1675, Santuari de Núria, coma d’Eina

(Ripolles) Ruta 1675 el 20/06/2025; 5,6 km; +212 -212; 2,5 hores.    Caminada curta fins a la Coma d’Eina, tornada i una volta pel santuari.      Tipus de sortida: anada i tornada.  Dificultat: fàcil.    

FA ANYS:  Queralbs consta mencionat des de l’any 839.

    Aquest matí estava a l’aparcament d’autocaravanes de Queralbs, a 1240 metres d’altitud. La primera menció històrica de Queralbs apareix a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, del 839, on el lloc anomenat Keros Albos és citat al costat de Fustiniano, l’actual Fustanyà.

    L’estació del cremallera està al costat. Amb el segon tren del matí pujo fins al santuari de Núria. Dalt estem ara ja a 1900 metres; per tant hem pujat un desnivell  de quasi 700 metres. Recordo que amb els anys hi hauré pujat dues vegades a peu, és una pujada molt agradable que no arriba a 8km, però amb un parell de trams que pugen drets; tot per un camí molt fresat. Actualment ja se’m faria més dura l’excursió.

   Núria està a centre de la cubeta glacial que formen el Torrent de de la Coma de l’Embut (que prové del coll entre el Puigmal i el Pic Petit del Segre), el Riu de Finestrelles, el Riu de la Coma d’Eina i el Riu del Noufonts. Una olla evident que forma un cercle que va des de l’oest amb el Puigmal (2910m) fins a l’est amb el Noufonts (2861m).

    Enfilo en direcció a nord pel camí ample i de seguida veig el Pont de Pedra, que em permetrà passar a l’altra banda. Aquí s’uneixen els rius Coma d’Eina i el Noufonts; i també les aigües que s’han afegit, més amunt, provinents del Noucreus i del Pic de la Fosa del Gegant (2808m).

    El sender que començo resulta molt agradable ja que la proximitat del riu de muntanya que baixa saltant acompanya amb el seu so aquest dia lluminós.

    Ara, al principi, el track que segueixo fa una petita volta per anar a passar, a gual, el riu de Coma d’Eina. Cal posar els peus sobre les pedres, procurar no relliscar i no mullar-se gaire. L’alternativa hauria estat seguir recte sense haver canviat de sender abans del Pont de Pedra.

    Després del gual, un petit requadre de ferro permet fer aquesta fotografia d’un altre pont de pedra, més petit, que hi ha una mica més endavant; serà pel que passaré a la tornada.

    Segueixo amunt, pujant còmodament. M’aturo un moment i giro la mirada. El santuari va quedant allà a baix. Quan acabi aquesta caminada curta hi faré també una tranquil·la visita.

    Pel meu costat el riu baixa cantant, aprofitant els diversos esglaons naturals que formen alguns salts d’aigua.

    Els nerets (“Rhododendron ferrugineum”) em serveixen de referència per enquadrar el cim del Noufonts que mostra una petita clapa de neu. La informació botànica ens diu que és un arbust glabre, de branques tortuoses, de fins a 1,5 metres d'alt, però he de dir que a l’Himàlaia he caminat boscos de rododendres a la vall del Khumbu en direcció al camp base de l’Everest. He trobat informació que diu el següent: “gairebé totes les parts del neret són tòxiques ja que contenen la grayanotoxina, fins i tot el seu nèctar, per la qual cosa la mel que s'elabora amb aquesta planta (que en diuen 'mel boja'), conté aquesta neurotoxina i resulta tòxica per als humans.

    Mirar amunt, però també mirar a terra. A un costat un mini jardinet floral, ofereix color a la ruta.

    Estic seguint el que és la ruta del GR-11, la també coneguda com a Sender Pirinenc. Ruta que comença al Cap d’Higer, al País Basc on, per cert, hi vaig estar per primer cop fa només poques setmanes (deixo al final el vincle a la crònica que vaig escriure).

    Així que amunt, per aquests prats del Pirineu tant magnífics. Per cert, una curiositat és que l'etimologia de la paraula "Pirineus" es relaciona amb la mitologia grega i la llegenda de Pirene. Es creu que el nom deriva de la figura mitològica Pirene, possiblement una nimfa o princesa, a qui Hèrcules hauria enterrat a la serralada després de la seva mort.

    Cal caminar mirant, observant, gaudint del que ens envolta... oblideu-vos del cronòmetre. Hi veig uns quants caus de marmota.

    He pujat més i ja tinc a la vista la totalitat de la Coma d’Eina. La serra marca la frontera entre  Catalunya, la nostra, i la Catalunya Nord, en concret l’antiga comarca catalana del Conflent. Des dalt de l’Eina podríem veure, en direcció nord-est, el cim del Canigó, ja dins la comarca del Rosselló.

    Aquest mapa permet entendre millor la serra que formen els cims que estem veient. Per perspectiva històrica recordem que es reconeix el fet independent de Catalunya des del 874, amb Guifré el Pilós, però de Queralbs ja se’n parla el 839. Ah, i cal saber que Castella no va existir, com a comtat, fins el 930, en que es van així voler emancipar d’Astúries i Lleó.

    Les vaques que pasturen ens ajuden a entendre el nom del lloc: jaça. Perquè una jaça és el lloc de muntanya tancat on sojorna el bestiar, especialment a l'estiu. Forma part de la Coma d’Eina. Per cert, aprofito per dir que una coma és una depressió més o menys pregona i planera en terreny de muntanya. Una comella és una coma petita, i una de gran és un comellar. També pot referir-se a l’espai obert on hi pasturen els animals, en quin cas seria una jaça. D’altra banda, tenim el terme “pleta”: lloc tancat on hom recull el bestiar que pastura al camp o a la muntanya. També es fa servir “clos”, porció de terreny  (sempre més petit) tancat generalment de paret, dins el qual pastura el bestiar.

    M’he aturat  per fer un glop d’aigua i menjar una mica. Després giro avall per anar baixant i poder gaudir de les magnífiques  vistes del santuari i de l’estany que hi ha al davant. Aquest és un dels indrets més bonics del Pirineu.

    Segueixo avall i finalment passo el petit pont de pedra, el segon que havia vist pujant i a partir d’ara poques passes em portaran al santuari.

    Ara vaig fent una volta per entre la gent que ha anat arribant amb el cremallera o que han dormit a l’hotel. Una foto, obligatòria, a l’ermita de Sant Gil, que va ser un eremita i abat d'origen grec que va viure en el segle VII. Sant Gil té una història molt interessant de fets i miracles que pot interessar; és llarga, busqueu-la. Ara bé, pel que fa a Catalunya, aquí la llegenda pren un format èpic: aquesta explica que sant Gil era un pescador d'Atenes a qui un dia va sorprendre una terrible tempesta que el va arrossegar fins a fer-lo naufragar a les costes catalanes. D'aquesta feta el sant va avorrir el mar i va decidir dedicar-se a la vida de penitència terra endins. Es va posar a caminar i va arribar a la vall de Núria, al Pirineu, on es va instal·lar al voltant de l'any 700, vivint un temps aixoplugat en una cova.

    Cal entrar-hi. És petita, però agradable i senzilla. Les poques pertinences del sant eren una olla on cuinava els àpats, una campana utilitzada per a convocar els pastors a oració i compartir amb ells els menjars, una imatge de la Mare de Déu que ell mateix havia fet amb fusta de noguera, i una creu. Quan va deixar aquell paratge, va enterrar els objectes. El pastor Amadeu va cercar-los sense èxit, aixecant l'ermita de Sant Gil de Núria. Després, un altre pastor trobà els objectes de manera miraculosa i encara es conserven al santuari.

    Una mica més avall, des de l’estany, és d’on hi ha una vista sencera del santuari i els blocs edificats que, antigament, eren cel·les pels pelegrins. A aquest santuari, un dels més importants del país, s'hi pot accedir per mitjà del tren cremallera, inaugurat el 1931. El santuari està presidit per una església neoromànica beneïda el 1911.

   Entro dins l’església. Començava el 1911 la llarga història del santuari, que va començar com a parròquia perquè els pastors de les muntanyes poguessin pregar, i que al llarg dels segles ha estat hospital, alberg, lloc de peregrinació i fins i tot presó. L'església del santuari de Núria va rebre el 10 d'octubre de 2014, del Papa Francesc, el títol de Basílica menor.

   La volta em permet pujar per fer una fotografia de la imatge de la Mare de Déu de Núria. Val a dir que és la patrona principal de la diòcesi d'Urgell juntament amb Sant Ermengol d'Urgell i també patrona del Pirineu català. La imatge de la Mare de Déu de Núria és una talla romànica datada del segle XII o XIII.

    Finalment, passo per fer una fotografia a un dels elements que identifiquen el lloc: l’olla i la campana. Al llarg de la història, moltes parelles que no sabien per què, però no aconseguien tenir fills, s'han adreçat fins aquí per demanar-ne. Amb una pregària davant la creu, i posant el cap a l'olla mentre tocaven la campana, afirmaven haver obtingut el do de la fertilitat.

L'origen llunyà de la tradició (‘valldenuria.cat’) el trobem, segons el folklorista Joan Amades, en un megàlit o un menhir que antigament hi havia a la vall. Les creences paganes afirmaven que les dones que hi fregaven el cos tenien assegurada la fertilitat. Des dels inicis fins als nostres dies la simbologia de la fertilitat ha estat sempre present a Núria.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1675-santuari-de-nuria-coma-deina-219243056

Aquí, la crònica del Cap d’Higer:  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/euskadi/1416-1671-hondarribia-far-higer