(Alta Savoia) Ruta 1508 el 2/07/2023; 7 km; +150 -500; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Chamonix, telecabina Pla de l’Aiguille, balcó nord de Chamonix, Montenvers. Participants: Maria G, Rosa Maria, Dolors dC, Joan B, Joan E i Miquel. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Els primers en trepitjar Montenvers van ser, el 1741, el viatger anglès William Windham i el francès Pierre Martel.
Avui tenim el pla de pujar amb el telecabina fins a Plan de l’Aiguille, fer la travessa pel que en diuen el Balcó Nord, arribar a Montenvers i allà, amb el tren cremallera, baixar a Chamonix. Per aquesta raó estem al davant de l’estació del telecabina a Chamonix.
El cost del bitllet és de 32€ (telecabina i cremallera) i en pocs minuts ascendim des de 1035 fins a 2250 metres.
Al pla hi ha un refugi restaurant. Diguem, per entendre el país, que aquest territori és una cruïlla de cultures que no li ha impedit desenvolupar una identitat pròpia, marcada especialment per un esperit fervent d'independència. Encara avui, els savoians segueixen aferrant-se als símbols de la seva identitat, com la bandera que pren el dibuix del blasó dels ducs de Savoia: una creu blanca sobre fons vermell (‘lonelyplanet.es’).
Al costat mateix del refugi un pal indicador assenyala les diverses opcions. Nosaltres hem de seguir en direcció a Montenvers.
Iniciem la ruta en direcció nord-est, de manera que la vall de Chamonix ens queda a l’esquerra i les agulles i els cims a la dreta. La boira queda per sobre nostre però ens tapa les vistes. Sabem que els cims són les agulles de Lepiney (3429m), Blatière (3522m), Grepon (3442m)... i també hi ha els refugis de Requin i de L’Envers, els dos al davant de la Glacera de Tacul que va a la Mer de Glace, a vessant nord de la serra.
El refugi de Requin va ser inaugurat el 1926, fa quasi un segle, i el 1988 s’hi va instal·lar una escultura dedicada al Crist Redemptor en honor als Equips de Salvament de la vall i dels més de 50.000 rescats portats a terme des dels anys 50. A la web del refugi s’informa: “A l'estiu l'aprovisionament del refugi el fa a la nostra motxilla, així que si us queda una mica d'espai a la vostra, estarem encantats amb alguna fruita o verdura fresca”.
El camí que seguim és clar i evident, tot i que hi ha algunes desviacions que no marxen de la vall, però que poden despistar. Cal fixar-s’hi bé. Estem dins d’estat francès sí, però en el país de l’arpità, una llengua romànica que es fa servir en algunes parts de França, Itàlia i Suïssa. La seva zona de distribució autòctona és coneguda com Arpitània. La Unesco ha declarat l’arpità una llengua en perill d’extinció.
Europa té un pecat original: la bàrbara història de menyspreu a les llengües històriques d’algunes regions. Pecat que encara perdura i que sorprèn. És una vergonya que estats potents, com per exemple França, Espanya..., tinguin uns governs tan poc interessats en la protecció i promoció de les llengües minoritàries. Aquest és el nivell cultural d’Europa? Que no han signat allò dels Drets Humans? Doncs quin fàstic d’imperialistes amb seu idioma dominant!
Arpitània és una regió principalment lingüística i es refereix al conjunt de terres dels Alps on predominen les parles arpitanes o francoprovençals. Històricament existeix des del segle VII al IX i el seu límit estava a l’oest i al nord-oest per les terres de la parla de l’”oil”, precedent de l’actual francès i al sud per l'anomenada llengua d'oc, és a dir, l'idioma occità; al nord-est es va donar l'influx dels dialectes alamànics. Al mapa es pot veure l’àmbit d’influència. A França, són principalment les activitats associatives les que donen suport a la difusió d'aquesta llengua, no obstant això, l'ús diari de francoprovençal va ser, segons un estudi del 2009, del 2% dels habitants de les àrees rurals al Roine-Alps i insignificant a les àrees urbanes. El 2015, només dues comunitats, la regió del Roine-Alps i la regió autònoma de la Vall d'Aosta van signar una carta de cooperació per salvaguardar, promoure i promoure el francprovençal.
Entre les boires es comencen a obrir alguns clars, com aquest que deixa veure les puntes de les Aiguilles Rouges. Per concloure el temes de les llengües, potser he de dir que a Espanya, tot i que la Constitució reconeix les altres llengües, pel que fa a Catalunya els governs espanyols habitualment no fan res per promoure-les i sovint posen inconvenients.
Em ve a la memòria el que escriu J.N.Santaeulàlia a “Un viatge en tren” que explica una conversa, a Xina, amb un matrimoni català de l’Empordà. Li sorprèn que parlin en castellà entre ells. Li explica l’interlocutor que a primers del segle XX, un avi es va casar amb una noia basca i, a partir d’aquell moment, per deferència, la família va passar en bloc a parlar castellà. Conclou en Santaeulàlia: “Raríssim cas el de ‘l’homo catalanicus’, escriuran els antropòlegs del futur: Va extingir-se per bona educació”. Terrible, oi? Aquests dies ha informat la premsa que s’estan prohibint (avui! Juliol de 2023!!!!) revistes en català a alguns llocs de València; No en tenim prou amb la repressió dels governs espanyolistes que hi hem d’afegir una suposada “educació”?
Les boires no ens deixen veure les agulles que els envolten. Per aquest entorn hauríem de veure els Drus. Estem, però al turó de Signal de Forbes, que pren el nom de les que es coneixen com a “bandes de Forbes”. Mirant la glacera s’hi observen unes bandes o onades transversals (lleugeres crestes i curts abeuradors) que apareixen com a bandes de gel fosc i clar perpendiculars a la superfície de les glaceres. Aquestes onades estan relacionades amb el moviment estacional de les glaceres. L'amplada d'una banda fosca i una banda clara sumades generalment és igual al moviment anual de la glacera. Aquestes bandes van ser descrites per primera vegada, a la Mer de Glace, pel naturalista escocès James David Forbes.
Una curta estona després ja podem veure la Mer de Glace. La major part de la glacera està recoberta de graves, terra i roques de l’erosió que provoca, el gel, en fregar als marges de la glacera; però al centre es veu perfectament el gel... i les bandes de Forbes esmentades. És fàcil entendre que la glacera principal ve del darrera de l’Aiguille de la Republique, a la dreta.
He incorporat aquesta foto retallada, obtinguda del wikiloc. Ara es veu perfectament com la Mer de Glace, des d’aquí, prové de dues glaceres: a l’esquerra la de Leschaux (que es veu totalment fosca per la quantitat de sediments rocosos) i a la dreta la del glaciar de Tacul. Aquesta última es forma amb la Valle Blanche (que demà veurem, en algun moment, des de l’Aiguille du Midi) i la de la glacera del Gegant (que es forma entre la Tour Ronde (3792m) i la Dent du Geánt (4013m).
Aquesta altra imatge mostra el circ que forma la glacera Leschaux, amb les destacades Grands Jorasses (4208m) i l’Aiguille Leschaux (3759m). Les agulles més destacades són la Punta Whymper (4184 m), que va rebre aquest nom per Edward Whymper, que va fer el primer ascens d'aquest cim, el segon per altura, i la Punta Walker (4208 m), anomenada així per Horace Walker, qui va fer el primer ascens a aquest altre cim, el més alt del grup.
La web de ‘camptocamp.org’ descriu l’itinerari d’ascens a la Walker i diu “Atenció al desnivell! 1200 metres fins al refugi i 1400 metres fins al cim no són cap broma (i normalment el mateix dia baixarem 2600m!). Aquest desnivell, juntament amb l'altitud, exigeix, doncs, una forma física excel·lent”. De tant en tant s’han produït accidents.
En aquesta altra és evident que les Jorasses queden totalment cobertes pels núvols i no ens és possible imaginar la dura ruta de la travessa per la cresta o la famosa i delicada Punta Walker.
Finalment ja veig Montenvers a sota meu. El 1741, el viatger anglès William Windham, que havia fet expedicions a Egipte i a Orient, va organitzar juntament amb Richard Pococke una expedició de descoberta a la vall de Chamonix, que li va valer la fama de lloc inhòspit i perillós. Quan hi va arribar es va meravellar de la vall. Van ascendir al lloc de Montenvers i allà Windham va batejar la glacera com Mer de Glace. Windham va escoltar i transcriure també algunes llegendes que afirmaven que per la nit, sobre les glaceres, s'efectuaven festes de bruixots que ballaven al so d’una música estranya (‘wikipedia’).
A Montenvers hi ha més turisme ja que també si pot arribar amb el tren cremallera des de Chamonix. La foto mostra on arribava la glacera a l’inici del turisme, quasi als peus de l’hotel. A prop de l’hotel hi ha una construcció coneguda com Temple de Natura: va ser el primer refugi d’aquestes valls. Es va acabar el 1795, després que un anglès, Blair, decidís oferir un lloc per protegir els visitants que volien visitar la Mer de Glace. Aquell primer era molt bàsic i aviat va resultar inhabitable. Així va ser com Marc Bourrit va fer construir un de nou el 1817. Aquest lloc ha vist passar Chateaubriand i les emperadrius Eugènia i Maria Lluïsa; també Victor Hugo, Marie Shelley, Lord Byron, Alexandre Dumas... i tants altres.
Una estona després, és un plaer baixar amb el cremallera i anar gaudint de les vistes sobre Chamonix. Quan l’any 2008 vaig estar aquí per primera vegada, la baixada la vam fer a peu, però els anys passen i ja no em va gaire bé afegir-hi 6 quilòmetres més i uns 1000 metres de desnivell de baixada. Una bonica excursió que encara hauria estat millor si fos un dia clar i sense núvols, però no podem triar el temps.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1508-chamonix-telecabina-plan-de-laiguille-balco-nord-de-chamonix-montenvers-140478311
Aquí, una altra crònica: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1276-1507-les-houches-bellevue-col-de-voza-cim-prairon-telecabina-le-prairon
Comentaris