(Alta Cerdanya/ Languedoc-Rousillon) Ruta el 15/09/2014; 13 km; +640 -600; 5 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Porta, Porté Puimorens, Coll de Pimorent, Hospitalet d’Andorra. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA DUES SETMANES: No fa gaire, vaig veure un documental pel canal 2 de TVE on parlaven de la panínsula Ibèrica cap el segle XIV i XV i deien que “Els Pirineus era la barrera que separava Espanya de la resta d’Europa”. Fals. Una manera de manipular el conceixament de la gent. Ni existia Espanya el segle XIV (el que hi havia eren diversos regnes indpendents), ni els Pirineus eren cap barrera, ja que realment no eren una altra cosa que unes muntanyes dins del territori d’influència del Principat de Catalunya.
Estem al costat de Porta. Aquí comencem aquesta etapa nostra. La vila de Porta està situada a l’altiplà de la Cerdanya, dins de la Vall del Carol, riu i territori que pertany actualment al cantó de Sallagosa, al departament francès dels Pirineus Orientals i a la regió de Llenguadoc Rosselló (Languedoc Rousillon, en francès). Segons diu la web de l’ajuntament, gràcies a la seva història, sota la corona catalana, estant tota la vall de domini reial i sent un punt de trobada entre les cultures catalana i occitana la vila disposa d’un patrimoni cultural i històric ric i variat. Va estar fortificada, probablement amb l’ampliació d’antics elements de defensa i control, pel rei de Mallorca, a qui pertanyia el territori en el segle XIV.
Al davant d’on ens deixa l’autocar passem per un pontet, per sobre del qual va la via del tren, i seguim caminant per l’altra banda, per una pista asfaltada antiga. A l’altre costat passa el riu Carol, de nord a sud, (variació francesa del nom original català “Querol”) té un origen etimològic en l’arrel indoeuropea “kar”, que voldria dir “pedra o roca”. Hi ha molts topònims a Catalunya que provenen de “kar”. El riu també es conegut com Aravó. Se sap que el segle IX (segons ha documentat Abadal) era conegut com Araone, el que afavoreix l’etimologia proposada per Coromines que provindria del basc “ara-egune”, amb el significat de “indret de la plana”.
Ens Aturem una estona a menjar una mica. Avi ens hem llevat molt aviat. La via del tren correspon al que es va construir el 1912 per la Compagnie des Chemins de Fer du Midi i que es va posar en servei a partir del 1925 des de Porté fins a Puigcerdà.
Uns 25’ després anem deixant la vila de Porté-Puymorens a la nostra dreta, a baix a la vall. El camí va pujant, pedregós i herbat, amunt. A l’edat mitjana el seu nom era Portea. Es tracta d’una vila situada a 1600 metres d’altitud. La ciutat va rebre el nom de Portée l’any 1860 quan la van dividir de Porta, la qual al mateix temps va ser dividida de La Tor de Querol (Latour de Carol, en francès), l’any 1837. El nom en català és Porta i Pimorent. En aquells anys, el territori ja feia temps que formava part de França, un cop el monarca espanyol havia decidit cedir les terres de la Catalunya Nord al rei francès a canvi de seguir disposant de part del territori de Flandes.
Un dels elements culturals és la coneguda com Torre Cerdana que, actualment, és el que queda de la fortificació del segle XI que havia estat bastida per defensar l’entrada a la vall. L’any 1308 va ser adquirida pel rei de Mallorca, Jaume II, el qual va fer completar la fortificació.
Després comencem a veure alguns dels remuntadors i les pistes de l’estació d’esquí d’hivern. Les anem travessant sempre en direcció nord. Més endavant passem alguns torrentets que aniran a omplir el riu Carol, que passa a tocar del poble de Porté-Puymorens. Actualment la ciutat és famosa precisament per les seves instal·lacions d’esquí. Un entorn esquiable d’uns 50km en unes 30 pistes tots orientades a nord i a nord-oest, el que garanteix molta neu.
Passem la carretera N-320 veient ja dalt del tot el coll de Puymorens. Encara traspassarem dos cops més la mateixa carretera, que va fent llaçades. El coll de Puimorent és un dels importants als Pirineus. Està situat a 1920 metres d’altitud i permet la circulació entre la vall del riu Querol, la del riu Arieja i El Pas de la Casa a Andorra. Fa vint anys, el 1994 es va inaugurar el túnel de Pimorent, que ha facilitat les comunicacions a l’alta Cerdanya i de pas en l’eix Barcelona a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse, en francès).
Des del coll seguim cap a nord per trobar a la dreta un camí que se’n va a l’est. Si el seguíssim aniríem al llac de Llanós, als peus del Carlit per la seva cara oest, extremament pedregosa i fatigosa de pujar. Uns 5’ més enllà ja fa 6 km que caminem i passem un riuet que porta les aigües d’aquest vessants al riu Ariège, més a ponent. I trobem un pal que ens diu que hem de seguir per la pista de l’esquerra.
Els vessants que tenim a la dreta són els del pic Mercader, que anem girant i tenim vistes, a l’oest, del Pas de la casa i per tant de les vistes de les muntanyes d’Andorra (Canillo i Encamp).
La pista arriba a una cruïlla i un pal indicador. De cara segueix fent llaçades cap el Pic Mercader. A l’esquerra, en descens, cap a l’Hospitalet. Deixem doncs el punt més alt de la nostra excursió i seguim avall.
Més avall, arribem a un punt on dos papers plastificats, ben posats, donen dues informacions. Un diu que el camí del GR.107 recte (a la dreta) està tallat per una pedrera amb risc d’explosions i per tant de pas prohibit. L’altre indica que per anar a l’Hospitalet s’ha d’anar cap a l’esquerra. Així ho fem per un camí que és evident que ha estat preparat i arreglat per passar-hi.
El camí és evident perquè no hi ha altra alternativa i va baixat per un pendent molt vertical, entre bosc, però el dibuix del camí, amb moltes llaçades, fa que sigui fàcil d’anar baixant.
La carretera es veu a baix, quasi a la nostra vertical. Fins que arribem a una pista travessera. Pel camí que baixem hi ha un senyal de GR. A la pista no n’hi ha cap. De cara, a més, baixa un sender, tallat i arreglat com que hem seguit per baixar. Seguim pel sender que tira avall.
Vint minuts després arribem a la confluència amb la carretera. Un altre senyal de paper plastificat diu que s’ha d’anar cap a l’esquerra per anar a l’Hospitalet “seguint la N-20”, just al costat mateix d’on hi ha aquesta informació i hi ha un piló de pedra dels que indiquen el quilometratge i el número de la carretera que diu: N-22. Així doncs ja no queda clar si és la N-20 o la N-22. Però seguim en la direcció que diu. Serà 1,5 km de carretera que s’ha de fer en compte, caminant per l’esquerra per veure venir el cotxes de cara.
En un fort revolt de la carretera, a l’altra banda s’hi veus un cartells indicadors. Des d’allà surt el camí que baixa i ens portarà fins al nostre destí. L’Hospitalet (també escrit L’Ospitalet, però en occità s’escriu L’Espitalet) forma ara part del departament francès de L’Ariège. Històricament estava dins del domini d’influència del comtat de Foix i concretament de la sub-comarca del Sabartés que havia estat de domini dels comtes de la Cerdanya fins el segle XIII.
Finalment arribem a Hospitalet Près l’Andorre, amb una gîte d’etape i un restaurant que serveixen plats combinats. Segons la Crònica de Vic, l’Hospitalet va ser fundada pel cavaller Bertran d’Enveig, del llinatge dels comtes de la Cerdanya. Es veu que es va veure sorprès, el 1003, per una terrible tempesta de neu, el cavaller va resar i prometre que si en sortia viu fundaria un hospital o una casa d’acolliment amb un oratori. Quan tot va passar, així ho va fer.
La Catalunya Nord està dividida d’acord amb 6 comarques històriques i diverses sub-comarques naturals. Actualment aquella divisió va desaparèixer d’acord amb la distribució administrativa de l’estat francès. Ara bé, cal saber (això és la història i convé no oblidar-la) que la divisió comarcal més acceptada es basa en el treball de Norbert Font i Sagué que es basa en la realitat històrica de la formació de les comarques i de la seva gent. D’aquell treball (el més valorat i reconegut fins avui en dia) va fer una representació tant de la Catalunya Nord, com del Principat de Catalunya i també el nord de la Franja de Ponent.
Una part d’aquell mapa, ara es pot veure en una edició del Consell General del departament francès.
Aquestes comarques van passar a dependre de l’estat francès en virtud del Tractat dels Pirineus, signat pel rei de Castella Felipe IV (també era Felipe III d’Aragó i per tant monarca del Principat de Catalunya). El respecte d’aquell monarca per la integritat territorial de Catalunya, era absolutament nul, però pocs governs espanyols ni politics mostren la seva indignació per aquell fet.
D’altra banda Louis XIV s’obligava a respectar els “Usatges de Barcelona” pel territori que rebia. La realitat és que va incomplir totalment aquella obligació. Posteriorment tampoc s’ha fet cap progrés per reparar aquell immoral incompliment. És evident que els monarques ni van ser persones escrupuloses ni ètiques, ni els governants que els han seguit tampoc. Cada 7 de novembre, es recorden aquests fets amb una manifestació a Perpinyà.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7796964