“Por qué no soy cristiano ”, Bertrand Russell
Edhasa (2005)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) A la Introducció, que escriu Paul Edwards, diu de l’autor que “encara que es valora sobre tot per les seves contribucions a temes tan purament abstractes com la lògica i la teoria del coneixement, cal esperar que Russell sigui igualment recordat com un dels grans heretges en moral i religió”.
Un llibre interessant per contrastar. A la contraportada diu, de Bertrand Russell, que és un dels pensadors més lúcids del segle XX. El llibre recull catorze assajos escrits entre 1899 i 1954 en els quals rebat els arguments tradicionals del cristianisme, identifica la por com a fonament de la religió i critica els plantejaments dels cristianisme en qüestions sexuals.
Al Prefaci escriu l’autor que “la convicció de que és important creure això o allò, encara que un examen rigorós no suporti la creença, és comú a quasi totes les religions i inspira tots els sistemes d’educació estatal; la conseqüència és que les ments dels joves no es desenvolupen i s’omplen d’hostilitat fanàtica cap els que ostenten altres fanatismes”...
...Segueix escrivint el filòsof que “...també hi ha, en la majoria de les religions, dogmes ètics específics que causen un mal definit. La condemnació catòlica al control de natalitat, si prevalgués, faria impossible la mitigació de la pobresa i l’abolició de la guerra. Les creences hindús de que la vaca és sagrada i que no és bo que les viudes es tornin a casar causen un sofriment innecessari. La creença comunista en la dictadura d’una minoria de Veritables Creients ha produït tota mena d’abominacions”.
Bertrand Russell (1872-1970) va ser un home d’una curiositat intel·lectual quasi il·limitada. Va estudiar matemàtiques, física i ciències humanes a Cambridge. Enfrontat a la carrera d’armament nuclear i a la violència, va presidir el tribunal que va jutjar els crims de guerra al Vietnam. L’any 1950 va rebre el Premi Nobel de Literatura.
És molt interessant la reproducció del debat entre Bertrand Russell i el pare F C Copleston, SJ, radiat el 1948 a la BBC i publicat per Humanitas la tardor de 1948. El debat el va començar Frederick Copleston, jesuïta britànic, dient “Com hem de discutir l’existència de Déu, potser seria convenient acordar, provisionalment, si el que entenem pel terme “Déu” seria un ésser personal suprem, diferent del món i creador del món”.
Russell escriu que, segons se’ns explica, el món va ser creat per un Déu que és al mateix temps bo i omnipotent. “Abans de crear el món va preveure tot el dolor i la misèria que hi hauria; per tant n’és el responsable. És inútil argumentar que el dolor del món és el resultat del pecat... el pecat no produeix el desbordament dels rius ni les erupcions volcàniques”.
Molt contundent és l’autor quan diu “... invitaria a qualsevol cristià a que m’acompanyi a la sala infantil d’un hospital, a observar els patiments dels nens i després a insistir en l’afirmació que aquells nens es mereixen el que pateixen”.
Qui escriu aquesta ressenya té la sensació que la intolerància ha estat un fet natural (com l’odi o l’amor), però l’autor diu que “La intolerància que es va estendre pel món amb l’adveniment del cristianisme és un dels aspectes més curiosos, degut, al meu entendre a la creença jueva en la virtut i en l’exclusiva realitat del Déu jueu”. I jo, ara que escric això, em ve a la memòria haver llegit que els grecs, amb un panteó de déus molt gran, sovint adquirien els déus dels altres; i el mateix feien els romans. Sigui com sigui, “els jueus, especialment els profetes, insistien en la virtut personal i en que era dolent tolerar qualsevol religió excepte una”, idees aquestes, afirma Russell, han tingut un efecte desastrós sobre la història occidental.
Sembla, explica “que hi ha l’idea que tots seriem dolents si no ens acollíssim a la religió cristiana... Però hi ha un fet curiós: quant més intensa ha estat la religiositat de qualsevol període i més profunda la creença dogmàtica, més crueltat”. Ho mostra parlant d’una de les anomenades “edats de la fe”, que va coincidir amb la Inquisició, les seves bàrbares tortures i els milers de dones cremades per bruixes.
Cal situar-se, lògicament en la primera meitat del segle passat per entendre millor algunes reflexions de Bertand Russell, per exemple quan parla del sexe “... els nens adquireixen una actitud supersticiosa en front de diverses parts del cos, actes, pensaments o jocs que els hi dicta la naturalesa. El resultat és que quan són adults són rígids i maldestres en matèria d’amor... la majoria de la gent (a Anglaterra) la gent s’incapacita, des de la infantesa, per un matrimoni satisfactori”. Conclou que el sentiment que el sexe és dolent fa impossible l’amor feliç.
Es pregunta l’autor ¿ha lluitat el cristianisme per una moral superior a la dels seus rivals i enemics? I afirma “no veig com un honrat estudiós de la història pugui mantenir això... el cristianisme s’ha distingit de les altres religions per una major disposició a la persecució”. Afegeix que el budisme no ha perseguit mai i que l’imperi dels califes va ser molt més benèvol amb els jueus i els mahometans..., l’antisemitisme va ser fomentat pel cristianisme des del moment en que l’Imperi romà es va fer cristià”. També ens recorda com segles més endavant, el fervor religiós de les Croades va derivar en massacres de l’Europa Occidental.
En el temps dels articles de Russell, el filòsof diu que l’actuació del rei Leopold en el Congo va ser ocultada o atenuada per l’Església. Certament, respecte d’èpoques més conegudes (com escriu recentment Pere Llofriu) tenim actes tant poc propis de Crist com l’expulsió de moros, moriscos, jueus, les guerres de Carles V i quasi totes les altres de l’edat moderna, els papes del segle de ferro, l’espasa i la creu cap Amèrica, consentir l’esclavatge... Temes que es fan evidents com el paper de l’Església catòlica donant suport a la dictadura a Argentina o a Espanya. “Els deixebles d’un mestre sempre s’aparten d’alguns aspectes de la seva doctrina. Tota església desenvolupa un instint d’autoconservació i redueix al mínim las parts de la doctrina del fundador que no ajuden a tal finalitat”.
En fi, un llibre escrit per un filòsof molt reconegut que va marcar època amb Arnold Hauser i John D Bernal. És aquest un llibre que ofereix una visió en contradicció raonada amb els dogmes i les ficcions. Si volem saber hem de llegir i si el que volem és saber de veritat millor trobar lectures des de perspectives diferents.