Catalan Afrikaans Basque Bulgarian Chinese (Simplified) Chinese (Traditional) Danish Dutch English French Galician German Greek Irish Italian Japanese Portuguese Russian Spanish

Crònica novelada del Camí Francès Part 6

(Clicar la bandera, arriba, para tener la traducción en su idioma) (Click on the flag above to have the translation in your Language) ((Usando traductor automàtico: recuerda, no es muy preciso))

Part 6: Villafranca del Bierzo a Pedrouzo/Arca

COMPOSTEL·LA: DOS VIATGES PER UN CAMÍ (Part 6)

(Drets reservats per tot el text)

Laguna de Castilla. L’autosuficiència.

Imagen1 Villafranca a Laguna

 

 

(Ruta Villafranca a Laguna)

 

 

 

 

  Tot just quan el dia clarejava, va sortir amb el José i la Susana. L’alberg era de les últimes cases de Villafranca, per tant, en un tres i no res van estar envoltats d’arbres i turons. Villafranca del Bierzo està a 500 metres d’altitud, però aquesta etapa anirà pujant fins els 1.295 metres d’O Cebreiro. Es tracta de l’etapa reina del camí francès, si es fa excepció de la pujada des de França fins a Roncesvalles. El pelegrí sap que molt més amunt, passat Laguna de Castilla, a només 130 metres de desnivell de O Cebreiro, s’abandona Castella i Lleó i comença la terra gallega.

L’amic escocès ja estava fora, al banc de l’exterior, al costat de la porta. Es van saludar i ell li va donar les gràcies, perquè havia dormit molt bé. El viatge també és un context de somriures i agraïments, on els malcarats, que algun n’hi ha, no compten gaire. Els tres amics van començar a caminar junts per primer cop esperant trobar, més endavant, un lloc per menjar alguna cosa. Aquesta etapa consta d’uns 18 quilòmetres en que, de forma bastant suau, es va pujant un desnivell de 170 metres i després, durant 13 quilòmetres s’ha de superar un desnivell de 700 metres més fins al port del Cebreiro. L’Emma, però, tenia la intenció de quedar-se uns quatre quilòmetres abans, a Laguna de Castilla a 1.164 metres d’altitud per evitar l’acumulació de gent que sempre hi ha al primer poble de Galícia. Allà hi arriben, cada dia, molts nous caminants que comencen la seva ruta particular fins a Compostel·la. Aquests es sumen als que provenen de Villafranca.

P1130073

 

 

(Foto en ruta)

 

 

 

 

        Tres quilòmetres més enllà hi ha el poblet de Pereje, sense cap possibilitat per aturar-se. Però comença a ser molt agradable caminar encerclats de vegetació i haver abandonat, molts quilòmetres enrere, els camps de cereal. El pelegrí està a la comarca d’Os Ancares i camina entre antics i magnífics castanyers. Aquests arbres semblen mirar-se els pelegrins, sentint pena per l’esforç que fan però també alegria per la seva tenacitat i felicitat. L’Emma, anava cantant en veu baixa, somreia obertament i se sentia feliç. Va fer voleiar el mocador de colors blaus i verds que duia a la mà. Se’l va mirar i, somrient, pensà en l’altre mocador de tons ben diferents, que duia a la motxilla i que s’havia posat tantes vegades. Se’n adonava que està obtenint una magnífica distància del passat, una manera més amable d’entendre les seves emocions i una nova forma de pressentir el futur.

-          Sabeu que els romans van afavorir l’expansió del castanyer pels llocs que anaven romanitzant? –va preguntar el José.

-          Ah, sí?

-          Doncs sí, i ho feien perquè aprofitaven el fruit per produir el pa que servia per alimentar els soldats i també per als cavalls.

I és que caminant, observant i parlant s’aprenen moltes coses. Uns deu quilòmetres després de l’inici de l’etapa, els tres caminants van arribar a Trabadelo i es van aturar en un bar obert. Convé refer forces, anar bevent i menjant de tant en tant. Una alternativa és portar menjar i beguda a la motxilla, l’altre aturar-se en algun poble. La primera suposa que s’ha de dur més pes, la segona que el caminant ha de dur una mica més de diners. Fins aquí quasi tot el tram és pel costat de la carretera, però com que no hi havia transit de cotxes, tampoc no els hi va molestar gaire.

P1130077 Ambasmestas

 

 (Foto entrada Ambasmestas)

 

 

 

 

 

                        Els pobles que venen a continuació són Ambasmestas i Vega de Valcarce. En aquest últim poble es van trobar un pelegrí a qui estaven atenent altres tres persones. Tenia un aspecte blanc i deprimit. Va explicar que tenia descomposició i també tendinitis; estava content perquè havia començat a Burgos i havia fet més de 320 quilòmetres en només 9 dies, però hauria d’abandonar: l’acumulació de quilòmetres i l’esforç, passen factura.

La ruta combina asfalt i terra i l’aspecte de l’entorn és totalment de muntanya. Per algun lloc hi ha alguna pintada que reclama els rètols “Em galego”. També es pot observar una pedra, com una fita gran, amb la rajola de la petxina de color groc i a sota una segona rajola, blanca, amb un text “Vejo o céu, Vejo a mar, Vejo a terra, Vejo-te, Vejo..., Ah vejo que sou feliz”. Molt bé, cal seguir amb la felicitat.

La veig amb un caràcter impetuós ¿oi? –va dir amb estimació la Susana, dirigint-se al José, però mirant l’Emma.

-          Força, sí –va contestar en José, rient- La veig respectuosa amb les normes, però trencant les que no lliguen amb un cert tarannà de justícia social.

-          Potser sí que sóc així –digué l’Emma, afegint-se a les rialles- Em sembla que m’esteu analitzant..., però la veritat és que tinc unes idees molt fermes.

-          Però em sembla que també ets una mica contradictòria ¿oi? –va preguntar la Susana- No t’ho han dit mai?

-          I tant, la meva mare sempre m’ho deia. I també el meu pare, tot i que ell sempre ha estat un home dominant, sec i cantellut i per tot això, jo sempre li duia la contrària.

-          Bé, em sembla que ets de bona pasta –somrigué la Susana- Però ben segur que aquests aspectes de la teva personalitat tenen uns components negatius, com tot a la vida. Potser en situacions de pressió sents una forta confusió i o bé et llences contra l’oponent o bé et retreus i et tanques en tu mateixa. Pensa-hi.

-          Potser teniu raó. Carai! No em pensava que fos tant transparent!

I els tres van continuar endavant. L’Emma anava rumiant que certament era tal com li havien dit i de vegades se sentia confusa. Devia ser per la por a la crítica o a la discussió, es va dir. En aquests casos adoptava una postura submisa, no lluitadora. Però creia que era una postura fictícia perquè se sentia amb capacitat per lluitar per les coses, encara que reconeixia que no s’acabava de decidir a engegar una confrontació directa. En fi, hauria de reflexionar-hi.

-          No t’has fixat que algunes persones tendeixen a mantenir crítiques constants i repetitives? –va continuar la Susana- I mai no aconsegueixen el que busquen!

-          Sé d’una amiga a qui li passa això, té problemes amb la seva parella –digué l’Emma- però ella creu que si no ho repeteix, tampoc no li farà cas, ves què has de fer!

-          I li fa cas? Estic convençuda que no, que la seva crítica repetitiva es transforma en una reacció contrària amb la mateixa insistència que la crítica.

-          Potser sí que tens raó.

-          És un fet sovint confirmat. És la tessitura següent: si tu m’acuses, jo em defenso –va dir el José, amb el seu to concloent i segur, caminant al davant d’elles dues- Per sort, aquí en el camí, tot es fa més senzill ¿no trobeu?

-          Aquest matí ho pensava –va contestar l’Emma- A mida que camines cada cop ets més conscient que et vas relaxant de forma natural. Els dies passen i notes que no tens preocupacions, les angoixes del passat són del passat, d’un moment llunyà, i sembla que formen part d’una altra vida.

P1130085 (Foto del paisatge de muntanya)

Van arribar a Ruitelán. Prop del llogaret hi ha una capella on havia fet vida eremítica Sant Froilán. Diuen que el sant va venir de terres llunyanes i feia intensa vida espiritual. Però l’home va veure com els seus llibres apareixien parcialment rosegats. L’anacoreta es va estar tota una nit a l’aguait i va poder comprovar com uns conills venien a menjar feliços els pergamins que ell tenia amb tanta estima. Esverat els va foragitar i els hi va llençar una maledicció, que cal imaginar al més pur estil dels bruixots, i des d’aleshores, diuen, que ja mai més s’ha vist cap conill en tota la comarca.

            A continuació les botes del pelegrí el porten a Herrerias, que és el punt on comença una forta pujada d’uns 500 metres fins al Cebreiro. Durant la pujada es parla poc, conservant les energies i l’oxigen per l’esforç de l’ascensió. Pel camí una dona, entrada en anys i asseguda en una pedra, escridassava l’home que anava més endavant.

-          No m’esperis, no! –però ell no li feia cas i seguia endavant, amb pas curt, però constant.

P1130088 Alb A Escuela Laguna de Castilla

 

 (Foto alberg A Escuela)

 

 

 

 

 

Quan van entrar a Laguna de Castilla la Susana i el José van seguir fins a O Cebreiro mentre que l’Emma va decidir quedar-se a dormir. En el poblet l’Emma va veure unes vaques que la van obligar a apartar-se per deixar pas. Un pelegrí, que també passava, li va preguntar al pagès si es tractava de les “rubias gallegas”.

-          Mire, esa primera és rubia gallega, la segunda es una rubia asturiana i las otras dos son francesas.

Així que fins i tot les vaques representen un món internacional, tal com els pelegrins que es mouen per aquestes terres. La major part de la ruta, uns núvols alts havien tapat el sol i havia refrescat una mica. L’home del bar i alberg els acollí somrient.

-          Bon dia avui per caminar ¿oi?

-          Sí, força agradable, especialment per la pujada fins aquí.

L’Emma també va coincidir amb en Firo, el madrileny, i també amb l’irlandès, que anava acompanyat de dos alemanys. Al poble només hi havia un alberg, però molt confortable. Un cop instal·lada, en l’habitació amb llits, va anar al restaurant del mateix alberg. Mira per on, va pensar de cop i volta, per què ha de ser tan difícil entendre que la vida pot ser tan fàcil i senzilla com ho és aquests dies? El món és extraordinari, genial, el que passa és que sovint les nostres emocions ens fan veure les coses d’una manera errada, contrafeta, s’anava dient.

Passats els primers dies, el pelegrí que camina sol se’n adona que tot i que es creua amb molta gent, manté una actitud solitària. Forma una comunitat amb sí mateix, que pot, temporalment, unir-se a algun altre o no. Se’n adona que cada cop és més lliure i autosuficient. Tots els seus béns es concreten en els nou quilos de la seva motxilla i tant el present com el futur només depenen del que desitgi anar fent. No hi ha ningú amb qui passar comptes de les seves decisions. Disposa, el caminant, de la total disponibilitat pel que fa a la seva llibertat i responsabilitat: la nostra pelegrina mai abans havia copsat aquesta sensació.

 

 Triacastela. La peça negra.

Imagen2 Laguna a Triacastela

 

 

 (Ruta Laguna a Triacastela)

 

 

 

 

    Aquella nit potser va ser la que l’Emma havia dormit millor en tot el viatge. A mitja nit va començar a ploure i les gotes de pluja picaven a la finestra del costat del seu llit, amb aquell so pausat que acompanya el descans. Al matí, la pluja encara anava fent, mentre els pelegrins sortien de l’alberg. L’Emma un cop es va posar l’equip de pluja, també va sortir. Va somriure al pensar que a casa seva s’ho hagués pensat abans de sortir si estigues plovent. Aquí, al camí de Sant Jaume, saps que has de seguir, tant si plou com si no. La pluja no em preocupa, es va dir; és ben senzill ¿plou? doncs et poses el plàstic a sobre. Cap problema.

El paisatge era magnífic, d’un verd brillant, tot i la foscor de l’hora i del dia ennuvolat. Una estona després ja havia trobat la primera fita, de les que es van posar feia uns 15 o 20 anys, on s’indica la distància que falta per arribar a Santiago de Compostel·la. En aquests cas, diu 152,5 km. El pelegrí sap que ja està dins de Galícia i això li fa pensar que en pocs dies arribarà al seu destí, la qual cosa dóna ànims a l‘esperit i a les cames. Però encara quedaven quilòmetres per conquerir i, a l’Emma, també una resposta per descobrir, ja que la pregunta la tenia prou clara. Pel sender una merla s’anava menjant un cuc: era el seu esmorzar, ella no ho havia pogut fer. El sender pujava, mostrant bassals d’aigua, amb les gotes de pluja que hi anaven picant. La pujada és sostinguda des de Laguna fins O Cebreiro.

P1130091

 

 (Foto d’una fita important: entrem a Galícia)

 

 

 

 

 

El pelegrí que ha sortit de Laguna una mica més tard de les sis arriba, mitja hora després de les set del matí, a O Cebreiro a 1296 metres d’altitud. Des d’aquest punt la traça sempre tindrà tendència a baixar. L’Emma va arribar a les primeres cases de O Cebreiro, sota un cel de núvols molt negres, poca llum, amb bassals d’aigua pels carrers empedrats. Les cases tenien un aire de misteri sota la pluja constant i els tels de boira que cobrien el poble. Podria ser l’escena d’una pel·lícula de bruixes en una nit de tempesta. La pluja repicava sobre la seva caputxa, duia les cames xopes i amb la cara humida.

Just quan un tro greu va espetegar i el seu ressò feia vibrar el terra, va veure una finestra i una porta d’on sortia llum. S’hi va adreçar ràpid i va entrar al bar. Hi havia una vintena de pelegrins asseguts a les taules, totes plenes. L’Emma es va treure l’impermeable per deixar-lo, regalimant, al darrera de la porta, al costat de molts altres de colors diversos, tot formant un conjunt desordenat i moll. Quan va entrar se’n va anar directe a la barra on va demanar un cafè amb llet ben calent i una pasta.

P1130094 O Cebreiro

 

 (Foto entrada a O Cebreiro)

 

 

 

 

 

S’estava bé amb la bona temperatura i l’aroma del cafè. Va mirar cap a les taules, tot fregant-se les mans després d’eixugar-se els regalims d’aigua del rostre, i no va reconèixer a ningú amb els que havia anat coincidint. A la seva dreta, al final de la barra hi havia un home vell, amb aspecte del poble, bevent un conyac i fumant. Per sobre del seu cap hi havia el rètol que prohibia fumar. A la seva esquerra un pelegrí, amb el rostre vermell per la calor del local, estava pagant. Cobrava una dona de mitjana edat, grassa, amb els cabells poc endreçats i una brusa tacada.

-          Sap vostè si és millor seguir el camí o bé anar per la carretera, en el proper tram? –va preguntar el pelegrí, amb accent estranger, un cop va rebre el canvi.

-          Com diu? –va exclamar la dona des del darrera de la barra- Jo què sé! Miri, jo no he fet mai el camí, ni m’interessa, així que no m’ho pregunti.

L’estranger es va quedar astorat, quasi igual que l’Emma, per la resposta de la dona. L’home de la copa de conyac, reia i deia “si és que ho volen saber tot, que ho preguntin al capellà!” L’estranger va girar cua i va marxar sense dir res més.

 

     Els pelegrins passen per la comarca d’Os Ancares dins de Galícia amb extensos paisatges de muntanya. O Cebreiro és un indret mític, amb les seves construccions de pedra i sostre de palla, les “pallozas”, i la boira que avui també hi és present junt amb la pluja que cau sense cap pausa. Però els pelegrins que hi venen a l’hivern, normalment hi troben neu. La nostra pelegrina va continuar caminant, després de fer el cafè amb llet, i va passar pel davant de l’alberg de pelegrins, el primer que es troba de la Xunta de Galícia, on hi havien dormit la Susana i el José. Es va aturar uns instants, a l’entrada, per mirar si els trobava i com que no va ser així, va continuar endavant, pujant encara més fins a 1332 metres, a l’Alto de San Roque, on un gran pelegrí de ferro sembla protegir-se del vent.

La boira, el vent i la pluja no li deixaven veure gaire cosa, però una estona després es va aclarir una mica i l’Emma va començar a gaudir d’unes magnífiques vistes cap al nord: en primer terme la serra de Piornal i més enllà s’endevinaven les serres de Pena da Hedra i da Escrita.

            La ruta baixa, passant per pobles com Padornelo, Fonfria i Biduedo. Tots són petits poblets que es mantenen a una mateixa altitud, encara que el sender puja i baixa amb una constància envejable. Serà a partir de Fonfria que començarà el descens. L’Emma se sentia privilegiada caminant per aquesta ruta, tot i el vent i la mica de pluja que continuava caient. Es va treure la caputxa i va deixar que les gotes li caiguessin a la cara. Era refrescant; com una dutxa iniciàtica, l’alliberació esperada.

P1130096 Alto de San Roque

 

 (Foto a l’Alto de San Roque)

 

 

 

 

 

 

Vint-i-dos quilòmetres més avall de O Cebreiro, l’Emma es va aturar a Filloval, per descansar una mica i esmorzar. Ja portava 26 quilòmetres de vent i pluja, però ja només en quedaven quatre per acabar la jornada. Va seure i una mica després va aparèixer l’Ugur.

-          Ja sóc aquí, Emma! –va dir rient, tot mullat de dalt a baix.

-          Però mira com vas! –va exclamar ella, amoïnada- agafaràs una pulmonia.

-          No pateixis, que ja fa anys que no tinc cap malaltia.

-          Una mica estrany, sí que ho ets ¿val?... i ja et veig a venir, segur que em preguntaràs per la cambrera ¿oi?... –se’l va quedar mirant amb murrieria- i jo també et preguntaré com ho saps.

-          És que venia darrera teu i m’ho han explicat.

L’Emma no es va quedar gaire convençuda, però tampoc no tenia arguments per rebatre el que li acabava de contestar, així que no va insistir i l’Ugur ho va aprofitar per explicar que l’estranger havia sortit del bar emportant-se una “peça negra”. Hi ha persones, a vegades ho fem tots, que diem alguna cosa que molesta a l’altre. Una peça negra és un ressentiment que desem en un lloc del pensament respecte de qui ens la dóna. Amb totes les persones que ens relacionem, els hi obrim una capseta on hi desem totes les peces negres rebudes, que es van acumulant, fins que arriba un dia que la capsa és tan plena que s’ha de buidar ¿i com es fa per buidar-la?

-          Potser acaba sent una reacció agressiva? M’imagino que ja estàs tipa i ho treus tot de cop!

-          Efectivament. L’única manera d’evitar-ho, és adonar-te de les ofenses o de les coses molestes que has dit i procurar esborrar-les.

-          I com s’esborren?

-          Bé, si tens la sensació que li has dit o fet a algú alguna cosa que no ha estat agradable, procures un apropament. Li demanes disculpes o aclareixes la situació, però sempre has d’intentar que parli el savi del teu interior.

P1130104

 

 

 (Foto baixant)

 

 

 

 

 

 

 

 

    L’Emma es va quedar una bona estona prenent el refresc i pensant. Segur que penses amb les teves relacions personals ¿oi?, va preguntar-li l’Ugur. Ella se’l va mirar però no va contestar res. Així era: estava pensant en totes les peces negres que ella havia anat posant dins la capsa de l’Àlex i probablement, també, les que ell havia anat rebent.

-          És bo que vagis pensant. Jo ara he de marxar i et deixo una estona, m’avanço, que ja saps que vaig un pas més curt.

Dit això, es va aixecar tot dient adéu amb la mà i deixant anar aquelles espurnes, quasi invisibles, que ja li eren tan naturals a l’Emma. Ella es va quedar pensant i no es va preocupar de veure si un cop havia tombat el carrer encara era allà caminant o bé havia desaparegut. Va somriure, pel fet que li hagués vingut al pensament aquesta idea absurda que el vell pogués desaparèixer, així com així. Ara, estrany, sí que ho era, però també es feia estimar i ella se’n adonava que sovint estava esperant a veure si se’l trobava i podia escoltar les seves reflexions. M’ajuda a aconseguir serenitat.

Una estona després el caminant té una vista magnífica de Triacastela, l’objectiu de la jornada en moltes de les guies. Amb els anys, s’hi han obert diversos albergs. L’Emma va anar directament a l’alberg Complexo Xacobeo, molt ben muntat, amb àmplies habitacions i amb prou lloc per estar.  

 

P1130109 Esgl Santiago Peregrino (Foto església Santiago, a Triacastela)

Sortir a donar una volta i a veure quins coneguts es pot trobar és l’activitat de les tardes. El poble estava ple de pelegrins i entre els molts que s’hi estaven hi ha va trobar la Susana i el José, donant una volta. Ells s’havien quedat a l’alberg de la Xunta, a l’entrada de la vila, al mig d’un gran prat verd. Com és natural la conversa va ser fàcil i fluida.

-          Jo ja sé que, també, sóc una mica esbojarrada, m’agrada sentir-me lliure i em deixo anar sovint, però recordo les coses, per exemple els aniversaris. En canvi l’Àlex no en recorda cap, no posa atenció als detalls. És tant poc detallista, que li donaria un cop al cap!

-          Ui, ui, espera, espera. Pensa que està acceptat que les dones siguin molt sensibles als detalls i no oblidin res, al contrari del que passa amb els mascles –digué la Susana, rient- Aquest és un dels components clàssics dels conflictes.

-          Això també és cosa de l’evolució, fins i tot potser d’algunes de les estructures cerebrals, no ho sé –intervingué en José, també somrient- El que sí que està clar és que l’home creu que si es dedica a resoldre coses molt importants obtindrà l’afalagament de la dona i acaba deixant de banda els detalls que considera poc transcendents.

-          Ja veig a venir que em direu que la dona, en canvi, valora més els detalls quotidians i els que tenen a veure amb el petit nucli de la parella ¿oi? –plantejà, ja rient, l’Emma.

-          Et veig més feliç, avui ¿que potser has parlat amb el teu marit?

L’Emma es va quedar pensant. No, no hi he parlat, va contestar, però la veritat és que estic contenta. La pregunta ja la tinc clara, va afegir, ara només em falta concretar la resposta. A Compostel·la, ho tindré clar, va afirmar. Potser ens hem de donar una altra oportunitat? Es va preguntar en un to baix que la Susana va sentir però no va voler importunar.

 

Sarria. De cop, les preocupacions.

Imagen3 Triacastela a Sarria (Ruta Triacastela a Sarria)

De Triacastela a Sarria hi ha dues opcions. Una de 18 qm i l’altre de 24. La primera va per Sant Xil i l’Alto de Riocabo i la segona segueix el curs del riu Sarria i passa per Samos. Amb la intenció de visitar el famós monestir, la nostra pelegrina va optar per la segona opció, que era més llarga. Va sortir sola, una mica abans de les set del matí, en un dia molt fosc. Al final del poble, davant d’una placeta amb un cartell que exposa unes estrofes d’un poema de Rudyard Kipling (Si penses que estàs vençut, ho estàs; si penses que no ho pots fer, no ho faràs...) l’Emma va concloure que tot està en la capacitat mental de cadascú. Això era el mateix que ella hauria de tenir en compte: seria valenta per prendre la decisió? Seria capaç d’aprendre les lliçons que el camí li estava oferint? En aquell moment li hagués agradat tenir al seu costat la Susana, per poder-ho comentar, per saber la seva opinió, però ella i el José havien decidit anar per l’opció de Sant Xil.

P1130118 ET25

 

 (Foto, inici per carretera)

 

 

 

 

 

 

El pelegrí que ha optat per aquesta ruta, va seguint la carretera, però per un sender paral·lel de terra. No hi passa quasi cap cotxe i se sent la remor de l’aigua que baixa pel riu i els cants dels ocells entre els nombrosos arbres que l’envolten.

Al poblet de San Cristobo del Real, el sender es desvia del costat de la carretera i es fica pel mig de bosc, tot cobert de grans castanyers, roures i faigs, fins als poblets de Lusío i Renche per després tornar a la carretera i més tard tornar a endinsar-se i així successivament. Passa per Freituxe i San Martiño do Real, tots indrets rurals on predominen les vaques. Tot es veu més senzill i pobre que els pobles que es veien per Castella i Lleó. No hi ha cap lloc per esmorzar, per això l’Emma havia anat a un bar, dins de Triacastela, que obrien a partir de les sis del matí. Amb el cafè amb llet i després una peça de fruita ja en tenia prou.

P1130120 Samos (Foto Monestir de Samos)

Eren les vuit del matí quan va arribar, junt amb Pietro un ciclista calabrès, a Samos. Tots dos van seure a la terrassa del bar La Casa de Lola, amb només tres tauletes, on ella es va demanar una truita i un refresc. El ciclista, un home que ja tenia seixanta anys, amb una espessa barba d’un negre intens, li explicà que era “nonno” (avi) de dos nens i una nena. Al davant tenien el gran monestir que, com explicava la noia del bar, comptava amb 13 monjos i 3 monges. El Pietro s’hi va quedar a esperar a què obressin el monestir després del migdia, ja que al matí no es pot visitar. La pelegrina va decidir seguir endavant. L’Emma sabia que es perdria la visita del claustre amb la font de les Nereides. El que la majoria de la gent recorda d’aquesta font són els pits desproporcionadament voluminosos de les sirenes, cosa que resulta una mica xocant en un claustre de frares benedictins. No es volia esperar i quedaven dotze quilòmetres per arribar a Sarria. Aquesta és una etapa que, al principi, molta gent feia per Samos, però això ha anat canviant i actualment la majoria acostumen a anar per l’altra alternativa de San Xil, més aèria i sense carretera. La nostra pelegrina es va allunyar del monestir benedictí, un dels més antics d’Espanya i símbol cultural de Galícia que, segons diuen, té les seves arrels dins del segle VII, quan va ser fundat per sant Martí Dumiense, qui el va consagrar als màrtirs d’Antioquia sant Julià i santa Basilisa, encara que l’edificació és força més actual.

Quasi a la una del migdia l’Emma va arribar a Sarria, on va avançar un hongarès que, quasi impedit de les dues cames, caminava amb gran dificultat, passa a passa, ajudat per dues crosses i acompanyat d’un amic. Tenia 37 anys i molta fe. Veient-lo Emma va arribar a la conclusió que ja no podia queixar-se de res. 

 

P1130116

 

 

 (Foto, detalls del Camí)

 

 

 

 

 

Amb el salt que l’Emma va fer abans de Lleó, hauria modificat els companys de caminada. Però no se sap ben bé perquè, al final el pelegrí es torna a trobar amb coneguts que, per raons insondables acaben coincidint al mateix lloc i el mateix dia, un altre cop.

Ella anava baixant pel carrer que passa pel casc antic de Sarria. Eren les cinc de la tarda i els nombrosos bars i restaurants, tots petits, entaforats en antigues cases de pedra, presentaven les terrasses plenes d’homes i dones amb l’aspecte inconfusible de pelegrins. Els delataven els pantalons i vestits, còmodes i pensats per caminar, per les barbes per afaitar, i també pels cabells que demanaven més dedicació de la pinta. A Sarria, la densitat de pelegrins es va fent cada cop més evident.

Les mans lliures, l’esquena relaxada sense el pes de la motxilla, els peus descansats sense les botes, amb el calçat esportiu de després de la caminada, la brusa neta i els pantalons curts; les altres peces de roba s’havien quedat esteses per assecar-se. S’havia posat unes arracades, que semblaven unes perles negres i unes polseres que havia comprat quan va estar amb els berbers. Se sentia bé físicament, lliure i descansada. Ara que només li quedava una mica més de cent quilòmetres per arribar a Santiago, el seu cos responia amb perfecció a les hores de marxa, i fins i tot aquell neguit profund, aquella boira interna de fa molts dies, l’havia deixat en pau. Cada cop tenia més clar que estava fent el camí per a decidir-se, per determinar què volia fer a partir del dia que acabés el viatge. Aquesta mateixa creença, l’obligació de determinar el seu futur la feia sentir optimista.

Va seguir avall, a poc a poc, gaudint del moment i observant els grups de gent, tots pelegrins i alguna parella de turistes. Observà que hi havia molts més pelegrins del que trobava en els finals d’etapa anteriors i aleshores es va confirmar que a Sarria molta gent comença el camí. El cas és que aquesta ciutat és l’inici dels últims cent quilòmetres i per tant a partir d’aquí es pot justificar el mínim de quilòmetres que cal per obtenir, a l’oficina dels pelegrins a Santiago de Compostel·la, el document anomenat “compostela”, l’acreditació d’haver fer el pelegrinatge.

-          Quina acumulació de pelegrins que hi ha! –es va queixar un pelegrí barbut, prim i calb aturat a una cantonada del carrer que feia baixada.

-          Doncs, sí, ja tens raó –va contestar l’Emma, a qui no li preocupava gens ni mica.

-          La culpa la tenen els capellans i els de l’administració.

-          Ah, sí? No ho sabia.

-          Doncs sí, amb intencions turístiques han posat el mínim de cent quilòmetres per obtenir la compostel·lana. Si el mínim fos de tres-cents quilòmetres, ja en parlaríem. Tot són interessos econòmics!

            Diversos bars, amb les seves terrasses, estaven situats a ambdós costats del carrer, on hi seien els pelegrins, alguns amb les seves inconfusibles motxilles. De cop, va sentir una veu coneguda, amiga, entranyable que la cridava: era l’Alejandro, a qui li agradava dir que era un pelegrí de la vida, que el que volia era viure una experiència humanista. Als voltants de la taula estaven la Pepa i altres amics, com l’italià Paolo i es van aixecar per abraçar-la. Es va produir aquell efecte curiós en el camí: els retrobaments són una explosió d’alegria, com de vells amics que fa anys que no es veuen.

-          Alejandro! Pepa! Com esteu?

-          Quants dies sense veure’ns –van dir l’Alejandro i la Pepa abraçant-se amb l’Emma.

-          Em sembla que ens vam perdre ben bé després de Burgos ¿oi?

A mida que passen els dies, algunes retrobades són més emotives, pensà l’Emma, mentre la conversa anava tractant de moltes coses, però senzillament gaudint de la companyia.

-          Veig que tu continues sent l’home motivador i entusiasta, tot i els quilòmetres caminats, de fa quinze dies. Si un amic que he conegut, un home vell, estigués aquí potser et diria que ets el príncep natural que és feliç i fa feliços als altres.

-          I tu ets un joier, Emma, el que tens a dins val molt i ningú t’ho pot prendre –contestà l’Alejandro, amb aquella mirada brillant, tan seva.

P1130126 Sarria Esgl El Salvador

 

 

 

 (Foto Església del Salvador, Sarria)

 

 

 

 

 

 

 

L’Emma es va afegir a la tertúlia i s’hi va quedar fins que tots van començar a marxar per anar als seus respectius albergs, dels molts que hi ha a Sarria. L’Emma tenia temps i va seguir carrer endavant, carregada d’emocions positives i, sense adonar-se’n, anava cantant una cançó seguint el ritme de les seves passes.

Els pensaments van anar a parar a l’Àlex. Havien passat dies, ja no sabia si dos o cinc perquè el temps ja no comptava, des que havia trucat al seu marit. L’Emma se’n adonà que ja havia perdut la noció del temps. No sabia si era dimarts o dissabte i tant li feia; encara més: se sentia feliç de no saber el dia exacte que era, això feia créixer la sensació d’alliberament dels lligams que l’escanyaven. Potser a tothom ens escanyen alguns lligams? va generalitzar en la seva reflexió.

Es va aturar per trucar a casa. Va deixar que el telèfon truqués, perquè estava segura que l’Àlex ja tenia que haver tornat del balneari. El telèfon sonava i sonava i ja havia fet el gest d’anar a penjar el telèfon, quan van contestar.

Una estona després l’Emma, notava la sensació de confusió que havia sentit, ja que qui va contestar no va ser el seu marit sinó la Judit. L’Emma caminava per Sarria sense un rumb definit, a l’atzar perquè el seu cap donava voltes i voltes a una conversa de... hola, com estàs, no, no, ell no hi és, ah!, jo sóc aquí perquè he vingut a portar una cosa, i tu què, ¿els peus bé?... per aquí tot bé i ja li diré que has trucat... Per quina raó no m’he sentit còmoda parlant amb la Judit? es preguntava. Què feia a casa meva? On era en aquell moment l’Àlex?... La Judit? Pot ser que la Judit i l’Àlex...? No, no pot ser, amb la Judit no, de cap manera...

            Anava barrinant d’una cosa a l’altre i va tornar a recordar el que pensava de l’Alejandro. I jo què, ja m’he despertat? Estic adormida? ¿on és la meva consciència, el meu sentit de persona lliure? ¿on són tots aquells somnis de joveneta? ¿on ha quedat la meva pròpia seguretat i la consciència de la meva autoestima? Desperta, punyeta!

 

 Portomarin. La peça d’or.

Imagen4 Sarria a Portomarin (Ruta Sarria a Portomarin)

De bon matí, els pelegrins sortien de Sarria passant pel costat del convent de la Magdalena amb la façana il·luminada i els llums als carrers. Un cop havien donat la volta pel darrera del cementiri, els llums s’acabaven i tot quedava fosc. El trajecte passa a ser una pista de terra que es seguia amb facilitat. L’Emma no va encendre el llum frontal.

Aquesta etapa passa per una gran quantitat de petits poblets, tants com 23 i disposa de 15 albergs, repartits entre sis dels pobles. Això dóna una idea del desenvolupament dels serveis destinats al pelegrí, sense comptar amb els hostals i hotels dedicats al turisme més tradicional. Cal dir que, en general, els bars i restaurants, sense ser cars, no es poden considerar barats tenint en compte el concepte “menú” que està molt implantat. L’oferta és escassa comparada amb la demanda que hi ha.

            L’Emma no s’havia llevat animada com els últims dies. Havia tingut somnis estranys. De cop una idea li va començar a voltar pel cap: i si l’Àlex havia anat al balneari amb alguna amigueta seva? És molt probable que li estigués fent el salt. Aquesta idea, li havia anat voltant pel cap i no havia pogut dormir bé. Qui era l’amigueta? La conec, jo? Era la Judit? es preguntava. Caminava per la pista amb el rostre cansat i amb la mirada apagada.

P1130134 ET26 Convento La Magdalena (Foto de matinada, convent de La Magdalena)

Era molt aviat i l’entorn era fosc perquè el cel estava tapat i aquelles espurnetes d’aigua no acabaven de mullar. Es va fixar que s’havia posat al coll el mocador vell, el de l’Àlex. Amb un rampell de ràbia es va aturar i va estar a punt de llençar-lo, però s’ho va repensar, alguna cosa li ho va impedir i el va tornar a desar a la motxilla, mentre treia el nou que s’havia comprat. Amb el nou mocador de seda al coll va seguir cap on indicaven les sagetes grogues.

            La pista va anat pujant fins a As Paredes, poblet on hi ha la fita 109 del camí. Aquestes fites són d’un metre d’altura, de granit, amb la petxina esculpida i la indicació dels quilòmetres que falten fins a Santiago de Compostel·la. El pelegrí les anirà trobant cada mig quilòmetre per tot Galícia.

Uns cinquanta metres darrera de l’Emma, caminava el Miki, un pelegrí més dels molts que es creuen i que després ja no es tornen a trobar. El Miki, més aviat baixet amb una barba curta sense arreglar, feia el viatge com una manera de descobrir el món i a les persones, implicant-se amb els més febles. Feia tres anys, havia fet la volta al món, amb la motxilla a l’esquena i amb l’objectiu de filmar les diverses formes d’opressió: els nens abandonats, els vells indigents, el maltractament de la dona, els camps de refugiats... S’hi va estar vuit mesos. Els vídeos que va gravar i que un amic seu, el Carlos, va muntar, actualment els cedeix a oenagés i escoles perquè puguin explicar què passa més enllà de les nostres muralles d’opulència, consumisme, malbaratament i autosatisfacció. Aquest pelegrí no sabia, tampoc no tenia perquè saber-ho, el caos mental d’aquella pelegrina que caminava allà al davant seu. Vint minuts després, el pelegrí la va passar “buen camino”, l’Emma se’l va mirar, li va contestar i va seguir amb les seves cabòries, el galimaties que no es deslligava. No podia evitar que una ombra negra, una intuïció fatal cobrís els seus pensaments.

P1130139

 

 

 (Foto, camins i boscos)

 

 

 

 

 

 

S’estava preparant un canvi, ho sentia, ho percebia en els ocells que es preparaven penjats amb ordre als fils elèctrics. La vida és així, vol canvis; potser cal acceptar canvis. En qualsevol cas, pensava, els dos van prendre una determinació, ja fa uns quants anys. Va ser una decisió lliure i voluntària, encara que, potser, van ser els mecanismes bioquímics els que van resoldre. Ves a saber. Hi ha gent que pateix per altres raons, tot i que no van optar per res: els que moren de gana, les víctimes d’un sistema injust, o els que han hagut d’anar a parar a un camp de refugiats. Era conscient que si ella, ara, estava angoixada, no podia pas culpar al govern ni a la humanitat. Potser podia culpar el seu marit, però el fet que hagués anat canviant, tampoc no devia ser culpa d’ell, senzillament era la pròpia evolució. Evolucionem de maneres diferents, va concloure amb pena. Dues noies joves i un noi de pell negra, venien en direcció contrària i es van aturar.

-          Que has vist un barret vermell i un mocador blau?

-          No, ho sento.

Cadascú perd coses diferents, es va dir. Més endavant, es va aturar prop de Ferreiros, al quilòmetre 100 del compte que va restant fins a Santiago, al bar de Morgade, on va menjar el millor entrepà del camí i per un preu molt raonable. Va pensar que si mai algú li preguntés, el recomanaria. Va tornar a coincidir amb l’Alejandro, la Susana i l’irlandès, que ja sabia que es deia Domhnal i van seguir plegats. Van sortir de Ferreiros on ja no hi ha ferrers professionals per ferrar cavalls de pelegrins, però tampoc no hi havia pelegrins a cavall, al menys no se’n veia cap.

Més enllà, a la façana d’una casa, hi havia una tauleta i un rètol que deia: “La Cansera, espíritu de hospitalidad. Agua fresca y reposo para hacer bien el camino”. Pels que no han fet mai el camí, això els hi podria dir molt: això és el camí, aquesta hospitalitat que no s’acostuma a trobar en cap altre àmbit de la societat. En aquest moment li va venir a la memòria, a l’Emma, el record de l’Àngela, de l’alberg d’Hospital de Órbigo, quan li explicava que en un altre alberg on havia estat, que ella no recordava on era, hi havia una capseta de cartó perquè els alberguistes hi deixessin el preu: la voluntat. A la capseta, oberta, hi havia un paper, dret, amb un text: “Deja lo que puedas; llévate lo que necesites”.

Van deixar enrere la casa. L’Alejandro li anava explicant que els propietaris d’aquesta casa, la Fina i el Daniel, després de les seves experiències personals aconseguides cada cop que feien el camí, van decidir oferir als pelegrins un espai on les relacions humanes fossin la clau. L’esperit de La Cansera era senzill: hospitalitat, acollida, generositat, consell, escoltar i compartir. Per tant, s’havia transformat en un espai màgic on, des del matí fins al vespre, la seva porta estava sempre oberta.

P1130141 Bar Morgade

 

 

 

 (Foto bar Morgade)

 

 

 

 

Ja feia molta estona que havia començat a caminar. L’Emma, amb els seus amics, estaven passant per Mercadoiro i aviat arribarien a Portomarín. Havia esborrat l’idea que la Judit l’hagués traït. S’estimava més pensar que l’havia trobat a casa seva per casualitat, tot plegat no feia tants dies que l’Àlex havia estat prou amable per telèfon. Es va aturar a l’alberg, una casa reformada del segle XVIII, a prendre un refresc i els amics van seguir endavant. Com caigut del cel, o sorgint del terra, va aparèixer, com ja era normal, l’Ugur, que es va asseure a la cadira del costat, amb la seva mirada penetrant i el mig somriure. A l’Emma se li va il·luminar el rostre, també, mentre pensava ¿com s’ho fa aquest home per sempre trobar-me?

-          Ui, hola! No esperava veure’t, avui –digué l’Emma, abraçant-s’hi.

-          Per què no? –sagaç, li va preguntar el vell.

-          Doncs perquè ja m’he acostumat que només et trobo quan ha passat alguna cosa –va contestar rient- no sé com t’ho fas però et trobo només en aquests casos i després marxes i ja no et puc localitzar. Ets un misteri, Ugur, però et fas estimar.

-          M’afalagues i és un obsequi que em fas. T’ho agraeixo perquè m’acabes de donar una valuosa “peça d’or”.

-          Com, peça d’or? –va riure- no sabia que en portava.

Mentrestant l’Emma desava el mocador de seda a la motxilla, l’Ugur li començava a explicar que de la mateixa manera que hi ha “peces negres”, també, hi ha “peces d’or”. Com ja havien parlat, una peça negra era una ofensa, així doncs una peça d’or és una carícia emocional. Quan li dius alguna cosa amable a algú, de fet li estàs demostrant que, per a tu, ell o ella tenen un valor especial: reconeixes de manera explícita la seva transcendència.

-          Ostres! És veritat i a mida que algú em diu moltes coses amables, el sento més proper, me l’estimo més.

-          Les peces d’or serveixen per acumular estimació, o bé per esborrar peces negres ¿val?

-          És clar, en canvi, si has acumulat moltes peces negres, menys t’estimes aquella persona...

-          Clar, perquè ens fan mal. L’agressió entre persones no només pot ser física, sovint acostuma a ser una agressió de peces negres, emocional, i tu tens una capseta amb molts peces negres ¿oi, Emma? –pronuncià amb veu suau, el vell.

-          Sí, Ugur, sí, tinc una capsa molt plena... –va contestar després de deixar passar uns instants mentre se li formava la imatge d’una capsa quasi com un bagul, vell, amb la tapa una mica oberta per on es veien tot de peces que l’omplien, totes negres.

L’Ugur, es va quedar una estona observant la gent de les altres taules, deixant que l’Emma pensés en les seves coses; ell estava segur que ara, la noia, pensava en la relació amb el seu marit i l’acumulació de peces i del color que tenien. Estava pensant que les peces d’or s’havien anat esborrant amb el temps, pel pes de les peces negres. Se la va mirar i va veure que els ulls li brillaven amb un tènue tel líquid. Cal anar en compte, va afegir, amb les peces d’or falses, ja que si li dius a algú, per exemple, “ho has fet bé, has tingut sort”, el que fas és treure-li valor a la persona i per tant s’assembla més a una peça negra que no pas d’or.

-          Doncs bé, t’he volgut veure per explicar-te tot això, ja que la trobada amb l’Alejandro i la Pepa, ahir, va estar un exemple de peces d’or intercanviades entre tots tres. Exclamar “quina alegria de veure’t un altre cop!” és una peça d’or, amb l’afegit que és incondicional. Les ofereixes o te les donen només pel fet d’existir i no per haver fet res d’especial.

-          Moltes gràcies, Ugur, m’has alegrat el dia... i ho necessitava –va dir l’Emma, posant-li la mà dreta sobre la seva esquerra i fregant amb afecte aquella pell antiga, solcada per les ratlles de la vida i de la saviesa.

Una estona després l’Ugur es va aixecar, es va acomiadar i va anar marxant. Una mica més enllà va mostrar el seu gest genuí de dir adéu amb la mà que, un cop més, a ella li va semblar que deixava anar aquelles insòlites espurnetes i llumetes daurades, que semblaven més brillants que altres cops.

 

P1130149

 

 

 

 

 (Foto Portomarin)

 

 

 

 

 

 

 

El pelegrí arriba a Portomarin, al costat del riu Miño, després de passar per sobre del llarg pont. Laffi deia que era un riu abundant de peixos, sobre tot d’anguiles i truites de riu. Pel que fa al pont també deia: “…un puente grande y hermoso que ahora da nombre a esta tierra y que se llama Ponte del Min” i d’aquí sabem l’origen etimològic que prové de “Pons Minee”.

No s’ha d’oblidar la visita a l’església, l’espectacular temple fortalesa de sant Nicolàs, que havia estat dels cavallers de Sant Joan. El poble, però, és modern, ja que l’antic va quedar enfonsat quan es va construir la presa de Belesar. L’Emma va coincidir al dinar amb l’Alejandro i dos caminants nous, l’Abel d’Irun i el Miquel de Barcelona. Els dos ja estaven per sobre de la seixantena i feia tres etapes que havien coincidit. L’Abel va començar a Burgos i el Miquel a Roncesvalles. L’Emma i tots tenien previst seguir fins a Compostel·la, però l’Abel havia decidit forçar les properes etapes per acabar més ràpid ja que, deia, s’enyorava dels néts i volia acabar tan aviat com pogués. 

La tarda va passar poc a poc i anava fent-se fosc. El desànim no arriba de cop. Potser sí que hi ha un tret que l’engega, però després es va filtrant pels porus del pensament amb lentitud, envaeix el cervell com una droga insidiosa per tal d’atacar el teu orgull personal. Apareix quan el cansament et fa pensar que vols aturar-te, quedar-te assegut i no tornar-te a aixecar, per tant no es tracta només del cansament físic, es tracta que el cansament físic afecta a l’esperit, als elements emocionals. Dura una bona estona i el millor és trobar un lloc per descansar, beure i menjar una mica, ja que generalment l’aportació de glucosa i proteïnes, permeten que la bioquímica torni a equilibrar el cos amb la ment. Costa reaccionar, de la mateixa manera que costa retrobar-se, després d’un accident, fent els exercicis, sovint dolorosos, de recuperació, per això cal donar temps i no obsessionar-se. L’etapa de la jornada ha estat de 23 km i el final del viatge cada dia està més a prop; el dia de la seva decisió personal, íntima, s’apropa.  

 

 Palas de Rei. Resposta rebel.

Imagen5 Portomarin a Palas de Rei (Ruta Portomarin a Palas de Rei)

Quan els caminants sortiren dels albergs de Portomarin, hi havia bassals d’aigua de la pluja de la nit. La foscor de l’hora i la boira baixa que s’havia situat sobre els carrers del poble, presentaven una imatge tèrbola de la ruta urbana. L’Emma també tenia els ulls tèrbols per la son que no havia marxat del tot.

Al principi toca anar baixant fins a prop de l’embassament on cal passar el pont i per l’altra banda començar a pujar. Durant aquesta etapa cal anar fins a Gonzar, a uns vuit quilòmetres, per tal de trobar el primer bar, on reposar les forces, un cop s’han fet les dues primeres hores de caminada.

-          Llàstima que avui puguin caure algunes gotes –va dir la senyora del bar, amb el seu accent gallec, quan l’Emma marxava.

-          Què hi farem, però es camina millor si no fa calor.

-          Doncs, buen camino!

A la sortida, va coincidir amb el Josep de Barcelona i van seguir junts. La ruta segueix pujant cap a la serra de Ligonde, després d’un desnivell de 335 metres, però que es va fent quasi sense que les cames ho notin, al menys pels pelegrins que venen de lluny i ja s’han adaptat. Més endavant només hi ha una mica de pujada forta fins a Castromaior, encara que caldrà seguir fent els tobogans (pujar, baixar, pujar, baixar…) tan normals en terres gallegues. A Castromaior hi ha una església romànica i també les restes d’un castro d’origen anterior a la romanització, que es poden visitar. Per poder veure el lloc, cal seguir la ruta i agafar una pista que es desvia a l’esquerra i uns 900 metres més enllà, dalt d’un turonet suau hi ha les restes arqueològiques. El sender indicat pel camí de Sant Jaume, segueix la pista que va a recta, més o menys en la mateixa direcció.

El pelegrí passa Hospital da Cruz on hi havia hagut un hospital i un cementiri de pelegrins. Una mica més endavant, hi ha el poblet de Ventas de Narón que ja figurava en el Codex Calixtinus, aquella primera guia de viatge, amb el nom de Sala Regina. De fet el Camí de Sant Jaume va permetre que molts petits pobles, que serien quasi desconeguts, passessin a la història i ara són molt coneguts. Seguidament queden a banda i banda de la ruta, que fan els dos pelegrins, les cases de pedres antigues de Prebisa. En aquest poble hi ha una església dedicada a Sant Marc, que alguns el tenen per protector de notaris, pintors, intèrprets i fabricants d’ulleres.

     Es comença a caminar per la serra de Ligonde i una mica més endavant es passa pel costat del cruceiro de Lameiros. És cèlebre i està datat el 1670; d’un costat hi ha la imatge de Crist i a l’altra la Mare de Déu dels Dolors. La pelegrina va observar detingudament la base, on es podien distingir els estris de la crucifixió: les tenalles, la corona d’espines i una calavera.

-          Has vist la calavera?

-          Sí, és habitual i sempre ha representat el calvari de Jesús –va dir el Josep.

Les creus de pedra, apareixen sovint en llocs inesperats en tota la geografia gallega. Hi ha moltes interpretacions del seu significat, però en qualsevol cas sempre semblen demanar, al caminant, una aturada.

-          Saps que hi ha una interpretació de tipus protector dels cruceiros? –va preguntar el Josep.

-          Ah, sí?

-          Sí. Diuen que si tens la mala fortuna de topar-te amb la Santa Companya, cal que t’agafis fort a la columna de la creu i així quedes protegida.

-          I si no ho fas, se t’emporta ¿oi?

-          Sí. Com saps la Santa Companya és el nom que reben les ànimes en pena que recorren els camins com fantasmes en processó i els que captura s’hi han d’afegir.

P1130162 ET28

 

 

 (Foto, la tranquil·la pluja gallega)

 

 

 

 

 

El poblet de Ligonde es presenta a continuació. També hi havia hagut un hospital i un cementiri per a pelegrins. Una llegenda diu que un cop una pelegrina va morir de cansament en arribar a Ligonde i el jove acompanyant de la noia, de la desesperació, va morir de pena. Van ser enterrats al cementiri. Actualment, hi ha una senzilla creu que indica el lloc on estava l’antic cementiri. Pel carrer hi ha algunes cases amb escuts nobiliaris. Diuen que en una d’elles, la coneguda com Carneiro, s’hi va aturar a menjar, l’any 1520, el rei Carles V.

L’Emma i el Josep ja havien fet 16 quilòmetres, o potser una mica més. Per tant als caminants només els hi quedaven dues hores fins a Palas de Rei. L’Emma es va asseure a descansar en una terrassa d’Airexe, mentre que el Josep es va estimar més seguir caminant; potser ja es trobarien més endavant. Però en el camí, encara que s’hi vagi sol, mai no s’hi està del tot en solitud. Cinc minuts després de seure van arribar la Susana i el José amb els quals, com sempre, va començar una franca xerrada sobre unes coses i les altres. A l’Emma li agradava trobar-se amb els coneixements de la Susana i el bon sentit comú del José tot tractant sobre la complexitat dels sentiments, de les inquietuds i dels anhels.

-          Estava parlant l’altre dia amb una amiga que em va trucar. Té molts problemes i em parlava del seu desassossec. Sovint es fa un fart de plorar –va explicar l’Emma.

-          Jo et diria que la llàgrima és quasi una hisenda propietat de la dona -va dir el José- No totes ho fan servir, però per algunes és una eina per conduir les reaccions emocionals de l’altre.

-          No sempre, lògicament –va participar la Susana- però sí que és veritat que pot utilitzar-se com a xantatge emocional que, en els primers anys, actua com un condicionant que fa sentir-se culpable el company.

-          Però si plora, deu ser perquè no està bé ¿no?

-          Clar, però ja saps que no sempre que no estàs bé et poses a plorar. Les llàgrimes són, a vegades, una forma de manipular, encara que sigui inconscient. Com que el problema, el que sigui, no es tracta des de la serenitat sinó des de les emocions evidents, no hi ha manera de trobar-hi solució. Amb els anys, la relació es va podrint i això és una constant en els problemes de parella –va comentar la Susana amb el gest aquell de dir això és amb el que ens trobem- És com un joc psicològic: exploto la posició de víctima, esperant l’actitud trasbalsada de l’altre i quan ho faig ja sé que puc adoptar el paper de perseguidor.

-          Potser deu ser una resposta rebel, com el nen que vol una cosa –reflexionava l’Emma, pensant en les implicacions del que li explicava l’Ugur sobre el príncep rebel- Ja ho entenc, no pot acabar mai bé.

-          Efectivament, quedem que així és, no hem d’intentar manipular, perquè manipular fa mal a l’altre. Diguem que, de moment, qui ho fa guanya, però a la llarga també perd –va afegir el José- I ara demanem una cervesa, que tinc set.

Mentre feien la comanda al cambrer, l’Emma pensava que amb tota seguretat la manipulació també era una peça negra.

      L’Emma va entrar a Palas de Rei; final d’etapa. Aquest dia, en canvi d’anar a l’alberg de la Xunta, va decidir provar a l’alberg Buen Camino, però no li va sortir bé. En general hi ha hospitalers més o menys amables, però no és habitual que vulguin enganyar al caminant, al menys la nostra protagonista abans no s’hi havia trobat. Aquí sí, l’encarregat, un home prim de cabell llarg, li va assignar un llit al costat mateix del menjador i de la cuina, just quan ella havia precisat que no fos així. Per tant va marxar de l’alberg Buen Camino i se’n va anar a l’alberg De Benito, on va tornar a connectar amb el veritable sentit del camí, l’amabilitat i la educació. La vida del pelegrí, a vegades té aquestes coses, pensava l’Emma.

P1130163

 

 (Foto, un altre magnífic horreo)

 

 

 

 

 

  

 

 

 

          La picaresca era habitual ja el segle XII. L’Aymeric Picaud explicava que “les serventes dels hospitalers, pel gust de seduir i també per guanyar diners, acostumen a ficar-se al llit dels pelegrins per inspiració del dimoni, són reprovables i les meretrius que, per la mateixa causa, surten a buscar pelegrins pels camins de Palas de Rei, no només han de ser excomunicades, sinó despullades de tot i amb els nassos tallats”. És evident que la hipocresia de l’època ha durat fins l’actualitat però, afortunadament, ja ningú parla de tallar nassos... de moment!

Per la tarda es va trobar l’Ugur el vell savi, de cop, com sempre. I com sempre, també, somrient amb el seu posat benèvol.

-          Hola, Ugur! Que contenta que estic de tornar-te a veure.

-          T’he volgut veure perquè crec que el més important, del que et podia explicar, ja ho he fet. Ara tu ja pots anar decidint amb qui et convé estar i com vols actuar amb cadascú que et trobis pel món.

-          Vols dir, que ja em deixes? –va preguntar l’Emma, amb una ventada gris que de cop li havia cobert el rostre.

-          Podríem seguir parlant molt de temps, perquè el que t’he explicat es pot anar ampliant, però jo he de canviar de camí i tu has de continuar el teu.

L’Ugur la va abraçar. L’Emma el sentia com el pare proper que hauria volgut. L’Ugur la conduïa, l’ajudava a trobar respostes per ella mateixa, li concedia el dret a pensar pel seu compte i a aplicar els nous coneixements. Feia una estona que el cel s’havia enfosquit per uns núvols negres que eren el presagi de noves pluges. El vent fresc, que feia estona corria, va deixar de sentir-se fins que un cop més fort va agitar les branques dels arbres del costat. L’Emma notava els cabells blancs del vell a la galta i una esgarrifança, provocada pel sentiment de pèrdua, li va provocar una trèmula vibració al seu cos. Si tots tinguéssim la sort de tenir un mestre com l’Ugur!

-          He d’anar cap a casa, que ja fa temps que no em veuen i després, potser, faré alguna altre ruta i trobaré més gent i algú amb qui gaudir parlant, com hem fet tu i jo.

-          Potser em podries donar, el teu telèfon, la teva adreça electrònica...

-          Ui! No en tinc d’aquests aparells, jo –contestà rient, el vell misteriós- i allà a les muntanyes el correu no arriba mai. No pateixis, potser algun dia ens tornem a trobar i recorda que la teva vida només és teva i de ningú més: ets lliure per decidir. No et deixis tancar a la gàbia, com els pobres ocellets... encara que sigui una gàbia dins del teu pensament.

L’Emma no ho volia, però l’Ugur es va acomiadar. Mentre l’Ugur marxava a poc a poc, l’Emma no va poder evitar un profund sentiment d’agraïment. Es preguntava l’origen de l’enigmàtic mestre i qui era realment. Aquest cop no va veure, però, cap de les espurnetes brillants que havia vist altres vegades. Es va fregar els ulls i va tornar a mirar cap el camí, però el vell ja no hi era.

 

Ribadiso de Baixo. Compromisos i tensions.

Imagen6 Palas a Ribadiso (Ruta Palas a Ribadiso)

A l’Emma li va costar llevar-se al matí. Havia somiat amb el vell Ugur i l’imaginava apareixent de cop i esfumant-se, levitant i volant. El fet de pensar que no el tornaria a veure l’havia entristit. De cop li va tornar a girar per la ment que feia dies que no parlava amb l’Àlex, de fet ni recordava quants dies feia. Va tornar a recordar el dubte, que havia aconseguit esborrar, que li havia provocat la breu conversa amb la Judit. Se’n adonava que de tant en tant, al matí, es despertava amb els mateixos pensaments, sort que, després, l’aire se’ls enduia.

Plovia, però els caminants no tenien cap problema: era la pluja gallega, suau i tranquil·la. A la sortida de Palas de Rei hi ha una escultura d’uns pelegrins ballant. Els pelegrins la deixen enrere i continuen la seva marxa, constant, inalterable i tossuda en direcció a ponent, amb els plàstics per sobre del cap i les motxilles. Semblen bosses de colors que caminen per la pista, separats, encara que des de Sarria es veuen més grups, uns perquè s’han anat formant al llarg de la distància recorreguda des de França i altres que han començat per fer els últims cent quilòmetres i que, majoritàriament, són espanyols.

P1130175 San Xulian

 

 

 

 

 (Foto San Xulian)

 

 

 

 

 

 

 

La pelegrina passà a continuació per san Xuliàn, amb la seva església romànica i la creu, el “cruceiro”, al mig de la plaça empedrada, d’un gris brillant per la pluja. Va deixar, després, una altra fita del camí sabent que mig quilòmetre més endavant trobaria la següent. La xifra dels quilòmetres que queden fins a Santiago es va reduint. Això motiva molt. Al mateix temps, el fet de saber que aviat s’acabarà el viatge a peu estimula al pelegrí i fa que els seus peus siguin una mica més lleugers. L’Emma, però els nota una mica més pesants. La seva comprensió que té el compromís de contestar la pregunta li provoca tensió.

Es surt de Palas de Rei a 560 metres d’altitud i s’ha d’anar fins a Ribadiso de Baixo que està a 310, però la ruta puja i baixa, puja i baixa, d’acord al ritme dels nombrosos rius, riuets, torrents i torrentets de noms diversos: Ruxiàn, Pambre, Villar, Seco, Furelos... Entremig, els poblets de cases antigues, de pedra, sòlides i fosques, algunes de les quals mostren unes troneres que tenen tot l’aspecte d’haver estat elements de seguretat i de defensa en temps més moguts que els actuals. Els pobles també es van succeint, amb noms íntims, del país, com Pallota, Outeiro da Ponte, Casanova, Porto de Bois, Campanilla, Leboreiro...

            Passen els minuts, passa el temps, les hores de la vida no es perden: s’utilitzen; encara que no sempre sigui per allò que ens dóna més satisfacció o felicitat. L’Emma recorda aquell conte que venia a dir que al final de la vida, només valia la pena comptar aquells moments de felicitat. Per això en lloc d’explicar que algú havia mort als 82 anys, per exemple, calia posar-hi els anys que havia viscut realment feliç, posem per cas 23. Avançava sota les gotes de pluja, cada cop més espaiades, caminant pel sender envoltat d’un arbrat considerable que tancava el trajecte a banda i banda. Les pedres dels tancats, de curiós format i origen celta, de les cases i dels ponts també tenen aquella tonalitat fosca i el verdet enganxat que expliquen la quantitat d’aigua que plou. Però el cervell de l’Emma anava al seu aire: ser feliç, no vol dir estar rient tot el dia. Li venia a la ment la imatge d’aquell dia a la casa llogada a Llívia, aquell fred hivern, amb parets de pedra i fusta, davant de la llar de foc, llegint un llibre, amb l’Àlex al seu costat, escoltant una cançó de Leonard Cohen. Probablement la felicitat sigui l’absència d’angoixa, de problemes importants, de pensaments negatius, pensava. Va trepitjar un petit bassal d’aigua, on s’hi reflectien les branques dels roures del costat. Es va dir: ja m’he tranquil·litzat, poc a poc, perquè des de la serenor prendré la decisió més convenient.

P1130191 Furelos (Foto, el bonic pont de Furelos)

Els caminants continuaven impertorbables, quan el sol s’anava deixant veure entre núvols. La ruta transita pel davant de l’església de Santa Maria de Leboreiro, el primer poble de la província d’A Coruña, l’última del camí. La gran quantitat de conills que hi havia per la zona va facilitar que al Codex Calixtinus quedés constància del “Campus Leporarius”. Cap a les deu del matí, quan ja havia fet uns dotze quilòmetres, l’Emma va arribar a Furelos, poble que conserva un cert aire medieval. Va passar un magnífic pont romànic i va veure una nova fita de pedra, aquesta indicava 52,3 km. Ja quasi hi soc! va exclamar a mitja veu, amb un somriure orgullós, aixecant els braços enlaire. Hi havia un petit bar, rústic, a l’esquerra i s’hi va aturar per demanar un refresc. En una taula hi havia uns menorquins, que vivien a Tenerife. Ell era baixat i de cabell blanc, ella també era baixeta i grassoneta, per fer joc. Sovint els havia anat veient, molt separats. Ell anava sempre al davant i després es passava estona esperant-la, amb cara de pocs amics. Sovint, els havia sentit discutir i és que l’home és una mica adust i poc amable. L’Emma pensà que ell potser volia fugir, però que la dona se li va afegir al viatge i així anaven, arrossegant la seva relació i les seves cadenes.

Molt poca estona després, va arribar a Melide. La vila es troba al centre geogràfic de Galícia, la pelegrina estava doncs al melic del país, a ponent de la serra de Careón. No està clar el seu origen etimològic, però podria provenir del llatí “miliari” ja que en un document del segle XI es fa referència a “Milierata en Terra de Abeancos”, també se sap que hi passava una calçada romana.A mida que l’Emma anava entrant pel poble es veia molta gent amb motxilles i és que a Melide s’enllaça amb els caminants que arriben pel camí primitiu.

P1130197 Abel i Miquel

 

 (Foto, Melide/Mellid)

 

 

 

 

 

Aquesta ciutat és d’origen preromànic i bona part dels recursos provenen del turisme i dels pelegrins. Per tradició, s’ha anat implantant que, en arribar a Melide, s’ha d’anar a menjar “polbo a feira”, de manera que està ple de bars on serveixen l’exquisit pop bullit amb oli d’oliva, sal i pebre vermell. Quan va entrar en un d’aquests bars, coneguts com “pulperias”, va sentir que la cridaven. En una taula hi havia asseguts, amb l’ampolla de vi blanc al davant, l’Abel i el Miquel. Ella s’hi va afegir per compartir el pop que una estona després els hi van servir.

-          Abel, no tenies que marxar ràpid per tornar a Irun? –va preguntar l’Emma.

-          Sí, però quan vaig arribar aquí vaig pensar que m’agradaria menjar el pop amb el Miquel, ja que hem fet diverses etapes plegats i aquí estic –digué rient.

-          Mira, jo venia sol i quan entrava a Melide, me’l trobo assegut a la vorera esperant-me –va afegir el Miquel- és fantàstic aquest Abel!

L’Emma anava confirmant que el que acostumen a aprendre els caminants que fan el camí de Sant Jaume en petit grup, però especialment els que van sols, són els llaços emotius i d’amistat, encara que sigui temporal, que es formen durant el viatge. Després, mesos més endavant, les distàncies i el temps ho aniran esborrant, tot i que sempre queda aquell record agradable de les persones conegudes.

P1130201  (Foto sender i pluja)

La ruta continua pujant i baixant, sense descans, pels turons formats per rius i rierols: Lázaro, Berreiros, Valverde, Boente, Ribeiral... A Boente, el capellà de l’església de Santiago de Boente estava a la porta, fent-se veure i oferint-se per segellar les credencials. Uns s’hi aturaven. Altres, no tenien ni un moment. L’Emma s’hi va quedar per parlar una estona amb el capellà, segellar la credencial i entrar a visitar la petita església.

-          Aquests que corren, que no tenen ni un minut! –va dir el capellà.

-          Sí, és que hi ha qui fa servir el camí com un traçat esportiu perquè li resulta còmode ja què està senyalitzat i amb prou serveis de tota mena –va contestar rient l’Emma.

-          Ja ho entenc, però és evident que podrien practicar esport en qualsevol altre lloc més proper a casa seva i no perdre l’oportunitat de gaudir d’un viatge on la cultura i el contacte amb els demès, es transforma en part integrant de les vivències... –va afegir compungit el mossèn.

El tram fins a Castañeda és curt i s’hi arriba després de baixar al riu Boente i després tornar a pujar. El poble era molt conegut a l’edat mitjana ja que era on hi havia els forns de calç que servien per a la construcció de la catedral de Santiago de Compostel·la. Els pelegrins acostumaven a carregar una pedra des de Triacastela fins aquí, com a personal aportació. Tot això tenia una lògica contundent: el territori gallec és fonamentalment granític i no hi ha pedres de tipus calcari, excepte a la pedrera de Triacastela. Pel camí es troben moltes referències a les pedres com a conseqüència de l’interés que el pelegrí tenia en les seves misterioses capacitats terapèutiques. Per exemple es fa referència a les pedres “del àguila” que eren com un ou de colom, de color gris vermellós i a les que se les atribuïa virtuts per evitar avortaments o guarir intoxicacions. També hi havia les “pedres de la creu”, que eren fosques i tenien uns estrats blancs que les creuaven i els pelegrins les portaven com un amulet protector.

 

L’Emma va fer l’últim tram caminat amb l’Abel i el Miquel. Quan van arribar a Ribadiso de Baixo va optar per anar a l’alberg on ells també hi anaven. Aquest alberg està a l’esquerra, un cop passat el pont que passa per sobre del riu Iso. Ribadiso és un dels indrets més bonics del camí. Una mica abans, a la dreta, hi ha l’altre alberg, el de la Xunta, amb bar i restaurant, senzill, pràctic, ple de pelegrins, amb un bon ambient. Quasi era una obligació endinsar-se en aquest ambient i guaitar l’espai obert, el prat magnífic en suau baixada fins al riu, emmarcat, aquest, per la densa filera d’arbres de ribera. Va ser allà on es va tornar a topar, asseguts al terra, admirant el pont romànic d’un sol ull, l’Alejandro i la Pepa. Com sempre, la trobada va generar uns instants emotius, en que l’Emma sentia el plaer de l’abraçada amb l’Alejandro i la seva mirada serena i acollidora. No va poder evitar pensar amb el seu marit, que ja trobava molt lluny en el temps i l’espai, i comparar les diferències. L’un càlid i hospitalari, honest; l’Àlex, seductor, però fred i calculador. Però i per què es va deixar atrapar? O per què va ser ella qui, també, el va subjugar? No, no tenia resposta per aquestes preguntes. Potser tots els fets i emocions que ens condueixen a l’enamorament, a posar les xarxes de pescar parella, els mecanismes de conquesta del teòric príncep blau, estaven fora de la seva capacitat per comprendre el seu possible èxit o fracàs.

P1130209 (Riu i pont a Ribadiso de Baixo)

Però la sorpresa va ser que l’indret es va transformar en un lloc de trobada, ja que també va aparèixer, al cap d’uns moments, la Reiko, la bonica i petita japonesa que no veia des de feia més de deu dies. Al sopar es va acabar fent una magnífica i entranyable taula on s’hi van afegir la Carmen, de València, i la Nati, l’argentina. Un sopar memorable, que l’Emma va resoldre amb la decisió de menjar tres postres seguits, mentre reia pensant que estava fent, d’acord amb el que havia aprés de l’Ugur, com el príncep natural: es donava un permís. Els caminants s’apropaven a Santiago i eren conscients que en qualsevol punt deixarien de veure’s perquè quedaven pocs quilòmetres i qualsevol diferència d’horaris provocaria la separació d’uns i d’altres. Així, demà a quina hora sortiràs?

-          Aviat, a primera hora. Si coincidim, bé, en altre cas potser ens veurem més endavant.

-          Segur que acabarem coincidint a la catedral de Santiago –digué l’Alejandro.

-          Probablement, ja veurem –va respondre l’Emma. Pensava que li hauria agradat acabar el que quedava de camí al seu costat i de la Pepa.

Haurien pogut posar-se d’acord i decidir anar junts? Sí, però això també lligava i trencava el valor de la solitud, que l’Emma no volia abandonar. D’aquesta manera s’anava acabant la jornada, una etapa que l’Emma va acabar en un estat d’eufòria que no havia sentit des que havia començat, feia més de 700 quilòmetres abans.

El telèfon va sonar i l’Emma va veure que era una trucada des de casa. Per alguna raó el cor li va fer un salt i va somriure contenta. Després de ser conscient de l’hàbit de l’Àlex de no donar mai el primer pas d’apropament i va pensar que era un bon auguri. Va contestar amb l’esperit alegre que se l’hi havia instal·lat des de feia molta estona. La trucada va durar poc. L’Emma escoltava i no parlava gaire. Cinc o set minuts després, havia penjat el telèfon i el seus ulls miraven només la foscor del carrer. S’havia quedat quieta a un costat de l’alberg i dubtava si havia entès el que havia escoltat. Ja no somreia, el rostre presentava una màscara cendrosa i per entre els plecs de la consciència s’obria un espai de comprensió; realment l’Àlex li havia dit allò, ella no s’ho estava imaginant: l’Àlex marxava tres setmanes a un viatge en creuer amb la Judit, que quan tornés ja parlarien.

 

Arca Pedrouzo. El cercle es va tancant.

Imagen7 Ribadiso a Pedrouzo

 

 

 (Ruta Ribadiso a Pedrouzo/Arca)

 

 

 

 

L’Emma va sortir de l’alberg amb el plàstic posat; com altres dies, el terra estava mullat i plovia. No havia dormit gaire i s’havia despertat sovint, recordant la conversa, sentint-se ferida. La traïció del marit i de la pèrfida Judit, li havien trastocat la seguretat que havia anat treballant aquests dies. Va sortir molt aviat, després de recollir les coses a les fosques i no fent gens de soroll. Ningú la va sentir marxar. 

La Judit! La mateixa que suposava la seva amiga de tota la vida, la mateixa que la va ajudar a prendre la decisió d’estar fora un mes i mig i la mateixa que fa uns quants dies li deia que es tranquil·litzés que tot tindria alguna solució. És possible? Però, com és la gent! Què hipòcrita! Una amiga de tota la vida? Una persona falsa, una gata maula. Això és aquella mala bèstia, es deia colpida, sentint-se ultratjada. amb les llàgrimes a punt de rajar.

Al carrer seguia plovent, però no calia tenir por de l’aigua, en qualsevol cas era molt pitjor el que les persones fan quan destrueixen la felicitat dels demès. Pas a pas, amb el cap bullint i sense mirar ni veure el que hi havia a dreta o a esquerra. L’Emma va arribar a Arzúa. Des de Ribadiso, només són tres quilòmetres. És el poble del famós formatge i del també famós convent de la Magdalena, fundació dels agustins del segle XIV. D’aquí és la llegenda d’aquell peregrí que va demanar una mica de pa per caritat a una dona que l’estava coent. Aquesta es va negar i quan va treure els pans del forn, s’havien convertit en pedres. Tot és tancat i encara fosc, com tancades estan les emocions positives de l’Emma i foscos els seus pensaments.

Recordava que aquella nit havia donat moltes voltes. De cop ho va veure tot clar. Tots aquells viatges sobtats de l’Àlex, coincidien amb els que havia fet la Judit. Quan ella l’havia trucat, resulta que també havia marxat un parell de dies. Ostres, que bé! Sí, mira, una oportunitat que tinc, però només són dos dies. Vaig a París. Ah! a París? Què guai! Doncs que ho passis molt bé. És clar que l’Àlex marxava a Berlin o a Lisboa o a Sevilla, es deia l’Emma i es qüestionava: però potser la Judit no viatjava pas a Paris! Ara ho entenia, s’havia fet la llum. Marxa a caminar, li havia dit la Judit feia un parell de mesos. Et convé tenir temps per pensar i deixar temps, també, a l’Àlex, li havia dit la mala pècora. Traïdora, mala bèstia, porca! L’Emma s’havia anat accelerant, cada cop anava més ràpid. La respiració se li havia disparat, amb l’excitació de les conjectures i la ràbia que li creixia dins del pit. No mirava on posava els peus. Va ensopegar amb una pedra i va caure a terra. Allà, envoltada per la foscor es va quedar recargolada, al costat del sender, plorant pel dolor de la trompada però, sobretot, per la ràbia de la falsedat de les persones en qui un dia havia confiat.

P1130213 ET29

 

 

 (Foto ruta a Pedrouzo)

 

 

 

 

 

La ruta passa sovint per molts petits pobles propers. No té res a veure amb les terres de Castella, en que els nuclis urbans estan molt separats els uns dels altres. Aquí sovintegen: Raido, Cortibe, Pereiriña, Calzada. També es van trobant plaques en record de pelegrins que van morir fent el camí de Sant Jaume. Són plaques antigues, de fa anys. Potser una de les més antigues sigui de la de Guillermo Watt, de 69 anys, que va morir l’agost de 1993. A l’indret de Calzada hi ha un bar prou nou i modern, on l’Emma es va aturar i tot i que encara que no li venia de gust menjar res, sabia que ho havia de fer. Només hi havia dos o tres caminants, perquè encara era molt aviat. Va descansar i menjar una pasta, sense posar-hi gaire atenció i seguí pensant en la notícia que li havia donat l’Àlex. S‘havia anat calmant, però el malestar es mantenia i no escoltava els altres que l’envoltaven. Però va sentir com dos pelegrins, que ja marxaven, es queixaven del preu que havien pagat per l’esmorzar. Un, indignat, anava dient a l’altre: es veu que hi viuen els antics bandolers que expliquen les antigues ressenyes, no el recomanarem pas.

 

            Els pelegrins van seguint el traçat que, com l’anterior, puja i baixa suaument i va mantenint l’altitud entre 340 i 400 metres. És una etapa on els petits nuclis urbans recorden que formen part d’una ruta de pelegrinatge. La història hi ha deixat la seva petja en els seus noms: Calzada, Calle, Brea (del llatí “vereda”), més endavant hi ha també el nucli de Rua. Quatre topònims per referir-se al mateix: el camí. Una mica abans de Rua, es passa per un lloc singular, Santa Irene. En aquest indret, amb els recursos de dos cavallers de la propera vila de Dos Casas, s’hi va construir l’ermita dedicada a la màrtir portuguesa, amb una font, barroca, d’aigües sanadores.

P1130217

 

 (Foto amb un carro de bois)

 

 

 

 

 

Els quilòmetres  finals es van presentant amb parsimònia. Ja no toca anar ràpid, cada dia el pelegrí va escurçant més el pas, com volent deixar que el temps impregni els plecs del cervell. Caminant hi ha molt temps per pensar i aquest és un dels beneficis que s’obtenen.

Al costat de l’Emma hi anava una dona jove. Va estar parlant una mica amb ella, explicant-li que havia començat a caminar a Ponferrada. La nostra pelegrina, no estava per converses, però l’escoltà. La dona jove explicava que es deia Fiorella i era de Carolei, un petit poblet del sud d’Itàlia. La seva mare sempre havia estat una persona feble tant pel que feia al seu físic com al seu caràcter. Ella en canvi, tenia un caràcter de ferro, potser per haver conviscut amb dos germans. Encara no s’havia decidit a casar-se, tot i que ja s’apropa a la quarantena, perquè cap dels amics que havia tingut li havien semblat prou adequats. Bé, les coses van així i ella tot plegat no volia un home tou, però tampoc un que manés. Així és la vida, què hi vols fer, va afegir, rient.

L’Emma com va poder, li va seguir la conversa, li deia que sí, que així era la vida. La Fiorella, que intuí que la companya provisional necessitava caminar sola, s’acomiadà i va marxar a un ritme més viu. No li havia explicat que la seva mare, la Beatrice, sempre havia estat prima i dèbil, poca cosa. La Fiorella pensava que semblava mentida que ella i els seus dos germans, més joves, fossin tan forts i resistents. La mare també va tenir una altra filla, que va morir pocs dies després de néixer. Va ser l’última i, dos mesos després, van operar la mare i li van extirpar els ovaris. Ara, a mig matí, mentre caminava amb pas ràpid, no és gaire donada a confidències més íntimes, pensava que devia ser per això que havia fet poca relació amb la gent que s’anava trobant; fins i tot havia defugit el contacte. Aquesta jornada, però, li havia vingut de gust parlar una estona amb aquella noia que es deia Emma, potser perquè l’havia vist apagada i preocupada, però al final es veu que necessitava resoldre coses seves, es va dir i es va anar allunyant.

            A les dotze l’Emma va arribar a Pedrouzo. Poble més gran que els que havia anat deixant enrere i etapa prèvia a Santiago. L’Emma tenia el pensament desorganitzat, no es podia desempallegar d’aquell malestar que se li havia instal·lat. En el fons, reconeixia que li havia anat bé la conversa amb la Fiorella, tot i que, ho reconeixia, ella no hi havia participat gaire. Però li havia servit per aparcar momentàniament la seva tristesa. Se’n va anar al llit, es va estirar i pocs minuts després es va quedar dormida.

P1130219 Ms recordatoris

 

 

 (Foto, més recordatoris pel Camí)

 

 

 

 

     Quan es va aixecar, mentre es rentava la cara, va pensar que li vindria de gust trobar-se amb la Susana, però la companya havia seguit fins a l’alberg del Monte do Gozo. En canvi es va trobar el José al carrer, quasi a les tres. Junts van anar al restaurant que a l‘alberg havien recomanat. Se sentia més descansada i menys obsessionada. Es va afegir per anar a dinar, però no li venia de gust explicar-li, a ell, la conversa d’ahir amb l’Àlex, no volia mostrar-li fins a on s’havia sentit ferida. Va observar que a les altres taules no s’hi veia cap altre pelegrí, en canvi el menjador era ple de gent del poble i de treballadors.

-          Estàs bé? No ens hem vist en tot el matí –va comentar el José, després de demanar els dos plats del menú.

-          Es que he sortit molt aviat; però sí, estic molt bé. Ja estem arribant al final, aviat haurem complert els més de 770 quilòmetres i, la veritat, jo no m’esperava pas que ho resistís tant bé.

-          Jo també acabaré a Santiago, tot i que hi ha alguns que volen continuar fins a Finisterre.

L’Emma es va adonar que no hi havia pensat en la possibilitat d’anar fins a Finisterre. Sempre havia tingut clar que a Santiago de Compostel·la acabaria el viatge. Ara, de cop, pensà que la resposta a la seva pregunta, que de mica en mica s’anava formant a la seva ment, potser ja no era vàlida. Necessitava una mica més de temps. Li calia pensar en la possibilitat d’allargar el viatge uns dies més.

-          Doncs jo, ja ho tenia clar que acabaria el camí a Santiago, però estic pensant si potser no em convé seguir una mica més –va dir, mentre la conversa l’ajudava a animar-se una mica- Què saps de les etapes fins a Finisterre?

El José, tenia molta informació sobre les etapes finals. Hi ha qui diu que la ruta històricament tenia Finisterre com a objectiu ja que era el lloc on creien que s’acabava la Terra. La introducció del culte a Sant Jaume, va aconseguir que el pelegrinatge fixés l’objectiu i conclusió a la catedral de la ciutat. Entre altres aspectes el José li va explicar aquells trams finals.

-          Potser t’hauràs preguntat per què el faig, el viatge, oi? –va afegir el José, després d’una pausa i canviant de tema.

-          Potser sí, en algun moment – contestà l’Emma, imaginant que aviat el José li ho diria- però això no ho pregunto a ningú, crec que qui ho vol explicar ja ho farà quan ho cregui convenient, com jo he fet, amb tu i la Susana, durant les etapes passades.

-          Fa molts anys, em van demanar que fes de guia a un senyor molt gran, japonès, que venia de Tokio per visitar Santiago... –va començar, meditabund.

P1130223

 

 (Foto, una mica més de boira)

 

 

 

 

 

L‘Emma va poder observar una transformació total del José, encara que la mirava, els seus ulls no la veien, miraven molt lluny, anys lluny. Veien un home vell, arrugat amb pocs cabells i prims, que caminava ajudant-se amb un bastó, mentrestant ell, al seu costat, li explicava la història de la ciutat i del sant patró que s’hi venerava. Recordava l’emoció d’aquell home quan van poder assistir al moviment pendular del “botafumeiro”.

-          Devia ser un acte molt interessant pel senyor japonès –va afegir l’Emma, en un moment quan el José descansava de l’explicació i es posava una mica més de carn.

-          Doncs sí, li va semblar extraordinari. Jo volia quedar bé amb l’empresa que m’havia demanat el favor.

Es va produir un nou silenci, que l’Emma no va voler trencar. Se’n adonà que s’havia creat com una càpsula que els aïllava de la resta del restaurant, com si estiguessin sols, dalt d’un turó. Tres dies després aquell senyor, va continuar explicant el José, li va dir que ja no calia que l’acompanyés més. Li va agrair molt la seva dedicació i gentilesa i aleshores li va preguntar: potser es pregunta, vostè, per què he vingut a Santiago, oi?

-          Jo ja havia estat aquí, a Santiago, fa molts anys – va explicar el senyor japonès.

-          Vaja, repetia la visita? –preguntà l’Emma, entre el silenci que havia deixat ell.

-          Sí, com jo mateix.

Aquell home gran, aleshores, li va dir que en la vida fem moltes coses i anem a molts indrets, però que hi ha un moment en que necessitem tornar a posar els peus en un lloc especial on vàrem estar, aquell que podem considerar el principi del nostre periple. Jo, va concloure, he volgut venir aquí perquè estic tancant el cercle.

-          Després de dir-me allò ens vam acomiadar i ja no el vaig tornar a veure mai més –va afegir.

-          Trobo que va ser molt emotiu tot això –digué l’Emma un parell de minuts.

-          Doncs jo, –digué en José, amb mirada lluent- Emma, també hi vaig estar fa molts anys, aquí. I ara... també estic tancant el meu cercle personal.

Quan van sortir del restaurant, en José es va acomiadar d’ella perquè, li va comentar, que estava a un altre alberg i també perquè, l’endemà, li va dir, s’estimava més arribar fins a Santiago tot sol, amb els seus pensaments. Es van abraçar i cada un va marxar en una direcció.

 ... Continuarà...

Part 5:http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/990-cronica-novelada-del-cami-frances-part-5

Part 7:  http://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/camino-santiago-de-compostela-camino-frances/993-cronica-novelada-del-cami-frances-part-7