(Rosselló) Ruta el mes d’octubre de 2015; 7 km; +330 -330; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Banyuls de la Marenda, Cap de l’Abella, Cap de Rederís, Punta d’en cames, Platja de Perafita de Cervera. (El pas barrat no ens permet arribar fins a Cervera de Marenda: ens quedem 3,5 km abans). Participants: Josep i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
|
FA ANYS: Banyuls figura documentat el 981 en una acta de concessió del rei Lotari al comte d’Empúries i Rosselló. Eren els anys de consolidació del Principat de Catalunya.
Comencem a caminar a Banyuls de la Marenda (Banyuls-sur-Mer, en francès), on hem dormit aquesta nit. Aquest terme municipal, que ja consta documentat el 981, limita al sud amb l’Alt Empordà i comprèn part de l’Albera, amb els pics de Sallfort i Taravaus, amb el coll de Banyuls. La Vall de Banyuls, al sud de la població, és drenada per la riera de Banyuls, també coneguda com de la Vallòria.
A la façana de l’ajuntament hi ha unes rajoles que indiquen la ruta del GR.10 des de Banyuls fins a Hendaia, que ve a ser el sender de llarg recorregut entre la costa mediterrània i la cantàbrica, pels Pirineus. Aquest GR ve a ser el germà del nord del nostre transpirinenc GR.11.
Des del davant de l’oficina d’informació i turisme tenim aquesta vista de la platja. A l’oficina ens han informat que el Sender Litoral, el que volem seguir fins a Cervera (Cerbère, en francès), està tallat per obres a partir de la Punta de Perafita. L’alternativa seran 3,5 quilòmetres de carretera o bé, esperar el bus que des del davant de la residència de Talasoteràpia ens tornarà a Banyuls.
Des del port tenim una de les vistes finals mentre anem baixant cap el sud. Banyuls formava part del comtat del Rosselló, que era un dels comtats de la Marca Hispànica, que amb els segles va anar formant el territori català. Sembla ser que amb el suport de la noblesa local, l’any 1173, Alfons I (sobirà de Catalunya i rei d’Aragó) va convocar una assemblea a Perpinyà i es van establir uns estatuts de pau i treva, que van pacificar les relacions entre l’aristocràcia. L’any 1209 i davant l’amenaça de la croada contra els càtars al Llenguadoc per part de la noblesa francesa, el rei Pere I va cedir en feu, al seu oncle Sanç, comte de Cerdanya, el comtat del Rosselló, junt amb el Conflent i el Vallespir.
La ruta del sender Litoral està indicada amb senyals grocs, pals amb indicadors i també amb rètols informatius. És fàcil de seguir i sempre va molt a prop de la costa. El Sender Litoral camina pel davant de la Reserva Natural Marina que s’estén 6,5 km des del port de Banyuls fins al Cap de Perafita, proper a Cervera. Va ser creada el febrer de 1974 i des del 1977 ha estat gestionada pel Consell General dels Pirineus Orientals. Cobreix 650 hectàrees de mar i pretén la protecció de les espècies i dels hàbitats. El medi natural protegit compta amb 1200 espècies d’animals i unes 500 de vegetals.
Lluny encara veiem el Cap Béar amb el seu far, per on vam passar ahir. Afegint una mica més d’història, si anem al 1261, tenim que Jaume I va decidir que els comtats del Rosselló i la Cerdanya passessin a formar part del Regne de Mallorca, que corresponia al seu fill Jaume. Va ser el 1276 quan es va materialitzar la decisió i Perpinyà es va convertir en la segona capital del regne mallorquí.
Aquell 1276, Aragó, Catalunya, Mallorca i València, eren territoris (nacions?) independents, regides pels seus sistemes pròpies i amb les seves constitucions. A Navarra, la sobirana era Juana I; a Castella i Lleó ho era Alfonso X, el Sabio, després de la tercera unió dels dos diferents regnes produïda l’any 1230. Des de feia ja un segle es mantenien els comtats catalans del nord lliures de la pressió dels sarraïns. (El mapa l’he obtingut de l’interessant article de Vicente Moreno Cullell a blogs.sapiens.cat).
Arribem a una punta on un rètol explica que estem al davant de l’extrem dels “Trois Moines” (els Tres Monjos). Tota la costa ha patit moltes tales de boscos i presenta una successió de caps i penya-segats que formen un paisatge pintoresc i particular amb desnivells de entre 30 i 100 metres.
A la dreta, de tant en tant, trobem vinyes, que ja es van vestint de tardor. Segons els rètols informatius, les vinyes de la costa compten amb més de 2000 hectàrees conreades que s’entenen entre els municipis de Cotlliure i Cervera de la Marenda. Les vinyes s’escalonen per vessants abruptes, amb més de 6000 quilòmetres de murets d’esquist. Es considera que, implantades pels grecs i els romans, són de les vinyes més antigues del món. Els canals que sovint es veuen van ser implantats pels templers el segle XII; un sistema pensat per evitar l‘erosió. Els terrenys són pobres i àcids, però això dóna també unes característiques concretes a vi que s’obté.
El sender puja i baixa, com ahir. La costa és abrupta i com que seguim la línia costera toca pujar i baixar tots els torrents. Ahir vam fer quasi 800 metres acumulats, tant de pujada com de baixada, però avui no en farem tants. Cal esmentar que tot aquest territori va formar part, des del segle IX-X a Catalunya per vincles de titularitat jurídica o de fidelitat. Aquesta situació, amb variacions com la vinculació al Principat de Catalunya o al Regne de Mallorca, es va mantenir fins el 1659, data en que es va signar el Tractat dels Pirineus. L’any 1659, a Espanya, hi havia fonamentalment dues grans sobiranies: Castella d’una banda i la mal anomenada Corona d’Aragó (la federació formada per Catalunya, Aragó, València i Mallorca). El rei Felipe era IV de Castella i III d’Aragó, el que li suposava la sobirania de Catalunya. Però els règims de funcionament, de control d’impostos, de nomes legals... es a dir, el sistema de les constitucions era independent entre els quatre estats que formaven la confederació i al mateix temps diferents dels que imperaven a Castella, on els reis havien imposat un sistema absolutista (podríem dir que totalitari o dictatorial). Això provocava sovint tensions del rei amb les Corts d’Aragó i també les catalanes.
Cal comprendre que Castella i la dita Corona d’Aragó compartien rei, però no formaven una unitat.
Cal observar la formació de les roques. En aquest cas són el resultat de la compressió produïda en la formació dels Pirineus, tal com també es pot veure al Cap de Creus. El cas és que Felipe IV va negociar el Tractat sense consultar les Corts Catalanes, ni les comarques del nord afectades. Realment ho va amagar, ja que no ho va notificar oficialment fins a les Corts de Catalunya del 1702. Les comarques nord-catalanes van conspirar durant anys per tornar a unir-se a Catalunya i les autoritats del Principat també es van resistir a acceptar la partició, que no es va poder fer efectiva fins el 1720.
Avui el mar és més tranquil i té el blau magnífic i no pas el color blanc esverat que presentava ahir amb la forta tramuntana.
Arribem a la cala Tallalauca, silenciosa i relaxant que ens ofereix un espai de temps per menjar una peça de fruita i descansar una mica.
Hem tornat a pujar i passem pel costat de més vinyes, en aquest cas de la zona de La Tancada. Aquest és el principal conreu del territori, la vinya. Les seves més de 1200 hectàrees estan dedicades de forma gairebé exclusiva a la producció de vi dolç (vi de Banyuls). Les vinyes, però, arribem a un total de quasi 3000 hectàrees si compten les que hi ha fins a Cotlliure.
Hem anat seguint el sender fins que ja veiem lluny el gran edifici de la residència de talasoteràpia. El braç de roca que s’endinsa al mar és la Punta de Perafita. La platja em fa pensar que el segle XIX la pesca es practicava amb barques de vela. El motor no es va començar a adoptar fins el primer terç del segle XX i això va permetre canviar les tècniques d’explotació per part dels pescadors. Actualment, en aquesta zona, la pesca recreativa està permesa, fora de l’àrea de protecció, però regulada i cal una autorització d’Afers Marítims de Portvendres.
Passem pel costat d’un mirador. Aquest mar i la Reserva de Protecció té dues espècies de les quals tenir molta cura: l’anfós fosc i la posidònia. L’anfós fosc és una espècia emblemàtic de la mediterrània. Es tracta d’un peix que viu als fons rocosos i té la particularitat de canviar de sexe al llarg de la seva vida. Comença sent femella fins que als 10 anys es converteix en mascle, podent viure fins als 50 anys i pot arribar fins a 1,5 metres i pesar uns 65 kg.
Les praderies de posidònia, una espècie endèmica de la mediterrània, és una planta marina que juga un paper cabdal pel fet de produir oxigen en gran quantitat: un m3 de praderia produeix 14 litres de O2 cada dia. Molt vulnerables, estan protegides a nivell europeu.
Hi ha una baixada dreta però còmode amb ziga-zagues cap a la platja de Perafita. Roques vermelles els marquen el pas. La historiografia interessada de França i Espanya sovint han intentat fer veure que els Pirineus han estat tota la vida una frontera natural. Això no és veritat. Pels catalans, els Pirineus eren una muntanya més, com ho pot ser el Montseny i de fet encara avui es considera, per exemple, el Canigó com una muntanya d’arrel totalment catalana (encara que estigui dins del territori francès, avui en dia).
Ja som a la platja de Perafita i ara només toca pujar fins a la residència que veiem a sobre nostre. Ja que he parlat del Canigó, em sembla interessant afegir que el 13 de juliol de 2012 el Ministète d’Écologie, de Développement durable et de l’Énergie, va canviar oficial el nom de “Canigou” al de “Canigó” argüint el seu caràcter de “montagne sacrée du pays catalan”.
El pal dels autobusos és el punt on esperarem una hora fins que arribi el que ens ha de portar fins a Banyuls un altre cop. Mentre, aprofitem per menjar i després descansar una mica.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11190230