(Canadian Rockies) Ruta el 09/2015; 13 km; +520 -520; 4,5 hores. Excursió organitzada per Muntania durant el Trekking per les Rockies del Canadà amb el següent itinerari: Hotel Fairmont, Lake Louise, Lake Agnes Trail, The Little Beehive, Lake Agnes. Participants: Anna, Esther, Josep i Miquel; guia: Hugo. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 2008, al Canadà, es va formalitzar el reconeixement pels camps d’internament de presos oberts després de la Primera Guerra mundial.
Aquests dies estem a un hostel a Lake Louise Village. Vam arribar ahir després d’un viatge de Barcelona a Toronto i a Calgary i després, en cotxe, fins a Lake Louise. Després del viatge fins a Calgary, aquesta primera excursió ens permet contemplar el famós llac.
Al matí hi ha la primera reunió per veure sobre el mapa la ruta que s’ha de fer. Avui anirem a fer una volta pel Louise Lake. El llac està al final de la vall glacial formada per diversos cims, de nord a est, seguint les agulles del rellotge són: Mount Saint Piran, Popes Peak, Mt Victoria North Peak (3464m), Mt Huber, Mt Lefroy (3423m) i Mt Aberdeen.
En cinc minuts som al davant del llac, on tenim unes extraordinàries vistes del Mount Victòria, al fons, amb els cims nevats. El Victòria és un cim de 3464 metres que marca frontera entre Alberta i la Columbia Britànica. El nom li va posar Norman Collie, l’any 1897, en honor de la reina anglesa. El llac va rebre el nom de la quarta filla de la reina Victòria, la princesa Louise Caroline Alberta.
Amb el guia formem un grup de cinc persones que ens disposem a gaudir dels dies que passarem a Canadà.
Comencem a pujar suaument i ens endinsem al bosc. Sovint passarem per boscos d’avetar i de làrix que, sovint, es fan molt densos en determinats vessants. Els camins, normalment estan indicats amb rètols informatius. Nosaltres ara estem a la zona del Parc Nacional de Banff. El territori canadenc per on estarem aquests dies comença per aquí, per Banff, i després baixarem al costat de PN de Yoho, que està situat a ponent del de Banff i finalment anirem cap al nord, al PN de Jasper i el Maligne Canyon.
Hem començat a caminar a uns 1700 metres d’altitud i després d’una hora estem a uns 2000 metres i al davant del Mirror Lake. El PN de Banff és el més antic del Canadà i originalment es va establir el 1885 en un curt espai de 26 km2 amb la finalitat de protegit aquell petit entorn de les discussions que hi havia respecte de la manera que s’havien d’explotar les aigües termals “Cave and Basin” descobertes. La llei del juny de 1887 va ampliar el Parc Nacional a 674 km2. Més endavant des de l’any 1890 i el 1920, els indígenes originals del territori, els stoney, es van retirar del parc que va passar a ser dissenyat per a turistes i visitants rics d’origen americà i europeu. El parc s’anava desenvolupant i el 1911 ja era possible anar fins a Banff en automòbil des de Calgary. L’any 1920 la carretera va arribar fins a Lake Louise. Uns anys abans, el 1902, el parc ja havia estat ampliat a més de 10.000 km2, tot i que anys després es van anar introduint canvis en l’extensió, sovint reduint-se.
Seguim caminant i pujant amb unes vistes aèries extraordinàries. A la foto Tenim, si no vaig errat, el Fairview Mountain i el Mount Aberdeen (més a la dreta). L’Aberdeen, que compta al seu costat amb el Haddo Peak, té 3151 metres i per altura és el cim 107 del Canadà.
Arribem dalt d’un mirador des d’on tenim una gran vista del llac i de l’hotel Fairmont molt per sota nostra. Estem a 2234 metres. Fins ara hem fet 5,2 quilòmetres. Durant la Primera Guerra Mundial, immigrants d’Àustria, Alemanya, Hongria i Ucraïna van ser introduïts a camps d’internament de Banff. El campament més rellevant va ser el Castle Mountain Camp de Banff, fundat el juliol de 1916 i on s’hi van instal·lar uns 660 presoners, molts eren nacionals dels països en guerra amb Canadà, però molts altres eren colons immigrants ucraïnesos. La majoria van ser utilitzats per a realitzar treballs forçats i van desenvolupar i millorar les infraestructures del parc nacional. L’any 2008 es va arribar a un acord amb la comunitat d’origen ucraïnesa en matèria de reconeixement i reparació d’aquell internament. El 22 d’agost de 2014 es van instal·lar 100 plaques d’alumini, amb fotos d’aquells fets, per ser instal·lades a diferents ubicacions com a reconeixement.
Aprofitem la vista, el lloc i el dia de sol per menjar una mica. Aviat s’apropa un esquirol, en aquest cas un de petita dimensió que es coneix com a Golden-mantled groundsquirrel i que ja està acostumat a veure excursionistes i espera que algú li ofereixi alguna cosa per menjar. A Canadà hi ha quasi totes les espècies d’esquirols. Durant aquests dies, en podrem veure tres: el chipmunk, el golden-mantled i el columbian ground, si no vaig errat, ja que n’hi ha una trentena i no sempre els sabrem identificar.
Mirant més enllà, a l’est, i amb l’ajut del zoom puc veure bé (sempre d’esquerra a dreta) la punta del Merlin Ridge (sense neu), el Mount Richardson, el Pika Peak i el Ptargiman Peak. El Richardson, de 3086 metres, rep aquest nom per John Richardson, metge de les expedicions a l’Àrtic dels anys 1819 i 1825. El Ptargiman és un cim de 3035 metres, que rep el nom de “perdiu nival”, ja que el 1909, quan Hickson hi va pujar va trobar diverses perdius al prat sota el pic.
Només cal caminar en descens un quilòmetre per arribar al llac Agnes i a la Tea House, situats a 2135 metres. Originalment es va construir el 1901 per la Canadian Pacific Railway com a refugi per excursionistes i escaladors. Va passar a ser una casa de té el 1905.
Uns ocells que duen una taca gris al cap, ens volten esperant algun regal. Els veurem sovint i més endavant en parlaré. Són els Grey Jay (Perisoreus canadensis). Tant bonic i simpàtic és una espècie de gaig (arrendajo, en castellà), una au de la família dels corbs.
El llac ofereix aquest vista magnífica amb el reflex de l’agulla (sense neu) del Devil’s Thumb i de les muntanyes Whyte i Niblock.
El nom del llac, Agnes, prové de la Primera dama del Canadà, Lady Agnes MacDonald, del Primer Ministre del Canadà. Aquesta dama va visitar el llac l’any 1886.
Anem baixant per un camí quasi penjat però molt ben situat i mantingut. Respecte del’aquells camps, als quals abans em referia, cal dir que també van servir per internar minories com per exemples les dels mennonites, uns cristians sorgits principalment de les comunitats eclesials anabaptistes. En contrast amb el reconeixement del Canadà respecte dels internats als camps, això no ha passat a Espanya respecte dels camps de concentració que es van fer servir des del 1936 fins el 1947, sovint com a ma d’obra per a treballs forçats. Bàsicament s’hi van tancar ex-combatents republicans (és a dir del govern legal de la República), així com també dissidents polítics, homosexuals i presos comuns. L’any 1946 (fa menys de 70 anys) estaven operatius encara 137 camps de treballs forçats i 3 camps de concentració, amb un total d’uns 30.000 presoners polítics. Milers de presoners de guerra i polítics es van utilitzar per construir el “Valle de los Caídos”, que encara es fa servir de mausoleu pel general Franco.
Durant la baixada, les vistes sobre la vall i els cims ens fan aturar sovint a admirar el paisatge abans que el bosc ens ho impedeixi. A ponent de la caminada sabem que més enllà hi ha la glacera que baixa del Mt Leropy i que passa pel coll Abbot. Aquell coll, amb el seu refugi, prenen el nom de Phillip Stanley Abbot, un alpinista pioner que va morir el 1896 intentant escalar el Mt Lefroy i que va ser considerat el primer accident mortal al Canadà.
Finalment tornem a ser a la vall, i anem vorejant el llac Louise amb la vista del gran hotel: el Fairmont Chateau Lake Louise. L’any 1890 només hi havia una cabana de fusta, com a refugi per excursionistes i naturalistes, però l’edifici actual té els seus inicis en l’any 1911.
Països diferents tenen evolucions diferents. Quan el regne de Castella (a la península Ibèrica) conqueria noves terres en l’edat mitjana (com Extremadura o Andalusia) les incorporava com parts regulars del seu regne. D’altra banda quan Catalunya i Aragó (confederació de dos estats) conquerien noves terres (com València o les illes Balears) constituïen llavors nous regnes independents confederats amb els que ja hi havia. Però això, tal com escriu David Jou, és més que una història oblidada, és la clau per comprendre perquè hi ha a Espanya grans diferències en la comprensió de la península com a subjecte de sobirania i de democràcia. Castella (que ha esdevingut Espanya) manté un criteri de uniformització total fins i tot en aspectes culturals i lingüístics. El pensament del “centre” d’Espanya té matisos autoritaris i absolutistes i això ho apliquen en la distribució dels recursos, les decisions sobre infraestructures i els criteris d’atenció social. Aquesta història del pensament i la distribució irregular dels recursos, ha portat al moviment independentista actual a la comunitat de Catalunya, dins d’Espanya. Per comprendre el present sempre cal trobar les raons en el passat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11074778