(Tierra de Fuego) Ruta el 4/02/2020; 8 km; +150 -150; 3,5 hores. Excursió amb el següent itinerari: Estafeta del Fin del Mundo, Ensenada Zaratiegui, Ruta Costera, canal de Beagle, Alakush Centro Visitantes. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil. (NOTA: segons les condicions de pluja o fang, potser algú haurà de comptar unes 4 hores).
 |
 |
FA ANYS: El setembre de 1522, Juan Sebastian Elcano va tornar a San Lucas de Barrameda, després de la volta al món.
Avui ha estat una excursió també extraordinària, en vehicle he anat fins a l’Ensenada Zaratiegui per fer el Sender de la Costa, però abans ens hem aturat un moment a l’estació del Tren de Fi del Món. L’antecessor va ser el tren dels presos que va funcionar, del 1909 fins a 1952, com a línia de càrregues de la Presó Nacional d'Ushuaia, pel transport de troncs i llenya. El tren turístic actual fa 8 dels 25 km originals per una via de només 50 cm d’amplada i funciona des del 1994.
Després hem seguit fins a l’Estafeta del Fi del Món, una petita construcció d’aspecte precari damunt d’una passera on hi devien atracar alguna barca. Aquí tot és el fi del món, ja que estem a l’extrem sud de l’Amèrica meridional argentina.
He estat parlant amb en Carlos, qui gestiona l’Estafeta, una bona estona abans de sortir. Envoltat de fotos y textos de Che Guevara, Evita, Simon Bolívar i altres, és un home interessant a qui li agrada conversar i explicar les seves coses. Sembla un anarquista estrany amb bigotis prussians. Va ser mestre a Buenos Aires fins que fa vint-i-cinc anys va decidir muntar aquesta estafeta. Inicialment estava a l’illa Redonda, que es veu des d’aquí mateix amb una bandera, però es va traslladar fins aquí, ja que és més còmode. M’ensenya una gran bandera catalana (estelada) que té a sota del mostrador i m’explica que li va donar un català que hi va venir l’any passat i que hi té una foto d’ell. Me la mostra. Està en la paret junt amb moltes d’altres. M’explica que a l’illa hi ha a dormir i que l’ha declarat República Independent de Redonda. Penso que és clar que es terra argentina, però ell està tant content amb la seva idea llibertaria.
A les parets hi molts records i informació de gent que hi ha passat i després ha enviat una foto. Aquí aprofito per fer el que fa tanta gent: compro unes postals, les escric, ell hi posa els segells de correu i me les torna perquè les introdueixi a la bústia vermella que hi ha a l’entrada. Els meus fills suposo que es sorprendran quan rebin la postal (mai ja no enviem postals); aquesta surt però d’un indret mític.
Finalment començo a caminar a les 9:30 tot mirant la badia Zaratiegui i l’illa Redonda, on hi oneja una bandera. Més enllà ja és Xile. Honora el nom de capità Gerardo Zaratiegui, que va ser el comandant d’un remolcador, de la Base Naval Ushuaia, vaixell que va ser la seva tomba (juntament altres 37 homes) a l'enfonsar-se a l'octubre de 1958 en aigües de l' arxipèlag pròperes a l'estret de Le Maire, durant un temporal d'inusitada violència. Marxo mentre dos microbusos han arribat i una quarantena de turistes se’n endinsat a l’estafeta.
Aquí a la Terra de Foc hi havia diversos col·lectius indígenes. Uns d’ells eren els ‘onas’, dels quals vaig poder veure aquesta fotografia al Museu d’Ushuaia, però que estaven situats a les illes del sud del canal de Beagle.
Immediatament el camí s’endinsa al bosc, per seguir una direcció dirigida a ponent. Camino sol, avui, m’envolta una pau intensa, el camí és clar i una gran satisfacció m’omple.
En algun arbre, com aquest, hi ha deixat el seu rastre la presència de picots o picasoques. Recordem que els picasoques o picots són una família d’aus (els pícids) que està formada per 223 espècies. Tots coincideixen amb la seva gran satisfacció que és menjar els insectes que hi ha dins dels troncs dels arbres, però per això els hi toca disposar d’un fort bec punxegut i passar força estona picant (toc toc, toc toc...) els troncs.
Les muntanyes nevades de la illa Hoste, que forma part de Xile.
La història ens aporta coneixement. Diguem doncs que mentre que Portugal ja havia arribat a l'Índia per la ruta africana, el Regne de Castella continuava la seva trajectòria cap a l'oest. Amb aquesta missió, l'agost de 1519 va sortir de Sevilla una expedició de cinc vaixells –San Antonio, Trinidad, Concepción, Santiago i Victoria- comandada per un portuguès, Fernando de Magallanes i ho feia en nom de la reina Isabel I. El seu objectiu era buscar un pas que pogués unir l’Atlàntic amb el Pacífic i poder passar-hi per arribar a les illes Moluques, productores d’espècies molt valuoses per a l’època.
El sender és prou ample i està marcat amb pals de color groc. El temps i les penes van passar i el 6 de setembre de 1522, després de tres anys de navegació, només va retornar a San Lucas de Barrameda una de les cinc naus, la Victoria (amb tan sols 18 dels 239 homes de l'expedició) comandats per Elcano. L’empresa va ser un fracàs però, van fer la primera volta al món. D’aquesta manera el viatge va demostrar que la Terra era rodona i es podia circumnavegar.
Pas a pas pel camí penso que potser per aquí també devien estar els ‘yamana’ un altre dels col·lectius indígenes i que eren els que habitaven aquesta banda nord del canal de Beagle abans que arribessin els europeus.
Sovint dels arbres pengen unes boniques barbes de líquens. Els científics anomenen ‘usnea’ els diversos líquens que acostumen a créixer penjant dels arbres. S’han descrit moltes espècies d’usnea, fins a 600. L’usnea s’ha fet servir per la salut des de fa almenys 1000 anys, ja que és un potent antibiòtic, és comestible i té un alt contingut de vitamina C. Potser els yamana el feien servir com a compresa per les ferides.
A l’esquerra queda l’aigua blava de part del Canal de Beagle. La bricbarca Beagle va ser una nau que va protagonitzar dues expedicions angleses que, per primer cop, van estudiar la regió. Els seus capitans van ser William Parker King (l’any 1829) i Robert Fitz Roy (l’any 1831). Entre els descobriments més importants va estar el Canal Beagle, que ara duu el nom d’aquell vell vaixell.
Alguna petita platja per la qual transcorre el sender, amb les closques de mol·luscs. Es tracta d’animals marins molt variats ja que es calculen unes 93.000 espècies vivents. Els mol·luscs tenen un cos tou dins la closca i per això el nom que els hi donem prové del llatí ‘molluscus’, de ‘molli’ (tou).
Així que sovint el sender va per platja, però molt més s’endinsa al bosc. Tot una ruta molt agradable que està acompanyada per la piuladissa d’ocells.
També hi ha ànecs. Aquest que em sembla que és la oca de Magallanes, un anàtid que viu a la Terra del Foc i fins al Cap d’Hornos.
Per dins del bosc, sovint hi ha bassals i fang, que m’han deixat les botes ben cobertes.
Observo que molts arbres presenten aquests protuberàncies o bonys que reben el nom de bossoga. Suposo que deu ser una resposta defensiva de l’escorça de l’arbre a algun tipus d’infecció o de dany produït per insectes.
Un ocellet s’ha deixat fotografiar. No resulta fàcil; quan entre el fullam i les branques el tens a punt, acostumen a volar a una altra branca. Aquest anava per terra, imagino que buscant insectes o petits cucs entre les banques la humitat de terra. Però no en sé el nom.
Aquest altra tan bonic i de plomatge tan acolorit és un ‘comesebo patagònic’. Presenta una tonalitat carbassa al seu llom, pròpia dels exemplars mascles. Un parent seu, el ‘comesebo andí’ no desenvolupa aquest color.
Si tombo la mirada al canal, a l’aigua de mar, també en trobo uns quants. Aquests són ànecs, o potser cormorans, que no els hi preocupa que jo passi pel camí.
Un altre ànec s’està a la sorra i l’hi passo a un parell de metres sense que s’immuti. Em sembla que és un ‘cauquen comú’ (“Chloephaga picta”), una espècie de ganso molt abundant, endèmic de la Patagònia.
Sovint unes passeres intenten facilitar el pas dels caminants i també evitar l’erosió del terreny pel nostre pas. Però he de dir que només he trobat tres caminants que anaven junts, durant tota l’excursió d’avui.
Finament arribo al Centre d’Informació que duu per nom Alakush. Aquí podré menjar un entrepà, ja que he arribat una hora abans, mentre espero el transport de tornada. Per cert, ‘alakush’ significa “ànec no volador” en llengua yamana; així coneixien els antic habitants de les costes del Canal de Beagle una de les espècies d’animals, però no sé quina. De fet, caminar i observar tant és conèixer com quedar-te amb dubtes.
Amb el taxi he anat uns dos quilòmetres fins a la badia de Lapataya que és on acaba la carretera RN.3, el punt més al sud d’Argentina. He estat a 3.079 km de Buenos Aires i a 17.848 km d’Alaska. Estic molt lluny doncs d’aquell gran territori americà a l’extrem nord-oest i on hi vaig estar fa quatre anys. Si a algú li convé, les cròniques d’aquell viatge es poden trobar a: http://eoliumtrek.cat/index.php/mon/estats-units/alaska
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/tierra-de-fuego-dia-7-ensenada-zaratiegui-ruta-costera-canal-de-beagle-46289541