4 Dicta02 

   L’any 1967 havien passat 22 anys des del final de la Segona Guerra Mundial. Aquella barbaritat increïble, sota les decisions d’Adolf Hitler i Benito Mussolini (a les que es va afegir l’emperador japonès Hiro Hito), va acabar amb 73 milions de morts.

      Doncs l’any 1967 Ron Jones, professor d’història de l’institut Cubberley High School, de Califòrnia, no va trobar resposta per la pregunta d’un alumne: Com va poder el poble alemany al·legar ignorància del genocidi jueu? Com va ser possible que els obrers, els professors, els metges i la gent en general declaressin que no sabien res dels camps de concentració i dels assassinats massius?

     Si generalitzem el problema ens podem preguntar: Com pot ser que persones que són veïns, amics o senzillament viuen en regions properes, veïnes, acceptin un discurs constant de menyspreu i odi cap un col·lectiu humà perquè es pot identificar d’una manera específica, o contra els habitants d’una regió minoritària, o cultura o religió diferent? Com és que les bones persones no protesten?

 5  

 

Ron Jones no va saber com explicar el perquè els ciutadans alemanys van permetre que el Partit Nazi exterminés a 6 milions de jueus (imatge IWN license); però també discapacitats, gitanos, presoners de guerra soviètics, afroalemanys, testimonis de Jehovà, homosexuals, inconformistes, i dissidents polítics.

En un sistema educatiu on es valorava l’exercici i l’experimentació per tan de formar gent crítica i amb criteri, Jones va idear un experiment per tal de provocar un règim de disciplina radical a la classe, restringint les seves llibertats i obligant-los a la unitat per sobre de qualsevol altre valor. Així va crear un moviment que va rebre el nom de “Tercera Onada”.

     L’experiment pretenia demostrar que fins i tot en un entorn de llibertat, les ideologies autoritàries i dictatorials poden ser atractives. Es va portar a terme durant la primera setmana d’abril de 1967. Va començar amb coses senzilles com la disciplina, la creació d’una ‘causa’; que va continuar cap a l’atac als que no hi estaven d’acord... i així en només cinc dies es va escampar per tot el campus universitari i Ron Jones va veure com l’evolució de l’experiment se li escapava de les mans. Actualment pensa que no ho tornaria a experimentar; es va espantar. Per tant, només en cinc dies va haver de donar-lo per acabat.

     Aquell experiment va inspirar Morton Rhue (pseudònim de Todd Strasser), que l’any 1981 va escriure el llibre “The Wave” i el 2008 va servir de base a la pel·lícula alemanya “Die Welle”.

     Un article a ‘educomunicación.es’ diu que la pel·lícula constata els perills que genera la capacitat de fascinació d’un líder carismàtic que condueix la latent actitud rebel del jovent cap a un ús viciat de les virtuts bàsiques: l’amistat, la lleialtat, el sacrifici, la confiança... i jo hi afegiria que trenca amb les bases de les relacions col·lectives, que exigeixen el respecte pels demés, la tolerància, la solidaritat, el reconeixement, l’amor... Conclou l’article que la pel·lícula és molt didàctica i defensable.

     L’any 2013 es va publicar a ‘youtube’ un documental amb entrevistes als protagonistes, que analitza l’experiment (durada de 53’). El mateix 2013 es va representar una obra al Teatre Lliure, de Barcelona, amb el títol “La Onada”; també es va representar al Teatre Valle Inclán, de Madrid el 2015. El 16 d’octubre de 2014 es va publicar una entrevista al professor Ron Jones i a un dels alumnes que va assistir a aquell experiment, Mark Hancock (durada de 4’).

     Insereixo al final aquests dos documents gràfics, que són molt il·lustratius i recomanables. Esgarrifa pensar el que es desprèn dels dos documents. Crec que els hauria de veure tothom. Fa por pensar que hi ha gent d’ideologia extrema que presenten, a Europa i altres continents, un pensament filo-nazi. Fa pànic pensar que tot allò podria tornar a passar i el dolor i la misèria brutal que tornaria a provocar. Terroritza sentir discursos radicals d’alguns polítics i líders al món i observar com la gent els vota. Perquè els voten? Què pensen? No han vist el que ja ha passat? Potser ho volen repetir? Aquesta és la seva visió de la vida? Això és el que volen pel futur dels seus fills i néts?

L’entrevista de l’octubre de 2014 està publicada a ‘youtube’ i l’insereixo a continuació (4’):

 

El documental del 2013 està publicat a ‘youtube’ i l’insereixo a continuació (53’):