(Baix Camp) Ruta 1639 el 31/1/2024; 3,8 km; +42 -42; 3 hores (inclou el temps de dinar, perquè a Prades s’hi ha d’estar temps per respirar el seu ambient). Volta urbana de visita a la vila. Participants: Anna G i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil, passejada.
![]() |
![]() |
FA ANYS: Tenim història que comença el 1153.
Anem cap al magnífic conjunt de pedra vermella que forma aquesta vila que està a una bona altura de quasi 1000 metres, per això, a l’hivern, hi acostuma a fer fred i, algunes vegades, a nevar. A l’estiu, però, les temperatures nocturnes no acostumen de passar de 21 graus.
Hi hem accedit pel gran portal i ja ens mirem la bonica plaça que, avui, brilla especialment per un dia extraordinari. Posats a informar, diguem que el nom de Prades prové del Llatí “pratum”, amb el significat de prat o prada.
De la plaça, quasi tota porticada, surten estrets carrers, alguns amb arcs. Parlem d’història: L’anomenada reconquesta, va ocupar les últimes terres del que és actualment Catalunya a mitjans del segle XII. L’estratègia del comte Ramon Berenguer IV el va portar a conquerir les ciutats musulmanes de Tortosa i Lleida, deixant entre elles una bossa per conquerir posteriorment, que no era altra que les Muntanyes de Prades.
Destaca inevitablement la fotogènica font de Prades, just al davant de l’església. Té datada la seva construcció al voltant dels segles XV i XVI i és d'estil renaixentista. Té forma de globus terraqui amb l'hemisferi nord en talles quadrades, l'equador marcat amb cercles que en sobresurten i l'hemisferi sud amb pedra tallada verticalment en forma de plecs. L'esfera té quatre brolladors situats a cadascun dels punts cardinals dels que brolla l'aigua a una pila circular.
L’església està dedicada a Santa Maria i presenta elements romànics, gòtics i renaixentistes. Per tant tenim un temple de grans dimensions, típic exemple del gòtic del segle XIV català. No hi podem entrar perquè és tancada però sabem que compta amb una sola nau, rectangular, allargada i dividida en set trams rectangulars per contraforts, entre els quals s'allotgen capelles cobertes de creueria.
La puixança econòmica que al segle XIII experimentà Prades, la capital històrica del comtat homònim, fou motiu del creixement urbà i, al mateix temps, de la construcció d'un nou temple parroquial (potser al lloc on hi havia el primitiu), amb l'absis adossat al sector oriental de la muralla i la façana occidental de cara a la gran plaça porticada, que ja aleshores acollia fires ramaderes importants.
Mentre fem la volta trobem fotos de persones que hi havia viscut. N’hi ha moltes i no les poso totes, però sí que puc dir que tot facilita la descoberta dels oficis que s'hi han desenvolupat tradicionalment. En una cantonada ens hi espera el ferrer Teodoro Lladó. El veureu ajupit, disposat a fer-la petar tot i que "diuen que tinc mal geni". "El que em passa és que estic emprenyat amb la vida, que m'ha portat a fer aquesta feina que no m'acaba d'agradar", es queixa. La culpa, diu, la va tenir "la maleïda guerra". Va haver de sortir de Lleida, on hi va fer de representant de maquinària agrícola, i va acabar al Baix Camp. "Sort que el bon humor em torna quan al cafè els pagesos que no en saben em demanen que els llegeixi el diari", rebla.
I més enllà, també trobarem el Joan: “Tot i la desgràcia dels anys més tristos, els pradencs mai van perdre l'esperança que temps millors havien de venir. Amb esforç, el Joan Martorell va fer realitat el seu somni i es va poder comprar la bicicleta que sempre havia volgut tenir. "No he parat de fer jornals extra a la llenya i al carbó", revela perquè se sàpiga que és tot un pencaire. "Vaig pedalant a tot arreu: al tros, a l'hort, a la festa major dels pobles veïns i fins i tot un dia vaig baixar a Reus a buscar uns medicaments que feien falta al poble", apunta amb orgull”.
Notes que he extret de ‘reusdigital.cat’.
Avui serà un dia de descoberta, el que vol dir voltar i deixar-se omplir per l’esperit i els aromes que respiren aquests carrers i parets. De cara, ara, tenim el segon portal que es conserva dels quatre originals. Prades o almenys el seu castell té un origen islàmic. Cap al 1090, els àrabs van construir diferents edificacions com ara el castell de Siurana i les muralles de Prades, que l'any 1153 van anar a parar en mans de Ramon Berenguer III durant la conquesta de l'Emirat de Xibràna.
Aquest indret es conegut com Planet del Pont i aquí al costat, entre ferralles penjades hi ha el que es creu que és la casa més antiga que es conserva originalment de la vila. I que part d’aquests murs sembla que van ser construïts, inicialment, en època romana.
Aquesta és la vista del portal des de l’exterior, on hi ha el pont, medieval. A aquest pont hi arribava el camí del nord i connectava amb la Conca de Barberà.
Els rètols, molt ben posts, ens informen i són com un imant per llegir-los.
Entre diverses fotos, aquí trobem una que ens parla de la Sisca. La qual, en el cartell, diu: “quan fa solet m’agrada sortir a cosir a recer d’algun racó del poble...”.
Història a les places, a les cases, al carrer. Prades mostra amb orgull les seves arrels i les vides de personatges i famílies que han estimat la vila i que, ara per ara, són també un reclam per als visitants.
El 1324, Jaume el Just creà el comtat de Prades per al seu fill Ramon Berenguer que el 1341 el permutà al seu germà Pere pel comtat d'Empúries. Al segle XIV hi ha proves d'una comunitat jueva i com a les viles i ciutats més dinàmiques de Catalunya, s'hi establiren ordes mendicants.
Una fotografia especialment interessant aquesta de Joan Miró. Joan Miró i Ferrà (1893 - 1983) va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. En la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana.
El rètol explicatiu li posa la veu dient que ell pujava a Prades per visitar els seus avis que eren de Cornudella.
La nostra volta, va girant per poder anar a dinar a un restaurant de la plaça i passem pel costat de la tranquil·la i serena plaça de la Pau.
El castell de Prades era a l'extrem nord-oest de la població de Prades. Actualment en resta poca cosa. Fou abandonat i restà repartit entre diverses cases fet que ara en dificulta molt la interpretació.
Tornem a l’aparcament. Una mica més al nord hi ha el carrer Onze de Setembre, que fa referència a una data fatídica ja que va ser quan el terrible Felipe V Borbón va liquidar, a principis del segle XVIII, les Constitucions, Institucions i Llibertats de Catalunya, a base d’espasa, foc i repressió. Des d’aquell any nefast Catalunya mai ha pogut recuperar les seves llibertats i independència.
Tal com deia el diari ‘elpuntavui.cat’: deu dels últims dotze presidents catalans han estat destituïts per l'Estat espanyol, exiliats, empresonats, executats o condemnats. Encara avui tenim el que va ser legítim president Puigdemont a l’exili.
A veure una pregunta: Si tu visquessis en un país on els ciutadans voten democràticament el seu president. Si aquest país, formés part d’un estat federal o d’un estat més gran. I si les autoritats d’aquest estat més gran del que formes part, sistemàticament s’ha dedicat a repressaliar els presidents que el teu país ha decidit en eleccions democràtiques. Què pensaries de la salut democràtica (o autoritària) de l’estat al que pertany el teu país?
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1639-prades-muralles-esglesia-de-santa-maria-font-de-prades-200317869
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-camp/612-mont-roig-vilanova-d-escornalbou-coll-roig-mare-de-deu-de-la-roca-capella-de-sant-ramon