(Camí de l’Inca) Ruta el 25/05/2013; 11,5 km; +400 -300; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Km 82 (Piscacucho) (2667m), Cvanbamba, Llactapata, Wayllabamba. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 12 d’octubre de 1492 tres naus comandades per Cristòfor Colom van creuar l’Atlàntic i van arribar a les costes americanes. Aquest descobriment va canviar la vida dels habitants originaris. En aquell any Ferran V, dit el Catòlic, era rei de la Corona catalana aragonesa i Isabel era la reina de Castella. A Navarra regnava Doña Catalina. Cada regne tenia les seves constitucions i tradicions.
Per començar la ruta cal arribar primer a Cusco, a uns 1000 km al sud-est de Lima. El nom de Cusco prové del quítxua “Qusqu” i és una ciutat amb uns tres cents mil habitants. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 1983 i va ser una ciutat fonamental en l’època de l’imperi inca. Tradicionalment es considera que el nom prové de “centre” o “melic”, ja que segons la mitologia incaica era el lloc on es produïa la confluència de tres móns: el baix, el visible i el superior. Per tant Qusqu venia a ser el melic de l’univers conegut pels inques. Es calcula que el lloc ja estava habitat fa 3000 anys. Va ser probablement el rei Pachacutec (1470) que va convertir la ciutat en el centre administratiu i religiós de l’imperi, tasca que va continuar el seu fill Tupac Yupanqui, un domini que de nord a sud feia uns 4500 km. Aquesta és la primera etapa (del total de 4) del Camí de l’Inca que va des del Km 82 fins al Machu Pichu.
Ens fem una foto de grup de tots els participants: hi ha 2 Miquels, el Joan i el Toni, tots de Barcelona i un Joan més de València. A més tenim el Kevin (Corea), la Naty (Argentina) i en Rosemberg (peruà).
Comencem la travessa coneguda com Camí de l’Inca en el punt de repartiment de càrregues i on es concentren els portadors i guies. Demà passarem per un coll a 4200 metres d’altitud i esperem que amb els dos dies d’excursions que hem fet abans (una de les quals he descrit amb el nom de “Manallocsec”), més aquest que comencem a caminar, haurem pogut aclimatar i no ho passarem gaire malament (al final del viatge, podrem comprovar que la manera d’haver programat el viatge ha anat molt bé i ningú ha tingut problemes de mal d’altura, o “soroche” com diuen els peruans). Ben aviat al matí, el bus ens ha recollit a l’hotel i ens hem dirigit, en un trajecte d’unes 4 hores, fins a Chinchero i Piscacucho, que coincideix amb el km 82 de la carretera.
Passat el punt de control i d’organització dels equips de trekking i es comença a caminar seguint el riu Urubamba. Abans de creuar-lo, hi ha una caseta per la qual hem de passar i ens posen un segell al passaport. Després creuem el riu per un llarg pont. La travessa (o trekking) ha començat!
El riu Urubamba queda a l nostra dreta i de tant en tant veiem el tren que va fins a Aguas Calientes. La nació inca va patir el resultat de la seva incomprensió. El 1532 Atahualpa tenia informació que homes estrangers s’apropaven al seu regne. Amb les seves armadures, cavalls i armes, creien que eren déus. Atahualpa ho va interpretar com un bon presagi. Unes setmanes després, prop de Cajamarca, Pizarro amb 160 soldats i 37 cavalls, sentia que arribaven els inques i va calcular que eren uns 30.000. Es van preparar pel pitjor. L’endemà de fortificar la posició, el 16 de novembre de 1532, els van veure arribar desarmats i portant el seu rei i ofrenes. Ja junts, el capellà dels espanyols va donar una bíblia al rei i li va exigir que es retractés de les seves creences paganes i acceptés el baptisme. El rei, que no entenia res de res (el capellà li parlava en castellà), va mirar el llibre que no sabia què era ni la seva utilitat i el va llençar al terra. Els espanyols van interpretar (o “van voler interpretar”) això com una blasfèmia, van treure les espases i els arcabussos, van començar una matança, van foragitar la resta (aterrits pel tro de les armes de foc) i van fer presoner Atahualpa.
Poca estona després, veiem a la dreta, a l’altra banda del riu, el primer lloc arqueològic del trekking: Salapunku, on s’hi ha trobat tres sepulcres i diversos objectes. Una de les sepultures correspon a la cultura pre-inca dels killke. El novembre d’aquell mateix any el salvatge de Francisco Pizarro el va fer matar pels delictes de sublevació, poligàmia i adoració de falsos ídols. Li van oferir ser cremat viu a la foguera o convertir-se al cristianisme i morir estrangulat. Complicada i horrorosa decisió. Ell va optar per l’estrangulació (ves quines opcions!). Així que, per la nit, el van lligar a un pal i un capellà el va batejar i li va donar per nom Francisco i tot seguit el van estrangular.
Arribem a un punt on es pot descansar i prendre un refresc i seguim parlant de la història. Aquella nit (del 1532) milers de súbdits desesperats es van suïcidar per seguir el seu rei a l’altre món. La mort del sobirà va provocar una desfeta total de les estructures de poder i d’organització, tal era el pes i la importància del rei inca. Passat un temps, els inques no van trigar a rebel·lar-se contra les injustícies i els abusos dels nous dominadors, però les terribles matances d’aquests els van obligar a refugiar-se a les muntanyes dels Andes. Els espanyols llavors van fundar Lima (que s’anomenava Ciudad de los Reyes) el 1535 i aquest fet va suposar la consolidació de la conquesta i l’inici de la colonització, que va seguir de l’explotació i l’esgotament de recursos que es van anar repartint entre els conqueridors i la metròpoli.
La Corona castellano-lleonesa disposava de l’exclusiva per l’explotació dels recursos d’Amèrica, la qual cosa posa de manifest una evidència sovint manipulada i confosa per alguns “historiadors” espanyols de pacotilla: al territori de l’antiga Hispania romana no estaven units els regnes de Catalunya Aragó i de Castella Lleó. Avui en podríem dir una confederació monàrquica. Per Castella va suposar donar un salt qualitatiu en l’obtenció de riquesa que la va transformar en una gran potència emergent a nivell mundial.
El camí planeja fins arribar als complexos arqueològics de Llactapata i Cvanbamba (2600m). Aquest indret amb el nom quítxua de Llactapata (ciutat alta), era fonamentalment un espai de producció agrícola i està molt ben conservat. Com que aquestes ruïnes es troben per sota del camí per on anem, normalment els caminadors no hi baixen a visitar-ho. Les diverses restes arqueològiques que anem trobant eren sovint llocs d’aturada i descans pels inques que feien aquest mateix camí de la mateixa manera que feien aquest funció els “caravanserars” a la ruta de la seda a Turquia, o els hostals als camins rals de Catalunya.
Des d’aquí seguim en direcció S-SO pel costat del riu Kusichaca. Veiem la piràmide prou vertical del Nevado Verònica, un cim de 5750m amb pendents de 40 graus, molt donat a deixar anar allaus. Per primer cop va ser escalat l’any 1956 per un equip format pel conegut Lionel Terray (francès), els holandesos Geoffrey Egeler i Tom de Booy. Els mateixos dies el suïs Raymond Jenny i el peruà Eliseo Vargas, ho van fer pel vessant nord.
Més o menys 4 km després arribem a Wayllabamba, on ens aturarem per fer nit.
Un colibrí ens dóna la benvinguda.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6862604