(Alaska) Ruta el 16/07/2015; 6 km; +25 -25; 2,5 hores. Excursió urbana per la ciutat de Ketchikan. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Quan el 1931 el filipí Manuel Diaz posava en marxa el seu cafè a Ketchikan, a Catalunya Francesc Macià declarava la República Catalana.
La nostra ruta per mar cap el sud ens porta fins a la ciutat de Ketchikan, després d’uns quatre o cinc dies de viatge. Com totes les ciutats d’Alaska que hem anat veient consta la seva fundació a finals del segle XIX, en aquest cas l’any 1883. Es considera que l’origen d’ocupació va ser la creació de centres de tractament del salmó. Avui, a la ciutat, se la coneix com la capital del món del salmó.
Originalment era un indret que utilitzaven a l’estiu per a la pesca els tlingit i que havien donat el nom de “Kitschk-hin” al torrent que travessa la ciutat i que desemboca al Tongass Narrows. A partir de la fundació de la ciutat per Mike Martin, el 1885, l’àrea es va anar poblant i el indígenes van quedar apartats.
A mida que hem anat baixant pel mar, abans d’arribar a la ciutat, hem passat per diverses glaceres que, ahir, ens van permetre centrar la nostra atenció.
Fa uns 17000 anys tota l’àrea estava coberta de gel. L’evolució de les glaceres resultants van anar formant els paisatges que ara podem veure.
Altres vistes de glaceres. Per comentar la nota del principi caldrà dir que des de la pèrdua de les institucions i constitucions de Catalunya el 1714, Catalunya ha presentat varis cops a Espanya la reclamació d’independència. En diverses formes polítiques s’ha presentat, al menys, en cinc ocasions: el 1810 amb el suport de Napoleó Bonaparte, el 1873 liderat per Baldomer Lostau, el 1931 per Francesc Macià i el 1934, que proclamà l’Estat Català, per Lluís Companys.
Aquesta caminada urbana comença al port mateix. Es tracta de fer, més o menys, una volta circular seguint el sentit de les agulles del rellotge. Es pot trobar el monument The Rock dedicat als pioners. Cal saber que bona part del que és el poble va ser guanyat al mar.
Si es segueix el port s’arriba a la boca del túnel que, construït el 1954, va permetre l’expansió de l ciutat cap al nord-oest. La ruta ha seguit Front Street, passant pel davant de multitud de botigues per a turistes, fins a Mission Street, carrer que va en direcció est i que passa pel davant de l’església Episcopal de Saint Johns. Va ser construïda el 1904 per voluntaris i artesans nadius en un temps que el poble era molt petit i l’aigua arribava a les portes de l’església. De fet es podia amarrar l’embarcació al mateix peu de la porta.
Una mica més endavant hi ha un petit parc amb un tòtem. Ketchikan disposa d’una gran quantitat de tòtems dels indígenes escampats per la ciutat. Anar caminant per descobrir-los és una bona manera de fer una volta. Aquest és el Chief Kyan, que és el segon aixecat i còpia de l’original que va ser localitzat els anys 20 del segle passat. Els tòtems s’esculpien en honor dels avantpassats morts. Alguns dels elements esculpits són un record de la història o de la vida social. Mai ser elements amb finalitat religioses. El que s’anomena com Kyan va ser realment un cap tlingit conegut com Yaansein i que era el cap suprem del clan del Llop i membre de la tribu Tantakwaan.
Caminant amunt s’arriba al davant d’un altre tòtem, el del Chief Johnson. El cap era realment en Kajuk i també formava part de la tribu Tantakwaan, però ell era cap del clan Ganaxadi. L’ocell de dalt del pal representa Kajuk. A la base hi ha una imatge mítica, la Dona de la Boira, que es considerava la responsable que els salmons tornessin cada any als torrents on havien nascut i per tant estava en l’origen de les possibilitats d’alimentació del clan. El tòtem que ara es pot veure va ser esculpit per Israel Shotridge el 1989 i és una rèplica de l’original que s’havia trobat el 1901.
Més amunt, al costat del Tongass Historical Museum, trobo aquest altre tòtem anomenat Raven Stealing Sun (el Corb que roba el sol). Aquest tòtem va ser esculpit pel Demsey Bob i Stanley Bevan, seguint instruccions de la ciutat de Ketchikan. Va ser aixecat l’any 1983 per honorar el poble tlingit que històricament havia habitat el lloc. El tòtem parla del corb que desitjava el son, la lluna i les estrelles per donar poder al Cap del clan. Les figures representen, de dalt a baix, el corb, el sol, la filla del cap del clan, una cara infantil i a la base el cap del clan.
Passo el pont per sobre del riu i entre al carrer més famós de Ketchikan: Creek Street. Justament aquí devia haver la petita central hidroelèctrica que es va construir i posar en funcionament el 1902. El corrent impetuós que baixava (i encara baixa) permetia aquella central i també altres indústries que podien utilitzar l’energia de l’aigua. En un rètol informatiu es pot veure una fotografia on l’aigua del mar arribava just fins a sota de les cases i això explica que estaven construïdes (i gual que tot el carrer) a sobre de pilons o troncs.
Aquest carrer ara compta amb unes quantes botigues, però antigament va ser el carrer de la prostitució. Les bagasses van ocupar diverses cases i atenien les homes que després de pescar el salmó, miraven de pescar altres coses. La casa de l’extrem est és la Dolly’s House, que actualment opera com un museu. La seva propietària va ser Thelma Copeland que va desenvolupar el seu negoci des del 1919 fins el 1940. Posteriorment hi va viure fins l’any 1973. Va morir als 88 anys. Tot aquest carrer va quedar en crisi quan les autoritats de la ciutat van decidir acabar amb aquella activitat, la més antiga del món, cap a principis dels anys 50. Algunes de les dones van marxar de la ciutat, altres es van jubilar i altres, com és normal, van passar a la clandestinitat.
Per Stedman Street es pot passar pel davant d’un local tancat i en decadència, que havia estat un antic negoci d’un aventurer japonès, pioner l’any 1900. George Ohashi va obrir el New York Café a Front Street. L’any 1907 va obrir també un nou establiment, aquest, d’imatge discreta amb el nom Ohashi’s Grocery. Va durar uns trenta anys donant servei a filipins, japonesos i altres residents. L’any 1941, després de l’atac del Japo a Pearl Harbor, la vida dels japonesos va canviar i els negocis van haver de tancar, ja que es va posar en marxa una operació general que els tractava com a possibles espies i alguns van ser internats en campaments. Es va doncs aturar l’activitat dels immigrants japonesos que havien desenvolupat negocis en aquest carrer, com ara Shima Hagiwara, Zenji Togo, Serii family, Suzuki family i altres.
Un altre establiment curiós és el Diaz Café. Va començar a operar per part d’una família filipina: Manuel i Bernarda Diaz. Havien arribat a Alaska el 1930, primer a Juneau on van treballar en una mina d’or i després a Ketchikan. Les lleis restrictives que van afectar les comunitats xinesa, japonesa i filipina, van provocar canvis, però al final els Diaz van poder seguir l’activitat del cafè servint menjar.
Els rètols informatius pels carrers són especialment útils pe comprendre la història de la població. Especialment en ciutats amb poca història (si els comparem amb qualsevol de les ciutats europees) resulta força interessant que destaquin la que tenen.
A partir d’aquí, torno enrere fins a passar per davant del port esportiu.
La zona més propera al port, és la més comercial ja que és on atraquen els creuers. Torno a girar, ara per Main Street en direcció nord-oest i començo a fer la volta que gira pel Park Avenue, on el bosc és més proper i ja puc veure cases de la gent que viu a la ciutat, sempre apartades les unes de les altres. Arribo al Totem Heritage Center, un petit museu però força interessant. En aquest museu s’hi exposen uns quants dels tòtems originals que s’han anat descobrint i que es protegeixen precisament dins d’aquest museu.
Bàsicament els tòtems eren esculpits sobre troncs de cedre vermell, o “Western red cedar” (“Thuja plicata”). És tracta d’un arbre que ofereix una fusta lleugera i molt resistent a la intempèrie. Els indígenes americans anomenaven el cedre “arbre de la vida”. Es troba des d’Alaska fins a Califòrnia. El museu alberga un nombre considerable de tòtems del segle XIX dels pobles tlinguit de Tongass Island i de la propera gran illa Prince of Wales Island. Els habitants d’aquelles poblets es van traslladar a Ketchikan a principis del segle XX amb la finalitat de disposar d’escoles i esglésies, així com de fàbriques de conserves, mines i serradores on trobar feina. Amb el permís dels vells indígenes dels poblats, el museu es va fer càrrec del trasllat dels tòtems per mantenir-los i evitar el seu deteriorament.
Entre altra informació que es pot veure al museu, hi ha unes interessants fotografies que mostren moment de la vida quotidiana d’aquelles poblacions. En aquest que he fet una foto es pot veure la casa comuna de la població on hi ha diversos personatges que suposo devien ser els vells dirigents. Totes les tribus tenien una gran sala comuna i després diverses petites cabanes destinades a cada família.
Després hi ha una curiosa fotografia d’un poblat, al costat de l’aigua, mentre unes canoes surten a pescar. Crida l’atenció veure les grans cases, que segur devien coincidir amb les sales comunes de cada clan, amb els seus tòtems dedicats als avantpassats al davant de cada una.
La meva volta s’acaba baixant per Deermont Street i després de girar un altre cop per Stedman Street em dirigeixo un altre cop cap el port. Pel camí he vist volar una magnífica àguila de cap platejat. És coneguda com àguila americana (“Haliaetus leucocephalus”) i nosaltres en diem pigard americà. És una au extraordinària de vol majestuós, cèlebre per ser l’ocell nacional i símbol dels Estats Units de Nord-amèrica. Aquestes aus d’Alaska són les més grans i les femelles poden excedir dels set quilos de pes i comptar amb una envergadura de 2,5 metres. Són animals que poden viure uns 30 anys. Un costum habitual és el de robar el peix a les àguiles pescadores, a les quals persegueix fins que deixen anar el peix. En generali en les cultures indígenes, pels nadius eren considerades aus sagrades portadores dels missatges espirituals entre els déus i els humans.
M’he estat una bona estona esperant si la podia fotografiar volant, però és un objectiu molt difícil d’aconseguir.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/alaska-ketchikan-ruta-urbana-10300080