LH 05a Grandese i misries

   “Grandeses i misèries de la Catalunya del segle XIV”, Montserrat Rumbau

Tibidabo Edicions (1999)

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)           Aquest llibre proposa reflexionar sobre la gent de l’època (segle XIV) i la seva vida quotidiana: les ciutats; les dones; els esclaus; fam, malalties i epidèmies; l’Església; lluites; festes... Per aquest propòsit Montserrat Rumbau s’ha servit de les obres i escrits que ha consultat i que, a través d’experiències concretes, ens fan un retrat prou precís de les vivències dels individus i col·lectius d’aquest període de la nostra història.

       Ens proposa, doncs, apropar-nos a aquell món medieval aparentment tan diferent del nostre per descobrir, al capdavall, tot un seguit de coincidències que afecten l’essència de la gent de llavors i d’ara. Aquesta semblança apareix en aspectes bàsics tan amplis i universals com: amor i odi, passió i enveja, traïció i companyonia, solidaritat i agressivitat.

       L’autora ha fet servir textos de l’època d’autors excepcionals com, per exemple, Francesc Eiximenis, franciscà, autor d’una extensa obra on reflecteix tots els aspectes de la seva societat; Bernat Metge, potser el millor escriptor del segle XIV; Anselm Turmeda, franciscà, que es va convertir a l’islam i anà a viure a Tunis, amb una obra plena d’ironia, escepticisme, burla i fins i tot grolleria; i les cròniques de Muntaner o la gran crònica del rei Pere III el Cerimoniós....  

  .... El llibre el tinc des del mateix any 1999 i he de dir que em va permetre reviure la història del nostre país i captar les vivències d’aquells avantpassats, gràcies a les referències i dades concretes de comportament, motius de burles, moral sexual,... on es posaven els bordells, la pesta negra, els consells mèdics d’Arnau de Vilanova, el poder de l’Església, els inquisidors, supersticions, la primera universitat, els almogàvers, les festes, música, balls i els joglars.

       Montserrat Rumbau, és llicenciada en Història antiga i literatura catalana. Ha publicat: La Barcelona de fa 200 anys, La Barcelona de principis del segle XIX, Com érem fa 700 anys i el present llibre. Tots els llibres són d’història divulgativa, estan escrits amb la intenció que puguin ser llegits per tothom. Ha col·laborat en programes radiofònics i en publicacions escrites. Actualment els seus escrits són penjats a la web ‘tribusdelasegarra.cat’.

       No puc explicar totes les curiositats que hi ha, però potser puc dir que l’autora escriu que “... si el corn d’unicorn té poders curatius, també en té una pedra que ve, com tot el que és exòtic i desconegut, d’Orient” “... així, el rei Jaume II envia dos ciutadans de Barcelona perquè, en el seu nom, demanin al sultà de Jerusalem relíquies i també una mena de pedra que anomenen Betzaar que, segons diuen els metges, val contra tot verí...” “Jaume II la devia de rebre, ja que consta que la tenia el seu nét, Pere III. Quan aquest es troba a les portes de la mort, el seu fill Joan demana al seu germà Martí que li porti a Girona”.

       Cal considerar que la vida en aquest temps és molt fràgil; qualsevol malaltia pot derivar en conseqüències tràgiques. De fet la mortaldat infantil és tan gran que tota persona que arriba a l’edat adulta es considera que és forta i sana, però tot i amb això la vida de la gent és molt baixa; les malalties, una alimentació insuficient, el fred, les guerres...; les dones, a més, pateixen un risc afegit quan infanten.

        Mireu com anaven les coses en les relacions amb les dones que, per exemple, “Guillem Arnau Bru, farmacèutic de Santa Coloma de Queralt, promet a la seva dona Elisenda, davant de notari que no li farà mal, ni li donarà cops ni assots que li puguin causar la mort o la debilitat... ni li farà donar cap verí que li pugui provocar la mort o una llarga malaltia i que si ho fes que sigui acusat de traïció a l’estil de Catalunya...”

       L’autora té l’habilitat de plasmar al llibre tot un seguit de curiositats i anècdotes sucoses. Per exemple en relació a l’Església: “El rei es veu obligat a anar a la ciutat d’Avinyó a fer l‘homenatge al Papa pel regne de Sardenya i Còrsega; es tracta d’una cerimònia dins dels termes del vassallatge feudal”. Però com que ha de travessar les terres del Rosselló, l’acompanya Jaume, rei de Mallorca, que també és senyor de les terres de Sardenya, el Rosselló i de Montpelller. I ara ve la part d’interès: “El rei Pere se sent molt molest davant dels preparatius que ha fet el Papa”; el Papa vol que a l’homenatge hi càpiga molta gent ja que aquests homenatges de vassallatge suposen admetre, davant de tothom, la superioritat d’un sobre l’altre. Així que “casualment un incendi va destruir el lloc on s’havia de fer i finalment es fa en un lloc molt més petit; ¿va ser realment una casualitat l’incendi?”. Afegeix l’autora que el rei Pere no estalvia a la seva crònica qualificatius despectius en parlar del Papa a qui tracta de “avariciós i desgraciat”.

       Són temps en que les relíquies tenen un gran valor per als cristians; les esglésies, els monestirs i fins i tot els particulars en tenen, ens explica Montserrat Rumbau. La primera esposa del rei Pere III, Maria de Navarra, en té moltes i en el seu testament estableix el seu repartiment. Entre l’inventari hi ha: Una pedra del sant Sepulcre, Pols dels ossos de Sant Joan Evangelista, un vel de Santa Maria, un saquet de terra on la Mare de Déu va escampar la seva llet donant de mamar el nen Jesús ... A les esglésies i monestirs eren signe de poder i en alguns casos són inversemblants (encara que amb unes inscripcions que les certifiquen) com unes pedres amb les quals els jueus van apedregar Jesús, o un dit de la mà de Sant Jordi; encara que la més sorprenent “que les supera a totes: fang del que va sobrar quan Déu va crear Adam!”.

       També ens parla dels almogàvers, en relació a l’estat català a Grècia, que escriu l’autora “era com un mosaic de petits estats llatins, fins que la primavera de 1311 la Companyia Catalana d’Orient aconsegueix apoderar-se d’un d’aquests estats: el ducat d’Atenes, que fins aleshores havia estat regit per un duc franc”. Més endavant constituiran el ducat de Neopàtria, a l’estat bizantí de Tessàlia. Utilitzaven el català en els documents i els costums que van implantar en el ducat eren els de Barcelona i Catalunya.

       Ja us podeu fer una idea del contingut de curiositats i temes que podeu trobar en la seva lectura. Un llibre, doncs, molt agradable i interessant.