(Gironès) Ruta el 16/02/2016; 12 km; +360 -360; 4 hores. Excursió organitzada per la Colla dels Dimarts amb el següent itinerari: Girona, riera de Galligants o de Sant Daniel, monestir de Sant Daniel, Font del Ferro, puig de Sant Miquel. Participants: Guiat per la Conxa i amb 18 participants. Tipus de sortida: Parcialment circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Quan es fundava Sant Daniel, per part d’Ermessenda, a la península Ibèrica hi havia tres regnes més.
Hem arribat a l’estació del tren de Girona on ens agrupem tots i comencem a caminar. El riu Onyar parteix Girona en dues parts i ve de lluny, del massís de les Guilleries, un massís de la serralada Prelitoral. Després de la capital se’n va a unir-se amb el riu Ter. Avui farem una ruta que des de Girona ens porta fins al puig de Sant Miquel i ha de permetre descobrir el paisatge natural de les Gavarres, així com un dels miradors més interessants que hi ha al Gironès.
Passem el pont per sobre de l’Onyar i deixem a la dreta la columna de La Lleona. Aquesta columna té la tradició que qui besa el cul de l’animal que hi ha representat, sempre retorna a Girona. De fet es tracta d’una escultura medieval, del segle XI que vol dir del romànic. Una placa de bronze que hi ha al costat, explica que hi havia una altra lleona, com a signe heràldic, a la Casa de la Vila i que quan un nou ciutadà era admès se li feia besar el cul d’aquella lleona com a mostra d’acatament. No em pregunteu si és veritat o no, només deixo constància del que diu la placa.
En pocs minuts, passant pels carrers antics de Girona, estem a punt de seguir el curs de la riera de Galligants. Per cert, potser cal afegir que pels carrers de Girona hi havia algunes escultures realment insòlites. Aquesta columna es veu que va estar, durant molts anys, al carrer de Calderers al davant de l’antic hostal de La Lleona, segons he llegit. Una altra llegenda diu que la columna estava més enterrada i que els nens s’hi enfilaven per tocar el cul de l’animal. D’aquí en quedaria, potser, la tradició actual. L’animal original, molt restaurat, es conserva al Museu d’Art i la còpia que ara es veu al carrer sembla que és una reproducció en fibra de vidre.
Cal passar el pont del Bisbe, per seguir per l’altra costat (el de la dreta de la riera: recordeu que als rius i rieres, la dreta o esquerra és sempre la del curs de l’aigua). Aquest pont és el més antic de la ciutat i l’únic medieval que queda a Girona. Aquest riu, el Galligants, està sec una bona part del temps, però com que recull les aigües de diverses rieres i torrents de la part occidental de Les Gavarres, en èpoques de fortes pluges acostuma a baixar molt ple.
Uns minuts més endavant trobem a la nostra esquerra el monestir de Sant Daniel, al davant del qual ens entretindrem una estona quan tornem. Si comencem a comptar a l’època medieval, tenim que dels monestirs originals només en queden dos que encara estiguin habitats per monges. Aquest i el de Sant Pere de les Puelles, a Barcelona. Està edificat al mateix lloc on va ser iniciat el segle XI, a la Vall de Sant Daniel. Originalment hi havia una antiga capella romànica dedicada a Sant Salvador, fins que la comtessa Ermessenda de Carcassona (muller de sobirà Ramon Borrell) va fer edificar el monestir el 1017, per disposar d’un edifici més representatiu que conservés les despulles de Sant Daniel.
Aviat deixem l’asfalt per seguit una pista envoltada de alts plàtans (“Platanus hybrida”).
Parlant de la Península Ibèrica, els altres tres regnes eren Lleó, Navarra i Castella. A Lleó el sobirà era Alfonso V el Noble, a Navarra era Sancho Garcès III el Grande i a Castella era Sancho García, que era el comte de Castella. És interessant recordar que el principat d’Astúries es calcula que va començar l’any 718, que el de Navarra té el seu origen cap el 768 (uns 50 anys després), el de Catalunya cap l’any 874 (uns 100 anys després de Navarra) i el de Castella es pot situar cap el 929 (uns 50 anys després de Catalunya). En canvi Espanya com “entitat jurídica” no apareix fins que no consta en la Constitució de Cadis l’any 1812.
Ja envoltats de verd, passem pel costat de l’àrea de lleure de la Font del Ferro.
Pocs metres més endavant, hi ha l’antiga fàbrica d’aigua carbonatada d’en Saguer, actualment en ruïnes i amb algunes pintades relatives als aspectes de la percepció política del moment.
Ja falta poc per passar pel costat del monument en marbre de carrara, que va ser encarregat per destacar a la variant de la N-2. És una obra de Bonaventura Ansón, en un format que vol significar una gran porta i que duu per nom “Girona, llindar d’Europa”. Estem en l’espai que fa de transició cap els alzinars del massís de les Gavarres. Ja hem caminat uns 4,5 quilòmetres des del començament.
Cal Mistaire, masia enderrocada i resta de l’antiga població rural del territori, apareix a la nostra dreta.
Queda una mica de pujada més dreta i arribem, quasi sense saber-ho, dalt del Puig de Sant Miquel, pertanyent al municipi de Celrà.
Un rètol informatiu parla del castell, de l’ermita i de la torre de telegrafia òptica. Es pot observar un esquema del que podria haver estat l’estructura del castell. Sobre la telegrafia òptica potser us pot interessar trobar més informació en els articles anteriors (Puiggraciós, El Prat, Montornès):
Una escala interior, de ferro, permet accedir dalt del que havia estat la torre de telegrafia. Com podem imaginar aquesta ubicació era un punt de control realment important per la gran extensió de territori que pot observar. El castell estava envoltat, per la part de fàcil accès per un fossat, que s’ha recuperat.
Tenim unes magnífiques vistes del Puigmal i del Canigó. No em podia pas esperar la extraordinària vista que hi ha des de dalt d’aquest modest turó.
Aquest puig, de 385 metres d’altitud, forma part del massís de Les Gavarres i fa de frontera geogràfica meridional a l’Empordà, com podem veure des de dalt.
El que queda de la capella, consolidat amb un sostre de formigó. De l’ermita ja hi ha documentació del segle XV i fa referència a una dedicada a Santa Maria i Sant Miquel Arcàngel. Va ser ampliada el segle XVIII, època en que encara tenia ermitans.
A la capella encara es poden veure les restes d’algunes rajoles originals, amb els signes dels que les produïen. Durant la Guerra del Francès (que a Espanya és coneguda com a Guerra de la Independència) va ser ocupada pels soldats francesos durant el segon setge de Girona, el 1808, fins que les forces dels miquelets que provenien del monestir Dels Àngels els van fer fora. Passada aquesta guerra, es veu que ja tot l’indret va quedar molt malmès i fora de servei.
Anem baixant, de tornada. Les Gavarres tenen origen geològic en el paleozoic i estan formades per esquistos i pissarres, tot i que més al sud hi ha afloraments de granits i a tramuntana i a ponent s’observen calcàries.
Ens tornem a aturar al monestir de Sant Daniel. Voldríem demanar que ens deixessin veure el sarcòfag del sant, però no és hora per destorbar el retir espiritual de les monges. En Camp, que s’ho coneix prou bé, explica l’origen de la devoció al sant.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12296359