Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Francès Part 7

(Clicar la bandera, arriba, para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language) (Recuerda que el traductor automàtico no es muy preciso))

Part 7 (i última): Pedrouzo/Arca a Santiago de Compostel·la i a Finisterre.

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 7)

(Drets reservats per tot el text)

Santiago de Compostel·la. El clímax.

Imagen1 Pedrouzo a Santiago (Ruta Pedrouzo/Arca a Santiago)

Tampoc no havia dormit bé, com ja s’imaginava que passaria. Entre el seu estat d’ànim i el belga que dormia a la llitera de sobre que copejava a la paret i donava crits, potser per algun problema de trastorn del son, va descansar molt poc. El cel era fosc, els llums dels fanals encara estaven encesos. L’Emma va sortir del poble i cinc minuts després va començar a caminar per la pista de terra coberta de fulles que s’endinsava en un bosc d’eucaliptus molt alts. Va encendre el llum.

            Ja només li quedaven uns vint quilòmetres per arribar al destí, que potser no seria el destí final. En qualsevol cas ja portava molts quilòmetres a les botes, des que va començar als Pirineus. Amb aquell pensament se’n va adonar que allò havia quedat molt lluny, setmanes enrere i quasi no podia recordar els boscos de Navarra, les vinyes de la Rioja o les planes de cereal de Castella i Lleó. En aquell moment, quan hi pensava, recordava amb més intensitat els verds de Galícia, des del dia que va passar per O Cebreiro. Caminava sola i li agradava així perquè tenia un desig intens de solitud, perquè necessitava deixar que la nova situació sentimental, des d’abans d’ahir, s’anés desfent entre les seves altres emocions. Potser d’aquesta manera, la pena s’aniria esvaint i podria assegurar-se del que, ho comença a percebre, li semblava que era el camí a emprendre pel seu futur. Al davant la pista s’anava aclarint, però hi havia molta boira i tot esdevenia un món misteriós, màgic. Es va aturar un instant, va mirar enrere i va veure uns punts de llum espaiats, que s’anaven movent.

P1130224

 

 

 

 

 (Foto, la boira del matí, entre silenci i solitud)

 

 

 

 

 

 

 

Els demès caminants també s’afanyen aviat, va pensar. Va seguir endavant i quan va ser fora del bosc, tot i la boira, la claror li va permetre tancar el seu llum; els ulls s’havien acostumat a la fosca de les “corredoiras” envoltades d’eucaliptus i roures espessos. Era com caminar per dins d’un túnel. Pensà que potser hi hauria algun mouro emboscat en alguna raconada. Els mouros són els éssers mitològics que estan tancats en algun forat o cova i posseeixen grans tresors que estan disposats a compartir amb qui els alliberi de la seva presó, rumiava recordant la llegenda. Substituïm una llum per una altra. Que bé si tinguéssim també una llum interior que ens il·luminés en moments de conflicte, pensava.

          Voldria trucar a la seva mare i parlar amb ella, però era massa aviat i d’altra banda, no estava clar que li servís de gaire. Pensava que quan era una nena volia saber-ho tot, entendre-ho tot, fer-se gran aviat. Després van passar els anys, amb quina parsimònia passaven els anys! Va arribar a l’adolescència. En mig de la incomoditat d’entendre els seus propis canvis físics i sentimentals, recorda la ràbia que li feien les injustícies socials, volia canviar el món. Però mira com són les coses, es deia, per una banda volia canviar el món i per l’altre no parava de discutir amb els pares: cada cop li molestava més que li manessin coses, que no la deixessin anar a la seva, no disposar de la llibertat a la qual creia tenir tot el dret.

P1130222 ET30

 

 

 

 (Foto fita antiga dels 12,5 km)

    

 

 

 

 

 

        És l’etapa final, etapa de reflexions i conjectures. Havia començat amb una percepció d’estar molt cansada. Els bessons no s’havien recuperat durant nit i una veu, dins del cap, li xiuxiueja: ja tinc moltes ganes d’acabar. L’acumulació es deixava notar de tants dies caminant i tants quilòmetres fets. Va trobar una primera fita que indicava 12,5 km fins a Santiago. Però aquestes fites van ser posades fa anys, després van anar fent autovies, aeroports, línies de tren i urbanitzacions i la ruta original s’ha anat desviant i per tant, va pensar, en deuen quedar realment uns 18.

P1130226 (Foto, Fita del terme de Santiago de Compostel·la)

La baixada és dolça i va a parar al costat de la carretera, on un monòlit de pedra esculpit amb la carabassa, la vieira i el bordó, anuncien al pelegrí la seva entrada definitiva al terme del municipi de Santiago. A l’esquerra va quedant el perímetre de l’aeroport i el tancat de filferro. L’Emma ja no s’estranya gens: hi ha moltes creus penjades, fetes amb branquillons dels arbres. El caminant té la sensació que aquesta etapa vol serenitat. Sembla que arribar al final exigeix, encara que no vulguis, un cert procés de recolliment personal, d’emoció continguda. Una bona estona després, les cames ja li anaven millor, s’havien escalfat i sentia una certa eufòria que començava a mitigar una mica la seva pena anterior que, d’altra banda, era una sensació constant que no afluixava.

P1130230 Monte do Gozo

 

 

 

 (Foto al Monte do Gozo)

 

 

 

 

 

            Un italià es va posar al seu costat; durant una estona va anar parlant. Després l’Emma es va aturar a fer una fotografia i ho va aprofitar per deixar que se’n anés marxant. S’estimava més parlar poc i escoltar-se més. Tenia moltes coses a escoltar del que li deien els seus pensaments. Després la pista es va tornar asfalt per pujar fins al Monte do Gozo, on hi va arribar a les deu del matí. Des del costat del gran monument que hi ha, va observar, com també feien altres pelegrins, cap a la boira que cobria la ciutat de Santiago de Compostel·la. Era com el teló del teatre que t’obliga a esperar el començament de la funció. Va descansar una mica i va beure un refresc, mentre una parella de turistes suecs li preguntaven algunes coses. No s’hi va estar gaire, volia arribar a la plaça de l’Obradoiro, a veure si el moment li servia de conclusió.

P1130228

 

 

 

 (Foto tancat amb les creus)

 

 

 

 

Va passar pel mig de l’alberg de pelegrins, el més gran de tot el camí i que pot arribar a albergar fins a 800 persones. Després ja tot era carretera i carrers i l’Emma notava que se li estava fent molt pesat aquell final d’etapa. Va travessar, ja dins del casc urbà, el barri de San Lázaro, on antigament hi havia un hospital per a leprosos. Els carrers d’aproximació semblaven no acabar mai i al final va començar a veure, lluny, la primera imatge dels campanars de la catedral. Per la Rúa de San Pedro s’accedeix al que havia estat el nucli antic de la ciutat. Al davant la Puerta del Carmen, després la Plazuela de las Ánimas, la Via Sacra, el tram de carrer que fa baixada, pel costat, a l’esquerra, el mur septentrional de la catedral, el pas per sota del museu de Tierra Santa i l’arc que dóna accés a la plaça. Tot un tram ple de gent, entre turistes i pelegrins, que es distingeixen per la manera com vesteixen. Si no fos per això, podrien ser identificats pels batecs del cor. L’Emma caminava amb el pas accelerat. Pensava: ja hi soc!

 

P1130235

 

 

 

 

 

 (Foto pont entrada a la plaça de l’Obradoiro)

 

 

 

 

 

 

La plaça és molt gran i per això, encara que hi hagi molta gent, tots queden ben repartits, en grups que parlen o es fan fotografies. L’Emma va arribar fins a la cantonada sud-oest de la plaça, al davant de la Universitat de Santiago i es va estirar al terra, fent servir la motxilla per recolzar l’esquena i el cap. Tot de sentiments contradictoris se li barrejaven. Estava contenta d’haver arribat però també tenia una tristor molt intensa que li buidava la vitalitat . Observava com els núvols blancs es movien pel cel blau, per sobre dels campanars de la catedral. Va tancar els ulls. S’estava bé, estirada, escoltant la seva veu interior que confirmava: ja sé què he de fer.

Va sentir uns crits i va veure com se li acostaven corrent la Nati, l’Alejandro i la Pepa. A la Nati li corrien les llàgrimes per les galtes i es va estirar al seu costat i allà a terra es van abraçar. Ella no podia, ni tampoc no volia, evitar que les seves emocions es desbordessin i per tant van acabar tots quatre plorant al terra, estirats, mentre els turistes se’ls miraven somrient. El turista que arriba a la plaça, s’acaba habituant a la realitat dels pelegrins que ploren d’emoció en arribar al seu destí. Un colom volava des d’una de les cornises de l’Hostal de los Reyes Católicos, aquell alberg i hospital de pelegrins del segle XV, que acollia els pelegrins que podien demostrar que havien fet el pelegrinatge. En l’actualitat, aquest edifici s’ha transformat en un hotel de luxe i per tant, ja poca cosa té a veure amb els pelegrins. El colom s’anava mirant els diversos grups de caminants i pelegrins que arribaven i que quedaven lligats per unes llargues abraçades. La plaça és el punt de trobada final. Uns i altres, fins i tot els que s’han perdut pel camí, acaben coincidint aquí, un instant o altre. Són instants de trobades i retrobades, són instants d’alegria.

P1130237 

 

 

 

(Foto catedral)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’Emma i els amics es van asserenar i van anar cap a la oficina dels pelegrins per tal de recollir la “compostelana”, el document que acredita haver fet, a peu, més de cent quilòmetres. S’ha de demostrar i per això cal portar la credencial, amb tots els segells. L’Emma se sentia satisfeta amb el seu carnet que contia 77 segells de tots els colors, gastat i fregat de tants dies i de la mullena de la pluja. Va mirar el primer segell de tots, el del “Conventus Hospitalis Roscidevallis” i després el penúltim de feia unes dues hores a “Ermita San Marcos del Monte do Gozo” i ara el que li acabaven de posar, el de la “Oficina de la Peregrinación”. La compostel·lana és el document que s’expedeix a l’Oficina d’Atenció al Pelegrí, a la Rúa do Vilar.

El seu origen, però, es remunta al segle XIII, moment en que es van començar a emetre les anomenades Cartes Provatories, antecedent directe de l’actual. La qüestió és que, anteriorment, el que obtenia el pelegrí era una petxina de vieira. Era la manera que tenia de demostrar que havia pelegrinat a Santiago, però, aviat es va muntar el negoci de venda de petxines de vieira per tot arreu i d’aquí que les autoritats de l’església van haver de considerar un sistema diferent.

Dins de la catedral va coincidir amb una multitud perquè havia començat la missa del pelegrí. És la missa tradicional, a les dotze, en que es fa volar el botafumeiro. Dins de la catedral, tot i la gentada, l’Emma es va trobar amb la Reiko, la Susana i els germans Hugo i Pol. Són moments entendridors, d’una gran força colpidora. L’Emma va anar oblidant les seves angoixes. No sempre es pot coincidir amb tots els coneguts i per tant no es va poder abraçar ni amb l’Abel, ni el Miki, ni el José, ni el Josep ni altres amb qui havia anat parlant durant la travessia i que li havien deixat una empremta en el record. La missa pren un caire de major solemnitat dins de l’acte sorprenent del desplaçament pendular de la gran caldera fumejant que és el botafumeiro, passant per sobre dels caps dels assistents a l’ofici. Mentre la seva mirada seguia l’arc de fum blanc, ara cap aquí i després cap allà, va tornar a pensar en el que volia fer. Va comprendre que, tot i que havia estat molt dura l’experiència de saber els plans de l’Àlex i la Judit, tampoc no canviaven gaire les coses. El viatge, per què el va començar? es preguntava. Realment, l’objectiu era disposar de temps per pensar i ¿per què? Els problemes ja hi eren, les decisions no, estaven per prendre. Així, doncs, què ha canviat? Potser el que passa és que tenia més informació i que, fora del sentiment d’humiliació que havia sentit, la situació de partida no era tan diferent.

P1130250 (Foto interior catedral; el Botafumeiro)

Els aplaudiments la van treure de la seva abstracció. L’encenser havia estat aturat, amb l’esforç del grup de nou o deu monjos, que abraçaven el gran braser amb tapadora per aturar-lo del tot. El clergue que oficiava la missa va declarar que considerava les mostres d’alegria dedicades al patró de la catedral i poca estona després la gentada va començar a desfilar cap a la sortida.

           Abans d’allunyar-se, l’Alejandro li va donar les seves dades de contacte tot oferint-li visitar i passar el temps que volgués a Veneçuela. L’Emma es va desar la informació junt amb moltes altres adreces que havia anat recollint durant el viatge. L’Alejandro marxava cap a Madrid, per agafar el vol que l’havia de tornar a casa seva. Els demès coneguts, també s’organitzaven, uns cap a casa seva i algun altre aprofitava per passar uns dies a Galícia. Els va veure marxar, aquí havien acabat el seu camí i se’n anaven carregats amb les seves motxilles, els seus records i les seves emocions. L’Emma se’ls mirava commoguda i els acompanyà amb el pensament, amb aquell desig de no deixar-los sols. Sentia un lleuger sentiment de pèrdua quan els veia que es perdien més enllà, cada un per un cap de carrer en direccions oposades i va sentir una punxada de nostàlgia per les estones compartides que havien estat moltes i intenses.

 

           S’havia fet de nit. Com que es quedava a dormir en un hostal, no tenia cap condicionant d’horari. Eren les onze de la nit i encara estava asseguda en una terrassa amb la tassa de te al davant. L’aire no era fred i s’hi estava bé. Fins no feia gaire, havia tingut la companyia de la Susana. Recordà que ella li deia: crec que la relació s’ha anat enredant massa i durant massa temps, amb l’Àlex. La Susana li havia comentat que les parelles acostumen a percebre de manera clara quan s’ha arribat al final. Si les nostres mares, havia afegit, podien acceptar una relació insubstancial, ara no estem disposades al mateix tipus de relació.

Una calma freda li permetia anar fent-se algunes preguntes: per què un viatge pot aportar a les persones una nova dimensió de coneixement personal del qual no en teníem ni idea? Per què ens ajuda per prendre decisions que no sabíem que teníem que prendre? Ella, ja ho sabia; ara sí. Sabia que ja s’havia fet la pregunta correcta i que havia pres la decisió. Però tenia la necessitat de materialitzar-la, com els antics pelegrins: seguiria uns dies més, caminant cap a ponent i arribaria a Finisterre. Tal com feien els primers caminants, abans que existís el mateix camí de Sant Jaume, potser, fins i tot, abans del cristianisme. Arribaria a Finisterre, on s’acabava la terra i de cara al mar sentiria, n’estava convençuda, el renaixement de la nova Emma. Va sentir que una potent ressonància l’omplia. Eren les vibracions positives que havia anat obtenint en el camí que ara es manifestaven plenament.

 

 Cap a Finisterre. Consciència exacerbada.

Imagen2 Santiago Finisterre    (Ruta total de Santiago a Finisterre)

Al passar pel davant de la catedral, encara era de nit. Els llums grocs del grans fanals il·luminaven la façana. La plaça la va sorprendre perquè era buida del tot, excepte una parella, també amb les motxilles, que s’estaven en una cantonada fent una fotografia amb un trípode.

            Va prendre una glopada d’aire, es va abrigar bé amb el mocador de seda de tons blaus i verds i amb decisió va començar aquesta última part del seu camí personal que, paradoxalment, no la duia de retorn cap a casa sinó que, ben al contrari, la dirigia cap a l’Atlàntic, allunyant-se més. Caminava pels carrers deserts i anava escoltant, dins del cervell, les notes i lletra de la cançó de Lluís Llac del Viatge a Ítaca i d’alguna manera l’adaptava a la seva realitat, dient-se que quan va sortir per fer la travessia a la seva Ítaca particular, pregava que el viatge fos llarg i ple d’aventures i de coneixences. Pregava que fossin moltes les matinades per passar per un indret ignorat i també volia arribar a indrets per aprendre dels que saben. La imatge de l’Ugur, amb el cabell i barba blancs i el posat benèvol i afable, va omplir tot el seu record, en aquell moment. Tant abstreta estava que es va equivocar i va tornar enrere per agafar la traça correcta. No m’han faltat les coneixences i experiències, es va dir i va afegir, com si parlés amb algú altre, i tampoc no m’ha faltat gent magnífica amb qui he pogut compartir espais de vida encantadors, com amb la Susana i el José.

x1 F00 Sortint Compostela

 

 

 

 (Foto, matinada i boira sortint)

 

 

 

            Va mirar al seu voltant i va constatar que s’havia inserit en el món rural, mentre tenia la ment ocupada amb els seus records més recents. En general, el pelegrí experimenta emocions disperses i variables quan surt de Compostel·la, mentre va passant per boscos de roures i eucaliptus, que alternen amb trams d’asfalt, en la seva marxa per acabar un trajecte que havia de ser la confirmació de la seva personal resposta definitiva. És una etapa que puja i baixa. En arribar a l’Alto do Vento, en aquest dia seré que presentava un sol brillant, l’Emma va mirar el rellotge, ja havien passat tres hores i era moment de reposar forces. A la terrassa del primer bar que va trobar, una cadira i una tauleta li van oferir el benefici d’una estona de sol. Relaxadament va deixar passar l’estona, mirant distretament alguns altres pelegrins que arribaven i la saludaven.

            L’estona més dura de la jornada és potser la pujada al Alto de Ovellas, però després els últims quilòmetres fins a Negreira, població ben servida d’albergs, es fan amb comoditat. Per l’Emma, aquesta primera etapa afegida, va ser com si estigués inserida dins d’un núvol personal, una bola de vidre, amb un percussió constant de pensaments. No parava de barrinar. Feia un dia clar, amb cel blau magnífic, però quasi ni se’n adonava. Se sentia segura, tampoc ja no sentia pena, només una ferma impertorbabilitat la guiava, sempre cap a ponent, cap a ponent, cap a ponent, amb un ritme estable, sense córrer, però constant. Res no li feia mal, només sabia que tenia que seguir i seguir fins a trobar-se de cara amb el seu destí. Només de tant en tant pensava en la Susana i en l’Ugur, sense cap pena per l’acomiadament, amb senzillesa ho acceptava com un fet natural, lògic. Un pas dins la meva nova vida?

x2F03 Bosc

 

 

(Foto, el bosc)

 

 

 

Em sento bé amb tu, tinc la percepció que m’escoltes, poses atenció al que dic, potser fins i tot al que penso...; tenia amb sí mateixa una conversa interior amb la Susana. Encara que no ho digui noto que em comprens... encara que, no sé, encara que potser no hi estiguis d’acord. Penso que m’entens i per tant, no només no em sento inclinada a ocultar-te els meus raonaments més amagats, sinó que em va bé parlar-ho amb tu.... li deia a la Susana i també a l’Ugur que, en aquest corol·lari mental exaltat, es barrejaven i s’alternaven com si es tractés d’un personatge doble, dona i home, jove i vell, però per sobre de tot savi, sempre omniscient i erudit. Va anar caminant un espai encisador que quasi no veia i que el seu cervell omplia de colors rutilants. El món màgic que havia llegit que era el camí, semblava que ara se li feia present amb tota la seva força refulgent. No s’aturava ni parlava amb ningú. Seguia i seguia endavant i tot i semblar estrany no va perdre de vista cap dels senyals, amb la consciència exacerbada per la seva concentració interna, subjugada per un paroxisme desconegut, d’una immensa empenta. Passava pel costat d’altra gent, amb el seu rostre estranyament reflexiu, amb l’ombra d’un pressentiment que planava per sobre dels seus pensaments. Un premonició que ja era una seguretat ferma i inflexible. Era una creença obstinada que havia arrelat dins la seva ment, des que va començar a créixer allà al mig de la plaça mentre les llàgrimes li rajaven galtes avall. Estava convençuda, sabia sense cap mena de dubte que, al final d’aquest viatge, res ja no seria com abans i la seva vida faria un canvi de rumb.

 

x3 F1 Cami Finisterre

 

 

 

 

 

 (Foto, amb peregrins)

 

 

 

 

 

 

 

            Va passar la nit a Negreira. Al matí s’havia despertat molt aviat i, com si es tractés d’un fantasma, va passat entre els altres pelegrins, va sortit al carrer i començà a caminar a les fosques. Una febre interna l’empenyia amb un afany impertorbable, fill d’una voluntat obstinada. La mirada brillant anava perforant la boira que hi havia aquell matí i amb pas segur enfilava les pujades constants per arribar dalt a Vilaserío. Amb una voluntat de ferro, com una inspiració divina, sabia que no havia de plorar per l’amor perdut, sinó alegrar-se per l’enamorament viscut i els anys de felicitat. Que ja s’havia marcit feia temps? doncs això és el que pot passar, ja se sap. Oi que no és una sorpresa, ni ets tu l’única que hi passa per aquest procés? Accepta-ho, es va dir mentalment, prement els punys amb força. Contenint l’emoció es va afegir que calia recuperar l’alegria i que el que més comptava era l’amor per la vida. Havia d’encaminar els seus pensaments a la part positiva del seu ésser i gaudir de l’entorn i de cada un dels dies que anaven passant.

Aquesta segona etapa cap a Finisterre és una jornada dura per les constants pujades i baixades, però sobretot per la distància, ja que passa dels 33 quilòmetres. S’ha d’anar des de la conca del riu Tambre fins a la de Xallas, per boscos caducifolis. Des de dalt de Vilaserío és més planera, passant per pobles com Cornado, Maroñas i Santa Mariña.

x4 F02 Pontemaceira

 

 

 (Foto Pontemaceira)

 

 

 

 

            L’Emma es va aturar a Vilaserío, al bar de l’alberg, per descansar una mica. S’havia pres aquests deu quilòmetres amb molta empenta i estava cansada, però aquest cansament també li havia aportat una bona dosi de quietud interior. Per aquesta raó se sentia millor i aquella obstinació del principi del dia havia quedat en quasi no res, fins i tot es va permetre el luxe de somriure, quan hi pensava. Un caminant que estava assegut al costat, li va somriure i es presentà. Tenia ganes de parlar, d’explicar el que fos. Es deia Dimitri i l’Emma li va oferir el seu somriure, fent-li fàcil dir el que volgués descarregar. durant les primeres etapes sovint s’han de buidar algunes coses sobrants de la motxilla i cap el final s’han de buidar les que sobren del cap i no s’han buidat abans. La nostra amiga observava les rastes gruixudes dels seus cabells castanys i una mica greixosos, la samarreta negra amb la A dins d’un cercle, els diversos pírcings a les orelles, nas, llavis i potser per altres llocs que no es veien, els pantalons una mica desfilats i la motxilla, que no quedava clar si es tractava d’una motxilla o d’una bossa, tots aquests detalls, pensava l’Emma, delataven una forma de pensar propera als moviments alternatius. Una persona inconformista, es va dir, una mica com jo mateixa. Doncs sí, i què?

Van estat parlant una bona estona, fins que ella va decidir que havia de marxar, que l’etapa era llarga. Va marxar pensant en les curioses adaptacions davant la vida; en Dimitri semblava pobre, però ho era per decisió pròpia ja que la seva família, tal com havia dit amb menyspreu, estaven podrits de calés. El seu pare, home de dretes, que sempre havia votat la dreta i que formava part activa d’un partit de dretes, havia nascut i vivia a Larisa, una ciutat grega al sud del mont Olimp. En Dimitri ja fa dos anys que no passava per casa seva. Només de tant en tant, amb recança, trucava per demanar una transferència. No li feia vergonya, tal com havia explicat amb desimboltura, ho considerava una forma d’aprofitar-se i conquerir una mica dels recursos que els explotadors robaven a les classes treballadores. Parlava amb uns ulls brillants i una veu contundent. Havia començat a caminar a de Carcassona, a França, on havia passat mig any a la mínima casa d’un amic ajudant-lo en les feines del petit hort i la vinya, per descomptat sense cobrar res: els diners els havia de treure del seu pare.

 

Els últims deu quilòmetres tenen massa asfalt, però permeten vistes agradables de l’embasament de Fervenza. El desnivell, però, resulta més amable en aquest últim tram del dia, amb baixades fins a Oliveiroa. Deu minuts abans d’arribar a l’alberg de pelegrins hi ha la capella de Santa Llúcia i a la seva entrada una font. Aquesta font forma part d’una tradició d’aquelles que arrelen en el costumari dels pobles. La gent creu en les propietats miraculoses de l’aigua de la font per a resoldre problemes de visió i per això el dia de la romeria hi ha el costum de mullar un mocador per després fregar-se els ulls i deixar-lo lligat de les reixes de l’ermita.

            Al restaurant, al migdia, va coincidir a la taula amb quatre caminants més: un francès, un americà, un islandès i una mallorquina que es deia Margarida i la tenia al costat. La conversa va derivar cap a la raó del viatge i explicava que feia el camí també des de Roncesvalles perquè necessitava trobar-se a sí mateixa. Tenia 28 anys, estava estudiant i encara no havia treballat. L’Emma va procurar amagar el somriure quan pensà que si estigués present el seu avi li diria que deixés de buscar-se i que es posés a treballar, que els joves de la seva quinta tant si es trobaven com si no, a treballar! I que als setze anys, quan ells començaven, una feina feia responsable i preparava pel futur i si t’agradava, bé, i si no, també. Però l’Emma, que sap que tot ha canviat, no fa cap comentari. Sabia que el jovent tenen molta més formació, moltes més oportunitats, però també molta més confusió i més dificultats. Només li va dir que sí, que convenia trobar-se i decidir. Jo també estic assegurant la meva decisió, es va dir i es va adonar que començava a somriure un altre cop. En el fons també m’estic retrobant un altre cop, es va dir.

 

       S’havia fet de nit i abans d’entrar a l’alberg observava el cel amb el núvol format per la Via Làctia que venia fins aquí i era la ruta estel·lar que ella havia fet a ran de terra; més de 850 quilòmetres. Mirava també els milers de puntets de llum i alguna de les seves neurones li va dir que, ben mirat, no es podia queixar. Només podia donar gràcies per la joia de viure. L’única cosa que calia era pensar com conduir la seva decisió personal i inevitable. Va mirar el cel i sentí que aquelles estrelles, que titil·laven, li feien l’ullet.  

Després, al seu llit, va somriure en sentir que la companya de llitera reia tota sola. L’Emma se la mirava mentre acabava de posar bé el sac de dormir. La veïna se la va mirar i es va explicar “es que havia perdut un mitjó fa dos dies i just aquest matí he llançat l’altre en una paperera, i ara resulta que m’he trobat l’altre mitjó al fons de la motxilla, el que teòricament havia perdut”. Jo també hauré de llençar algunes coses que sobren en la meva vida, va pensar l’Emma i poca estona després dormia plàcidament.  

 

Finisterre. El pedestal del renaixement.

Ens costa renunciar a les idees que considerem pròpies i sovint això ens impedeix trobar la sortida al laberint que s’ha anat teixint dins la nostra xarxa emocional. L’Emma es va despertar amb aquesta idea que li voltava pel cap. Es veu que ja feia estona que li donava voltes i voltes. Ara toca passar comptes amb la vida, es deia. En un plateret de la balança les alegries i joies, a l’altra les penes. On ha marxat aquell enamorament, aquella passió? es preguntava pensant amb l’Àlex. Doncs ja no hi era, havia marxat, s’havia esborrat. No en queda res i no hi pensis més, es va dir.

            Aquest dia s’ho va prendre amb més calma. Se’n va anar a la dutxa i s’hi va estar una bona estona. Després va dedicar més estona de la que calia per pentinar-se. No tenia cap pressa. Sabia que faria el que tenia que fer i s’ho volia prendre amb serenor. Si tingués un raspall, fins i tot s’hauria raspallat les botes, però va somriure només de pensar-hi. Quin absurd! Just havien obert el bar i se’n hi va anar a demanar un cafè amb llet. L’aire fresquejava i portava aquell aroma humit i salobre del mar proper, que va traslladar els seus records als dies d’estiu a la platja. El sol a la pell, la flaire del mar, el so de les onades, l’aire a les galtes... sensacions que creia sentir aquell mateix moment. Va obrir els ulls i va observar altres que s’apropaven al bar. Es va aixecar i quan es carregava la motxilla va poder observar la dona, ratllant la cinquantena i grassoneta, que acabava d’arribar, acompanyada d’un home prim i calb. La dona, que semblava una mosca morta, de cop li va engegar unes quantes de fresques al marit. No ho semblava que fos de caràcter. L’Emma va marxar, somrient i pensant: mira, dos més! Sovint ens pensem que som capaços de saber quin peu calcen els que ens envolten, però massa cops anem ben errats. Sobretot ens passa amb la família més propera: potser tots som uns desconeguts.

x5 F2 Port Cee

 

 (Foto Cee)

 

 

 

 

 

 

            Aquesta és una etapa llarga, de 35 quilòmetres. Encara que es pot dividir en dues etapes, perquè hi ha albergs a Camiños Chans, a Cee o fins i tot a San Roque, però l’Emma havia decidit fer-la seguida. Vuit hores, calcula, més les aturades per descansar i menjar una mica, total unes deu hores, onze tirant llarg i això vol dir acabar a l’alberg de Finisterre al vespre, cap a les vuit. Per això havia trucat el dia abans per reservar plaça en un alberg privat.

El penyal de roques i pedra, sobre el qual hi ha el far i s’endinsa a l’oceà, era el fi del món conegut i actualment és un punt de trobada dels caminants amb les seves inquietuds. Un bàlsam pels seus neguits i sovint la resposta a les seves preguntes. Més que la continuació que allarga el camí de Sant Jaume de Galícia, és l’epíleg que ofereix una conclusió amb un significat afegit. La ruta manté una altura sobre els 300 metres fins a Hospital, amb vistes al riu, encaixat, de Xallas, que permeten distreure la mirada dels caminants. Les pistes continuen, després, entre un paisatge de repoblació forestal cap a les ermites de la Verge de les Neus i la de Sant Pere Màrtir. Caldrà seguir caminant per començar a baixar, quan es passa pel davant del cruceiro de Armada. Des d’aquí el caminant s’atura i fita per primer cop, lluny, el seu objectiu: el Cap de Finisterre, o de Fisterra, com diuen els gallecs.

 

L’Emma va passar per Cee i Corcubión, on es va aturar a menjar una mica, ja que encara li quedaven uns dotze quilòmetres. Després va seguir els senyals, amb la cara al vent que havia anat pujant d’intensitat. El dia era clar i el sol radiant escalfava prou com perquè el vent no molestés, ben al contrari. L’Emma rebia el vent, com una benedicció, com un alliberament. Duia el mocador de seda al coll, que voleiava en una dansa irregular i despreocupada. De tant en tant li agradava anar a caminar per la muntanya. Ho havia fet de més joveneta, però ho havia deixat quasi del tot, perquè sempre és difícil realitzar una activitat quan la teva parella no en té cap mena d’interès. Si aconsegueixes que ho faci, després tot són pegues i queixes: t’acaba amargant la sortida i allò que hauria de ser una delícia es transforma en una situació desagradable. L’Emma, recordant els moments de plaer a la muntanya, sentí com el seu esperit s’expandia amb satisfacció quan mirava el vast espai que l’envoltava. Notava que els espais oberts eren un terreny pel descobriment personal, una experiència íntima, com un misteri que es va resolent. Sovint sentia la dificultat, però aquesta era una de les cares de la mateixa moneda: a l’altra cara hi ha el plaer de les coses senzilles, de la sensació de benestar que prové de l’alliberació d’endorfines i de la reducció de l’estrès mental.  

            La pista puja cap a Vilar, baixa cap a Estorde, puja un turó, baixa cap Sardiñeiro, puja a un mirador des d’on es torna a veure Fisterra i torna a baixar, ara a la platja. És la llarga platja de sorra de Langosteira. Quedaven 8 quilòmetres, dues hores. El sol escalfava i la nostra pelegrina notava la suor, però no li preocupava i es va aturar, es va treure la motxilla i es va estirar per descansar una estona amb l’agradable contacte de la sorra a les mans. Se sentia integrada a l’univers del traçat; percebia que l’ànima i la matèria ens fonien en un sol element pesant i volàtil al mateix temps.

 

x6 Foto4 Plou a Finisterre

 

 

 (Foto, plou a Finisterre)

 

 

 

 

 

 

Ja feia estona que tornava a caminar i va passar pel davant de San Roque. Aviat estaria al poble de Fisterra, va somriure. Tot i els quilòmetres recorreguts aquest dia, se sentia lleugera, fins i tot estava sorpresa d’aquesta realitat. Anava mirant el terra, on posava els peus, per confirmar que no estava levitant, perquè aquesta era la sensació emocional que percebia. Un esclat d’alegria, que no sabia ben bé d’on sortia, una explosió entusiàstica, que només podia provenir de la necessitat profunda d’alliberament de tensions acumulades, li va sortir del pit en un crit.  

x7 F5 Far de Finisterre

 

 

 

 (Foto, plou i deixa de ploure al far de Finisterre)

 

 

 

 

            Després de confirmar la seva arribada a l’alberg, va tornar a sortir i aquest cop va arribar al costat del far. Hauria pogut deixar el sac de dormir, el calçat de recanvi, la tovallola i altres coses per treure pes de la motxilla, però la veritat és que ni el notava el pes. La motxilla ja formava part d’ella mateixa. Aquell instant, asseguda a les roques, quan el sol ja es dirigia cap a l’horitzó, mirant el mar amb aquells blaus brillants, i grocs i vermells, va ser com un bàlsam pel seu esperit. Va respirar a fons, fort, tancant els ulls mentre notava l’aire que omplia els seus pulmons, era com la glopada d’oxigen després d’una estona asfixiant.

De cop va tenir una revelació clara i contundent, en la qual no hi havia pensat abans. Mai. Santiago de Compostel·la, com Ítaca són importants només perquè representen un lloc al qual anar. Aquest destí manifesta la seva rellevància perquè s’hi ha d’anar a peu, seguint dies de esperances i decepcions, de penes i d’alegries i així el pelegrí, el caminant o el viatger, compren el sentit i la dimensió de la ruta, del camí. Sense l’existència de Sant Jaume, no hauria començat el viatge, aquest que, ho comprenia plenament, era una immersió al seu interior, a la seva vida. Va descobrir que anava encetant un nou estat personal i íntim: estrenava una solitud que, de cop, se li proclamava com a desitjada. Era un estat d’ànim que no havia pogut experimentar mai abans i l’omplia plenament fins a quasi fer-li esclatar el pit.

            Allà, al davant del mar, va concloure la seva decisió. Pel seu cap passaven moltes idees i també va pensar en el que li havia dit l’Ugur: “la teva vida només és teva i de ningú més”. Sí, sóc lliure per decidir, es va refermar. Va especular amb un futur diferent, potser anar a l’Índia, sempre hi havia tingut tirada, o potser, millor, aprofitaria l’oferta de l’Alejandro i aniria a Veneçuela per ajudar a la seva onegés. El seu rostre denotava convicció i va somriure al pensar en les peces daurades del veneçolà. Potser encara podria obtenir més peces daurades.  

x8 Bota

 

 (Foto bota bronze; Wikipedia Commons)

 

 

 

Va anar baixant una mica més pel pedregar fins al pedestal on hi havia unes botes de bronze i va seure uns metres més amunt. Amb la mirada concentrada en el sol que s’enfonsava mar enllà i en el blau rogenc del cel, a la ratlla de l’horitzó, sentí un rampell d’emoció i de seguretat en ella mateixa. Mirà llargament el mocador de coll i va obrir la motxilla, d’on va treure aquell altre, de tons vermellosos, que contenia els records del passat. El va prendre amb suavitat, quasi amb dolçor, s’apropà al pedestal de bronze, on uns minuts abans un pelegrí d’aspecte oriental hi havia cremat uns mitjons, i el va deixar al damunt. Encara hi va posar, sobre el mocador que voleiava, una pedra per evitar que el vent se l’endugués i després, en un procés lent i cerimonial va treure una capseta de llumins, la va obrir i en va extreure un; va mirar cap a l’horitzó infinit i va deixar passar uns minuts amb el vent que li portava l’aroma intens de mar, respirant a fons lentament, en un acte reflex per expulsar els últims vestigis de les seves inseguretats. A poc a poc va encendre el mocador, per cada un dels seus extrems. Els tons de la llum vermella del cel ponent es barrejaren amb el vermell del foc i els colors del mocador.

            En pocs minuts, aquella peça de tela es va consumir i va quedar transformada en una petita pila de cendres que la brisa del mar es va ocupar d’escampar entre les roques, barrejant-se amb aquelles altres cendres, noves i velles, de ves a saber quins pensaments, quins records i quines emocions. L’Emma, va dirigir la seva mirada candent cap el mar blau, que s’anava tornant més fosc per moments, just quan el sol ja s’havia acabat d’enfonsar a l’horitzó i li va semblar veure un reflex iridescent on predominaven espurnetes vermelles i daurades. Qualsevol hauria pensat que es tractava de la interferència o difracció dels raigs de llum, però en aquell mateix instant ella va saber prou bé que no era aquesta la raó. Els ulls d’Emma brillaven i dibuixava un resplendent somriure dedicat al seu futur i sentí una intensa sensació de serenitat i calma.

            L’Emma va ser conscient que havia fet un camí físic, amb història i gent i un segon viatge més espiritual, més intern.

 

Part 1:  http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/985-cronica-novelada-del-cami-frances-part-1

Part 2: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/986-cronica-novelada-del-cami-part-2

Part 3: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/987-cronica-novelada-del-cami-part-3

Part 4: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/988-cronica-novelada-del-cami-frances-part-4

Part 5: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/990-cronica-novelada-del-cami-frances-part-5

Part 6: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/991-cronica-novelada-del-cami-frances-part-6

 

                                    *************** FINAL******************

Escribir un comentario

Código de seguridad
Refescar

Comentarios   

 
0 #1 Guest 21-02-2021 19:24
Moltes felicitats Emma, vas aconsseguir plenament disfrutar del viatje i apendra que forma part del CAMÍ.
Citar