(P.N. Ecrins, Meije Pelvoux) Ruta juliol de 2016; 11 km; +770 -770; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Pré Madame Carle, Torrent Glacier Negre, Torrent Glacier Blanc, Refugi Tuckett, Refugi Glacier Blanc. Participants: Anna, Vinyet i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: moderat. (Nota: hi ha una zona de cables de fàcil pas).
 |
 |
FA ANYS: Els segles XI i XII el Delfinat tenia fortes arrels de vinculació amb el Principat de Catalunya.
Hem dormit al càmping de Vallouise i aviat al matí, amb el cotxe, hem arribat als aparcaments de Pré Madame Carle.
Al costat del restaurant i alberg hi ha un centre d’informació, tancat aquesta hora del matí. Uns pals indiquen les diverses rutes que surten des d’aquest punt.
Seguim el camí ample i pla que va en direcció nord-oest fins a una passera que permet superar el riu d’aigua que baixa de la glacera Noire. Des de la Barra dels Ecrins hi ha dos grans glaceres: la Noire i el glacier Blanc.
La Barra dels Ecrins es veu al fons. La Barra és un cim dels Alps del Delfinat que té la categoria de ser el quatremil més occidental i més meridional dels Alps, amb 4102 metres d’altura. Forma part del massís dels Ecrins i del territori del municipi de Pelvoux. El primer ascens a la Barra dels Ecrins es va aconseguir el 25 de juny de 1864 per Edward Whymper, A. Moore i H. Walker, amb els guies Croz i Almer.
Hem anat pujant, per les llaçades que fa el sender evident. A l’esquerra es veu la gran glacera Noire. De fet s’endevina, ja que tot el gel està cobert per una capa de sorra i grava de morrena glacial. De fet el gel, blanc, no es pot veure ja que queda per sota de la capa esmentada. D’aquí li ve el que s’anomeni glacera Negra.
Hem arribat al punt que separa les rutes que van al Glacier Noire (esquerra) i al refugi del Glacier Blanc (dreta), que és la que seguirem. Les llaçades seguiran amunt.
El Delfinat va ser una nació feudal on s’hi parlava majoritàriament l’occità i, si no vaig errat, encara hi ha una part de la població que el parla. Va ser governat per tres dinasties. La primera, d’Albon, pertanyia a Guigó II, marit d’Agnès que era filla de Ramon Berenguer I, comte de Barcelona. I és que bona part del territori del que avui és provençal havia mantingut forts lligams amb el Principat de Catalunya.
Potser cal afegir que quan França va crear les regions administratives franceses, el Delfinat va ser dividit entre la província de Provença/Costa Blava i Roine/Alps. Un sistema de divisió típic dels estats moderns que intenten desnaturalitzar les cultures i història original.
Cal girar-se un moment i mirar cap a la vall, que cada cop queda més llunyana. És la vall del Torrent de Saint Pierre i segueix cap el sud regant les terres de Vallouise i Pelvoux fins que s’uneix al riu Durance. Hem caminat ja uns 2,5 quilòmetres i hem guanyat uns 300 metres de desnivell.
Un parell de llaçades més amunt, una marmota sembla esperar els excursionistes. No té por i agraeix que l’Anna li posi la mà per llepar la suor i la sal que ofereix la pell.
El comte Ramon Berenguer I de Catalunya, al qual m’he referit abans, va governar entre 1035 i 1076 i va ser qui va fer la primera compilació del famós codi de legislació catalana: els Usatges de Catalunya. Aquells mateixos anys, a la península hi havia altres regnes: Aragó, Navarra, Lleó (que incloïa Galícia) i Castella, tots independents. De fet, com sabem, Catalunya va ser independent fins el segle XVIII, quan pel Decret de Nova Planta de Felipe V, es van derogar les constitucions i institucions catalanes, originades, com hem vist, el segle XI.
Seguim amunt. El terreny es torna més mineral. Al fons veiem una de les agulles que formen aquest massís dels Ecrins: és la Punta Cezanne. Això vol dir que el refugi al qual anem està a sota d’aquell punt que ara veiem.
Seguim amunt. A partir d’aquest punt hi ha algun punt on, per facilitar l’ascens, s’han col·locat cables clavats a la roca. No es tracta de passos de cap dificultat especial i els cables estan pensats més per èpoques amb neu o gel. Tot i així els aprofitem per pujar.
Arribem al costat de l’antic refugi Tuckett que, avui, és més aviat un museu. Està en molt bon estat i des de la porta es veu l’interior, amb uns cartells que expliquen la seva història. Va ser construït el 1886 i s’ha restaurat fa uns 100 anys. Està dedicat a Francis Fox Tuckett (1834-1913), alpinista anglès, pioner i explorador que va pujar 269 cims i va creuar 687 ports de muntanya. Va explorar els Alps del Delfinat i va ser el primer en creuar el Coll dels Écrins i el Coll del Glacier Blanc amb els guies Croz, Perren i Peyrotte. També va fer un intent de cim a la Barra dels Ecrins, sense aconseguir-ho.
Abans de pujar fins al refugi on anem, ja podem veure l’extrem sud de ruptura del Glacier Blanc.
Arribem al refugi del Glacier Blanc, situat a 2542m, on ens hi estarem una bona estona esmorzant, bevent una mica i gaudint d’un paisatge extraordinari.
La vista que tenim del sud, amb les agulles del massís del Pelvoux, és magnífica i hem d’agrair que just ara surt una mica el sol, en aquest dia que ha estat del tot tapat.
La baixada la fem pel mateix camí d’ascens.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=14006855