(Bages) Ruta el 01/04/2014; 14 km; +460 -460; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Vicenç de Castellet, Sant Pere de Vallhonesta, San Jaume de Vallhonesta i Sant Vicenç. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: FA ANYS: L'abril de 1331 es consolida el domini dels almogàvers, sota el guiatje de Berenguer Estanyol. Turcs i turcoples abandonen Atenes. Tebes, Atenes i Livàdia esdevenen un Estat català, que té el català per llengua de cancelleria i es regeix pels "Usatges" de Barcelona. Els ducats catalans d'Atenes i Neopàtria, que al capdevall passaran a formar part de la Corona catalano aragonesa, es mantindran fins als finals del segle XIV.
Avui estem a Sant Vicenç de Castellet (176m), poble documentat des de l’edat mitjana, d’acord amb una butlla papal del 1001. Durant anys va anar passant de mans d’uns senyors a altres i arribats a segle XIV les epidèmies de pesta van deixar el poblament reduït a una mínima expressió, de la qual ja li costaria molt recuperar-se. La recuperació no es va produir fins a mitjans del segle XIX amb la instal·lació de les primeres indústries tèxtils que aprofitaven la força hidràulica del Llobregat per fer anar els telers i màquines. Va ser l’any 1867 quan l’empenta definitiva la va donar el canal industrial i de la necessitat de transportar els productes elaborats va sorgir l’arribada del ferrocarrils, amb la línia de Ferrocarrils del Nord (1859) i més endavant la dels Ferrocarrils Catalans (1924). Comencem a caminar des del davant mateix del Centre Excursionista i sortim en direcció llevant seguint els senyals blancs i vermells del GR.
Pel camí hem coincidit amb un altre caminador que, per sort, és del país i s’ho coneix tot molt bé. És soci del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet i un dels que han anat restaurant i repoblant d’arbres l’entorn de Sant Pere de Vallhonesta. Afortunadament a Catalunya disposem d’un bon grapat d’entitats i associacions que històricament han tingut cura de la cultura, de la llengua i del patrimoni col·lectiu. Sense aquest potent moviment associacionista el nostre país hauria perdut fa molts anys la seva memòria i les seves arrels.
Estem al coll de Sant Bernat Menton. Al coll hi ha una petita capelleta dedicada a Sant Bernat Menton (del qual ja en vaig parlar també en un altre coll, anant cap a Sant Salvador de les Espases). Però hi ha una curiositat a saber: la imatge sembla de franciscà. Es veu que per posar el sant van trobar una figura de Sant Anton del Porquet i la van fer servir, tot pintant el porquet de manera que semblés un gos. Si haguessin tret la corda de l’hàbit potser hauria colat i no s’hauria descobert l’enginy! En qualsevol cas, benvinguts els que es preocupen de fer lluir les nostres muntanyes. En el fons és d’agrair ja que d’aquesta manera ens obliguem a fer anar el coneixement i la imaginació.
Tot el camí que porta fins a Sant Pere, des del coll, va patir un terrible incendi fa anys. Actualment els arbres, de diverses espècies i especialment les originals del territori, permeten admirar un entorn extraordinari. Tots els que hi pugem hem d’agrair la tasca del Centre de Castellet i dels seus voluntaris.
Hem arribat a l’ermita de Sant Pere de Vallhonesta. A l’entrada un tauler dóna una mica d’informació de l’ermita. En Ricard Gomis, l’amic del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet, ens fa de magnífic guia. Els edificis i restes que veiem al darrera són de propietat privada, però ja que els voluntaris del Centre en tenen cura, disposen del dret d’utilitzar la part restaurada de la casa com a refugi. La llum s’obté d’energia solar i tot l’exterior s’ha anat desenrunant i ordenant, netejant, refent, dedicant un espai aquí per a un jardinet i un altre allà amb un arbre com a record dels germans Silvestre (fundadors del Centre). Després, en Ricard ens obre l’església i la podem visitar, però abans voltem per l’exterior on encara hi ha una antiga ara de pedra que potser prové d’un dels dos altars interior llençats durant la guerra civil del 1936; podria ser el dedicat a la Verge del Roser o bé el de Sant Josep. En aquesta ara s’hi pot veure encara el forat en el qual quedava encaixat el pal de la creu. També a fora hi ha una gran pica baptismal de pedra, senzilla i sense cap decoració.
L’església és romànica del segle XII, que probablement ja aprofita una obra anterior del segle XI. El que més destaca és l’absis amb arcuacions llombardes i un sobre alçat molt posterior i l’esvelt campanar d’espadanya, de quatre obertures, que li ofereix una imatge realment singular i alterosa. L’edifici és d’una sola nau i en entrar a l’interior és fa evident l’esforç de consolidació que es va portar a terme per sostenir el sostre en volta de canó. Una solució hauria pogut ser uns contraforts externs, però aquí es va optar per reforçar longitudinalment la nau amb dos arcs adossats als murs interiors i per això l’interior és molt més estret que no pas ho sembla veient l’església des de fora.
Just quan s’accedeix a l’interior es presenta al davant un magnífic sarcòfag de pedra romànic amb unes lleugeres decoracions florals als extrems dret i esquerra del frontal. Algú, però, ja hi va fer una ratllada que és massa evident. Convindria que tothom tingués el sentit de la l’estimació pel nostre patrimoni i pensar que si en tenim cura, els que hi vinguin d’aquí a uns anys també en podran gaudir. La coberta està trencada i en Ricard ens explica que ell l’havia vist sencera fa molts anys. Tot i amb això (aquella lleugera ratllada) el sarcòfag és magnífic. Afortunadament, ara en tenen cura els amics del Centre i l’església només s’obra amb la seva presència. Probablement, Sant Pere devia ser venuda des del govern de Madrid en el context de la última desamortització. Aquella desamortització (1836) amb la finalitat d’aconseguir recursos per a la Corona espanyola, com que es va produir anys després del Decret de Nova Planta i com sigui que bona part dels compradors (en aquell moment) van ser els nobles, senyors i militars conqueridors de Catalunya (1714), tenien una consideració molt relativa del valor cultural del patrimoni que compraven. De fet compraven les terres i les esglésies o monestirs només suposaven quantitat de pedres que podien vendre. Des del seu palau, en algun lloc de Castella, no podien tenir cap estimació a allò que compraven i que volien tornar a vendre a trossos per obtenir benefici. Per això la desamortització va ser molt més negativa a Catalunya que a la resta d’Espanya, encara que també s’ha de dir que part dels compradors també van ser els senyors de la nostra terra que s’havien beneficiat del poder, un cop Felip V va guanyar, ja que hi estaven al seu costat.
Per la part interior de l’absis hi ha unes pintures al fresc de temes geomètrics i florals estilitzats, encara que força malmesos per la redecoració que es va portar a terme el 1884 i també les humitats i el pas del temps. Probablement en aquest cas, l’església es va mantenir com a parròquia del conjunt de masies de la Vallhonesta, com ho explica l’existència de les lloses de l’antic cementiri a l’exterior.
Després de la visita seguim la ruta indicada pel GR, un cop ens hem acomiadat d’en Ricard i d’agaïr-li la seva amabilitat per dedicar-nos el seu temps i entusiasme.
Els senyals del GR ens permeten arribar fins a Sant Jaume de Vallhonesta (485m). Estem a la serra que separa els termes de Sant Vicenç de Castellet, Mura i el Pont de Vilomara, ja dins del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac. La petita capella, avui molt restaurada està tancada quasi hermèticament, com cal i per evitar el vandalisme que fa malbé tot el que troba. Per cert que potser us interessarà saber d’on ve la paraula “hermètic”. Doncs bé, Hermes Trismegistes ve a ser una combinació dels déus Hermes (grec) i Thoth (egipci) que, d’acord amb la mitologia va crear un recipient segellat on no hi entrava l’aire i d’aquí ve la paraula. Així doncs, ara, hauré de dir que l’ermita està tancada, però no hermèticament.
L’ermita és d’estil romànic, encara que no ho sembli i com que estava molt malmesa es va restaurar tal com la veiem. El tema més interessant del lloc no és, però, l’ermita sinó l’hostal que hi ha al davant.
L’hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, està molt deteriorat, encara que s’han fet actuacions per evitar el seu enderroc definitiu. Va ser molt important fins fa uns 150 anys, ja que és molt gran i havia estat lloc de descans per a la molta gent que passava pel camí ral que anava entre Barcelona i Manresa. Se sap de l’existència documentada d’aquest hostal des de principis del segle XV, però la construcció de la carretera de Can Maçana (a mitjans del segle XIX) va significar la pèrdua de poder econòmic d’aquest famós hostal. Ens fiquem per dins de les instal·lacions i les seves dimensions fan perfectament creïble el que figura en un cadastre del segle XVII on quedava constància que les quadres de l’hostal podien acollir fins a un total de 70 mules.
Durant la Guerra del Francès (que a Espanya es coneguda com a Guerra de la Independència) va ser caserna militar i punt de sojorn i defensa per als municipis propers i pel propi camí. Se sap que el 4 d’abril de 1810, 260 soldats francesos van ser fets presoners aquí quan fugien després d’haver assaltat Manresa. També se sap que en aquella guerra, les instal·lacions de l’hostal van resultar molt malmeses, així com una bona part de les masies i altres edificacions dels massissos de Sant Llorenç del Munt i de l’Obac. I encara anys més tard, durant la postguerra del 1936, diversos grups de maquis van fer de l’hostal i les serres un lloc de refugi i activitat.
Una fita indica que aquest era el Camí Ral de Barcelona a Manresa que, com a tots els que duien aquest nom eren els camins principals a Catalunya. Aquest camí passa per la serra de l’Obac i pel costat del paller de Tot l’Any, que des d’aquí s’endevina i per on es va fer famós el bandoler Capablanca, que potser no és res més que una llegenda que, en el fons, recull moltes altres tradicions populars referides als molts bandolers que sovintejaven per uns camins on es desplaçaven els diners. D’en Capablanca en parlo a l’excursió que vam fer fa uns mesos des de Mura fins al Castellsapera.
Tornem enrere fins a Ca l’Ambròs on deixarem el GR i girant cap a l’esquerra, en direcció sud-est, començarem a fer la volta que ens tornarà al punt d’inici. En aquest camí de baixada, podem gaudir de la vista dels camps de conreu d’unes quantes de les masies que encara estan en actiu. Cal Jeroni, Cal Carreres, Cal Martí, Cal Rafel, Cal Sala, Can Forns... totes elles eren les que formaven el nucli dispers, anys enrere, de Vallhonesta.
De cara tenim les muntanyes de Montserrat en tota la seva extensió. Vistes des del Bages és quan prenen una dimensió més espectacular. La volta que ara engeguem va voltant, per llevant i després pel sud, el turó de Puigsoler (524m), dalt del qual voleia una senyera.
Ja apropant-nos a Sant Vicenç, veiem el castell que li dóna el nom al poble. Dalt del turó, al vessant dret del Llobregat, a ponent del poble, el tenim encara present, amb una de les seves torres ben evident. Aquest turó és la fita històrica original, amb antecedents que s’endinsen dins del temps del segle X, tot i que probablement tingués poca rellevància tal com es pot pensar pel nom que tenia inicialment: “Castelleto”. Va ser inicialment patrimoni del bisbat d’Urgell fins que el bisbe Arnau de Preixens va decidir la venda del castell al rei Alfons I, conegut com El Cast, el qual el va cedir a un castlà que va acabar formant la senyoria de Castellet. La senyoria feudal va quedar extingida el 1831, amb la mort de l’últim baró, Marià d’Alegre i d’Aparici, sense descendència i que va testar els seus béns a favor de l’hospital de la Santa Creu de Barcelona.
Hi ha una web que detalla amb deteniment moltes de les masies del territori, tot descrit amb esforç, molt de valorar, per en Josep Monsonís (http://losfolloneros.blogspot.com.es/2013/01/caminada-popular-de-la-festa-major.html) L’hem fet servir de base per a la nostra excursió i agraïm al Josep el seu esforç per fixar la memòria dels masos i els indrets de la nostra terra.
La web del Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet, d’on és soci en Ricard Gomis és www.cecastellet.cat
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6475636