(Eslovènia) Ruta agost 2013; 11 km; +590 -900; 5 hores. Excursió organitzada per Bonviure amb el següent itinerari: Planini Vogar (aprox 1200m), cim Prsivec (1761m), Refugi Bregarjevo Zavetisce, Refugi Koca nu Planini, Planini Blato. Tipus de sortida: travessa lineal (podria ser circular); Dificultat: moderat (fàcil, però amb una grimpada senzilla que pot ser moderada segons l’experiència).
 |
 |
FA ANYS: El 26 d’agost de 1278 va morir, en batalla, el sobirà bohemi Ottokar Premysl II que havia dominat breument la regió d’Eslovènia. En aquells temps, a la Península Ibérica els sobirans eren: Alfons X, sobre Castella i Lleó; Pere III el Gran, fill de Jaume I el Conqueridor, de Catalunya i Aragó; Teobaldo II de Navarra; a l’oest estava Portugal i al sud el regne de Granada.
Aquest viatge, organitzat per la gent de Bonviure, s’ha endinsat a Eslovènia. Primer en avió fins a Zagreb (Croàcia) i després en cotxe fins al nord d’Eslovènia, cap els Alps Julians, on hi ha situat el Parc Nacional de Triglav. Aquest parc és l’únic del país i està format per diversos cims d’uns 2000 metres d’altitud. El cim més alt, del qual pren el nom el Parc, es el Triglav, de 2864 metres. El cim es visible des de Bohinj i es tracta d’un cimal escarpat, que va ser escalat per primer cop, el 26 d’agost de 1778, per Luka Korosec, Matija Kos, Stefan Rozic i Lovrenz Willomitzer.
Es veu que el nom prové del déu eslau de l’aire, l’aigua i la terra: Triglav (“tres caps”). Aquest déu de l’antiguitat també se’l considerava el pare dels llamps i tenia un tron dalt dels núvols. Ara bé, la denominació del cim es veu que és recent, cap el 1840, i probablement relacionada amb el renaixement identitari dels eslovens cap a principis del segle XIX, una mica com representa el Canigó per Catalunya. En documents antics es troba escrit com “Tergalu”, que ve a ser la forma dialectal original, mentre que Triglav seria la forma escrita més culta i actual. Nosaltres anem pujant ja que avui és una ruta amb desnivells drets i ja fa estona que ham deixat la fageda i els boscs d’avets també s’acaben.
Tenim unes boniques vistes de la serralada que marca l’extrem sud del llac glacial de Bohinj: Bohinjsko Jezero. Aquest parc nacional té una extensió de més de 800 km2 i està a tocar de les fronteres amb Àustria i Itàlia. Estem en un extrem dels Alps Julians, una part de la gran extensió europea dels Alps. El seu nom prové de la formació del domini romà per part de Juli Cèsar, el qual va establir una instal·lació coneguda com “Forum Julii”, que actualment és la població de Cividale del Friuli.
Seguidament i amb unes magnifiques vistes verticals sobre el llac i la vall ens enfilem per un rocam força dret que obliga a fer servir les mans. Però la roca irregular calcària permet agafar-s’hi bé amb mans i peus. Amunt que fa pujada! És el tram de grimpada senzilla que m’ha fet posar la qualificació de “moderat”, més que res per posar un toc d’atenció als qui no tenen l’hàbit. Cal anar en compte però és senzill i si algú té una mica de vertigen, doncs millor que no miri avall.
La fauna compta amb espècies com l’isard, la cabra salvatge, el cérvol, el linx i l’àguila. També s’hi pot trobar i s’ha d’anar en compte, l’ós bru, uns exemplars del qual han anat a parar als Pirineus, dins dels projectes de repoblació de fauna. Als Alps Julians també s’hi poden trobar nombroses espècies d’altres aus i rèptils.
Tot aquest territori muntanyós és de caràcter calcari i dominat pel plegament dels Alps Julians orientals, que li fa presentar una orografia abrupta i vertical, amb valls molt ensorrades. Una bona part del parc està cobert de fagedes i boscos de pícees i làrixs, especialment a la part més septentrional. Entre els cims del Sava i el Soca hi queda una llarga cresta punxeguda que fa de divisòria d’aigües: les que van a la mediterrània i que se’n van al mar Negre. Al fons destaca el cim del Triglav per sobre dels companys que l’envolten. Estem al cim, on hi ha una petita capsa de ferro que conté un llibre de signatures i un segell de goma, amb el seu tampó, per tal que qui hi puja el pugui estampar al seu bloc.
Després de posar el segell en el meu boc de notes, seguim avall, ara en direcció nord. He de dir que per aquest parc han tingut la pensada de crear una llibreta de segells (a imatge de com es fa pel Camí de Sant Jaume de Galícia) i que cada cim rellevant conté la capseta amb el segell. Tornem a endinsar-nos en bosc de làrix i comencem a veure les casetes de fusta i el petit refugi de Bregarjevo Zavetisce, on només ens aturem uns minuts per reagrupar el grup i beure una mica d’aigua. Les casetes que envolten el refugi, suposo que formen part de la tradició tan habitual de la gent de les valls de muntanya de disposar d’una barraca d’aixopluc per quan, a l’estiu, porten el bestiar a pastar pels prats d’altura.
El sender segueix planer i després té una forta baixada encarant-se al llac que està al costat del refugi Koca na Planini, molt més gran que l’altre, on ja ens hi estem una bona estona per dinar i on jo faig veure que m’oblido de l’entrepà que porto i em dedico amb atenció a un plat de pasta i una cervesa que em serveixen en pocs minuts.
Des d’aquí el sender, sempre clar i amb senyals evidents (uns cercles vermells i blancs) així com de rètols indicatius, va en direcció est fins a trobar un altre cop la pista on ens han de venir a buscar els dos taxis, per a 9 places cada un, que tenim llogats, els quals es presenten molt puntualment.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5035279