(Ecrins, Vall de la Clarée) Excursió organitzada el 31 juliol de 2014; total de 9 km; +636 -636; 4 hores. Amb el següent itinerari: Xalets de la Fontcouverte, La Chalanchette, refugi de Ricou, llac Laramon, llac Serpent. Tipus de sortida: travessa d’anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre el 1343 la Vall de la Clarée formava part del Delfinat, a la Península Ibérica, el sobirà de Catalunya i Aragó era Pere IV el Cerimoniós; a Castella i Lleó el rei era Alfonso XI i a Navarra, Juana II. Encara faltaven segles perquè aparegués el primer sobirà amb el títol de rei d’Espanya.
Comencem a caminar després d’aparcar als Xalets de la Fontcouverte, a la Vall de la Clarée. Hem estat al càmping l’Iscle de Rosier. El càmping és de gestió municipal,molt senzill però tranquil. Està al poble de Rosier, per on passa el riu La Clarée. Aquest riu, que dóna nom a la vall, prové de l’antic “Faci Clar” i és un afluent del més gran riu Durance. El riu Clarée s’origina prop del Mont Thabor, als coneguts com Alps Cotios, la carena dels Alps situada al sud-oest del gran massís. El nom dels Alps Cotios prové d’un sobirà de la regió del segle I abans de Crist, Marcus Julius Cottius. El pare Cottius es va oposar fermament als romans, però al final va fer les paus amb Juli Cèsar i el seu fill, Marcus Julius, va rebre el títol de sobirà de part de l’emperador Claudi.
Passem el pont per sobre del riu i uns metres més endavant ja veiem el cartell indicador de la ruta.
La pista puja en fort pendent, però còmode, sota l’ombra dels pins. Es tracta d’un sender perfectament clar i sense cap problema d’orientació. Estem, doncs, a la frontera entre els departaments francesos d’Hautes Alpes i Savoia i de la regió italiana del Piemont. A banda i banda de la nostra pujada tenim les muntanyes que tanquen la vall del riu. Al sud de la vall els cims arriben fins a 2800 metres, mentre que al nord, pel vessant on nosaltres pugem, les altures estan sobre els 2500.
Tota la vall, d’origen clarament glacial, compta amb diversos petits i discrets poblets, el més gran dels quals és Névache, que hem deixat a la nostra esquerra quan pujàvem per l’estreta carretera.
Hi ha informacions que diuen que el nom Névache prové de “neu” o “lloc nevat”. Alguns lingüistes afirmen que aquesta interpretació etimològica no té cap fonament. La primera referència és del 739 amb la denominació de “Annevasca”, on el sufix “-asca” es considera d’origen pre cèltic. Per tant es considera que l’origen estaria en el nom de persona “Annavo” i per tant vindria a ser “lloc, propietat d’Annavo”. Annavo, o Annavius, va ser un nom de persona galo-romana.
A l’esquerra veiem la Cresta de Queyrellin, a l’altra banda de la vall, que forma part de les serres orientals del massís del Mont Thabor. El Mont Thabor és un cim de 3178m i que recorda la mítica muntanya localitzada a la Baixa Galilea, sobre la vall de Jezrael, encara que aquell només té 575 metres d’altitud. Penso que l’home sempre ha considerat la importància de les muntanyes i per això els grecs volien que els seus déus visquessin al damunt d’una muntanya, l’Olimp (que ara recordo haver pujat, ja fa uns anys); fins i tot les muses també ho feien, encara que elles en una muntanya més baixeta: el Parnàs. El déu dels jueus i dels cristians escull, també, uns cims per manifestar-se com és el cas del Sinaí o del Tabor.
Deixo estar les meves elucubracions i segueixo amunt.
Tenim un magnífic panorama quan ens girem un cop hem passat les diverses cases del refugi de Ricou. Val a dir que l’any 1343, la vall on està Névache, així com Briançon, havien format un territori amb estatut especial, dins del Delfinat, amb el nom d’Escartons. Posteriorment, va quedar integrat al concepte d’estat resultant de la Revolució francesa. El Delfinat (Dauphiné) era un estat que estava sota la sobirania dels comtes d’Albon; Es va originar a partir d’una subdivisió del Sacre Imperi Romà (el Papat). El 1349 es va incorporar al regne de França, però va mantenir una certa autonomia del 1457 i fins al 1789, amb la Revolució. Però no ens hem d’enganyar. La majoria dels països d’Europa tenen unes fronteres que no són massa antigues. La Vall de Névache es va ampliar el 1947 després dels ajustaments de territori que van ser el resultat del final de la Segona Guerra Mundial.
Cap al fons de la vall s’endevinen les agulles de la Roche de Crepin. Les reflexions em porten a pensar en la Revolució francesa que va marcar un abans i un després a Europa, amb la caiguda de l’Antic Règim. Va començar amb l’autoproclamació del Tercer Estat el 1789 i finalment va acabar amb el cop d’estat de Napoleó Bonaparte l’any 1799. Tot i que cal entendre que el sistema polític francès va oscil·lar entre la república, l’imperi i el sistema monàrquic constitucional, no hi ha dubte que la revolució va enterrar definitivament l’absolutisme i va permetre un nou sistema en que la burgesia o les masses populars, en algunes oportunitats, estaven a l’eix del sistema. La Revolució va acabar amb el sistema monàrquic, absolutista i prepotent, així com amb el sistema de classes, amb una noblesa que no aportava res a la societat. També va començar el procés de separació entre Església i Estat.
Segueixo caminant amunt que ja falta poc, mentre recordo que les monarquies com Espanya i Gran Bretanya van declarar la guerra a França, perquè tenien el temor que l’efecte “revolució” s’estengués per Europa i els reis i nobles perdessin els seus privilegis.
Així arribem al llac Laramon, a 2359 metres. Encara vaig pensant en la història. Per aquest territori, frontera entre França i Itàlia, les dues grans guerres hi han passat ben fort, com es fa evident en veure restes de fortificacions. L’any 1914 (ara fa 100 anys) va esclatar la coneguda com a Gran Guerra i després com a Primera Guerra Mundial. El govern d’Eduardo Dato va declarar la neutralitat d’Espanya, tot i que el rei Alfonso XIII, segons diuen, va dir que es trobava envoltat de “cervells de gallina”.
Políticament, la Gran Guerra va enfrontar les dretes germanòfiles que veien en Alemanya la representació de l’autoritat i les esquerres que veien en França i Gran Bretanya la imatge de la llibertat i la raó. Manuel Suárez Cortina afirma que les principals veus germanòfiles d’Espanya eren el clergat, l’exèrcit, la cort, l’aristocràcia i l’alta burgesia. Els partidaris dels aliats, eren els republicans, els socialistes i els intel·lectuals. Es veu que a Catalunya es va formar un contingent de voluntaris que va combatre en les files de l’exèrcit francès.
Cal donar la volta i mirar l’espectacle de les muntanyes més enllà. Es veuen les puntes dels cims nevats dels Écrins, parc nacional des del 1973 amb 92.000 hectàrees. És un massís important amb 100 cims que tenen més de 3000 metres i el seu punt clau, la Barre des Écrins, de 4102 metres. Precisament, aquest mes de juny passat un alpinista, que va fer l’ascensió amb dos amics, tots de Barcelona, va relliscar a la neu durant la baixada i va xocar amb unes roques vint metres més avall. Els cossos de rescat del CRS de Grenoble el van rescatar ja mort.
Per sobre de les muntanyes s’enfilen els cims nevats i les glaceres. El parc nacional dels Écrins compta amb unes 40 glaceres. La pala nevada més evident ha de ser la glacera de la Barre des Écrins. El primer ascens al cim es va aconseguir el 25 de juny de 1864 i els escaladors van ser A. Moore, H. Walker i E. Wymper, amb els guies de muntanya Michel Croz i Christian Almer.
Encara cal pujar una mica més per arribar, a 2448 metres, al segon llac de la nostra excursió d’avui: el Serpent. Aquí toca gaudir del dia i de les vistes, menjar una mica, recuperar forces i després anar baixant per on hem pujat per tornar al punt d’inici de l’excursió.
Si vols el track per gps, clica: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7468169