110 Mal de altura

       He tingut el plaer d’assistir a una conferència del Dr Antoni Ricart de Mesones, a la seu de l’Agrupació Excursionista La Talaia, de Vilanova i la Geltrú. El tema s’ho valia: el mal d’altura que, per cert, ja es pot notar a partir de 3500 metres d’altitud. Els catalans, acostumats a “fer” Pirineu amb cims al voltant dels tres mil, en ascensos d’un dia (ascens i baixada), sabem que pugem i no ens passa res i per això no som conscients que dalt del Puigmal la pressió parcial d’oxigen ja només és de 110 mmHg (149 HPa), mentre que a nivell de mar és de 159 (212 HPa). Per entendre la xifra diguem que a 8848 metres(cim de l’Everest) només és de 30 mmHg (40 HPa).

       He pogut fer aquest article amb part de les explicacions del doctor Antoni Ricart i amb algunes dades del fullet que em va obsequiar, redactat per l’ARPE i la FEME, i traduït i adaptat per l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya (IEMM), que duu el títol “Salut i alta muntanya; com fer agradable una estada en altitud”. L’IEMM ja no està en actiu; va desaparèixer fa uns 10 anys, quan el conferenciant ja no era el vicepresident.

       El Dr. Antoni Ricart, és soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, està especialitzat en medicina de muntanya. Ha participat en expedicions a l’Hindu Kush (1977), al Karakoram (Gasherbrum II, 1980, i K2, 1988), als Andes del Perú (1981) i al Nevado Ojos del Salado de Chile (1999), a l’expedició ISLET de diabètics al Pic Lenin, del Pamir (2005). També a l’Himàlaia: (Manaslu (1982); Everest (1983, 1985); Lhotse Shar (1984, (1987); Cho Oyu (1992); i Annapurna I (1999). Subdirector de l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya, va formar part del comitè organitzador del Congrés Mundial de Medicina de Muntanya i Fisiologia d’Altitud (Barcelona, 2002)... 

     ...Si ets una persona que va a la muntanya o ets alpinista que va als massissos europeus o llunyans, fas trekking o participes en una expedició que pot pujar a gran altitud... potser et preguntes: com cal fer per adaptar-se a la manca d’oxigen? El fulletó “Salut i alta muntanya” parla i dóna recomanacions per “abans d’anar-hi” i després “durant l’estada”. Jo aquí, no pretenc reproduir tot el document, però si alguns punts que m’han semblat bàsics i que em perdonin els especialistes per reduir en curt un tema que segur demana molt més.

       Jo no tinc experiència en ”grans altures”. Les varies vegades que he anat a l’Himàlaia ha estat per fer sempre un trekking (Annapurna, Manaslu, Everest, Mustang...) però mai he passat d’uns 5.500 metres. És per tant, des de la meva experiència limitada que redacto aquest article que vol ser una mica divulgatiu i que si convé heu de contrastar amb experts. De fet és, més aviat, un article dedicat a “trekkers” que no pas a escaladors.

       La hipòxia (disminució de la quantitat de molècules d’oxigen disponibles) és una agressió inevitable ja que no es disposa de cap medi tècnic que permeti suplir l’adaptació fisiològica. Concreta, el document citat, que si l’exposició a la hipòxia s’allarga més d’unes hores l’organisme engega uns mecanismes d’adaptació més econòmics que progressivament aniran rellevant la hiperventilació i la taquicàrdia.

       El consum màxim d’oxigen (VO2 max), que mesura la capacitat física, disminueix progressivament amb l’altura. Al cim del Mont Blanc (4807m) disminueix fins al 70% de la que es presenta a nivell de mar. Al cim de l’Everest (8848m) només es disposarà d’un 20%. Dit això, no hem d’oblidar que així com la majoria d’expedicionaris pugen l’Everest amb ampolles d’oxigen, altres escaladors (Messner, Boukreev, Oiarzábal,... ) generalment han fet tots els seus vuitmils sense ampolles d’oxigen: han basat les seves ascensions a una dilatada i ben estructura ascensió d’aclimatació i potser també deuen tenir una especial predisposició.

       Què s’acostuma a recomanar? Doncs d’una banda s’ha de beure líquids en abundància; cal beure tanta quantitat com perquè l’orina surti clara. En aquest sentit els trekkings acostumen aturar-se molts cops on hi ha llocs per seure i prendre aigua, cafè o refrescos edulcorats; això explica que un trajecte de 10km amb un desnivell de 500 metres, que es faria per les nostres terres en unes 3 hores o potser mitja hora més, en un trekking (entre el pas més lent i les aturades) es transforma en una etapa de 5 hores o més. Per cert, si ens aturem a dinar pel camí, ja comptem que acabarem aquella etapa en unes 7 hores.

       En un trekking, no convé anar pensant en l’objectiu, sinó en gaudir del camí, de la gent, dels conreus (quan n’hi ha), dels senzills poblets, dels temples i del paisatge.

       Les tres regles d’or: 1) no pujar de pressa, massa amunt; 2) Pujar suficientment alt per aclimatar-se; i 3) No estar-se massa amunt, massa temps. Aquestes dues últimes són especialment dirigides a qui es proposa fer cims de 7000 o 8000. Però pels que fan trekking, sí que val la regla “lent i no massa desnivell”; aquesta regla és particularment eficaç a l’inici (quan encara s’està en procés d’aclimatació) i vol dir no superar un desnivell de 300 o 500 metres de diferència per nit, com a promig, a partir dels 3500 metres.

       El fulletó ens proposa dos exemples. A) 1ª nit a 3500m, 2ª a 4000m, 3ª a 4300m...; o B) 1ª nit a 3500, 2ª nit a 4300, 3ª nit reposar també a 4300m... Afegeix, a més, que pujar una collada corrent (o molt ràpid) o bé ascendir un cim de 5000m amb esforç pensant que, en tornar estarem més forts i aclimatats, no aportaria cap avantatge i provocaria una fatiga innecessària. Puc afegir, de la meva experiència personal, que només en un parell d'oportunitats, durants els trekkings, he pogut observar un excursionista que l'hagin de tractar amb oxigen, entre els moltíssims que fan les travesies. 

       El doctor Antoni Ricart, ens va anar posant alguns exemples de les expedicions de Caixa de Barcelona a l’Everest dels anys 1993 i 1995 (any que van fer cim, sense ús d’oxigen artificial); una exposició molt interessant ja que va ser el metge de les dues expedicions i per tant va poder oferir testimonis de primera mà. L’especialitat Medicina de Muntanya legalment no existeix. L’especialitat del doctor Ricart és Medicina Intensiva, això sí amb molta experiència en Medicina de Muntanya.

       Tot això que hem anat dient s’ha de combinar amb mesures higièniques i de prevenció. Generalment els països i els entorns per fer grans altures no sempre presenten bones condicions d’higiene i per això cal un rentat freqüent de mans (actualment, pot ser útil portar una petita ampolleta de gel hidroalcohòlic) i tot el cos. Cal ser vigilants de beure aigua envasada o bullida (o tractada amb hidroclorazona) i evitar fruita que no es pugui pelar i els aliments en cru sempre ben rentats; per tant millor aliments cuinats i calents. Durant l’esforç, en dies d’ascens, es pot complementar amb productes dietètics energètics (begudes o barretes), preferibles a les llaminadures habituals.

       Però recordem-ho, la quantitat de líquids ha de ser abundant. El té també sempre serveix, però el seu consum excessiu pot provocar insomni.

       S’ha calculat que a 4000 metres i en una ascensió esforçada de 6 a 8 hores, el cos pot perdre a 4 a 5 litres d’aigua; i és obligatori compensar-ho. Hem de tenir en compte que una pèrdua d’un 2% de líquids al cos, fa baixar un 20% el rendiment físic. Per això cal aprofitar cada parada per beure sense esperar a tenir set. Podem afegir glucosa o altres sucres o sals minerals, a la cantimplora, per compensar les pèrdues degudes a la transpiració.

     Després, el document, fa unes quantes recomanacions. Els esquinços del turmell són molt freqüents i poden obligar a la immobilització del expedicionari. Per evitar-ho és fonamental utilitzar calçat alt. Les persones amb turmells dèbils haurien, a més, d’utilitzar contencions elàstiques. També són freqüents els dolors de genoll si es produeix una sobrecàrrega d’una articulació, per aquells casos que no han pogut preparar-se prou. La seva millor prevenció ve proporcionada per bastons de muntanya, que permeten reduir les pressions exercides en la ròtula. Pel tema de les butllofes, esmenta que es poden evitar (per a qui en sigui propens) aplicant, des del primer dia de marxa, una banda elàstica als punts més exposats al frec (taló, dit,...).   

       Per una persona saludable que s’animi a fer un trekking crec que es podria dir que és poc probable que tingui problemes (fora de molèsties lleugeres com mal de cap) si segueixen les pautes d’aclimatació que esmenta el document i en las quals insisteixen els guies locals. Tinguem en compte que la majoria d’informació de problemes de mal d’altura i rescats acostumen a estar relacionats amb escalades d’alt nivell; per això ens arriben informacions generalment referides a algun escalador famós.

       He d’acabar recordant que els responsables de l’estudi i redacció del fullet que he esmentat van ser els doctors Christian Rathat, Jean-Paul Richalet, Jean-Pierre Herry i Hugues Chardonet; també he de dir que el doctor Antoni Ricart té una web amb articles molt interessants: www.maldemuntanya.cat

       Com a punt final d’aquest article, vull deixar constància del meu agraïment al conferenciant per la seva exposició, el gran interès humà del seu testimoni i també la possibilitat que he tingut de confirmar idees que ja tenia sobre el tema del mal d’altura i d’aprendre moltes més. Gràcies doctor.

El document esmentat en aquest article es pot trobar sencer a: https://www.maldemuntanya.cat/2020/11/petit-ajut-medic-als-muntanyencs-que.html)

(Nota: la foto és de la portada del fulletó, editat per Sandoz, que he indicat).