(Val d’Ossau) Ruta el 30/08/2019; 10 km; +400 -400; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Artouste, train d’Artouste, refugi Arremoulit, Llacs Arremoulit. Participants: Rosa Maria, Dolors del Carme, Joan B, Joan E i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Es situa en l’any 1886 l’origen del refugi d’Arremoulit, considerat el primer del Pirineu.
F102 Aquesta sortida d’avui comença al poble de Fabregès. Molta gent la fa amb objectiu turístic i és molt interesant. Primer caldrà pujar amb un telecabina i després amb el tren d’Artouste i en una mica més d’una hora ens desplaçarem fins a l’estació final. Allà començarem a caminar.
Amb el telecabina es puja un desnivell de 650 metres. L’estació inicial del tren està doncs a 1910 metres. Des de dalt tenim una magnífica vista del Midi d’Ossau i del llac de Fabregès a sota nostra. Considereu que hi ha diverses tarifes (confonen una mica). Amb hores de sortida i amb hora de tornada. La més cara és la que permet pujar fins a l’Arremoulit (32€ per persona). Et diuen l’última hora del tren que baixa, però si es baixa abans (i hi ha lloc al tren que surt cada 30’) es pot tornar en qualsevol altre.
Pugem al tren i comença la ruta d’una mica més d’una hora per fer els quasi 9 quilòmetres que ens han de portar a l’estació superior, prop del llac d’Artouste. Aquest trenet es va instal·lar el 1924 per construir el dic del llac d’Artouste. Servia per transportar materials i personal.
Es tracta d’un bonic trajecte des d’on es va admirant la vall que queda a l’esquerra de la direcció del petit tren. La formació rocosa és evidentment volcànica. Alguns dels cims són La Galbe (2519m), Pic d’Estibère (2738m), Pic Sarroa (2759m) i Pic Milhas (2743m).
Arribem a l’estació superior del tren. Estem a 1930 metres, només uns 20 metres més que el punt inicial. Venia parlant de la confusió que sovint tenim, a Espanya, sobre la qüestió de la nacionalitat. Tal com explica el catedràtic Josep Domingo Ferrer, a l’Edat Mitjana, a la Península hi havia diversos regnes cristians i musulmans. Entre 1580 i 1640, la Corona d’Aragó, la Corona de Castella i la Corona de Portugal van compartir els mateixos reis (Felip II, Felip III i Felip IV), però la Península no era una entitat política unificada (sinó un conjunt d’estats, regnes o nacions). A partir del Decret de Nova Planta de Felipe V, sorgeix l’estat espanyol actual; malgrat no englobar tota la Península, s’autoanomena Espanya.
Uns esglaons excavats a la roca faciliten la pujada fins a l’embasament del llac d’Artouste, uns metres més amunt. L’embassament, per la construcció del qual es va habilitar la línia del tren, es va acabar el 1932 i va servir per l’obtenció d’energia hidroelèctrica. Després del funcionament de la central, es va posar en marxa el desenvolupament del tren i els entorns amb finalitats turístiques, incloent una estació d’esquí.
Als peus de l’embassament del llac d’Artouste, uns rètols permeten identificar la ruta que va girant pel costat oest del llac. És la ruta que farem a peu en uns 8 quilòmetres i amb un desnivell de 390 metres.
Per cloure la perspectiva històrica, en Josep Domingo afegeix que la història mostra, doncs, que Espanya, i més tard l’estat espanyol, són invencions primer de la Corona castellana i després de la nació castellana per ensenyorir-se de tota la península Ibèrica. Llevat del contratemps de Portugal, se n’han sortit. En tot cas, Espanya no és ni una nació ni una nació de nacions: malgrat la confusió intencionada de les 17 autonomies; Espanya és un estat compost de quatre nacions (castellana, catalana, basca i galaico-portuguesa) que no es reconeix a ell mateix com a plurinacional. La nació castellana hi exerceix un paper dominant, que arriba fins al supremacisme: l’article 3 de la Constitució espanyola (CE) diu que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, tot i que reconeix que a l’Estat hi ha altres llengües, sense ni tan sols anomenar-les.
El llac d’Artouste ens va quedant a l’esquerra. El sender, clar i evident, planeja molta estona.
Com cada dia en aquest viatge, la ruta puja amb suavitat fins que, de cop, s’enfila molt més dret fent ziga-zagues. Avui això passa a partir de l’extrem sud del llac d’Artouste. Una curta aturada per beure una mica d’aigua i respirar ens permet observar el llac a sota.
Seguim amunt i aviat s’obra el circ d’Arremoulit, amb el coll de Palas, destacat, a l’esquerra, el Pic de Palas (2589m) i el Pic d’Arremoulit (2624m) a la dreta. Al centre ja es pot veure el petit refugi d’alta muntanya d’Arremoulit.
Cal encara caminar una mica més per aquest entorn mineral i bonic per arribar al refugi. Aquest refugi té molta història ja que va ser el primer en la cara nord del Pirineu. Va ser el 1886 quan es va inaugurar l’aixopluc del que, amb els anys. seria el refugi d’Arremoulit. Accessible des de Respumoso i des del Circ de Gavarnie, va esdevenir un bon punt per escalades i travessies. La majoria dels refugis es van començar a finals del segle XIX (tal com s’explica en un article al blog de Desnivel) per cobrir la necessitat dels alpinistes que volien nous reptes personals i estaven varis dies a la muntanya.
Unes taules al davant, permeten una estada agradable de cara al llac gran d’Arremoulit. Els clubs de muntanya van començar a funcionar. El primer va ser el Club Alpí de Londres, constituït el 1857. A Gavarnie es va fundar la Societé Ramond a continuació i seguidament a la península Ibèrica va néixer el Centre Excursionista de Catalunya (el 1876). Gràcies a tota aquesta activitat es va iniciar la construcció de refugis i albergs de muntanya als Pirineus.
Les muntanyes i les roques es reprodueixen damunt del llac. Com sempre aquesta és una de les imatges més buscades en aquests indrets.
El petit grup ens fem una fotografia com a record del moment. Ens preguntem quins idiomes es parlen a França. Ho he buscat: a més de l’oficial, es parlen les llengües d’antigues nacions, països o territoris. A l’oest, el gascó; al sud-oest, el basc; al sud, l’occità, el català i el provençal; el cors a l’illa de Còrsega; al nord-est l’alsacià i a Dunkerque l’holandès.
Després d’una estona cal anar baixant per tornar a agafar el tren a l’estació superior. La baixada però, avui, ens ofereix una petita tempesta amb calamarsada afegida. Jo arribo ben mullat, tot i la capelina, a l’estació del trenet.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://www.wikiloc.com/hiking-trails/llac-arouste-refugi-arremoulit-02-40948334