(Himàlaia) Ruta 1473 el 25/10/2022; 8 km; +200 -1050. Ruta dins del Trekking al Camp Base de l’Everest. Participants: Candela, Anna, Josep V, Rosa, Salva, Toni C, Cristina, Xavier B, Rafa V, Hanny, Elisa, Jordi G i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1973 es va fundar l’hospital de Pheriche.
Comencem avui etapa que serà sempre de baixada. Sortim a les 9, abrigats perquè a Lobuche sempre fa fred, tot i els dies fantàstics que tenim com és habitual el mes d’octubre segons la meva experiència dels altres anys. Una mostra és el gel que s’ha format en un petit bassal al costat del Lodge.
De de Lobuche anirem refent la ruta del dia de pujada, però ara sempre en direcció sud, encara que ens aturarem en pobles diferents, com ara que anem a Pheriche (de pujada vam estar a Dingboche).
Anem baixant suaument. Amb petites pujades i baixades farem els primers 2,5 quilòmetres, fins que arribarem al Memorial Xerpa.
Hi arribem. Ara les vistes ens resulten familiars i el fet d’anar baixant ens va ajudant a la respiració i també a l’esperit.
Un primer túmul està dedicat als desapareguts del Kazahkstan. Aquest memorial fa referència a un dels col·lectius d’escaladors més forts i destacats, el kazakhs. Els kazakhs són un poble de llengua kazakh que habita principalment al Kazakhstan. Tant els kazakhs com els uzbeks descendeixen de les hordes del mongoles de Genguis Khan. Homes forts, que en l’època soviètica van viure privacions i alguns d’ells van adoptar la muntanya com a forma d’alliberament personal. Aquest túmul està dedicat a alguns dels que van morir en accidents a les muntanyes del l’Himàlaia. Probablement el més destacat de tots és Anatoli Boukreiev (1958-1997).
Caminem una mica entre altres fites de pedres i altre rètols. L’Anatoli (Toli, li deien els que el coneixien) va ser un alpinista kazakh que realitzà set ascensions a vuit-mils sense ajuda d'oxigen suplementari. Després del col·lapse de la Unió Soviètica escollí la nacionalitat kazakha. Continuà escalant l'Himalaia i el Karakorum, molt sovint en solitari. Escalà en solitari el Lhotse, el Shisha Pangma, el Broad Peak i el Gasherbrum II, sempre sense oxigen suplementari, i començà a ser reconegut com un dels millors escaladors del món. Va créixer la seva fama entre la comunitat alpinista internacional la temporada d'escalada del 1996 a l'Everest, on dotze persones moriren en una de les tragèdies més grans en la història d'aquesta muntanya, però ell amb un esforç titànic va aconseguir salvar la vida a tres dels restants. Al seu llibre “L'Escalada” hi narra la seva experiència. Aquest desembre farà 25 anys de la desaparició d’Anatoli, a cara sud de l’Annapurna, víctima d’una allau, juntament amb el company d’escalada Dimitri Sobolev.
Deixem el Memorial per seguir baixant. Aquí el camí baixa uns 250 metres de desnivell fins a Doghla. Baixo pensant en la frase que hi ha a la placa del memorial (un turonet prop del camp base de l’Annapurna, amb banderes d’oració penjades) referida a Anatoli “Les muntanyes no són estadis on puc satisfer la meva ambició d'èxits, són les catedrals on practico la meva religió. Jo hi vaig com les persones van a la pregària. Des dels seus majestuosos cims veig el meu passat, somio el futur i, amb una inusual agudesa, experimento el moment present… la meva visió s'aclareix, les meves forces es renoven. A les muntanyes jo celebro la creació. A cada viatge (a elles) reneixo.” M’emociona pensar en un dels més grans alpinistes de tots els temps, com escriuen els de ‘Desnivel’.
El camí davalla dirigint-se a Doghla, on a la pujada ens vam aturar a fer un té o un cafè. Avui no ens hi aturem i seguim avall.
Xerrant uns amb altres, el camí és fàcil i la càrrega d’oxigen addicional genera més bon humor. Entendre una mica més el Nepal: el Nepal és un d'aquells petits Estats que passa desapercebut políticament a l'escenari internacional. El poc que sabem del país sud-asiàtic procedeix de les fotografies dels nevats cims de l'Himàlaia, però després de la imaginària calma d'elefants i lleopards de les neus es va amagar un cru conflicte bèl·lic que es va cobrar, en una dècada unes 13.000 vides, en va desplaçar 100.000 més i va enderrocar una monarquia.
I el més interessant: va ser escenari de l'arribada al Govern nacional d'un partit maoista, el primer a aconseguir-ho per les urnes a tota la Història. El maoisme nepalès s'entrellaça, als orígens, amb l'oposició a una monarquia de més de dos segles i al ferri sistema de classes imposat per ella.
Passat Doghla, cal travessar el pontet de la glacera del Khumbu, seguir una mica el mateix sender de pujada i després (un rètol ho indica) ens desviem per un senderó a la dreta que apunta avall en direcció a la plana del riu que tenim a baix.
Pel camí, alguna aturada, sempre, des de fa estona, sota la mirada de l’Ama Dablam un altre cop.
L’he vist i fotografiat moltes vegades, però jo encara li faig fotos; no ho puc evitar.
Finalment arribem a Pheriche a les 13:00. Poble situat a 4240 metres, uns dos-cents més baix que el de Dingboche, on vam dormir quan pujàvem i on hi vam fer un dia més d’aclimatació. Periche té població permanent amb conreus de patates. Fins a començaments dels anys 1960 no hi havia cap lloc d’atenció mèdica. La gent de la vall del Khumbu es refiava només de la medicina tradicional basada en herbes medicinals o de pràctiques espiritistes o religioses, per curar les malalties.
Anem, directament al Lodge, on ja teníem encarregat el dinar de dalbhat, o d’espaguetis amb verdures, ara ja no ho recordo exactament, però cada dia mengem més o menys el mateix. A Pheriche, cal parlar de la salut. Recordo que el primer viatge que vaig fer (quan vam perdre, per problemes als avions, els dos dies d’aclimatació), aquí van atendré una parella que venia amb nosaltres, amb lleus senyals de mal d’altura i es van haver de quedar aquí dues nits recuperant-se. Per posar en context els serveis per a la salut al Khumbu cal tenir en compte tres factors: la gran extensió del territori (1.539 km2), la inexistència de vies de comunicació i el desequilibri entre els habitants (10.000) i els visitants (60.000).
Vaig a fer una volta amb la Candela a buscar unes flors i de pas anem a visitar l’estructura cònica d’alumini on van escrivint els accidentats en aquesta regió de l’Himàlaia. Està al davant mateix hi ha l’hospital, que ara estan ampliant. El primer cop que el vaig veure, fa dotze anys, era només una petita caseta.
Un rètol a l’exterior indica les hores de visites. Però un voluntari que acaba de tancar, es dirigeix a nosaltres i ens pregunta si estem bé o si ens cal alguna cosa. Aprofitem i parlem amb ell una mica. És metge canadenc i fa tres setmanes que està aquí. L’any 1966 Edmund Hillary va construir el primer hospital al poble de Khunde. Gràcies, sobretot a les diverses fundacions que treballen a la zona, mig segle més tard ja disposen de 2 petits hospitals privats, a Khunde i Lukla; 3 centres públics d’atenció bàsica, molt precaris, a Namche, Pangboche i Chheplung; 4 de privats, una mica més ben equipats, a Thame, Phortse, Monjo i Namche; i 3 més també privats, especialitzats en medicina de muntanya, a Machermo, Gokyo i Pheriche; aquests tres, a més de l’atenció mèdica general i especialitzada, cada dia fan una sessió divulgativa i preventiva gratuïta sobre els problemes de salut relacionats amb l’alçada i cada any hi assisteixen entre 800 i 1000 persones, a cada centre. Aquest de Pheriche va ser obert el 1973 per la Himalayan Rescue Association.
Per la nit un parell de companys, la Candela i el Josep, han estat fent fotografies del cel nocturn. Aquesta és una de les fotos, precisament del Josep, que per cert li va suposar un ensurt ja que quan va tornar al lodge, li havien tancat per dins (... però, després va poder entrar). També ens permet confirmar una curiositat: les estrelles tenen colors diferents. Em sembla extraordinària especialment perquè, feta en direcció exacta al nord, queda perfectament immòbil l’estrella polar just al centre dels cercles concèntrics. Al ficar-me al sac de dormir comprovo que he pujat de ‘c.o.s.’, ara estic a 84%; el cos reacciona ràpid en baixar d’altitud!
Hem sortit de 5050 metres
Dormim a 4240 metres
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Crònica viatge a l’Annapurna: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/72-annapurna-ascensio-camp-base-sud
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agpset11lobuche-a-pheriche-118842327
Aquí, la crònica següent: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/1213-et12-ebc-trek-pheriche-a-phortse