(Jordània) Ruta el mes de gener de 2014; 11 km; +185 -100; 4 hores. Excursió organitzada en el context del viatge a Jordània (Independents Trekkings) amb el següent itinerari: Poble de Rum (pronunciat Ram), Jebel Faishiyya. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Els turcs otomans van conquerir Constantinoble el 1453 i van derrotar definitivament els mamelucs de Jordània el 1516. Aquell final del segle XV per tota la Mediterrània encara funcionaven els consolats catalans (provinents del segle XIII) per donar suport al comerç i als viatgers. Els més propers a Jordània eren els de Alexandria, Damieta, El Caire, Tir i Damasc. El 1453 Catalunya-Aragó tenia com a sobirà Alfons el Magnànim, el regne de Castella i Lleó a Juan II; Navarra a Juan I. Al sud encara hi havia el regne de Còrdova controlat per la dinastia nazarí.
Aquesta és la primera etapa de les dues que farem pel Wadi Rum. Comencem al poble de Rum que s’ha fet gran gràcies al turisme de trekking i on s’hi han instal·lat molts beduins que abans encara eren nòmades. Aquí una part del grup fa una travessa diferent en camell, però al final tots dos grups coincidirem al campament per passar la nit.
El poble va quedant lluny i també el massís del Jebel Rum, de 1754 metres, el cim més alt. Els viatgers occidentals sentim la fascinació del magnífic desert del Wadi Rum, a partir del que va escriure el primer promotor: T.E. Lawrence.
El desert del Wadi Rum, està format de molts petits massissos i turons, separats els uns dels altres per la sorra, més o menys vermella, que s’ha anat formant per l’erosió de la roca. Cal pensar, doncs, que amb els anys, tot el desert serà només de sorra. Les roques dels turons estan formades per materials diferents i d’aquí prové la diferent coloració. El color negre indica formació de basalt, el vermell fosc correspon al granit, el vermell rosat coincideix amb sorrenc dels gresos (que en castellà, en diuen “arenisca”), i el color blanc que coincideix amb la calcària.
Nosaltres ara ja hem girat per la punta sud del Jebel Umm E’jil i ens dirigirem cap al nord-est. La sorra que trepitgem a cops és més vermella, que vol dir que té més component de gresos (que contenen un 75% de quars), i a voltes més blanca provinent de material calcari (que conté essencialment carbonats).
Alguna curiositat la presenten alguns turons amb aquestes vetes que em recorden les xemeneies volcàniques de la Punta de Sao Lourenzo, a l’illa de Madeira. Estem a una altura per sobre dels 900 metres i per tant l’aire és fred en aquesta època. Aquest desert coincideix amb altres que conec, com el del Sahara al Marroc o el desert Occidental d’Egipte, amb la tradició d’uns estius insuportables de calor i uns hiverns o nits realment gelades. Avui anem amb una temperatura raonablement agradable durant el dia i tindrem l’oportunitat de sentir el fred de la nit. Segons he llegit, al desert del Wadi Rum encara queden uns 5000 beduins, la majoria dels quals ja han abandonat la seva vida nòmada i s’han instal·lat en les cases que el govern ha construït als pobles de Rum, Diseh i Shakriyyeh. Alguns dels beduins, segons explica el guia, en Sharif, fan servir la casa com a magatzem i tenen plantada la tradicional tenda al costat, on realment ells viuen.
Ens fem una fotografia de grup, per a futur record d’aquest dia, encara que les màquines de fotografiar no paren de fer fotografies que quedaran a les carpetes personals nostres. Les sensacions ens les endurem junt amb les nostres emocions.
Seguim caminant cap a nord-est. A l’esquerra tenim el Jebel Umm al-Ishrin (un massís llarg que conté el segon cim amb altitud: 1753m) i al davant la muntanya del Jebel Faishiyya. El guia ens va explicant que a Jordània, amb un origen bàsicament de beduins i per tant de nòmades, hi ha una forta tradició de ajut mutu. Per exemple, les famílies (on els “més propers” es compten fins als tercers cosins) formen grups de més de 1000 membres i acostumen a crear el que en diuen un “pot d’ajut per emergències”. Aquest pot es manté amb el pagament d’un dinar (la moneda local) al mes per part de cada un dels membres de la família que s’han afegit al “pot”. El “pot” el gestiona un caixer (un dels ancians) i el fa servir en casos d’emergència d’algun dels membres que en formen part. És un costum molt estès i d’aquesta manera la majoria de la gent sap que pot comptar amb la família davant d’una urgència.
Ens apropem a la paret vertical del Jebel Faishiyya. Una altra de les tradicions entre la gent del país és el que en diuen “associació”. Generalment ho organitzen els joves. Funciona de la següent manera: diversos joves, amics o familiars, creen un grup que aporta a un fons comú uns diners cada setmana. La llista dels que formen el grup es posa en un ordre que resulta d’un sorteig que es fa el primer dia. A final de cada mes i d’acord amb l’ordre de la llista, qui li correspon cobra el fons del mes. És obligatori, lògicament, formar part del grup o associació fins que s’arriba al final de la llista. Aquestes associacions es creen des de nens (posant per exemple 1 dinar cada setmana) i pot tenir com a objectiu comprar una bicicleta o alguna altra cosa.
Aquí, al davant de la paret, es fan evidents les inscripcions. Podem apreciar tot un seguit de camells a la paret vermella. També hi ha altres animals, com una cabra, uns animals que semblen cavalls o burros i els dibuixos esquemàtics d’homes caçant. Estan datades el segle II aC i s’atribueixen a la tribu dels Thamud, d’Aràbia Saudita, i són expressions del pas de les caravanes.
El desert del Wadi Rum ha estat habitat des de la prehistòria per cultures que hi han deixat els seus signes. Sabem l’existència dels nabateus, fins ara que està habitat pels beduins. Es tracta d’un territori molt extens que compta amb una àrea d’especial protecció que és per on nosaltres caminem. Aquesta àrea va ser declarada Patrimoni de l’Humanitat l’any 2011 per la Unesco.
Els occidentals el coneixem el Wadi Rum per la presència, en aquest desert, de T.E. Lawrence, l’oficial britànic que el va utilitzar com a base d’operacions durant la coneguda com a Revolta Àrab (1917) i també pel seu llibre, escrit després, que duu per títol “Els set pilars de la saviesa”.
El sol comença a caure a l’horitzó, que nosaltres no veiem, envoltats com estem de petites muntanyes. En el nostre camí destaca una duna imponent. No és un desert de dunes, però aquesta s’ha format per una acumulació de sorra que el vent ha escombrat cap a una muntanya de roca. Per això es tracta d’una duna estable, que no es desplaça com passa amb els deserts de dunes més planers.
Després de veure alguns campaments arrecerats a tocar de turons i roques arribem al nostre. Es tracta d’un campament que han muntat especialment per nosaltres. Un camió aturat al costat de la paret vertical del turó; dues unitats de lavabos en perfecte estat, de tipus químic; les tendes ben ordenades: les individuals al davant, al darrera les dobles i després les triples; i finalment la tenda amb les taules pel sopar i el mostrador amb els menjars que han portat des d’un restaurant del poble de Rum. Els beduins han canviat les ovelles pels turistes i els hi va bé.
El sopar és una estona agradable. Potser és el millor sopar que hem fet fins avui.
Els estels brillen dalt del cel i en una quantitat tal que confonen les possibilitats de localitzar les constel·lacions. Amb esforç puc veure la de Casiopea i després la d’Orió, amb el seu Cinturó dels Tres Reis. Prenem te; dues, tres tasses. I parlem de la tradició del cafè. A les cases dels jordans el primer que ofereixen és un cafè, molt suau i molt curt que, de fet, es beu en dos petits glops. La tassa de cafè forma part d’una tradició fantàstica: és un vehicle de comunicació. Quan serveixen el cafè al nou vingut i aquest el deixa davant seu sense beure, vol dir que té alguna cosa per demanar. Aleshores, l’amfitrió li pregunta què el preocupa o què és el que vol. El nouvingut se sent, llavors, en llibertat per fer la seva demanda o plantejar el problema que sigui. Si l’amfitrió creu que ho pot resoldre, li diu “pren-te el cafè que se’t refredarà” i això vol dir que parlant probablement arribin a un acord. En el cas que la demanda no sigui del gust de l’amfitrió aquest, en canvi de negar-se al que li demanen, es limita a dir-li: “no cal que beguis el cafè, deixa’l que es refredi” i aleshores el nouvingut s’aixeca, saluda i se’n va.
Al costat del foc el temps passa i es va allargant. Una estona magnífica que segur que recordarem.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5907842