(Himàlaia) Ruta 1471 el 23/10/2022; 13km; +870 -600. Ruta dins del Trekking al Camp Base de l’Everest. Participants: Candela, Anna, Josep V, Rosa, Salva, Toni C, Cristina, Xavier B, Rafa V, Hanny, Elisa, Jordi G i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: difícil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1953 Hillary i Norgay can posar per primera vegada els peus al cim de l’Everest.
Foto al matí des del Lodge de Lobuche, en un dia que continua una nit molt freda. Ara el termòmetre dóna -8ºC, com ahir al vespre. He millorat en ‘c.o.s.’, ara estic a 81% i amb pulsacions normals de 72. He dormit bé i no he perdut la gana, així que amunt.
Sortim aviat de Lobuche. Però la jornada que jo recordava no massa complicada, al final resultarà una realitat ben diferent, perquè el pedregar i les constants pujades i baixades (i també l’altitud, és clar) m’han suposat un trencacames. Un parell de companys, s’han quedat descansant a Lobuche, crec que amb bon criteri. Ja se sap, en qualsevol grup que es formi sempre hi ha qui les coses li són més fàcils i altres que no.
Faig una foto a l'amic Rafa, ara que ja no dorm. Els portadors ja han marxat en direcció a Gorakshep. Tal com escriu Arancha Vega a Barrabés “Els xerpes van arribar a ser famosos com a escaladors molt abans que Tenzing Norgay ascendís amb Sir Edmund Hillary a l'Everest per primera vegada el 1953. Ja amb la primera expedició anglesa a primers de segle, el 1921, van destacar per les seves habilitats, la seva honestedat i dedicació. Des d'aquell moment foren part integral de cada expedició que feien els occidentals. L'afinitat i simpatia que sentien aquests per la cultura xerpa va derivar en una entesa i amistat entre les dues cultures que, sorprenentment, no va afectar les tradicions religioses ni culturals d'aquesta gent”. Ara bé, com és lògic, l’afluència dels occidentals va modificar la vida dels xerpes per sempre i, ara, amb el turisme a l'Himàlaia, una bona part (si no, la majoria) de l'economia de Khumbu gira al voltant dels escaladors i senderistes.
Just al davant tenim les parets nevades del Kongma Seh O Mera Peak (5820m).
Preparant-nos, intentem entrar en calor. Fa anys vaig estar a aquest mateix lodge. Va ser durant el trekking de Gokyo, del qual ja n’he parlat abans. Parlant de xerpes, diguem que Tenzing Norgay va ser el primer xerpa que es va fer famós. L’any 1952 Norgay va acompanyar Raymond Lambert en l’expedició suïssa que va estar molt a prop d’aconseguir per primera vegada el cim de l'Everest. Tensing Norgay va tenir l’oportunitat de tornar-hi l’any següent amb l'expedició britànica, que ja liderava el neozelandès Edmund Hillary. Un cop va aconseguir el cim es van convertir en les primeres persones que arribaven al punt més alt de la Terra. Res podia ser igual a partir d’aquell moment i els xerpes van abraçar des de llavors aquesta manera de viure: la muntanya com a forma de vida, treballant per als occidentals.
Matí fred, per tant convé una gorra que abrigui. Abans de començar ens fem algunes fotos al davant del Lodge. Són moments en que la il·lusió esta a flor de pell: avui arribarem al punt d’estada més proper al Camp Base actual de l’Everest.
Ens posem en marxa direcció nord seguint un camí que va fent pujades i baixades al costat de l’ample llera formada pel Khumbu, en aquesta època amb sorres i pedres. El camí té a la dreta els vessants del Kongma o Mera Peak. No s’ha de confondre aquest cim amb el Mera autoritzat per ascensió que està més al sud (a llevant de Lukla) i que compta amb tres cims: el Mera Central (6461m), el Mera North (6476m) i el Mera South (6065m).
Comencem a pujar i una estona després comencem a veure la punta nevada del Pumori. A mi em fa l'efecte que ja hi arribem, però res mes lluny del que serà, ja que les pujades i baixades són constants.
El pedregar és molt incòmode. Sovint s'ha de caminar en pujada i en baixada per trams de roques. Poc a poc, però el procés va cansant i consumint energies. Però, s’ha de prendre amb calma i seguir. Tinc la impressió que, des del meu record antic, la glacera ha anat menjant la morrena lateral i per això ara toca anar pujant roques amunt. El meu record estava en una ruta sempre més propera a la llera de la glacera i per tant relativament planera. Amunt.
Arribem als lodges de Gorakshep. Gorakshep és una àrea amb un llac congelat cobert de sorra al Nepal, i el nom del petit poble que es troba a la vora. Estem a 5164 metres d'altitud, prop de la muntanya de l’Everest. El poble no està habitat durant tot l'any. Tot i que les instal·lacions a Gorakshep són bàsiques, en els darrers temps les comoditats més modernes s'han implantat, com ara l'accés a Internet per satèl·lit. És l'última parada a la majoria dels recorreguts comuns al campament base de l'Everest des de Lukla.
Des del Lodge, la ruta al EBC segueix la plana, el resultat del llac glacial on originalment s’hi havia situat el primer camp base de la història, el de George Mallory.
En direcció al EBC l’aproximació mostra els extrems propers de la glacera. És la part inferior de la Vall Silenci; vall que suposa la primera gran dificultat que es troben els escaladors quan comencen des del camp base. Potser cal comentar que des del 1971, quan va morir Jordi Matas en el primer accident mortal d'un escalador de la península Ibèrica a l'Himàlaia, el succés més greu, per nombre de víctimes patit per alpinistes espanyols en aquestes muntanyes, es va produir el 16 d'octubre del 2001, quan van morir cinc escaladors arrossegats per una allau al Pumori.
Una part del grup, un cop s’arriba a Gorashep han seguit cap el camp base de l'Everest. Jo m’he cansat molt en la pujada i em quedo fent una volta i descansant al Lodge. Un parell o tres, opten per pujar al Kala Pattar i estalviar la pujada prevista per demà. Es a dir, cadascú valora les seves forces i opta per l’alternativa més convenient. Per cert, he aprofitat el track publicat per l’Elisa per ampliar el meu fins al EBC i que és el que he publicat a wikiloc. La primera expedició de la península Ibèrica en aconseguir el cim va ser a las 15:30 del 14 de maig de 1980 per part del basc Martín Zabaleta (d’Hernani) y el sherpa Pasang Temba. Era la primera expedició d’Euskadi (i també espanyola) i a les fotos es veu a Zabaleta amb la ikurriña voleiant al piolet.
Les acumulacions de gel són considerables. Estem a tocar del cim de la Terra. D’aquí en amunt les temperatures són sempre molt baixes. Per exemple avui, al cim, la temperatura pot estar entre -37 i -43 graus centígrads. A més de la temperatura, cal considerar el vent que, en aquesta muntanya poden ser molt intensos (80 km/h o fins a 180). El vent, quan es combina amb la freda temperatura i la baixa pressió atmosfèrica, pot provocar efectes devastadors en les persones. També es pot afegir que el 28 d’agost de 1985, un equip d’alpinistes catalans va aconseguir arribar al cim de l’Everest, convertint-se en la primera expedició de Catalunya en assolir aquesta increïble gesta. L’equip el formaven Òscar Cadiach, Carles Vallès i Toni Sors. A les fotos se’ls veu, amb tres xerpes, compartint el cim amb la senyera desplegada.
El Lodge serà el lloc segur de refugi per aquesta nit. Aquest vespre, mesuro el ‘c.o.s.’ i em dóna una lectura baixa: 71%. Potser per això el cansament que avui he sentit. Però el cos no em reacciona hiperventilant, ja que tinc pulsacions de 77, ni tinc mal de cap ni cap altra molèstia de l’altitud; potser només la falta d’energia muscular.
Hem sortit a 5050 metres
Dormim al final a 5140 metres
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agpset09lobuchegorakebc-118842248
Aquí, la crònica posterior: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/1211-et10-ebc-trek-gorak-sheep-kala-pattar-lobuche