(Himalaia) Ruta 1470 el 22/10/2022; 9 km; +920 -320. Ruta dins del Trekking al Camp Base de l’Everest. Participants: Candela, Anna, Josep V, Rosa, Salva, Toni C, Cristina, Xavier B, Rafa V, Hanny, Elisa, Jordi G i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderada.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1996 es va produir la tragèdia més gran a l’Everest.
Ens hem llevat a -3ºC i després d’esmorzar per carregar energia, marxem de Dingboche. Encara que hi ha trams planers, avui serà una etapa d’una certa duresa ja que haurem de fer un desnivell positiu acumulat de quasi 1000 metres en només 9 quilòmetres, desnivell que s’explica per la irregularitat del terreny. Probablement també s’hi afegeix l’acumulació de dies.
Mirant enrere mentre avancem: una vista per recordar-la. Avui hi ha hagut canvi de plans. El guia (Rakeix) amb en Jordi Gual es posen d'acord que el pla inicial d'anar fins a Chhukhung i arribar fins al camp base de l’Island Peak no convé a bona part del grup. Millor no consumir energies i anar a fer primer l'objectiu principal, el EBC. Sembla una decisió encertada i d’altra banda, no es detecten problemes (tot i alguns mals de cap) d’aclimatació fins aquest moment (jo mateix m’he despertat avui amb una ‘c.o.s.’ de 87% amb 60 pulsacions (dormo perfecte, no tinc mal de cap i menjo amb gana), el que sembla estar molt bé. Així, sembla que és millor evitar desgast físic en objectius secundaris.
Mirant endavant tenim una vista d’aquelles que no oblidarem. A l’esquerra hem de tenir el Taboche Peak (6367m), el Cholatse (6335m) – aquest potser amagat pel primer-, l’Arakam Tse (6423m) i tota la serra que se’n va cap Cho La Pass, el coll a 5468 metres que vaig haver de superar l’any 2016 quan vaig fer el trekking del Gokyo, en una etapa molt dura que crec que em va suposar unes 9,5 hores (les llebres del grup van estar 7,5 hores) només amb aturades de pocs minuts (deixo crònica al final).
A l’esquerra ens queda la vall amb lesaigües que baixen del Khumbu, amb el poble de Pheriche al fons. D’aquí a tres dies, quan anirem tornant, ens hi quedarem a dormir. Com ja sabem, aquestes aigües es formen al gran circ glaciar entre el Pumori i l’Everest. Després s’uneix al Dudh Kosi i més avall, alimentat pels rius Arun i el Tāmur, baixa a l’Índia cap a la seva trobada amb el Ganges, prop de la ciutat de Bhagalpur.
Passem pel costat d’antigues cabanes de pastors. El camí va pujant constant i segur, amb desnivell suau. Potser hem fet ara uns 150 metres de desnivell i una hora de caminada.
A l’altra vesant, l’agulla que es veu crec que és l’Awi Peak (5245m), un dels moltíssims cims de cinc mil metres dels quals ningú es preocupa d’explicar si ha estat escalat o no ni de qui ho ha intentat o aconseguit.
Vista de Dughla i del final de la glacera del Khumbu. Dugla és un petit assentament situat al sud de la glacera de Khumbu. Està format per diverses barraques i construccions a una altitud de 4.620 metres el que l’havia convertit en un dels assentaments més alts del món. Actualment els lodges permanents a Lobuche i Gorak Shep el superen en altitud.
Trepitgem una estona després el pedregar de l’extrem sud de la glacera del Khumbu, que es forma bàsicament entre l’Everest i el Lhotse. Amb elevacions de 4.900 m a la part final, i 7.600 metres a l'origen, és la glacera més alta del món. L'inici de la glacera es troba a la Vall del Silenci a prop de l'Everest.
Arribem a les cases i al Lodge on ens aturem una estona per gaudir de l’entorn i prendre un té. Mirant a l’est tenim la serralada per on ha vingut el camí que hem seguit. Aquest serra té diversos cims; de nord a sud: Mera Peak (5820m), Kong La (5535m), Pokalde (5693m) i al final meridional el Nangkar Tshang (5616m) que vam pujar parcialment per fer el dia d’aclimatació just ahir.
L'amic Rafa es queda adormit; aquest cop ha fet fora el gos que s'estava al sol i s'hi ha plantat ell mateix: sembla l'encarregat del lloguer de cavalls.
La pujada és constant i l’altitud ens fa fer-la lentament. Paro i miro enrere. El paisatge: amb l’Ama Dablam i altres cims! Sembla increïble estar aquí. Hi ha un intens moviment d’excursionistes i portadors amunt i avall.
Puja, baixa i torna a pujar i arribem a 4800 metres, on hi ha el Memorial Sherpa. Un seguit de fites de roques alguns amb plaques visibles, altres amb només unes lletres poc evidents, són el record de xerpes i escaladors que han deixat la vida per aquestes muntanyes. Faig alguna foto, com aquesta que recorda a David Sharp (1972-2006) un escalador anglès que va morir prop del cim de l’Everest. La seva mort va causar controvèrsia i debat perquè va ser depassat durant el seu intent en solitari i no va rebre ajuda d'altres escaladors que es trobaven pujant i baixant del cim mentre agonitzava en una petita cova al costat del cadàver de la víctima coneguda com Botes Verdes.
Aquesta fita recorda tres dels onze alpinistes van estat assassinats al camp base del vessant del Diamir del Nanga Parbat (8125m), el juny del 2013. Aquell atac terrorista va estar perpetrat pels talibans en resposta a la mort del seu líder Waliur Rehman Mehsud.
Aquesta altra fita memorial està dedicada a Scott Fisher. Scott, nascut el 1955, va morir l'11 de maig de 1996, en la pitjor tragèdia en la història de muntanyisme ocorreguda a la muntanya Everest, igual que el seu guia competidor, Rob Hall. Aquell dia van morir vuit alpinistes atrapats en una brutal tempesta de neu a l’Everest, alguns durant l'ascens, i aquells que ja havien fet cim, mentre baixaven.
Després d’una estona, seguim el nostre camí i queda enrere aquesta plana amb tots aquests records i que farà reflexionar, segurament, a molts aspirants a les grans altituds sobre la seva seguretat personal. Per perspectiva històrica diguem que 10 anys desprès del drama a l’Everest es va crear en el sí de les Nacions Unides un organisme especial anomenat Consell de Drets Humans de les Nacions Unides. Es tracta de vigilar el compliment de la Carta Internacional de Drets Humans, que és un document d'obligat compliment per a tots els estats membres de la comunitat internacional. Cal recordar que l’article primer estableix el “dret a la lliure determinació dels pobles”.
Arribem finalment a Lobuche. Estem a 5030 metres, segons diuen ara. Abans sempre havia sentit dir que estàvem a 4950. El conjunt de lodges ha crescut des del primer cop que hi vaig venir, l’any 2010.
Com deia, el rètol indica que estem a 5030 metres d'altitud... ¿potser és cosa del terratrèmol del 2015? Avui ha estat una etapa molt cansada que ha durat 6h30’. El dinar el fem a l’arribada a Lobuche, al Lodge Oxigen que té una curiosa sala d’estar/menjador de forma exagonal, gens habitual. Fa un fred considerable, ja que estem a -8ºC. Les habitacions estan igual de fredes i no em dutxo per no agafar una pulmonia. La ‘c.o.s.’ m’ha baixat a 79% i amb pulsacions de 92 (ho he mesurat poc després d’arribar).
Hem sortit de 4.410 metres.
Dormirem a 5030 metres.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agpset08dingbochelobuche-118842157
Aquí, la crònica posterior: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/1210-et09-ebc-trek-lobuche-gorakshep-camp-base-everest
Ara una crònica de l’etapa pel Cho La Pass: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/himalaia/511-trekking-gokyo-de-macherma-gokyo-cho-la-pass-lobuche