals, Güímar, estava ubicat al sud-est.

    Al centre hi ha l’església de Sant Pere de Güímar. L'origen de l'Església Matriu de Sant Pere Apòstol va ser l'ermita del “Tanc”. Posteriorment l’edifici  va ser reformat i ampliat el 1794; aquestes obres no van acabar fins a 1805.

    Caminem una mica i aviat arribem al Centro Las Piràmides. Els guanxes foren els primers habitants coneguts de les Illes Canàries, que hi van immigrar al voltant del 1000 aC. Es creu que estan relacionats amb els amazics nord-africans.

He trobat per internet que el percentatge més gran de persones amb cognoms guanxes fora de les Canàries es concentra a Llatinoamèrica. Els set cognoms més comuns són: Baute, Bencomo, Chinea, Guanche, Oramas, Tacoronte i Tenerife.

    Després de passar per la recepció i caixa, entrem al recinte. És evident que és una construcció pensada per fer de museu, on s’hi ha afegit àrees diverses, de la pròpia illa, però també d’altres territoris del món. En un espai extern, s’hi poden veure dues figures, una d’un conqueridor i l’altra d’un guanche. Algunes informacions calculen que entre Tenerife i Gran Canaria hi devien viure uns 100.000 guanches abans de la conquesta.

    Immediatament veiem una estructura de tipus piramidal que dóna nom al Parc Etnogràfic i Jardí Botànic. Les piràmides de Güímar són sis construccions amb forma de piràmide esglaonada. Se sap per fotografies antigues i pels relats dels habitants de la regió que abans n'hi havia nou, però, com que les pedres d'algunes es van utilitzar per a construir cases, a hores d'ara només en resten sis.

D'altra banda, no s'han trobat proves que demostrin que aquestes piràmides hagin estat construïdes pels guanxes; de fet, hi ha hipòtesis que donen a aquestes construccions una antiguitat no superior als dos-cents anys. Tampoc s'ha demostrat que en l'antiguitat haguessin tingut lloc viatges de pobles mediterranis a Amèrica com els que defensa Heyerdahl... encara que ves a saber.

    Aquesta àrea de visita permet entendre’l considerant que està situat en una vall o depressió que, segons la majoria dels geòlegs, és producte d'un esfondrament de material volcànic al mar. Així doncs és una vall creada per desplaçament d'una enorme massa de matèria volcànica que es va esllavissar, submergint-se a profunditats de dos mil metres.

    Aquest parc conté una bona quantitat de flora, com aquesta “Aeonium arboreum” esplèndida. És un tipus de planta tropical amb fulles suculentes pertanyent al gènere Aeonium. En castellà em sembla que se la coneix com bejeque.

    Una curiositat! Encara que no es veuen hi ha uns petits ceps de malvasia darrera d’aquesta plantes. La malvasia és una varietat de cep blanca, encara que també n'existeix una subvarietat negra; s’està tornant a conrear a la comarca del Garraf. Originària de Grècia, el nom malvasia se suposa que és una deformació italiana del nom de la població grega de Monembasia, des d'on es va estendre a Nàpols, Madeira, les Canàries, Sitges, Banyalbufar i Torís.

    No pot faltar en cap jardí botànic de les Canàries algun exemplar de drago. El Drago o “Dracaena draco” es pot trobar al Marroc, Canàrias i Madeira. Però ja m’hi estendré i explicaré més en la crònica que hauré de fer de la visita a Icod de los Vinos i al seu extraordinari i únic Drago Milenario. 

    També faig aquesta foto d’un cardón. El cardón (“Euphorbia canariensis”) és un arbust endèmic de l'arxipèlag Canari, pertanyent al gènere Euphorbia del qual hi ha unes 40 espècies a les illes. No passeu de llarg, atureu-vos i observeu bé: les tiges quadrades i pentagonals de 4, 5 o 6 cares formen una mena de canelobre i estan proveïdes d'espines curtes (0,5 cm) situades en doble fila al llarg de la tija, tot una curiositat.

I, atenció, molt interessant que antigament el cardón era utilitzat per a “embarbascar”, una tècnica que consistia a llançar trossos de cardón a les ribes costaneres perquè el làtex, molt tòxic, deixés atontats als peixos i pescar-los amb més facilitat. També s'ha utilitzat com a purgant per a les cabres i, en medicina popular, per alleujar mals de queixal i combatre malalties cutànies. Advertiment: totes són pràctiques perilloses.

    La flora es combina amb la fauna i especialment amb alguns insectes, com un cactus que conté una mica d’una pols blanca que no són res més que les minúscules cochinillas. La “cochinilla” (“Dactylopius coccus”) és un insecte que és paràsit de nopals i figueres de moro, ja que la seva alimentació l’obtenen de les fulles d’aquests cactus.

De la grana cotxinilla s'obté un extracte de color vermell natural o carmesí, que en ser barrejat amb àcids (com el suc de llimona) dóna altres tons de vermell, però en combinar-se amb els alcalins canvia a morat. Entre els pobles mesoamericans, la grana era summament cotitzada pels pobladors i s'utilitzava per tenyir objectes o vestits.

L'aparició dels tints sintètics, amb base a l'anilina, molt més econòmics, ha fet que el seu cultiu vagi en reculada.

    Un rètol parla breument de la conquesta. Després de 1496, finalitzades les operacions militars de conquesta de la illa, els guanxes es van anar integrant per força al nou teixit social. Van ser molt pocs els guanxes que a Güímar van obtenir la propietat d'algun tros de terra quan el nou governador va procedir al repartiment del que havia estat el seu antic territori, per això molts van continuar vivint en coves en llocs com Guaza, de manera que van arribar a mantenir la seva identitat fins al segle XVII a causa del seu aïllament.

    Al costat, en una petita placeta, dues figures de fusta pensades perquè el turista hi posi el cap. Jo m’hi faig una foto volent fer el paper de turista antic, encara que certament els que anaven vestits així... no hi veien aquí com a turistes. Si només hi haguessin vingut com a turistes, als guanches els hi hauria anat millor i avui encara l’illa seria seva, l’idioma un altre, també la religió i els costums i per tant la seva vida i llibertat.

    Una foto d’unes piràmides alineades. Convé afegir que Thor Heyerdahl  (1914-2002), en famós etnògraf i explorador noruec que es va fer famós amb el viatge de la KonTiki, va visitar les Piràmides que avui visitem nosaltres. Heyerdahl va declarar que no eren munts de pedra a l'atzar sinó piràmides. Basat en el descobriment fet pels astrofísics Aparicio, Belmonte i Esteban, les quals estaven astronòmicament orientades, i convençut que tenien un origen antic, Heyerdahl reclamava que l'antic poble que les va construir eren probablement adoradors del sol.

En el Museu, en aquest escenari únic, ens expliquen la teoria de Thor Heyerdahl sobre els possibles intercanvis entre civilitzacions antigues, exemples de paral·lelismes culturals i una exposició fotogràfica de piràmides escalonades del món. Tot això permet comprendre el perquè hi ha tantes referències a piràmides i realitats d’altres continents.

    Entrem a les instal·lacions on hi ha la part dedicada a antropologia. Em crida especialment l’atenció aquest mapa del món, on es curiós veure com tot està cap per avall de com ho sabem ara. El pol nord és a sota i el pol sud és a dalt, tot i que no s’identifiquen com a tals. Tampoc hi ha Amèrica. S’entén perquè Colom es va equivocar i que quan va tornar encara no sabia l’error comès ja que no tenia cap possibilitat de saber que d’allà d’on venia no era les Índies. No podia imaginar que la Índia estava a uns 20.000 km de distància; vist el mapa  no semblava gaire lluny.  

    Entrem ja, sota diversos advertiments, a la zona de les plantes verinoses. El primer rètol ens parla de l’Aigua tofana, que amb la imatge d’un sant contenia verí com si fos un cosmètic. I les dones, que sabien realment què era, el podien fer servir per enverinar els marits.

    Hi ha moltes plantes verinoses. Jo aquí només hi posaré alguna com exemple, com  aquesta coneguda com “trompeta del Perú” (“Brugmansia”). Totes les parts de les plantes d'aquest gènere són altament tòxiques a causa del contingut en alcaloides tropànics. La seva ingestió, tant en humans com en altres animals, pot resultar extremadament perillós. El simple contacte amb els ulls pot produir midriasi (dilatació de les pupil·les). En alguns llocs està prohibit el comerç o cultiu de les espècies d'aquest gènere.

Aquestes plantes havien estat ingerides en ocasions per diversió o en cerimònies xamàniques pel contingut d'alcaloides, però, atesa la inestabilitat dels compostos, el grau d'intoxicació és impredictible i pot ser fatal. Conté, també, burundanga, segons llegeixo.

    Un rètol parla de diversos enverinadors que es van fer famosos. Efectivament la història del verí prové del 4500 aC i especialment va ser una eina per a les dones, ja que els homes tendien a assassinar amb espasa o ganivet.

    Aquesta altra, ja és més comuna per nosaltres: és el “Ricinus comunis”. L'oli de Ricí, utilitzat com a medicament, és un producte pur i exempt de toxines. És un laxant important que abans s'utilitzava molt freqüentment i en medicina xinesa s'utilitzava en el tractament de paràlisi facial, úlceres, mals de coll i algunes inflamacions ulceroses a la pell. Val a dir que la ingestió de llavors de Ricinus communis provoca una intoxicació que pot arribar a produir la mort. La dosi letal per a un nen són entre tres o quatre llavors i la d'un adult, deu. La ricina, que és la proteïna tòxica que es troba a les llavors, no es troba a l'oli de ricí comercial.

Per internet he trobat que durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), les purgues amb oli de ricí estaven entre les tortures més comunes, ja que es creia que gràcies al seu fort poder laxant, es depurava el "tòxic interior" d'aquells que no seguien els ideals imposats per la dictadura franquista. No obstant, és la primera vegada que llegeixo una cosa com aquesta. Ves a saber.

    Un altre rètol parla de personatges famosos enverinats. Lògicament, si hi havia enverinadors o enverinadores, hi havia d’haver enverinats.

    Una planta de cròton, que també la veiem en alguns jardins. Croton és un gènere de la família Euphorbiaceae de distribució pantropical. Comprèn més de 1100 espècies, amb diverses subespècies i moltes varietats. Com totes les euforbiàcies el croton conté un làtex blanc, molt verinós, que vessa quan es talla una branca o una fulla. Aquest làtex, de color blanquinós, és compost d'aigua, grànuls de midó, alcaloides, enzims, substàncies proteiques, resines i gomes. Per tant, per maco que sigui, no sembla gaire lògic tenir-lo en jardins on hi poden jugar infants.

    Finalment una altra planta molt famosa: l’adelfa. És també coneguda (entre altres noms) com baladre, llorer de flor, i altres i conté diversos compostos tòxics. Per aquest motiu històricament s'ha considerat una planta verinosa. Tot i això, la seva amargor la fa desagradable per als humans i la majoria dels animals, per la qual cosa els casos d'intoxicació són rars.

Però hi ha desenes més de plantes verinoses o tòxiques. Això explica perquè si una plata o flor no es coneix, és molt millor ni tocar-la i menys posar-se-la a la boca.

   Finalment acabem la visita on l’hem començat. Amb la Veronica que em fa de guia i amb qui vam coincidir en llocs tan interessants com a la travessa del Rif, a l’ascens al Toubkal i per fer el mont Olimp, a Grècia, aquests dies farem algunes caminades.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1643guimarpiramides-201198186

Aquí, una altra crònica anterior:  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/canarias-la-palma/98-la-palma-los-brecitos-i-caldera-de-taburiente