Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Malignes, Ingenus, intel·ligents i estúpids

Acabo de llegir “Allegro ma non troppo” de Carlo M. Cipolla (Editorial Crítica, 1991). Darrerament m’interessa reflexionar en les raons que fan que, en sistemes democràtics, molta gent vota als que menys s’ho mereixen. És motiu de converses amb els meus amics.

                Per què la gent va acabar votant i donant el poder a Hitler? Per què unes eleccions i altres la gent vota a partits que tenen alts càrrecs imputats per corrupció? Partits que tenen membres que són contractats, amb grans sous, per les empreses que les lleis han afavorit amb beneficis (que els ciutadans paguen), polítics que indulten els seus corruptes, polítics que retallen serveis bàsics mentre dilapiden els recursos en inversions que no cal... Per què els tornem a votar?

                Tots coneixem alguna persona que podem considerar incauta o maligna. Molts s’hauran preguntat algun cop si és possible que algun maligne o estúpid estigui en posicions de poder o autoritat. Per tot això resulta interessant el llibre de Cipolla.

                L’autor proposa que s’ha d’acceptar l’existència de persones Malignes (M), Incautes (IN), Estúpides (E) i també Intel·ligents (I*). Així divideix ell la gent, per fer-ho senzill. Per ell, un Maligne és el que obté un benefici equivalent al mateix que et fa perdre a tu. L’ingenu és el que perd, sent conscient que perd, però es creu que fa bé. L’estúpid és el que segueix el que li diuen i ni sap que perd. L’intel·ligent és el que obté un guany de la mateixa manera que aconsegueix un benefici per als altres.

Cipolla també admet que hi ha una distribució estadística normal d’uns i altres en la societat. Considera que les eleccions generals són un eficaç instrument per mantenir estable la fracció de IN (incautes) i de M (malignes) entre els poderosos. La mateixa raó estadística li fa dir que a la fracció έ de persones E (estúpides) les eleccions els hi ofereixen una magnífica oportunitat de perjudicar tots els demés, sense obtenir cap benefici a canvi de la seva decisió. Aquests contribueixen a mantenir el nivell de M en el poder.

                Afegeix que el comportament dels E és especialment perillós, perquè a les persones raonables els hi resulta quasi impossible imaginar la raó per la qual l’estúpid actua com ho fa. La persona raonable pot arribar a entendre el M, però no el E. El M sap el perquè ho fa i actua sibil·linament i amb mala fe. L’intel·ligent (I*) també ho sap i se’n adona dels resultats beneficiosos per ell i per la comunitat o l’altre persona. L’incaut (IN) és patèticament conscient que és càndid, ingenu. Però l’estúpid (E) no sap que ho és i precisament per això les seves decisions són devastadores.

                Per explicar-ho de manera més clara. Si un poderós decideix construir un aeroport per 2000M€ que no fa falta i a més obté el benefici de la venta d’uns terrenys per 20M€, és un Maligne pel fet que obté un benefici equivalent al valor que perden els ciutadans. Però com que els ciutadans hauran d’assumir el cost de 2000 i no de 20, realment aquest poderós és un Supermaligne (SM). Provoca una pèrdua descomunal, a canvi d’un benefici personal limitat.

                Si un poderós constitueix unes societats per desviar subvencions i beneficiar-se i posa com administrador a un tercer. El poderós és un (M) maligne i l’administrador de palla és un IN (incaut). I el que després torna a votar el partit polític del poderós és E.

                Cipolla proposa que si tots els membres d’una societat (un estat X) fossin M, tot es reduiria a una sèrie de transferències de beneficis d’uns amb pèrdua pels altres i així successivament. Conclou que l’estat X estaria en perfecte estabilitat. Però això, penso, no necessàriament és així. Veiem-ho.

                L’idea de l’autor és que si M es beneficia de 1000, l’altre perdrà 1000. Però si M es beneficia de 1000 i la pèrdua es compensa temporalment amb un crèdit internacional, ningú resulta perjudicat de moment. Però com que l’estat X té un deute, és possible que al final siguin els fills o els néts els que ho acabaran pagant i no han tingut cap oportunitat d’opinar en el moment de la transacció. A Europa això ha passat i hi ha estats que tenen un gran deute extern (diuen que en algun estat el deute arriba a 900.000 M€).

                Només els I* augmenten el benestar de la societat. Del llibre de Carlo M. Cipolla es desprèn que si no hi ha lleis que castiguin durament els M que provoquen pèrdues a la societat, deu ser perquè hi ha massa IN i E, entre els col·lectius humans d’un país, que permeten els partits que disposen de M i SM.

                Doncs res més. Un llibre interessant per pensar serenament.

 

Escribir un comentario


Código de seguridad
Refescar