(Click on the flag above to have the translation in your Language) (Baix Camp) Ruta 1348 el 1/06/2021; 9 km; +360 -360; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: L’Albiol, coster de les Carabasses, barranc de l’Albiol, masos, castell de l’Albiol. Participants: Dolors i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: moderada. IBP: 46.
FA ANYS: L’any 1654 Felipe IV va ordenar l’enderrocament del castell de l’Albió.
Comencem al poble de l’Albiol, petit nucli tranquil i molt agradable. L’Albiol és documentat el 1158, encara que sembla que hi havia una ocupació anterior. Els sarraïns foren empesos cap a les muntanyes de Prades pels repobladors catalans, moment en què hi haurien alçat el seu primer bastió defensiu, aprofitant les restes que hi van trobar.
Passem pel costat de l’església parroquial de Sant Miquel. És una obra de maçoneria comuna, d’una sola nau, amb façana a migdia i un campanar quadrangular que puja a la dreta del que mira. És molt agradable encara que no hi ha molt a destacar. El pati que actualment ocupa l’església era part del cementiri que es va traslladar més enllà, cap a llevant. El 22 de febrer de 1789 es va posar la primera pedra a l’església nova; es va inaugurar el 1791.
Hi ha una petita placeta al davant amb grans vistes que miren cap a la vall de la Selva del Camp. Aquest rètol parla del territori de l’àliga cuabarrada, ja que, a l’Espai Natural Protegit de les Muntanyes de Prades s’hi pot observar la presència d’aquesta fràgil àliga. Cada anys vora un 25% de les parelles d’àligues fracassen en la seva reproducció a causa de les molèsties d’origen humà. Es veu que activitats com caminar, córrer, escalar o passejar en bicicleta de muntanya són un problema important. Per aquests motius és molt important respectar les senyalitzacions.
Desfem vint metres i seguim un camí a l’esquerra (direcció nord-est) que de seguida comença a baixar. Aquesta excursió comença amb una forta baixada de 320 metres. La butlla de Celestí III del 1194 ja esmenta el castell i l’església. El 1167 era cedida una devesa als pobladors i el 1223 se n'establia una altra a Bonretorn, fet que indica la preponderància de la ramaderia. Al segle XIII hi és documentada una comunitat jueva.
Un petit pla on hi toca el sol deixa florir unes mates de ramell de sant Pons (“Helichrysum stoechas”), també conegudes com flor de sant Joan o sempreviva. Aquesta planta també es coneix popularment amb el nom de flor de mort perquè s'ha emprat tradicionalment en rituals funeraris. És molt interessant com a planta ornamental en jardineria. Té usos medicinals ja que la flor seca, en decocció, s'utilitza per a curar inflamacions de l'aparell digestiu i respiratori, així com insuficiències hepàtiques. Per cert, els comentaris sobre utilitat mai les heu de seguir sense confirmar-ho amb experts.
La baixada és molt pedregosa i justifica la qualificació d’excursió moderada. La configuració geològica del territori va permetre descobrir la coneguda com zona minera de la Selva del Camp i l’Albiol que es va explotar amb diferents nivells d’activitat fins als anys trenta. Els dipòsits de plom i zinc de les venes sulfurades van ser els més importants. També hi van trobar jaciments de mineral "Skarn" i Sedex, però molt menys representatius que els altres.
Arribem a baix al torrent, l’indret és molt agradable. La baixada s’ha acabat i hem fet més de 300 metres de desnivell en només 1,7 quilòmetres, el que dóna una idea del pendent que es fa.
Racons humits per aquest torrent de l’Albiol. Aquest torrent és un dels dos cursos d'aigua que travessen el terme, junt al torrent de la font del Castell o Torrentera. El torrent inicia les seves aigües al Serrat del Gall i segueix fins a la font del Bullidor, allà es va canalitzar per tal de portar aigua al poble. Desaigua al Llobregat, al terme de Guardiola.
La pujada serà constant, però té trams més suaus. A l’esquerra hi ha algun curt tram de cinglera. En el camí ens hem desviat una mica per anar un altre cop al torrent, on sembla que hi ha una font, però al fons hi havia aigua embassada i em tornat amunt.
En la pujada se segueix bàsicament una pista que connecta diverses masies. Passem pel costat del mas de Cots, amagat darrera els arbres. Per més que mirem no hi veiem restes de cap mina, tot i que hem llegit que el segle XVI es van descobrir mines d’esmeril, coure, argent i or, però es veu que l’explotació de les quals resultà un fracàs. Una dada per la història: aquest mes de maig el diari ‘larazon.es’ explicava que el Tribunal Suprem s’oposava a que els líders independentistes, condemnats en el judici del “procés”, puguin beneficiar-se de qualsevol indult total o parcial. Però, afegeix, que no seran els primers ni els últims indults en generar soroll ja que la història d’Espanya compta amb una llarga llista d’indultats (corruptes, traficants, ...), i no volen indultar gent empresonada per les seves idees, afegeixen a les xarxes socials.
Deixem a la dreta el camí que puja al Grau de l’Estelada, segurament que passant pel Grau del Mal Pas. Per cert, en el sentit esmentat pel tema dels indults, últimament ha corregut per les xarxes un comentari que deia “"Aquells que han indultat els que van treure tancs al carrer o van envair amb armes el Parlament, ara no volen que s’indulti els que volien posar urnes per votar un referèndum", tot referint-se als tres partits de dretes que han convocat concentracions contra els indults als presos polítics catalans.
Mes endavant passem pel costat del Mas del Curt, pràcticament nou, després que els actuals propietaris l’han construït sobre un de més vell ja enderrocat. Salvador Agustench i Joanpere, que n'era I'amo, el 1978 va anar al poble de I'Albiol, d'on va ser alcalde i després s'establí a la Selva. El mas es documenta des del segle XIX. Posteriorment comprat per un tarragoní. Durant la dècada dels trenta comença la despoblació que s'accelera en els anys quaranta fins a mitjans del període 1950-60. Es despoblaren sobretot els masos de dalt de la muntanya. Tenien, en general, poca terra i no gaire bona on hi feien sembradura. Subsistien amb un ramadet, una mica d'horta i alguna peça de caca. D'altra banda, hi havia poca aigua.
Finalment ens apropem al poble i arribem al camí que puja al castell. Primer hauria estat una talaia romana i després devia formar part, junt amb el castell de Siurana, de la frontera dels sarraïns. Les restes actuals tenen un estil arquitectònic romànic. Consta que el 1158 l’arquebisbe Bernat Tort va concedir el lloc de l’Albiol a Joan Martorell amb el pacte de reconstruir el castell. Després que els catalans perdessin la Guerra dels Segadors, Felipe IV va manar, el 1654, a les seves tropes castellanes que l’endorrequesin.
Es veuen alguns murs damunt de les diàclasi. El castell es veu que ha estat arreglat. Hi ha una gran porta de ferro moderna, però està tancada. Pensem que segur que s’hi deuen fer visites, però no és avui. Les grans fractures a la roca que veiem, provenen del fet geològic diàclasi, uns trencaments longitudinals sense desplaçament i que amb els anys es fan més grans per l’acció erosiva de l’aigua.
Fem un camí molt adequat de dóna tota la volta al castell per sota el que havien estat les muralles. Per aquesta terra s’hi va moure Isidre Pàmies i Borràs, capitost carlí conegut com ‘Cercós’. Va néixer el 16 de desembre de 1843, possiblement a la casa pairal dels Cercós. El 1873 els liberals reusencs van intentar copar ‘Cercós’ a l’Albiol, però l’habilitat del comandant carlí convertí el parany en una victòria. Isidre Pàmies i Borràs, Cercós, va morir essent coronel. A títol pòstum, el pretendent Carles VII, que coneixia el valor del seu fidel oficial, el nomenà general.
Acabant la volta es veu una de les torres a sobre nostre. Els primers jurats documentats són del 1494 i el primer batlle del 1584. El 1597 s’oposà, en les reunions de la Comuna, a les guerres del Rosselló, i el 1645 es queixava de les vexacions sofertes pels allotjaments de soldats. L’any següent, el 1646, les autoritats castellanes obligaren els homes del Camp, que s’hi oposaven, a enderrocar el castell de l’Albiol, ordre que fou repetida i portada a cap el 1654 (‘enciclopedia.cat’).
Pels costats, al sol, algunes mates de sàlvia (“Salvia uliginosa Benth”) és una planta herbàcia perenne nativa de sud d’Amèrica. Va ser descrita i nomenada pel botànic George Bentham pel seu hàbitat típic de pantans i aiguamolls, o "uliginós". Va ser introduïda a l'horticultura en 1912 i s'ha fet popular gràcies a les seves flors blaves.
L’Albiol ens queda just a sota, ara hi baixarem i l’excursió s’haurà acabat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/lalbiol-coster-carabasses-masos-castell-albiol-74755802
Una ruta anterior per l’Albiol: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-camp/442-l-albiol-castell-de-l-albiol-mas-d-en-grau-mas-vicent-i-puig-pelat
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/baix-camp/1016-mont-roig-muntanya-blanca-barranc-porquerola-cova-del-blai