(Itàlia) Ruta el 29/09/2013; 10,5 km; +556 -556; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Llac de Fedaia, Gran Poz, Refugi Villetta Maria, Refugi Marmolada i Llac Fedaia . Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil (amb algun pas moderat per roca si està humit).
 |
 |
FA ANYS: L’any 1363, la comtessa del Tirol, Margarita, va cedir el comtat de Tirol, a la casa dels Habsburg i les regions del nord van ser germanitzades , ja que el poder, amb mentalitat imperial, sempre tendeix a menysprear les cultures originals, en un fet que hauria d’estat penat pels tribunals internacionals. A la península ibèrica, entre el 1356 i el 1375 es va produir la guerra entre la Corona de Catalunya/Aragó i la Corona de Castella, com a conseqüència d’un conflicte personal entre els reis Pere el Cerimoniós (català) i Pere el Cruel (castellà), també va resultar l’inici de la guerra civil castellana.
Mal dia, tapat i amb risc de pluja. Decidim no pujar al Piz Boe, tal com teníem previst.
Aparquem al davant del Museu de la Guerra, al costat del Llac de Fedaia, d’on també surten uns remuntadors per pujar al Pian de Fiacconi (2626m), des d’on se suposa que en un dia clar hi ha unes vistes magnifiques de les glaceres de la Marmolada. Comencem a caminar per la ruta 618, just una mica per sobre de l’inici el telefèric.
Pujant i entre les boires d’aquest dia enigmàtic, tenim vistes sobre el llac Fedaia, dit “Lèch de Fedaa” en ladí. Aquest llac està dins de la població de Canazei, que hem traspassat quan hem vingut amb el cotxe. El llac té 2 km de longitud i el mur de l’embassament 64 metres d’altura, per dalt del qual hi transcorre una carretera ample fins a les construccions i el Museu de la Guerra, davant del qual hem deixat el cotxe.
Ruta: amunt amunt pel costat d’un pujol de roca marmòria, enfilant cap a la vista de la Gran Poz, una cubeta glacial evident que deixa veure punxes altes de més de 3000 metres de la Marmolada i unes traces de les seves glaceres, a mida que ens enfilem pel sender dret, però evident i molt ben senyalitzat amb les marques vermelles i blanques i el número de la ruta que seguim. En aquest tram, primer avancem per la banda de la nostra esquerra i després passem el centre de la Poz per pujar per l’altre vessant (segons la dreta de la nostra direcció), cap a un espai més herbat.
Hi ha nombroses restes de la Primera Guerra Mundial, amb rases i túnels excavats, especialment a la zona de la Marmolada, que avui es poden visitar, per exemple, amb el famós tren de les trinxeres. Ens aturem a fer unes fotos de les restes de trinxeres. Estem a l’Alto Adige Trentino. Actualment és una regió amb Estatut Especial d’Itàlia. El seu territori es reparteix amb una part de parla alemanya (el Sud del Tirol) i una altra part de caràcter italià (El Trentino). Encara es mantenen, però, algunes regions alpines on la llengua normal és el ladí.
Tot i que la vall es coneguda, a l’exterior, pel seu turisme dedicat a l’excursionisme (a l’estiu) i l’esquí (a l’hivern), la regió disposa d’una forta activitat en la producció de vi i fruita, llet. També la indústria hi té un paper destacat, en química, paper i metall. D’altra banda i gràcies a les seves condicions d’altitud i d’embassaments, és una regió exportadora d’energia elèctrica.
A la cruïlla amb la ruta 619, tenim dues opcions. Una és la de pujar cap al Coll de Bous, a 2.500 metres i anar baixant pel sender 606 fins al punt d’inici. L’altre és agafar el 619 cap a ponent i fer una volta més llarga, però a nivell més baix i així no endinsar-nos en els núvols que veiem dalt del coll. Per uns forats dels núvols ens entra una mica de sol que ens permet veure l’agulla del Pic Vernel.
També ens permet intuir les glaceres de dalt de la Marmolada. Per la meva part vaig pensant que Itàlia, al contrari d’Espanya (que va organitzar-se amb diverses comunitats autònomes, algunes de caràcter fictici, ja que no tenien cap mena de tradició històrica autònoma), està organitzada en Regions amb Règim d’Autonomia i Regions No Autònomes. Les regions amb autonomia són: Trentino-AltoAdige/ Tirol del Sud, Friül, Venècia Júlia, Sardenya, Sicília i Vall d’Aosta.
Nosaltres, seguim la nostra ruta, ara cap a ponent.
El camí va baixant per sobre de roca calcària que, en alguns trams, està prou gastada pel pas de l’aigua i cal anar en compte, ja que pot provocar una relliscada. Calculo que en aquest moment hem fet uns 4 km. En altres trams, la roca ha estat profundament excavada per les pluges.
Hem arribat a l’inici d’una pista que baixa per bosc que, segons el mapa, és conegut com a Selva de Mugon. Tal com veurem més avall, hi ha algunes plaques clavades a les roques que fan referència als cossos de sapadors que van obrir aquestes pistes per tal d’equipar amb material i canons les trinxeres. Estem a uns 2100m i haurem de baixar, en fortes ziga-zagues, fins a uns 1600. A la nostra dreta anem veient la vall de Ciampie, de parets molt verticals.
En només 2 km hem baixat el desnivell de quasi 500 metres i arribem al refugi, tipus hotelet com tants que hi ha per aquesta regió, de Villetta Maria. Està tancat, fem la foto i girem cap a la dreta per seguir la ruta marcada amb el número 605, que anirà pujant per la vall.
Pel camí anem trobant les capelles del via crucis que arriba fins a la capella, més gran, del Crist de Fedaa. Sovint els topònims recorden la llengua ladina. Un dels ministres de Cavour, Massimo d’Azeglio, va manifestar, després de la unificació el segle XIX, que ja que s’havia creat Itàlia, calia llavors crear “italians”. Així que es va posar en marxa un pla cultural, administratiu i educatiu, on l’única llengua que es considerava “bona” era la que es parlava a la Toscana (un dialecte florentí) i que suposava només el 3% de la població. Especialment amb l’expansió de la televisió, a partir de 1960, es va universalitzar aquell “italià” i van anar reduint-se les altres llengües culturals del territori. Moltes d’aquestes llengües, però, han sobreviscut, tot i que incorrectament denominades dialectes.
Un revolt ens permet pujar a tocar el mur de l’embassament, caldrà girar a l’esquerra per pujar fins a la porta del refugi Marmolada, però abans deixen a la dreta una construcció gran que sembla abandonada. Es tracta de l’edifici que va ser construït el 1950, a iniciativa d’Antonio Rostagni de Pàdova i és una curiositat que cal saber. L’edifici és un laboratori per a l’estudi dels raigs còsmics i l’objectiu era analitzar la quantitat d’energia elèctrica que se’n podria obtenir. L’edifici permetia donar cabuda a un gran electroimant per separar la càrrega de l’antimatèria. Però el laboratori només va estar actiu fins al 1955. Hi van treballar científics de diversos països del món i fins i tot els premis Nobel Fermi, Blackett i Powell.
Hem arribat una mica cansats al refugi de la Marmolada, passem per la carretereta que va per sobre del mur de l’embassament i acabem al museu. Al restaurant del davant, dinem i després fem la visita, mentre ja plou força. Ens hem salvat pels pèls d’acabar xops.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5357699