“L’Església amb cabres ”, Josep M. Ballarín
Columna Edicions (2004)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) A propòsit del sermó de Jesucrist sobre el Judici Final -les ovelles a la dreta i les cabres a l’esquerra- Josep Maria Ballarín explica que “des de molt xic m’he sentit a dir que era una cabra” i que “si el judici anava així, a i em tocava rostir-me per sempre”.
Però el sermó continua i l’autor arriba a la conclusió que una cabra també es pot salvar. És per això que el text és una breu llambregada a la història eclesiàstica, a més de les ovelles, que “fan colla mansoia i en tenen prou amb el verd de les pastures, també hi tenen cabuda les cabres que saben engarristar-se per trobar on brostar” i “duen el ramat”. Aquesta història de l’eclesiàstica parla de sants que fan miracles, jerarques de molt bàcul, manaies o cristians, però també de l’Església de la gent de cada dia, aquella que sense fer soroll, ha anat fent el seu fet...
...El llibre sorgeix arran de les intervencions de l’autor al programa religiós de TV3 “Signes dels temps” i tot és una història eclesiàstica sense pretensions en que l’autor, amb el seu estil planer i la seva fina ironia, repassa les fetes de l’estament clerical des el apòstols fins als nostres dies, des de la postura dolça d'un creient i capellà.
En Josep Maria Ballarín, va néixer a Barcelona l’any 1920 i va morir el 2016, amb 96 anys, després d’haver estat capellà custodi del santuari de Queralt, al municipi de Berga (1958 a 1993) i vicari de Saldes i Gósol (Berguedà). Popular i singular, controvertit i prolífic, va construir una obra literària extensa, amb títols d'una gran repercussió en vendes com “Mossèn Tronxo” i “Santa Maria, pa cada dia”.
L’autor comença amb molta promptitud “Diu que hi ha dos tipus d’homes de fe: un és Abraham i l’altre és Moisés”. “Abraham vivia de la promesa que Déu li havia fet, fins va estar a punt de sacrificar el seu fill quan Déu l’hi va demanar... En canvi Moisès es va trobar amb un poble que travessava el desert, menjava guatlles, mannà i bevia aigua de miracle. El poble se’n va atipar, va adorar el vedell d’or i quan Moisés va baixar amb les taules de la Llei els va haver de collar. Llavors la Llei es va menjar l’esperit d’Abraham”.
Dedica també un dels articles a parlar dels monjos, els quals s’havien desenvolupat des del temps dels màrtirs. Ens explica l’autor que Egipte va ser el primer país massivament cristià, amb el patronatge de sant Marc. Per això, al Caire, l’Església Copta es diu Marcuseia. Escriu el mossèn que a la regió de la Nítria “entre Alexandria i el Caire, va arribar a haver-hi setanta mil monjos”. Ah! I destaca que cada grup de monjos, cada monestir, aplicava una regla diferent, la del ser fundador”. Cosa que avui, acostumats a veure els monjos de Montserrat i els de Poblet amb la mateixa regla de sant Benet, ens pot semblar estrany.
Paga la pena destacar el seu punt de vista: “Tanmateix això de viure sol i ficat com un cuc a la terra, amb el ressol del desert, té els seus perills. Amb el cap calent amb quatre dies ja poden veure angelets i dimonis, santes verges i dones nues. Va caldre temperar-los”. Per això parla de Tomas Kempis autor de la “Imitació de Crist”, una de las obres de devoció cristiana més coneguda, redactada per a la vida espiritual dels monjos y frares.
Al capítol 38, diu Ballarín “És l’hora de parlar dels jesuïtes”. Opina que “als pobres els han carregat més morts dels que han fet”. Explica que l’orde dels jesuïtes comptaven amb dues branques d’acció: per Europa i a les missions. “Entrant de ple en el despotisme il·lustrat, els jesuïtes van fer escoles per a les classes dirigents, es van ficar a l’era i en van sortir empolsinats més d’un cop. Cosa que els reprotxen molts”. Per l’autor els més admirables són els de les missions. Diu que “A un de Verdú, després de no passar per gaire llest... el van enviar a Cartagena de Indias; no el tenien per savi ni per gaire res més, però el nostre Pere Claver diu que va rebre centenars d’esclaus arribats de l’Àfrica i els va protegir dels negrers si podia”. “No en parlo més”, acaba.
Deixeu-me explicar que el mossèn fa referència, suposo, al conflicte amb el rei d’Espanya, Carlos III, que quan van decidir cedir set pobles jesuítics als portuguesos, es va encendre l’espurna de la discòrdia i els nadius es van rebel·lar. Després Carlos III va expulsar l’orde dels jesuïtes; i a les missions, quan el 1769 hi havia 144.000 nadius, per l’expulsió es van dispersar i a finals de segle es calcula que la població era de menys de la meitat.
També parla de la Guerra Civil i ho fa com a bon capellà. Comença dient “N’hi ha una que no em puc deixar, i toca a misses” i afegeix “Els de la banda d’enllà corrien amb no sé què d’una croada, fins i tot beneïda per una colla de bisbes. A la banda d’ençà van fer una degollina de capellans, frares i monges que esborrona”. I conclou “Fent-ho general, l’Església va perdre la guerra just perquè es creia haver-la guanyada”. I aquí crec, també, que cal llegir entre línies, dic jo que faig la ressenya.
Arribo a la pàgina 194 on ens explica que “Galileu va dir que la Terra voltava com una baldufa... La ciència va anar per aquestes fins que va sortir mestre Einstein”. I vet aquí que l’amic Ballarín diu que “si la gent de bona fe es va marejar de saber-se voltant dalt d’una baldufa, imagineu-vos com l’hauria ballada si hagués entès aquell saviàs. Dit amb espardenyes, vet aquí la relativitat”. I arrodoneix la seva visió de la Terra girant com una baldufa, que ho fa damunt d’una altra baldufa que també gira damunt d’una tercera... i “multipliqueu tant com vulgueu les baldufes”.
Cap el final el mossèn ofereix una humil explicació: “ficat en una multinacional, m’haurien ventat al cap d’un any. Ficat en un partit, hi hauria durat quatre dies. Ficat en un despatx m’hi hauria migrat. Només m’ha aguantat l’Església... donant-me carnet de no perillós. Déu l’hi pagui”.
I aquí acabo la ressenya d’aquest simpàtic i amable text d’aquell home que primer va viure l'inici de la Guerra Civil i formà part de la lleva del biberó i que acabada la guerra va ser deportat a un camp de concentració franquista, on agafà la tisi i fou destinat a Zamora per, posteriorment, estudiar Teologia i fer-se capellà.
Aquest és un llibre que vaig comprar el mateix any de la seva publicació, el 2004, en que vam anar de viatge a Rocamador, amb la Secció d’Història del CEC.