(Itàlia) Ruta el 27/09/2013; 16,16 km; +776 -776; 6 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Muncion, La Regolina, Pian Pecei, Refugi Gardecia, Ref Vajolet, Muncion. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1861 es va acabar el procés de creació d’Itàlia, un llarg procés durant el qual es van unificar els diversos estats, alguns dels quals estaven vinculats a dinasties que no eren italianes, com els Borbó i els Habsburg, per tant com a “estat” Itàlia és força recent. A La península Ibérica el primer rei en ser designat com a “rei d’Espanya” va ser el segle XVI (fa 4 segles) i va ser Carles I, conegut com a Carlos V d’Alemanya i primer d’Espanya, molt criticat des del principi perquè va repartir càrrecs i prebendes entre els flamencs que l’acompanyaven quan va arribar de Flandes. Espanya era, però, un país organitzat en diverses sobiranies que compartien el mateix rei.
Hem començat l’excursió al poblet de Muncion. El remuntador des de Vigo di Fassa cap a Ciampedie, que permet l’accés a Catinaccio i Gardeccia, ja no funcionava. Per tant tocava anar per carretera però a partir de Muncion (Monzoni) estàprohibit circular més amunt, tot i que hi ha un restaurant mig quilòmetre més enllà. Amb això l’excursió es transformava en més llarga i amb més denivell, però no menys interessant i amb vistes esplèndides. Tenim al davant la magnífica vall que s’endevina entre la serra del Larsech, a la dreta i la de la Zigolade, a l’esquerra.
El Larsech, amb les seves agulles, ens miren passar. Estem en un dels grups dels Dolomites. Les valls del Dolomites comprenen un sistema de carenes de muntanya dels Alps, al nord d’Itàlia, on es poden trobar 18 cims per sobre dels 3.000 metres d’altitud. Tot un territori de bellesa extraordinària, amb parets verticals, penya-segats i una gran quantitat de valls estretes i profundes. La diversitat de paisatge conforma un dels indrets més interessants, geològicament parlant, del món. El nom prové de la pedra “dolomítica”, que rep aquest nom del geòleg francès Dolomieu, que va identificar la seva composició el segle XVIII. Es tracta d’una roca sedimentària composta bàsicament de dolomita (carbonat de calci i magnesi).
Seguim la carretera, estreta i sense trànsit (perquè hi està prohibit), per passar pel costat del restaurant La Regolina. Cal afegir que als Alps Dolomítics, la dolomita es troba en capes espesses de centenars de metres i, en aquest cas, forma uns massissos sencers. Es pot formar pel calcites prèviament no cimentades en aigües poc profundes, o bé per la sedimentació de les closques d’organismes marins, per això és també un dels exemples més notable de sistemes de plataformes carbonatades del Mesozoic.
Per aquest territori, sovint s’hi produeixen processos dinàmics com esllavissades, inundacions i allaus, per tant, caminar o esquiar pels Dolomites exigeix fer-ho pels indrets controlats i amb precaució. Ara, però, a l’estiu, el pas és senzill, excepte pels riscos derivats de les rutes senyalitzades com a difícils en els mapes (indicades en un seguit de punts o de creus) o bé en el cas de les vies ferrades, on cal anar amb l’equip corresponent i l’experiència imprescindible. A la nostra dreta, al vessant nord de la vall de Vajolet s’aixeca vertical el Gran Cront, de 2.779m. Nosaltres estem caminant sobre els 1700 metres i aviat, a uns 2 km des de l’inici, haurem de girar a l’esquerra.
La ruta segueix una pista de terra que puja molt dreta i cal fer-la amb calma. Després s’arriba a l’espai ample per on pugen instal·lacions de les pistes d’esquí. Ho seguim cap a la dreta. Sempre hi anem trobant senyals indicadors i rètols que expliquen les rutes i camins. El camí ha seguit pujant, però més suau mentre anem direcció oest fins que arribem a una cruïlla de pistes i camins, el Pian Pecei, on també hi ha uns remuntadors. Com a teló de fons, les agulles (a l’esquerra, de Le Albe (“Les Blanques”), la Pale Rabiouse i altres, tot formant Le Zigolade. Més lluny, cap a l dreta de la nostra vista, es comença a veure la cresta de Rosengarten / Catinaccio.
Arribem a la zona formada pel refugis Catinaccio, Gardecia i Stella Alpina. Avui el primer està tancat i es veu molt vell, potser ja no l’obren mai. La cubeta glacial que forma aquest punt final (o inicial) de la vall és espectacular. A l’esquerra el Catinaccio, amb el Rosebgarten. A la dreta, la punta rocosa del Larsech. L’origen del nom Catinaccio, prové de la llengua ladina “Ciadenac”, idioma que encara es parla dins de la vall de Fassa.
Deixem a l’esquerra el refugi Catinaccio i seguim endavant.
I una mica més enllà passem pel costat dels refugis Gardecia i Stella Alpina, els dos oberts i que ens serviran, juntament amb un restaurant, per menjar alguna cosa més tard. Lluny veiem les parets magnífiques del Rosengarten que està considerat un dels cims més bonics del massís del Catinaccio i el seu significat, en alemany, és “Jardí de roses”. Ara bé, l’origen d’aquest nom cal atribuir-lo no a les flors esmentades, sinó a les tonalitats rosades de les seves parets, pel vessant occidental, a mida que el sol es va ponent. Nosaltres el que veiem és la cara est de la muntanya. L’accés a l’altre vessant es fa pel Pas de Costalunga o per Nova Levante.
Anem endinsant-nos i pujant i pujant per aquest món petrificat. La vall de Vajolet que tallada al mig per aquestes roques que semblen fer un pont entre el Catinaccio i el Larsech. És la Porte Neigre i dalt del tot veiem, com un miratge, el refugi Preuss, a 2.248m.
Quan som dalt del tot, ja una mica cansats, perquè en aquesta excursió les pujades són dretes, puc fer aquest foto des de la porta del refugi Preuss cap al refugi Vajolet i admirant al darrera la Torre de Vaoilet i la zona del Catinaccio d’Antermoia. El refugi Preuss va ser construït l’any 1920 per iniciativa del famós alpinista Tita Piaz, conegut com el Diable dels Dolomites per les seves ascensions i va morir el 1948 per una caiguda banal en bicicleta. El nom del refugi es deu a l’alpinista austríac Paul Preuss, que nascut el 1886, va morir l’octubre de 1913 en caure de la punta nord del Mandkogel.
Abans de començar a baixar, la vista de la vall per on hem pujat és molt oberta. A la dreta podem veure tota la serra del Catinaccio, on destaquen els passos del Coronele i el de la Zigolade.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5357615