(Garrotxa) Ruta el mes de juny de 2014; 8,5 km; +670 -670; 4 hores. Excursió organitzada amb l’amic Ramon amb el següent itinerari: Coll de Bracons, coll de Sant Bartomeu, Font Tornadissa, cim del Puigsacalm i tornada. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 1364 mentre Bernat de Cabrera era condemnat per malversació, el sobirà de Catalunya era Pere III (i IV d’Aragó), el rei de Lleó i de Castella era Pedro I El Cruel, i a Navarra ho era Carlos II, fill de Juana II la qual havia mort i havia iniciat la dinastia d’Evreux. Tots eren països independents.
El punt d’inici d’aquesta caminada és al coll de Bracons, a una altitud d’uns 1250 metres i entre els quilòmetres 25 i 26 de la carretera local GIV-5273, que uneix la Vall d’en Bas amb Sant Pere de Torelló. Estem just en un punt fronterer entre les comarques de la Garrotxa i Osona, però el recorregut que farem va sempre per dins de territori de la Vall d’en Bas (Garrotxa). Per cert que durant molt s anys hi havia la discussió respecte de si el topònim correcte era “en Bas” o “de Bas”, fins que el filòleg Antoni Badia Margarit va resoldre que el correcte per a tota la vall era “en Bas”.
Nosaltres hi hem accedir des de la Vall d’en Bas i per tant des de Joanetes. El poble de Joanetes disposa d’un bonic grup de cases situades als costat de l’església de Sant Romà. Aquest temple és de factura moderna tot i que conserva alguns capitells romànics i havia estat un domini del monestir de Sant Joan de les Abadesses. De fet tot el poble va ser incendiat cap al final de la guerra civil del 36. Bona part de la població està formada per masies disperses i forma part del municipi de la Vall d’en Bas, que és el resultat, per fusió, l’any 1968 de Sant Esteve, sant Privat, La Pinya i Joanetes.
El punt d’inici es situa dalt d’una paret de roca que es puja amb facilitat. Cal afegir que del lloc de Joanetes ja se’n tenen notícies des del segle IX, formant part del vescomtat de Bas. Consta documentat el nom de Joannetum l’any 898 i d’origen etimològic probablement de caràcter patronímic romà. Aquell any encara el sobirà era Guifré el Pilós. A la resta de la Península la major part era de sobirania dels sarraïns. A Navarra era monarca García Iñiguez i a Astúrias Alfonso III El Magno. Els comtats (i després regnes) de Lleó i Castella encara no existien.
El Puigsacalm és una muntanya de la Serralada Transversal Catalana. El cim forma part d’una serra orientada de nord-est a sud-oest i al sud té la coneguda com a Serra dels Llancers. La Serralada Transversal Catalana separa la plataforma de l’Eocè del Collsacabra de la plana d’en Bas, aquesta situada a llevant i que forma part de la fossa tectònica d’Olot. Estem en un territori de gran singularitat, ja que constitueix un anticlinal amb radi de gran curvatura, tallat de una falla profunda, que està en l’origen de l’extensa zona volcànica d’Olot.
Arribem a la Font Tornadissa. El nom li ve de l’idea que qui beu aigua de la font sempre hi ha de tornar. Tota aquest anticlinal al que fèiem referència s’explica ja que al final del període Terciari va ser quan es va començar a produir l’aixecament del territori, en una línia est a oest que va eliminar el mar interior català, el que aniria des del que ara coneixem com Cantàbric a la Mediterrània (això ja ho explico a l’excursió feta a Vallcebre, al davant de les icnites de Fumanya). Aquest aixecament va provocar que es formessin diversos llacs interiors d’aigües residuals, dels quals el més grans haurien de coincidir amb les actuals valls de Bas i de Bianya. De fet, segles més tard, es va formar un segon llac a la Vall d’en Bas com a conseqüència del canvi de cursos hídrics quan les laves del volcà Croscat (al sud-est d’Olot) va entrar en erupció.
La densitat de la fageda és important. Al sud, el Puigsacalm i tota la baga que l’envolta, va perdre, cap el segle XX, les diverses clapes d’avets que tenia que, va ser substituïda per una persistent capa vegetal d’espècies de caducifolis, fonamentalment el faig amb alguns roures barrejats. Els boixos també representen una espècie força consistent gràcies a la humitat dels terreny que es veu protegida per la pantalla que representa el mateix cim i que protegeix la coberta vegetal dels vents de llevant.
Arribem a la porta al costat del Ras de les Civaderes i cada cop falta menys. La vall d’en Bas ens queda ara a l’esquerra de la nostra direcció, encara que avui no la podem endevinar per la densa boira que ens envolta.
Recordo que l’any 1364 el vescomte, Bernat de Cabrera, va ser condemnat a mort per les imputacions del rei Pere III (també era Pere IV d’Aragó) respecte de diverses malversacions. Anys després, Bernardí de Cabrera va ser restituït de les propietats confiscades al seu avi perquè es va reconèixer la innocència. D’acord amb els mitjans de comunicació actuals, els casos de corrupció i malversació a no els hi passa res i es que la moralitat ha anat enrere de forma molt negativa.
Dalt del cim (1515m) hi ha un vèrtex geodèsic . Aquest cim va ser utilitzat, com molts altres, per tal de fer la primera medició del meridià terrestre entre Dunkerque i Barcelona l’any 1718. Posteriorment, entre 1792 i 1798 es van completar les triangulacions i es va arribar fins a les Illes Balears. Aquest procés per tal d’acabar el mesurament el va dirigir Pierre Méchain, famós astrònom i geògraf francès, amb l’ajut de Delambre i Messier. Els resultats van ser fonamentals per desenvolupament comercial d’Europa i del món, ja que van permetre definir el metre i d’aquí el sistema mètric decimal, amb la qual cosa es va acabar amb les dificultats i la incertesa que produïa un sistema totalment anàrquic de mesures diferent per regions.
En una roca dels voltants hi ha una placa de la FEEC de l’any 1994. Jo hi vaig ser el dia que es va posar i que va ser un homenatge als mesuradors del meridià en els 200 aniversari. Durant aquell any, vàrem fer diverses excursions als cims més importants que van servir a Méchain per la seva feina de triangulació. Hi ha altres fites commemoratives d’aquell important pas científic. Entre elles es pot veure una altra placa commemorativa a l’antic far del port de pescadors de Barcelona, un monument d’acer de 35 metres de llarg a la plaça de les Glòries de Barcelona que representa a escala el perfil del meridià i dins de París i seguint l’itinerari del meridià hi ha 135 plaques de bronze que ho indiquen.
També recordo que tot el territori va patir uns forts terratrèmols, entre 1427 i 1428, que van assolar pobles i finques. Les esglésies de Sant Esteve d’en Bas i els Balbs van ser totalment destruïdes. La informació històrica ens explica que el 1436 encara no havien estat reconstruïdes i per tant els actes religiosos es feien en barraques de construcció provisional.
Ja hem tornat al coll de Bracons i ara que els núvols ens deixen veure el cim del Puigsacalm, també podem girar la mirada cap a la Vall d’en Bas. Cal saber que el segle X, estava formada per cinc valls: Basse o Basso, Joannetum, Sancti Privati, Pugo Pardinas, Balbos, Presas i Olotis. Els vescomtes de Bas tenien la jurisdicció civil i criminal de les tres valls primeres. La quarta (Pugo Pardinas) depenia del monestir de Sant Benet de Bages (per donació de Ricarda, el 957), mentre que Olotis (actualment Olot) era titularitat del monestir de Santa Maria de Ripoll.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7200798