(Sâo Antao) Ruta abril de 2017; 15 km; +650 -650; 5,5 hores. Excursió organitzada per Bonviure amb el següent itinerari: Garça Cruzinha, Corvo, Fontainhas, Ponta do Sol. Participants: 18 membres del grup i en Quim. Tipus de sortida: travessa lineal. Dificultat: fàcil.
FA ANYS: Amílcar Cabral, va morir, assassinat el gener de l’any 1973. És considerat un heroi a Cap Verd i a Guinea Bissau. Cap Verd es va declarar independent el aquell mateix any.
Hem dormit a Ponta do Sol, a tocar de mar, un mar que aquest matí és d’un blau intens. En època colonial es va dir Vila de Maria Pia, en honor de la reina de Portugal. Està situada a l’extrem nord de l’illa.
Abans de l’esmorzar, al matí, hem pogut assistir a la descàrrega del peix al port. La subhasta ha estat força interessant, tot observant l’operació del pesatge dels peixos en una rudimentària bàscula romana que oferia una confiança limitada. Aquest port rep el nom de Boca de Pistola i fins a finals del segle XX va ser l’únic port d’entrada de mercaderies, fins que el de Porto Novo, al sud, es va desenvolupar.
Deixem Ponta do Sol. Amb els cotxes ens hem desplaçat, en una hora, fins al poblet de Cruzinha, on comença la ruta d’avui que seguirà tota la costa fins a tornar, a peu, fins a Ponta do Sol.
Aquesta és la penúltima excursió per l’illa de Sâo Antao i comencem als afores de Cruzinha, un llogaret de pescadors senzill.
Tindrem formidables vistes de l’oceà i pel camí anirem als poblets de Formiguinhas i Corvo, tot passant per la part rocosa i abrupta de la costa nord. Aquests pobles formen part del municipi de Fontainhas.
F735 Mentre anem caminant penso que deu ser veritat el que diuen: Cap Verd exigeix un pacte molt formal de cadascú amb la calma i la humilitat. La calma perquè es respira i la humilitat perquè el que veiem n’és ple. L’erosió del vent i del mar ens mostra roques i fragments al nostre costat. El camí que seguim és molt agradable.
Aquella erosió que deia grava dibuixos i formes a la roca, mentre la va desgranant lenta però constantment.
Parlant de l’independència de Cap Verd, em ve a la memòria que una Declaració Unilateral d’Independència és una variant que es produeix quan una entitat es declara ella mateixa com estat sobirà, sense acord previ amb l’estat del qual depèn. Es va reconèixer formalment per primer cop quan Rodhesia es va declarar independent del Regne Unit l’any 1965.
Però ja s’havia produït altres cops, com per exemple l’any 1581 per part de les Províncies Unides del Països Baixos, respecte de l’Imperi Espanyol; o el 1776 dels Estats Units d’Amèrica respecte de l’Imperi Britànic; l’any 1898 van ser les Filipines que es van autodeclarar independents d’Espanya; i Albània de l’imperi Otomà l’any 1912 i així fins a setze casos més al llarg dels últims cent anys.
Ara el camí baixa, a l’ombra i amb el vent que ens ventila. Però després tornarà a pujar. Explica la llegenda que un dia Déu es va espolsar les mans, quan estava creant la Terra, i li van caure deu grans de sorra, “deus grazinhos de terra”. Van quedar abandonats en la immensitat de l’Atlàntic i així tenim ara deu illes a centenars de quilòmetres de les costes del Senegal i a mil cinc-cents quilòmetres al sud de les illes Canàries.
Cal observar la muntanya. Aquí es poden veure les xemeneies o esquerdes de lava. Una primera erupció va deixar endurir la lava dipositada a la superfície. Anys o segles després una altra erupció va pressionar per sota provocant esquerdes a la superfície endurida i la nova lava es va cola per les escletxes. Quan aquest es va endurir van quedar aquestes formes fosques que travessen els estrats horitzontals.
Aquest gran gorg o albiol evidencia que en moments de pluges per aquí hi cau una potent cascada.
Una mica en broma diré que Cap Verd no es un cap ni és verd. És un arxipèlag que ja es confon amb el seu propi nom. Però deslligada d’Àfrica probablement mira de lluny Europa i continua amb la seva vida pacífica, amb un sol esplendent, vents refrescants, aromes marins i aquella antiga “saudade” portuguesa, quasi gallega, que prové dels orígens de la seva formació com a comunitat.
L’heroi nacional, Amílcar Cabral va dir un dia: aquesta és la terra que hem heretat, no en tenim cap altra. Amílcar Cabral va néixer el 1924 a Bafatà. Enginyer agrari, escriptor i activista polític, va ser el gran impulsor i promotor de la revolució independentista i es va convertir en un dels més grans líders anti-colonials d’Àfrica. Va ser assassinat a Conakry el 20 de gener de 1973, vuit mesos abans de la declaració unilateral d’independència de Guinea Bissau.
Arribem al poblet de Formiguinhas.
Un tema (el del referèndum per votar la independència) que és negat a Espanya i que a Catalunya genera controvèrsia en aquests moments actuals en que un 73% de la població demana el dret a votar en referèndum, mentre el govern d’Espanya s’hi oposa. Sorprèn que no es vulgui reconèixer un dret tan fonamental en la democràcia com és el de votar.
Arribem a la casa on ens quedarem a dinar. Entrem dins la fosca d’una terrassa coberta, on gaudim de l’ombra i de l’aire que ens entra per les finestres.
La mestressa és una noia jove i somrient que entra i surt i ho te tot controlat.
Potser, per posar les coses en perspectiva respecte del tema que comentàvem fa uns moments, cal afegir com a punt final que el Tribunal Internacional de Justícia va declarar (22 de juliol de 2010), en relació a la independència de Kosovo, que les declaracions unilaterals d’independència no són il·legals sota la legislació internacional. La Sentència diu així: “No existeix en Dret Internacional cap norma que prohibeixi les declaracions unilaterals d’independència. Declarem que quan hi ha contradicció entre la legalitat constitucional d’un Estat i la voluntat democràtica, preval aquesta segona i declarem que en una societat democràtica, a diferència d’una dictadura, no és la Llei la que determina la voluntat dels ciutadans, sinó que és aquesta la que crea i modifica, quan sigui necessari, la legalitat vigent”.
La línia de costa, vista des d’aquí, ens informa dels abruptes penya-segats pels quals hem passat. Una mica en broma diré que Cap Verd no es un cap ni és verd. És un arxipèlag que ja es confon amb el seu propi nom. Però deslligada d’Àfrica probablement mira de lluny Europa i continua amb la seva vida pacífica, amb un sol esplendent, vents refrescants, aromes marins i aquella antiga “saudade” portuguesa, quasi gallega, que prové dels orígens de la seva formació com a comunitat.
Hem seguit caminant i ens adonem que al mig d’aquest sol potent, més enllà del migdia, les pujades que hem de fer són força dretes. Ho hauré de prendre amb molt calma. Camino amunt i recordo que he llegit que l’heroi nacional, Amílcar Cabral, va dir un dia: aquesta és la terra que hem heretat, no en tenim cap altra. Amílcar Cabral va néixer el 1924 a Bafatà. Enginyer agrari, escriptor i activista polític, va ser el gran impulsor i promotor de la revolució independentista i es va convertir en un dels més grans líders anti-colonials d’Àfrica. Va ser assassinat a Conakry el 20 de gener de 1973, vuit mesos abans de la declaració unilateral d’independència de Guinea Bissau.
Valls i cultius ens informen que arribem a indrets on la vida és més fàcil.
Un cop hem arribat a baix del tot, hem de tornar a pujar. Aquí ha començat el Viacrucis que, feixugament, hem de pujar nosaltres, pas a pas, bufant.
Ara que ens apropem al final, cal afegir que a Ponta do Sol hi ha un petit aeròdrom, actualment en desús, que fa anys va ser tancat per raons de seguretat. S’anomenava Aeròdrom Agostinho Neto. Neto va ser president d’Angola a principis dels anys seixanta del segle passat i he trobat que va viure un temps a Ponta do Sol, encara que altres llocs trobo que es va traslladar a l’Unió Soviètica per ser operat, mentre va esclatar la guerra civil a Angola.
Deixem a la dreta uns burrets que ens miren passar, potser amb sorpresa: qui deu voler caminar amb aquesta solejada? Sobre Punta de Sol probablement devia ser el primer assentament que va ser fundat el 1584. Originalment va rebre el nom de Vila de Maria Pia, en honor de la reina de Portugal (Maria Pia de Savoia). La part antiga permet observar edificis típics de l’arquitectura colonial.
Passem per Fontainhas, un territori d’un gran diversitat cromàtica.
A Ponta do Sol anem arribant de mica en mica perquè el grup s’ha allargat molt com a conseqüència de la forta pujada després de dinar. Passo pel davant de l’església dedicada a Nostra Senyora do Livramento.
L’interior és senzill. És evident que es tracta d’una construcció molt moderna, probablement de finals del XIX o de principi del XX. Aquí acaba la crònica de la penúltima excursió a l’illa de Sâo Antao.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=17284857
Comentaris
Gràcies per endavant!
Gemma