Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Inquietant experiment “Univers 25”

Foto multitud

 

   Inquietant experiment “Univers 25”

   John B Calhoun; Un experiment sobre la superpoblació.

 

Aquest article toca un tema delicat: els efectes sobre la conducta humana en una situació de superpoblació. Però anem per pams.

       A l’inici del 2021 es calculava que la població mundial estava per sobre de 7.800 milions de persones; un poblament que s'ha produït en tots els llocs de la Terra on ha sigut possible viure.

       Àsia, el continent on viuen dos terços de la població mundial, va veure néixer l’humà número 7.000 milions el dia 31/10/2011. L'ONU va triar com a nadó símbol Danica Camacho, a les Filipines, un dels països més pobres del planeta i el dotzè país més poblat del planeta, amb 94,9 milions d'habitants, dels quals el 54% tenen menys de 25 anys.

     Es calcula que el segle IX la població mundial era de 250 milions. Quan es va iniciar el segle XIX s’estima en 1000 milions; en deu segles es va multiplicar per 4. Doncs, ara, el 2021, hem crescut quasi 6000 milions des d’inicis del 1800, en només tres segles; el creixement demogràfic més vertiginós de la història.

     John B Calhoun (1917-1995), etòleg i investigador del comportament, és conegut pel seus estudis sobre la densitat de la població i els seus efectes sobre el comportament. En el context d’un projecte d’ecologia de rosegadors a la Universitat Johns Hopkins, l’any 1947, va començar un estudi de 28 mesos d’una colònia de rates noruegues en una superfície de 930 m2. Tot i que cinc femelles durant aquest període de temps podíem produir teòricament 5000 descendents per aquesta mida de corral, Calhoun va trobar que la població mai superava els 200 individus i es va estabilitzar a 150.

       A més, les rates no estaven disperses aleatòriament per l'àrea del corral, sinó que es van organitzar en dotze o tretze colònies locals d'una dotzena de rates cadascuna. Va assenyalar que dotze rates és el nombre màxim que pot viure harmònicament en un grup natural, més enllà del qual l'estrès i els efectes psicològics funcionen com a forces de ruptura del grup.

       Aquests experiments van continuar els anys 1960 i 1970 a Poolesville, Maryland. Es tractava d’introduir, en aquest cas, quatre parelles de ratolins; l'hàbitat era un espai metàl·lic quadrat de 2,7 metres amb costats d'1,4 m d'alçada. Cada costat tenia quatre grups de quatre "túnels" verticals de malla de filferro. Els "túnels" donaven accés a caixes niu, menjadores d'aliments i dispensadors d'aigua. No hi va faltar menjar ni aigua, ni material de nidificació. No hi havia depredadors. L'única adversitat va ser el límit de l'espai.

         Inicialment, la població va créixer ràpidament, duplicant-se cada 55 dies. La població va arribar als 620 el dia 315, després del qual el creixement de la població va disminuir notablement, duplicant-se només cada 145 dies. L'últim naixement supervivent va ser el dia 600, portant la població total a només 2200 ratolins, tot i que la configuració de l'experiment permetia fins a 3840 ratolins en termes d'espai de nidificació. Aquest període entre el dia 315 i el dia 600 va veure un trencament de l'estructura social i en el comportament social normal. Entre les aberracions de comportament es trobaven les següents: expulsió de cries abans que el deslletament s'acabés, ferides de cries, augment de la conducta homosexual, incapacitat dels mascles dominants per mantenir la defensa del seu territori i de les femelles, comportament agressiu de les femelles, passivitat dels no dominants, mascles amb un augment dels atacs els uns als altres dels quals no es defensaven (‘wikipedia’). Després del dia 600, la ruptura social va continuar i la població va disminuir cap a l’extinció.

       El seu estudi ha estat citat per escriptors com Bill Perkins com una advertència dels perills de viure en un "món cada cop més ple i impersonal". El vídeo que s’adjunta, antic i d’imatge una mica borrosa, mostra l’evolució de l’experiment.

       Fa pensar, oi? També ens fa pensar en els entorns on es desenvolupen els membres de famílies desestructurades. I el futur? Quants milions tindrà la població el segle XXII? 

Video Publicat a ‘youtube’ per “Atrapados en el tiempo”: