Alaska, Primrose Creek Trl, Lost Lake, Seward

(Alaska) Ruta el 9/07/2015; 24 km; +690 -730; 9 hores.   Excursió organitzada, dins del programa de Francesc Masó, amb el següent itinerari: Primrose Landing, Primrose Creek Trail, Lost Lake, Seward.  Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderada.

FA ANYS: L’any 1913 es va produir la primera ascensió al Denali (o McKinley). Aquell mateix any, a Espanya, es preparava la primera Mancomunitat de Catalunya, institució de gran importància política.

Esperava poder veure la gran muntanya d’Alaska i per tant d’Amèrica del Nord, però no ha estat possible durant les excursions. Però sí que el vaig poder admirar des de l’avió el dia que vam venir.

L’inici de l’excursió d’avui és a Primrose Landing, al costat del Kenai Lake. Vaig recordant la vista magnífica del Denali. El Denali està situat al nord d’Anchorage, al paral·lel 64º04’N, i té una altitud de 6118 metres. Es tracta del cim més alt de la part nord del continent americà i és un dels set cims que fan els qui tenen com a projecte el “Seven Summits”, que proposa pujar els cims més alts de cada continent. Els altres sis cims són: l’Aconcagua (6962m) a Sud Amèrica, el Mount Vinson (4892m) al continent Antàrtic, el Kilimanjaro (5198m) a Àfrica, el Koscisuko (2228m) a Australia, l’Everest (8848m) al Àsia i el Elbrus (5642m) a Europa.

Abans de començar a caminar sentim el xiulet del tren que circula per l’altra banda del llac. Comentem amb un company que un dels aspectes més rellevants del Denali és que des de la base de la muntanya, és a dir des del punt que s’ataca l’escalada, fins al cims hi ha un desnivell de més de 5000 metres. El nom de Denali prové del que li havien assignat els indígenes i que significa “el Gran”. També es conegut com McKinley.

Ens hem posat en marxa per aquesta plana que hi ha al costat del llac i on l’administració hi ha posat nombroses taules i bancs que aprofita la població per venir-hi el cap de setmana a passar el dia.

Comencem a endinsar-nos dins del bosc. Els boscos d’Alaska sovint presenten una gran densitat. Seguim parlant del Denali, avui sembla que serà un dia dedicat a la gran muntanya aprofitant que és el dia que pugem més amunt. Ja que no el podem veure a prop, al menys podem parlar-ne. Va ser l’any 1896 quan un nou colonitzador, buscador d’or, li va donar aquest nom com a suport al que en aquell temps era candidat a la Presidència del EEUU, William McKinley. Aquest nom (Mount McKinley) va quedar consolidat quan el president Wilson, el 26 de febrer de 1917, va crear el Parc Nacional del Mount McKinley. D’altra banda el Consell de Noms Geogràfics d’Alaska, el reconeix com a Denali. Així, que tenim els dos noms i jo m’estimo més fer servir l’original per respecte als indígenes que li van posar.

Hi ha molts troncs estellats i partits, probablement com efecte del vent i dels hiverns durs. A les soques hi creix el bolet de soca. És el nom comú que es dóna als bolets que creixen aprofitant la fusta morta d’un arbre. Normalment comencen a sortir quan el tronc encara és viu però s’està debilitant perquè s’ha trencat, ha estat afectat per un incendi o bé atacat per insectes. Els bolets de soca poden pertànyer a molts gèneres diferents. Generalment no són comestibles, però alguns d’ells s’han fet servir, en el passat, per obtenir un material sec que era utilitzat per encendre el foc amb pedra foguera.

Aquest primer tram resulta força interessant. De cop, movent-se amb lentitud i força prudència, veiem dalt d’un arbre un porc espí. Els indígenes feien servir les seves pues dures per adornar els seus vestits. Hi ha dues grans famílies de porc espí que s’identifiquen en l’àmbit territorial. Aquest correspon al Porc espí del Nou Món (“Erethizontidae”). Són animals rosegadors que tenen com a característica la coberta d’espines que són el resultat de pèls endurit amb queratina. La creença popular diu que les poden disparar, però això no és cert. Les poden deixar anar per contacte o bé quan l’animal es sacseja, però no les poden llençar a voluntat. Així doncs les pues són més un element de defensa passiva que no pas un element d’atac.

Seguim pujant de manera continuada. El sender s’ha tornat fangós i en un curt tram podem veure les petjades que potser deuen ser d’un ant (“Alces alces”). És el cèrvid més gran i està escampat per Nord-amèrica i pel nord d’Àsia.

A l’esquerra, mirant cap a l’est veiem un gran massís nevat. Són cims a uns 1600 o 1800 metres d’altitud que, a Alaska, són altures significatives.

Seguim pujant, ara més suaument i les vistes s’han anat obrint. El massís a l’est ens crida l’atenció de manera continuada. Pel que fa al Denali s’accepta que l’explorador britànic George Vancouver va ser el primer europeu en albirar i documentar l’existència de la muntanya l’any 1794. Uns cent anys després, el 1903, va ser el jutge James Wickersham el qui va fer el primer intent d’escalada a travès de la glacera Peters i l acara nord, segons està enregistrat. Per cert, la cara nord ara es coneguda com Mur Wickersham i es tracta d’una ruta amb molt perill d’allaus. Tres anys després, Frederick Cook que va anunciar i reclamar el primer ascens, tot i que més endavant es va provar que no havia arribat al cim. La qüestió és que va aconseguir gran fama i va publicar un llibre “To the Top of the Continent” explicant la ruta i incloent-hi les fotos fetes al cim. Altres alpinistes van declarar que sabien d’on estaven fetes les fotos i que allò no era el cim, així que van decidir fer la ruta descrita al llibre i van tornar a fer les mateixes fotos que Cook, de manera que van demostrar que estaven a 30 km del cim.

Ja hem arribat a la nostra altura. Ara tenim al davant durant ben bé dues hores un altiplà irregular de pujades i baixades suaus i vistes extenses. De cara tenim el Mount Acsension.

Poc a poc hem anat arribant al Lost Lake, fins que ja el tenim just al nostre costat. És força gran i té al darrera la Marathon Mountain. Precisament es tracta de la muntanya on, des del 1915, es va una cursa competitiva. El dia 12 de juliol de 2015 va ser Kilian Jornet qui hi va fer acte de presència i va guanyar. En declaracions a la premsa va dir que “No corro perquè ho necessiti, corro perquè m’encanta”.

El grup ha arribat al llac i ara busquem un lloc per menjar una mica i reposar forces; hem de trobar un lloc protegit del vent gelat que fa.

Mentre esmorzem, un seguit d’avionetes sobrevolen el llac, baixen i després tornen a enlairar-se. Suposem que deu haver-hi alguns creuers que han arribat a Seward. En Francesc Maso, el nostre guia, ens explica que la primera ascensió verificada al Denali la va aconseguir, el 7 de juny de 1913, una expedició formada per Hudson Stuck, Harry Kartens, Walter Harper i Robert Tatum. Van passar per la cimera sud, una mica més baixa que el cim principal i el primer en arribar va ser Harper, seguit després pels seus companys. Van fer falta uns vint anys perquè es produís la segona expedició amb èxit; això va passar l’any 1932. Després s’han anat succeint. Però no es tracta d’un cim fàcil i de fet fins a l’any 2003 es comptabilitzen uns cent morts. La desgràcia més coneguda va ser l’any 1967 en que set membres d’una expedició de dotze dirigida per Joe Wilcox, van perdre la vida en una tempesta prop del cim. En Francesc ja fa anys que va fer el cim del Denali.

El sender continua planejat i al fons tenim el massís amb els cims de Ascension i els Resurrection Peaks.

Superada la plana el camí comença a baixar suaument. És un camí amb unes vistes extraordinàries.

A mida que es perd altitud caminem per un jardí natural molt agradable. La majoria de les expedicions pugen el Denali ho fan pel la ruta oest, que havia estat conquerida per primer cop l’any 1951 per Bradford Washburn, i acostumen a trigar de dues a quatre setmanes per fer l’ascensió. Altres cims que hi ha en la zona propera al Denali i coneguda com Alaska Range són: Foraker (5304m), Hunter (4442m), Hayes (4216m), Silverthrone (4029m) i quatre cims més per sobre de 3500 metres però per sota dels 4000.

Aviat comencem a tenir al davant, lluny, les vistes de la Resurrection Bay al lloc de Seward. Al principi parlàvem d’història de Catalunya, de la Mancomunitat. Va ser una institució activa entre 1914 i 1925 i la seva importància prové del fet que va ser el primer reconeixement per part de l’estat espanyol de la personalitat i de la unitat territorial de Catalunya, des que la nació catalana va perdre la seva independència el 1714, sota les bombes de Felipe V.

L’últim tram d’aquesta baixada es fa per un camí que s’endinsa en un congost estret i humit, on el bosc es torna dens i màgic. Finalment acabem arribant a un dels punt d’accés al parc i a prop de la carretera que baixa fins a Seward. El nom d’aquesta ciutat prové de William H. Seward, secretari d’estat, que va negociar la compra d’Alaska a Rússia el 1867. Part de la població americana, en canvi, va considerar que era una tonteria la compra d’aquest territori i van difondre el lema “la bogeria de Seward”.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10300053